Aquesta setmana al Mai a la vida parlem de traumes infantils, actors amb cicatrius i carrerons foscos. No entrem en consideracions metafísiques sobre la bondat de l'home però repassem algunes personalitats obscures així com alguna malànima que de petits ens va obligar a sortir del cinema per parar de plorar. Som uns sentimentals.
30.4.08
Tema de la setmana: Els dolents
Aquesta setmana al Mai a la vida parlem de traumes infantils, actors amb cicatrius i carrerons foscos. No entrem en consideracions metafísiques sobre la bondat de l'home però repassem algunes personalitats obscures així com alguna malànima que de petits ens va obligar a sortir del cinema per parar de plorar. Som uns sentimentals.
29.4.08
Nada Surf a Razzmatazz 2 (27.04.08)
El meu primer contacte amb Nada Surf va ser fa dos anys. Corria l'any 2006 i el Festival de Benicàssim tenia uns cartells d'aquells que et feia deixar de respirar. Entre els noms petits hi destacava Nada Surf i un colega em va dir, va anem a veure'ls que sé que t'agradaran. I tant que em van agradar. Va ser tornar a casa mig cremada pel sol i començar a descarregar disc rere disc. Diumenge passat els vam poder veure altre cop en directe ja que van venir a presentar Lucky, un disc que no s'ha distribuit aquí a España i que es va regalar als diversos concerts que van fer fa un parell de mesos per Bilbao y Madrid. Exacte, en aquesta ocasió no el van regalar però el van posar a un preu popular de 4 euros. Tot sigui perquè aquest grup continuïn venint de gira per un país on, per pròpia voluntat, no editen els seus discos. Tot sigui pel públic.La presentació del Lucky (Barsuk Records, 2008) està duent a aquest trio a recórrer tot Europa i poc s'havien d'imaginar aquests nois de Nova York que amb poc més de 10 anys serien el que són: un dels màxims exponents del power pop de lletres i melodies enganxoses. La campanada la van donar al 1996 amb 'Popular', hit inclòs a High/Low (Barsuk Records, 1996), un single i vídeo que la MTV es va encarregar de promocionar més que la sopa. Conclusió? Que molts es pensaven que serien flor d'un dia, one-hit-wonder que en diuen els d'allà. Però amb The Proximity Effect (Barsuk Records, 1998) van fer-se forts, i el seguirien Let Go (Barsuk Records, 2002) i The Weight Is a Gift (Barsuk Records, 2005), produït per Chris Walla dels Death Cab For Cutie i el millor disc per una servidora. Lucky (Barsuk Records, 2008) reflecteix la maduresa del grup i cal escoltar-lo de principi a fi i sense gaire prejudicis perquè a la segona escolta tot sona molt millor, els acords i les lletres amb missatge et poden arribar a captivar força. Han comptat amb la col·laboració puntual de Ben Gibbard (el líder de Death Cab For Cutie), John Roderick (de The Long Winters) i Ed Harcourt entre altres.
Amb aquest vagatge han recorregut vessants més garageras, semipunks o el que són actualment, power pop en estat pur. I no ho dic jo, ho diuen les seves cançons que quan menys t'ho esperes et fan saltar (Oh, fucked, I'm going a have a party). El concert de diumenge passat va reunir totes aquestes arestes del grup, tot i que potser i ja a causa al cansament, van sonar més les cançons pausades i reflexives del Lucky ('Whose Authority', 'Weightless') i es van deixar pel final els grans temazos que tots voldríem haver ballat abans: 'See thes Bones', 'Always Love' o 'Blankest Year'. El cas és que no els ho tindrem en compte, perquè 'I Like What You Say' fa que ens quedem afònics baby, I only want make you happy. I tant si vam sortir feliços, més de una hora i mitja de concert dóna per cantar molt, fins i tot per perdre el metro. Potser es que podien haver-se estalviat els teloners, Bell X1 i així començar puntuals perquè la sala Razzmatazz 2 estava força plena. I de pas, podien haver fet més proves de so amb el baix que per moments creia que faria caure tot el sistema de ventilació (ja! us he pillat, us crèieu que Razzmatazz no en tenia d'això, eh?). No cal dir que la sala en qüestió deixa una mica que desitjar...
