
Escolteu l'entrevista de Meneo aquí o al nostre perfil del Club d'Scanner FM.
Per cert, aquest és el nou vídeo de Meneo que ens han enviat per publicar-lo com a novetat. El vídeo? A la línea, DES-FAS-SATS!
MENEO - PAPI (2009) from Entter on Vimeo.

MENEO - PAPI (2009) from Entter on Vimeo.

ue ha estat titllada per la major part de la crítica com una autèntica aberració humana. Ja ho veurem. Un premi que sí que ha rebut l’aprovació unànime ha estat l’atorgat al millor actor per Christoph Waltz, el secundari de luxe de la pel·lícula de Quentin Tarantino Inglourious basterds. Una pel·lícula que també es va presentar en aquesta segona meitat del festival i que, tot i alguna que altra veu divergent, ha deixat un bon regust de boca entre la crítica i el públic assistent. Inglourious basterds s’estrena aquí el proper mes d’agost. I el que ens espera és una nova mostra del Tarantino més extremat en una completa anada de la pilota sobre l’època nazi. L’aparició de Waltz en el seu paper de nazi caça-jueus ha entusiasmat de forma exagerada.
acabar marxant també amb les mans buides. Almodóvar, amb les seves abraçades trencades (que ja vam comentar en la primera part d’aquest article) no va triomfar tant com en anys anteriors. Per la seva banda, la catalana Map of the sounds of Tokyo, d’Isabel Coixet, va ser la última pel·lícula que es va presentar en la competició a concurs i va deixar molt freda a la crítica amb aquesta mena de thriller romàntico-sexual ubicat a la capital japonesa. Els seus protagonistes són el català Sergi López (tota una estrella a França) i Rinko Kikuchi, nominada a l’Oscar per la pel·lícula Babel.

A la foto: Enric Montefusco (Standstill), MaikAlemany, Giulia Tellarini i Xavi Tort (Giulia y Los Tellarini).


En aquesta web, l'usuari podrà accedir a l'escrit del pontífex amb motiu de la pròxima Jornada Mundial de les Comunicacions Socials de l'Església Catòlica, que se celebrarà el proper 24 de Maig. A partir d'aquest dia, cibernautes de tot el món, ALERTA!, podrem accediran al missatge papal que aquest any duu per títol 'Noves tecnologies, noves relacions. Promoure una cultura de respecte, de diàleg, d'amistat'. El text estarà disponible en diversos formats i també serà possible accedir al text a través de la tecnologia wiki i gràcies a conceptes clau enllaçats en cinc idiomes o per l'Iphone. Qui ho desitgi tindrà l'oportunitat de descarregar el missatge complet en format PDF o visualitzar petites càpsules de vídeo sobre el tema que estaran disponibles en el canal del Vaticà al Youtube. 
Pel que fa a les dades mitjanament tècniques, caldria dir un seguit de coses per ubicar-vos a vosaltres, lectors, enmig de tot aquest xou mediàtic i cinematogràfic. El Festival Internacional de Cinema de Cannes es divideix en un seguit de seccions en les quals s’acaben projectant centenars de pel·lícules. Per explicar-ho i destacar tot el que allà s’està projectant, m’hauria de comprar un teclat nou i baixar a l’Starbucks a demanar un arsenal d’aquell cafè tan car. Per tant, no ho faré. Parlarem d’alguna que altra pel·lícula de la quinzena de realitzadors o de la secció alternativa del festival, però ens centrarem bàsicament en analitzar mínimament les pel·lícules de la Secció Oficial a concurs. Les que s
’han pogut veure i les que es veuran fins el dia 24. Just quan es tancarà la paradeta. ¿Què més puc dir en aquesta preparatòria? Doncs que enguany tenim grans noms entre les pel·lícules a concurs i que el jurat oficial està presidit per Isabelle Huppert, una actriu absolutament excepcional, el qual s’acaba de compondre pel director coreà Lee Chang-Dong, el nord-americà James Gray, el guionista Hanif Kureishi i les actrius Shu Qi, Sharmila Tagore i Robin Wright Penn. Mentre m’imagino algun dia escrivint les meves cròniques, in situ, des de la pròpia ciutat de Cannes, plantegem què ens podem trobar, aquest any, al festival.
Cannes va donar el tret de sortida (visca les frases fetes) el passat dia 14 d’una forma més o menys atípica. Amb una pel·lícula d’animació. Però no una pel·lícula d’animació qualsevol. Els senyors crítics (aquells que van amb americana de pana, amb pegats als colzes i fumant amb pipa), i la resta de públic assistent, es van haver d’enfundar unes ulleres cools d’última generació per poder veure, en 3D, la última excel·lència cinèfila de la productora Pixar (no llegir com si fos un sinònim d’orinar), que s’anomena simplement Up i que ha entusiasmat de tal manera que, fins i tot, se la considera molt millor que la seva predecessora Wall·E. S’estrena aquí a l’estiu, i jutjarem en consistència. Però si ens posem de ple en la Secció Oficial a Concurs, i a jutjar pel que un servidor ha anat llegint per allí on ha pogut, sabem ja les primeres impressions de cara a una hipotètica Palma d’Or. L’obertura de les pel·lícules oficials va anar a càrrec de les pel·lícules Fish Tank, de la realitzadora britànica Andrea Arnold (que ja havia estat a Cannes amb la seva anterior cinta), i Spring Fever, d’un senyor xinès que es diu Lou Ye. Cal dir, en aquest sentit, que les dues pel·lícules van arrancar amb una certa indiferència. Veus a favor. I altres més discordants. Però sense arribar a destacar. Fish Tank ens transporta al United Kingdom dels suburbis industrials. Per la seva banda, Spring Fever ha donat les dosis necessàries de sexe que ha d’haver-hi en tot festival de cine. En aquest cas, de tendència homosexual. Però els plats forts del festival van començar a arribar un dia després. El director Park-Chan Wook ens agrada. I als moderns, encara més. Recordem que aquest senyor ha dirigit, entre altres, pel·lícules com Old Boy o Soy un cyborg. A Cannes es presenta amb una pel·lícula vampírica titulada Thirst on el sexe, la venjança, l’escatologia i la violència hi tenen una presència destacada. ¿El resultat? No ha agradat massa. La que sí que ha agradat bastant, i jo que me n’alegro, és la nova pel·lícula de la realitzadora neozelandesa Jane Campion. La primera dona de la història de Cannes en aconseguir una Palma d’Or. En aquell cas, amb l’extraordinària i esplèndida pel·lícula El Piano. Ara torna al festival amb la poètica Bright Star.
Ha agradat, i molt, la nova producció
d’Ang Lee, Taking Woodstock, que aborda la revolució hippie en tot el que va donar de sí aquest conegut macrofestival musical de finals dels seixanta. ¿Una possible Palma d’Or? I encara ha agradat més el drama de presons Un prophète, del realitzador francès Jacques Audiard, a la qual ja han arribat a titllar com una autèntica obra mestra. Fins ara també hem pogut veure altres pesos importants com el del realitzador de culte Johnnie To que, aquest cop, presenta Vengeance a La Croissette amb un èxit molt més baix del que s’havia esperat. O la nova presència del sempre prolífic Ken Loach amb la seva nova comèdia dramàtica de caire social Looking for Eric. ¿Qui és l’Eric del títol? Doncs el senyor Eric Cantona. ¡Ojo al dato! Que la pel·lícula ha agradat bastant. Les sessions han continuat amb la pel·lícula italiana Vincere, de Marco Bellocchio, que analitza l’ascens de Mussolini al poder i que sembla ser que ha acabat avorrint una mica. Amb el thriller filipí Kinatay, de Brillante Mendoza. I amb la francesa Les herbes folles. Pel·lícula dirigida per un dels realitzadors més respectats de la indústria cinematogràfica francesa, Alain Resnais. La presència espanyola ha anat a càrrec d’Alejandro Amenábar, que ha presentat fora de concurs la seva mastodòntica superproducció històrica Àgora, amb fortes ovacions per part del públic assistent. I del senyor Pedro Almodóvar, amb la aquí ja vista Los abrazos rotos, que es veu que al país veí és tractat com si fos una absoluta divinitat. En tot cas, Los abrazos rotos és una pel·lícula correcta que em va deixar un regust d’indiferència bastant important. I ara sí, el moment que estava esperant amb més impaciència. ¿Quina ha estat la pel·lícula més polèmica d’aquest any? Antichrist. ¿Qui és el seu director? Lars Von Trier. No podia ser ningú més. La pel·lícula toca el terror més gore de la mà dels actors Willem Dafoe i Charlotte Gainsbourgh.