Tot i les possibles millores, el grup es va entregar i va fer vibrar al públic, non stop de saltirons i semibalades pop, es nota de lluny la llarga trajectòria que tenen a l'esquena. A destacar l'inserció de 'Love Will Tear Us Apart' de Joy Division dins de 'Stalemate', i la coreografia de cames i braços de 'Inside Of Love'. Nada Surf os llevamos en los corazones así que no tardeís en volvernos a visitar, por nuestro bien.
Pels més curiosos aquí us deixo el setlist que encara avui em fa posar la pell de gallina. Coses de fans...
- Concrete Bed
- Hi-speed Soul
- Happy kid
- Whose Authority
- What is your secret
- Weightless
- Killian's Red
- I like what you say
- Inside of love
- Fruit fly
- 80 Windows
- Stalemate
- Ice on the wing
- The fox
- Do it again
- Beatiful beat
- See these bones
____________
- Blizzard of 77
- Blonde on blonde
- Popular
- Always love
- Blankest year
Fotos by alterna2
28.4.08
La Guia Definitiva: Doll in a box
No sé si apetitosa és la paraula adient, però és la primera que em ve al cap. ¿Una xicota per encàrrec? ¿La Hudson i el McConaughey buscant tresors? ¿Un immens Benicio del Toro en plan Trainspotting? ¿Pastanagues? ¿Baralles? ¿Policies? ¿Mòbils? ¿La versió alemanya de Babe, aquell porquet que era tan valent? ¿Apocalipsis made in spain? ¿Projectes... de què? ¿El Papa fent caca? Les distribuïdores diverses ens atabalen aquesta setmana amb nou estrenes del tot variades. ¿Doble sessió de cinema crispetero? ¿Paranoies freaks amb sabor a cinema indie? ¿Realitats i ficcions hispanes? Ja ho sé... són massa preguntes i tampoc és necessari fer-me pesat. Així que un servidor us recomanaria, d’entrada, rascar-vos la butxaca i fer una doble sessió setmanal amb la pel·lícula Cosas que perdimos en el fuego i amb aquesta obra tan i tan i tan apetitosa anomenada Lars y una chica de verdad, la qual friso per anar a veure amb urgència.
Lògicament, la pel·lícula de Craig Gillespie Lars y una chica de verdad (Lars and the real girl) és l’estrena més destacada d’aquesta Guia Definitiva de finals d’abril. La pel·lícula està protagonitzada per Ryan Gosling (sí... és el de El diario de Noa... tot i que a mi m’agrada més recordar-lo per aquesta gran interpretació que ens va regalar en la pel·lícula Half Nelson) i, entre els secundaris, hi destaquen Emily Mortimer, Paul Schneider i la sempre brillant i prolífica Patricia Clarkson. ¿Motius per anar a ve
ure aquesta pel·lícula? Crec que ho tindrem ben fàcil... En primer lloc, l’argument principal és freak i original a parts iguals: un jove tímid mig paranoic que es creu que la seva xicota (una nina de làtex que va encarregar per internet) és una persona real. En segon lloc (i amb això ho dic tot), l’autora del guió és Nancy Oliver, una de les productores i guionistes més recurrents de l’obra mestra més gran feta a la televisió, A dos metros bajo tierra. I, per últim, per que el món necessita més dramedies romàntiques com aquesta! I tot això (¡oju!) sense haver-la vist encara. Ja us donaré la meva opinió... Mentrestant, i ja que la distribuïdora corresponent s’ha molestat en omplir tot el Metro de propaganda, caldria anomenar també una de les estrenes comercials d’aquesta setmana. Sota el títol Como locos... a por el oro (Fool’s Gold) i amb la direcció d’Andy Tennant (vegis Por siempre jamás, Ana y el rey, Sweet Home Alabama o Hitch, especialista en ligues), se’ns presenta la història d’un matrimoni que es dedica a buscar tresors ocults mentre passen per una greu crisi de parella. ¿Els cossos protagonistes? Kate Hudson i Matthew McConaughey.
I tot i que Lars sigui la prioritat, el segon plat més recomanat per aquesta Guia Definitiva té un altre títol prou extens, Cosas que perdimos en el fuego (Things we lost in the fire). Benicio del Toro, Halle Berry i el californicador David Duchovny es posen a le
s ordres de la directora danesa Susanne Bier (vegis Hermanos o Después de la boda) en el seu debut nord-americà. La pel·lícula, una recomanable història de redempció i superació personal (de classe alta, això sí), ens relata la història d’una mare de família que, en el moment de quedar-se vídua en conseqüències més que tràgiques, demanarà ajuda (que acabarà sent mútua) al que fins ara havia estat el millor amic del seu marit, un drogaaddicte en plena rehabilitació. Si això no us convenç, però, i preferiu satisfer la vostra curiositat, el realitzador David Ayer (seu és el guió de l’estimulant Training day, així com d’altres productes més oblidables) ens proposa un nou thriller policíac que compta, en el seu repartiment, amb la participació de Keanu Reeves com a policia que es veu obligat a anar en contra de la seva pròpia lleialtat, a més d’altres actors com Forest Whitaker, Chris Evans, l’Amaury Nolasco de Prison break o un Hugh Laurie amb menys mala llet que la que ens té acostumats amb el seu doctor House.
Pel que fa al cinema espanyol, tres són les propostes que se’ns presenten en les pantalles aquesta setmana. Curiosament, les tres es van projectar en l’últim Festival de Cinema de Màlaga. En primer lloc, José Corbacho i Juan Cruz tornen a formar tàndem amb la pel·lícula Cobardes després del seu elogiat debut amb Tapas. En aquest cas, tornen a utilitz
ar la seva ciutat natal (L’Hospitalet) com a escenari principal per tal de mostrar i denunciar a la seva manera, aquest cop, el tema del bulling o assetjament escolar, un problema ampli i lamentablement de moda (pel bombo que es fa en els mitjans de comunicació) que s’estén per tot el país. La pel·lícula compta amb actuacions infantils debutants que són recolzades per actors adults com Elvira Mínguez, Lluís Homar, Antonio de la Torre o una Paz Padilla en un dels seus pocs papers dramàtics. La segona proposta, que precisament va ser la que es va alçar amb el premi a la millor pel·lícula en aquest festival, es titula 3 días i, sota la direcció de F. Javier Gutiérrez i les interpretacions principals de Víctor Clavijo, Mariana Cordero o Eduard Fernàndez, ens pretén explicar una història poc usual, la veritat, en el cinema espanyol. Així, aquesta barreja entre drama i ciència-ficció, s’inicia en el moment en què el secretari general de la ONU anunciï l’imminent impacte d’un meteorit a la Terra que acabarà amb tota la humanitat. A partir d’aquesta notícia, la pel·lícula se centra en les vides d’uns quants vilatans d’un poble espanyol, i de quina forma intenten afrontar la imminent tragèdia. Tanmateix, la pel·lícula dirigida per Guillermo Fernández Groizard Proyecto Dos (amb Adrià Collado, Lucía Jiménez, Josep María Pou i Núria Gago com a protagonistes) s’endinsa també en el gènere del thriller en una història d’investigacions científiques i estranys déjà vues. Per últim, La Guia Definitiva s’ha fixat també en dos propostes més petites, però radicalment diferents l’una de l’altra. Per una banda, la pel·lícula uruguaiana El baño del Papa (filmada a quatre mans per César Charlone i Enrique Fernández) ens presenta, després del seu premiat pas per diversos festivals cinematogràfics, una comèdia dramàtica centrada en l’any 1988 que ens relata de quina manera es van preparar els habitants d’una petita i pobra vila en plena frontera uruguaiana davant la visita en forma de tour que el Papa Joan Pau II va oferir per tota Llatinoamèrica. Davant l’afluència de gent (unes 50000 persones) que això comportarà al poble, els vilatans n’intentaran treure benefici de qualsevol manera possible. La més original serà, però, la de Beto, un home que acabarà construint lavabos públics davant de casa seva per tal de llogar-los a la multitud. Tanmateix, des d’Alemanya ens arriba la pel·lícula de caire infantil Rudy, el cerdito de carreras (Rennschwein Rudi Rüssel 2: Rudi rennt wieder!, dirigida per Peter Timm), una pel·lícula que torna a posar un porc de protagonista després del boom que va suposar, ja fa uns quants anys, aquella elogiada pel·lícula nord-americana anomenada Babe, el cerdito valiente.