I mostra escenes tan explícites com una penetració en primer pla, amputacions de clítoris i penis i diverses sessions de tortura extrema. La immensa majoria de crítics ja se n’han encarregat de vomitar damunt la pel·lícula i titllar-la com a gratuïta i nefasta. Però el millor de tot ha estat la resposta de Lars Von Trier, catalogant-se a ell mateix com el millor director del món (això ho ha dit ell, així exactament) i dient que només fa les pel·lícules pel seu propi plaer i sense pensar en cap moment en el públic. Visca l’egolatria. No sé si sóc masoquista, però tot això fa que encara tingui moltes més ganes de veure la pel·lícula. És així.
Pel que fa a altres pel·lícules fora de la Secció Oficial a Competició, cal destacar les seccions Una certa mirada, dedicada a les produccions més alternatives, la ja clàssica Quinzena de Realitzadors o les sessions de mitjanit. Entre les pel·lícules més destacades, s’ha pogut veure la nova proposta independent del mestre Francis Ford Coppola, Tetro, que compta amb el protagonisme de Vincent Gallo, Maribel Verdú i Carmen Maura i que no ha acabat d’entusiasmar. Les cintes japoneses Air Doll i Yuki & Nina. O les franceses Ne change rien i Ne te retourne pas, sessió nocturna amb Monica Bellucci i Sophie Marceau. La setmana que ve sabrem el Palmarès Oficial del Festival i analitzarem les altres pel·lícules a concurs que encara queden pendents.
Enter de Void, de Gaspar Noé
Vissage/Face, de Tsai Ming-Liang
A l’origine, de Xavier Giannoli
The time that remains, d’Elia Suleiman
Map of the sounds of Tokyo, d’Isabel Coixet
Inglourious basterds, de Quentin Tarantino
The white ribbon, de Michael Haneke. La pel·lícula més esperada per mi. Ja que el senyor Haneke és un dels millors directors de la història del cinema.
El proper dilluns 25 de Maig el col·lectiu d’estudiants de Comunicació Audiovisual de la Universitat de Barcelona torna a organitzar una mostra d'audiovisuals eixamplats, com la que vam anunciar en l'altra ocasió, el 26 de Març. Aquesta vegada la mostra es durà a terme a La cova de les cultures i està inclosa dins la programació del festival LOOP denominada OFF-LOOP. El contingut de la sessió és el mateix que l'anterior, així que si us ho vau perdre ara teniu una segona oportunitat. La mostra gira en torn a un seguit de treballs i projectes realitzats pels estudiants de Comunicació Audiovisual de la Universitat de Barcelona. Conscients de l’estat actual de l’audiovisual, volem projectar els nostres treballs, amb ells les nostres inquietuds i tot allò que ens ajuda i ens fa crear. És una mostra d’autor, lliure, artística, documental, artificiosa, senzilla...