La setmana que ve, el pont de maig ens porta l’última adaptació de la Marvel, unes quantes comèdies romàntiques i cintes d’acció a major glòria d’Al Pacino i Pierce Brosnan.
Lògicament, la pel·lícula de Craig Gillespie Lars y una chica de verdad (Lars and the real girl) és l’estrena més destacada d’aquesta Guia Definitiva de finals d’abril. La pel·lícula està protagonitzada per Ryan Gosling (sí... és el de El diario de Noa... tot i que a mi m’agrada més recordar-lo per aquesta gran interpretació que ens va regalar en la pel·lícula Half Nelson) i, entre els secundaris, hi destaquen Emily Mortimer, Paul Schneider i la sempre brillant i prolífica Patricia Clarkson. ¿Motius per anar a ve
ure aquesta pel·lícula? Crec que ho tindrem ben fàcil... En primer lloc, l’argument principal és freak i original a parts iguals: un jove tímid mig paranoic que es creu que la seva xicota (una nina de làtex que va encarregar per internet) és una persona real. En segon lloc (i amb això ho dic tot), l’autora del guió és Nancy Oliver, una de les productores i guionistes més recurrents de l’obra mestra més gran feta a la televisió, A dos metros bajo tierra. I, per últim, per que el món necessita més dramedies romàntiques com aquesta! I tot això (¡oju!) sense haver-la vist encara. Ja us donaré la meva opinió... Mentrestant, i ja que la distribuïdora corresponent s’ha molestat en omplir tot el Metro de propaganda, caldria anomenar també una de les estrenes comercials d’aquesta setmana. Sota el títol Como locos... a por el oro (Fool’s Gold) i amb la direcció d’Andy Tennant (vegis Por siempre jamás, Ana y el rey, Sweet Home Alabama o Hitch, especialista en ligues), se’ns presenta la història d’un matrimoni que es dedica a buscar tresors ocults mentre passen per una greu crisi de parella. ¿Els cossos protagonistes? Kate Hudson i Matthew McConaughey.I tot i que Lars sigui la prioritat, el segon plat més recomanat per aquesta Guia Definitiva té un altre títol prou extens, Cosas que perdimos en el fuego (Things we lost in the fire). Benicio del Toro, Halle Berry i el californicador David Duchovny es posen a le
s ordres de la directora danesa Susanne Bier (vegis Hermanos o Después de la boda) en el seu debut nord-americà. La pel·lícula, una recomanable història de redempció i superació personal (de classe alta, això sí), ens relata la història d’una mare de família que, en el moment de quedar-se vídua en conseqüències més que tràgiques, demanarà ajuda (que acabarà sent mútua) al que fins ara havia estat el millor amic del seu marit, un drogaaddicte en plena rehabilitació. Si això no us convenç, però, i preferiu satisfer la vostra curiositat, el realitzador David Ayer (seu és el guió de l’estimulant Training day, així com d’altres productes més oblidables) ens proposa un nou thriller policíac que compta, en el seu repartiment, amb la participació de Keanu Reeves com a policia que es veu obligat a anar en contra de la seva pròpia lleialtat, a més d’altres actors com Forest Whitaker, Chris Evans, l’Amaury Nolasco de Prison break o un Hugh Laurie amb menys mala llet que la que ens té acostumats amb el seu doctor House.Pel que fa al cinema espanyol, tres són les propostes que se’ns presenten en les pantalles aquesta setmana. Curiosament, les tres es van projectar en l’últim Festival de Cinema de Màlaga. En primer lloc, José Corbacho i Juan Cruz tornen a formar tàndem amb la pel·lícula Cobardes després del seu elogiat debut amb Tapas. En aquest cas, tornen a utilitz
ar la seva ciutat natal (L’Hospitalet) com a escenari principal per tal de mostrar i denunciar a la seva manera, aquest cop, el tema del bulling o assetjament escolar, un problema ampli i lamentablement de moda (pel bombo que es fa en els mitjans de comunicació) que s’estén per tot el país. La pel·lícula compta amb actuacions infantils debutants que són recolzades per actors adults com Elvira Mínguez, Lluís Homar, Antonio de la Torre o una Paz Padilla en un dels seus pocs papers dramàtics. La segona proposta, que precisament va ser la que es va alçar amb el premi a la millor pel·lícula en aquest festival, es titula 3 días i, sota la direcció de F. Javier Gutiérrez i les interpretacions principals de Víctor Clavijo, Mariana Cordero o Eduard Fernàndez, ens pretén explicar una història poc usual, la veritat, en el cinema espanyol. Així, aquesta barreja entre drama i ciència-ficció, s’inicia en el moment en què el secretari general de la ONU anunciï l’imminent impacte d’un meteorit a la Terra que acabarà amb tota la humanitat. A partir d’aquesta notícia, la pel·lícula se centra en les vides d’uns quants vilatans d’un poble espanyol, i de quina forma intenten afrontar la imminent tragèdia. Tanmateix, la pel·lícula dirigida per Guillermo Fernández Groizard Proyecto Dos (amb Adrià Collado, Lucía Jiménez, Josep María Pou i Núria Gago com a protagonistes) s’endinsa també en el gènere del thriller en una història d’investigacions científiques i estranys déjà vues. Per últim, La Guia Definitiva s’ha fixat també en dos propostes més petites, però radicalment diferents l’una de l’altra. Per una banda, la pel·lícula uruguaiana El baño del Papa (filmada a quatre mans per César Charlone i Enrique Fernández) ens presenta, després del seu premiat pas per diversos festivals cinematogràfics, una comèdia dramàtica centrada en l’any 1988 que ens relata de quina manera es van preparar els habitants d’una petita i pobra vila en plena frontera uruguaiana davant la visita en forma de tour que el Papa Joan Pau II va oferir per tota Llatinoamèrica. Davant l’afluència de gent (unes 50000 persones) que això comportarà al poble, els vilatans n’intentaran treure benefici de qualsevol manera possible. La més original serà, però, la de Beto, un home que acabarà construint lavabos públics davant de casa seva per tal de llogar-los a la multitud. Tanmateix, des d’Alemanya ens arriba la pel·lícula de caire infantil Rudy, el cerdito de carreras (Rennschwein Rudi Rüssel 2: Rudi rennt wieder!, dirigida per Peter Timm), una pel·lícula que torna a posar un porc de protagonista després del boom que va suposar, ja fa uns quants anys, aquella elogiada pel·lícula nord-americana anomenada Babe, el cerdito valiente.La setmana que ve, el pont de maig ens porta l’última adaptació de la Marvel, unes quantes comèdies romàntiques i cintes d’acció a major glòria d’Al Pacino i Pierce Brosnan.
27.4.08
Lori Meyers a l'Apolo (25.04.2008)
Encara que sembli mentida, n'hi ha que no som fans de Lori Meyers -en bona part per culpa de l'Hostal Pimodán (Houston Party, 2005)-, i el concert de divendres passat a la sala Apolo de Barcelona ens va servir per diverses coses: que el seu directe ha millorat; que la gran diferència entre les veus d'una cançó a l'altra del darrer disc es deu que el guitarra solista també canta; i que necessiten un percussionista en directe. És clar. Un percussionista i tres guitarres.
Bromes a banda, els de Granada venien a Barcelona per presentar el seu darrer disc, Cronolánea (Universal, 2008) que s'ha filtrat i publicat aquest hivern després de tres anys amb mal sabor de boca i la sensació que havíem perdut un dels grups més prometedors de l'indie estatal. El Cronolánea potser no ens els ha tornat del tot, però ens ha recordat que encara hi són, que no se n'havien anat. El concert, però, va ser com el disc: una muntanya russa amb els punts àlgids de connexió escenari-platea amb les poques incursions al debutant Viaje de estudios (Houston Party, 2004). Val a dir que van saber recuperar els millors temes d'aquell primer disc; van tocar 'Mujer esponja', 'Ham'a'cuckoo', 'Tokio ya no nos quiere' i una incommensurable 'Viaje de estudios' per acabar el bis i el concert.