Sedaiós és l'última sensació del pop català (tot i que la meitat de temes són en francès, per allò que la Gaia, la cantant, és francesa). Els altres membres del grup són el Cristian (Nisei), l'Elena i el Jordi. I si escoltes Sedaiós trobaràs que componen cançons pop de les que fan feliç, et duen a ballar i, en definitiva, a ser millor persona. Sedaiós presenten el seu debut, Resolen problemes, amb el segell Gandula i ofereixen el disc en mp3 a tothom que el vulgui escoltar. Això sí, si n'acabes sent fan et volem veure a tots els concerts i comprant discos pels teus amics i familiars, perquè d'aire no en viuen els artistes. Parlant de concerts, podreu veure a Sedaiós telonejant The Wave Pictures aquest proper dissabte 23 a la La [2] i desprès al Primavera Sound 09.
Aquest proper dissabte dia 16 de Maig, és a dir demà, és la meravellosa nit dels museus i és gratis! Un any més els museus de Barcelona t'ofereixen l'oportunitat de descobrir-los en hora nocturna, amics vampírics!
HALF FOOT OUTSIDE (indie/rock)
I per últim, us recomanem un concert: The Dog i es que els amics de Montornès, als que vam entrevistar, toquen avui divendres, GRATIS, al Rouge Bar, serà a partir de les 20:30h. Un concert ideal per a gaudir de la 'gustera' del cap de setmana. Per cert, aquest flyer és de Blanca Galindo, i a l'enllaç trobareu més coses maques fetes per ella.
Borncelona és una nova revista cultural i gratuïta sobre el barri més emergent de Barcelona, el Born, que sorgeix de la iniciativa d'un grup de joves que senten per aquesta zona de la ciutat una atracció especial. A grans trets, així es com es defineixen els creadors d'aquesta nova publicació que vol ser alhora una guia cultural i una revista de barri, pels que viuen al Born i pels que el visiten. És una proposta més que interessant i per això aquesta setmana a la secció d'actualitat hem volgut entrevistar a Elisa Alonso i a Claudio Capitani, membres de la redacció.
Si estas llegint aquest post és perquè el títol t'ha cridat l'atenció i perquè hi estàs interessat, així que serem directes.
La Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial d’aquesta setmana es posa seriosa. Bé, no és veritat. Ho intenta, però no pot. Els senyors que realitzem aquesta educativa i estimulant càpsula, per semblar encara més intel·ligents del que som, ens hem posat les ulleres de pasta per encarar un tema cinèfil del tot apetitós. Avui anem de llestos i parlem de documentals. ¿Documentals? ¿Així com així? No exactament. Centrem la nostra mirada en aquells documentals nord-americans que saben mirar-se el melic i parlar dels seus propis assumptes. ¿Què vol dir això? Doncs que intentarem esbrinar com es veuen els nord-americans a ells mateixos a partir de la seva pròpia filmografia documental contemporània. Vés quina cosa!


Passatgers al tren perquè en breu s'inicia l'ILUstation és el primer festival d'l·lustració i edició independent que podreu trobar repartit per diferents galeries i espais de Barcelona. Sona prou bé per obrir boca oi?

Darrera d'El Gos Binari no s'amaguen només zeros i uns, sinó que ens trobem amb el Jordi Tost. Parlem amb en Jordi per intentar definir la música que composa. És difícil, ja us ho avanço. Acordem en deixar-ho com a folk local, o potser millor weird folk. Bé, a nosaltres ens agrada més definir-ho com a folk basat en loops de guarderia. Capes i loops de guitarra, melòdica, xilòfons, i el que comença a ser un dels trets característics: l'ús de la veu. I tot plegat que recorda, com ell assegura en primera instància, a Animal Collective i a David Thomas Broughton.
Torna el De Franc, la secció de propostes gratuïtes a Barcelona del Mai a la vida. I torna per a explicar-vos algunes de les iniciatives que estan duent a terme els museus de la ciutat, com per exemple, oferir entrada lliure els diumenges a la tarda. També us parlarem d'Els diumenges de Picasso, actuacions de dansa, circ o música que tenen lloc al Museu Picasso quinzenalment, o d'algunes de les exposicions que podeu veure a La Virreina. I en l'apartat tecnològic, descobriu una web que recull tots els concerts (gratuïts i no gratuïts) que es fan diàriament a Barcelona.