Pel què fa a la resta del setlist, les noves sempre van funcionar millor que els mitjos-temps que tant abunden a l'Hostal Pimodán, a excepció de 'Dilema' i 'La pequeña muerte'. Però és clar que enganxant aquesta última amb els cors de 'Hey Jude' dels Beatles hom s'assegura l'aplaudiment del públic. L'aplaudiment se l'haurien pogut guanyar, però, ja d'entrada, si haguessin executat correctament la primera part d''Intromisión', la cançó que obre el Cronolánea. No obstant, al públic que omplia l'Apolo sembla que li va importar relativament poc i això que especialment comunicatius no eren els granadins.
Bromes a banda, els de Granada venien a Barcelona per presentar el seu darrer disc, Cronolánea (Universal, 2008) que s'ha filtrat i publicat aquest hivern després de tres anys amb mal sabor de boca i la sensació que havíem perdut un dels grups més prometedors de l'indie estatal. El Cronolánea potser no ens els ha tornat del tot, però ens ha recordat que encara hi són, que no se n'havien anat. El concert, però, va ser com el disc: una muntanya russa amb els punts àlgids de connexió escenari-platea amb les poques incursions al debutant Viaje de estudios (Houston Party, 2004). Val a dir que van saber recuperar els millors temes d'aquell primer disc; van tocar 'Mujer esponja', 'Ham'a'cuckoo', 'Tokio ya no nos quiere' i una incommensurable 'Viaje de estudios' per acabar el bis i el concert.
Pel què fa a la resta del setlist, les noves sempre van funcionar millor que els mitjos-temps que tant abunden a l'Hostal Pimodán, a excepció de 'Dilema' i 'La pequeña muerte'. Però és clar que enganxant aquesta última amb els cors de 'Hey Jude' dels Beatles hom s'assegura l'aplaudiment del públic. L'aplaudiment se l'haurien pogut guanyar, però, ja d'entrada, si haguessin executat correctament la primera part d''Intromisión', la cançó que obre el Cronolánea. No obstant, al públic que omplia l'Apolo sembla que li va importar relativament poc i això que especialment comunicatius no eren els granadins.
26.4.08
Taller.doc, produeixen el teu documental
Amb aquest eslògan tan temptador es presenta Taller.doc, un programa de documentals del Canal33, que té la vocació d'oferir una oportunitat professional als joves realitzadors i persones que han acabat la seva formació.Per presentar un projecte a Taller.doc heu de lliurar una sinopsi de la història, que pugui ser rodada a Catalunya, amb personatges concrets, una definició sobre el tractament i un currículum de l'autor o autors. També una de les condiciones imprescindible és que estigui pensat per un format de 30 minuts. Sí, exacte, com el programa.
Darrera d'aquesta proposta, evidenment a part de la televisió catalana, és la productora Parallel 40. Sota la direcció de Joan González, aquesta productora pretén obrir nous camins al llenguatge audiovisual relacionats amb el documental, una finestra oberta als nous creadors que tenen idees.
Des d'uns anys ençà veiem com la hibridació de gèneres comença a desgranar i presentar altres propostes més diversificades. El documental com a tal comença a fer-se un forat, però no ens enganyem, només son els festivals relacionats amb els documentals musicals els que aconsegueixen el ressò mediàtic tan esperat com l'aconseiguit pels islandesos Sigur Rós amb Heima.En una línia paral·lela, los biopics si que estan de moda i en aquest sentit I'm Not There es una de les apostes més arriscades de l'indústria de Hollywood. Todd Haynes presenta un perfil del legendari Bob Dylan sota la caracterització de diferents actors, a destacar la interpretació de Cate Blanchett que va aconseguir la nominació a l'Oscar per la millor actriu de repartiment. I'm Not There és també una de les últimes pel·lícules del recentment mort Heath Ledger.
Però també cal esperar per aquests propers mesos la historia de Blondie amb la intrepretació de Kristen Dunst com a Deborah Harry, Elijah Wood a la pell de Iggy Pop i Mike Myers com a Keith Moon. De fet es que l'onada de biopics sobre estrelles de rock no ha fet més que començar.
Recordeu que els interessats nous documentalistes podeu enviar les vostres propostes a:
documentals33@tv3.cat
documentals@parallel40.com
Sort!
25.4.08
Dubstep, música del Segle XXI
Sembla que des de que el dubstep va nèixer a la botiga The Big Apple al Sud de Londres, establiment regentat per alguns dels artistes més representatius d'aquest estil tal com Digital Mysticz o Skream, aquesta música ha anat a més. Ha passat d'escoltar-se en les soundsystems dels guettos de Londres a que el Festival Sónar, l'any passat centrés una part de la seva programació en aquest estil. Només cal mirar a les llistes del millor de l'any passat i veure que Burial i el seu Untrue va ser escollit millor disc de l'any per revistes com Go Mag o RDL.
El disc del que parlarem avui, però, és Grime 2 (Rephlex, 2004) editat pel segell d'Aphex Twin.
No escric més i us deixo amb les bases fosques i fluctuants del ritme d'aquesta música que artistes com Kode 9 van batejar com dark swing.El disc del que parlarem avui, però, és Grime 2 (Rephlex, 2004) editat pel segell d'Aphex Twin.
24.4.08
Novetats i Agenda de Concerts
Niños Mutantes. Todo es el momento (Astro Discos)
Aquests Niños Mutantes ja granadets han sortit amb Todo es el momento per la vessant més accessible del pop espanyol. Menció especial d'aquest bonic disc és la que mereixen cançons com 'Formentera' o 'No sabes estar bien', que caminen sobre la línia perillosa de perdre qualsevol llum de personalitat i quedar enfosquides en un món de cançons que moriran sense que ningú se les hagi estimat mai de debò.
Peter Morén. The Last Tycoon (Wichita)
Una sorpresa agradable. I no és gratuït el qualificatiu, però m'assalta el dubte tot sovint escoltant The Last Tycoon de si no estiguéssim tots tan avorrits de Peter Bjorn and John el primer disc en solitari de Peter Morén no em semblaria tan bo. Les pretensions, però, són unes altres. I és que n'hi ha prou amb una guitarra acústica per elaborar melodies tan boniques com les de 'Reel to Real' o 'Social Competence'.
The Hush Sound. Goodbye Blues (Fueled By Ramen)
Que el single 'Honey' sigui la banda sonora d'un anunci i que Goodbye Blues recordi en general a Fall Out Boy o Panic At The Disco no són bons arguments per escoltar la darrera referència de The Hush Sound amb les orelles lliures de prejudicis. Malgrat tot això, el cert és que malgrat el disc destila una barreja d'hivern i primavera ideal per aquesta època de l'any, però que a la tardor segurament es convertirà en quelcom insofrible. Si d'això ja us ho explicaré.
The Notwist. The Devil, You + Me (City Slang / Alien Transistor)
La indietronica dóna pel que dóna i poca cosa més. Un disc sencer d'aquest estil pot arribar a resultar repetitiu, cansat i carregant. The Devil, You + Me no és una excepció però després de gairebé 20 anys de carrera i sota els mateixos paràmetres, sorprèn que The Notwist encara no hagin expremut del tot l'estil. A més a més, tenen un altre problema, l'anterior Neon Golden (Virgin, 2002) és un discàs de cap a peus i un llistó tan alt costa més de saltar. Així i tot, hi ha cançons agradables i que ens fan canviar d'idea respecte l'indietronica com 'Where In This World' i 'Boneless'.
Agenda de concerts:
Divendres 25
Lori Meyers i Les Philippes a la sala Apolo
Nick Cave and The Bad Seeds al Pavelló Olímpic de Badalona
Mishima, Facto Delafé y las Flores Azules i Antònia Font a la carpa Movistar al Campus Diagonal
Mstrkrft al Razz Club
Orquestra del Caballo Ganador al Centre d'Art Santa Mónica
Refree al Teatre Joventut (L'Hospitalet de Llobregat)
Russian Red a la sala Castelló
Dissabte 26
The Gutter Twins a la sala Razzmatazz
Diumenge 27
Nada Surf a la sala Razzmatazz 2
Russian Red al Depósito Legal (L'Hospitalet de Llobregat)
Aquests Niños Mutantes ja granadets han sortit amb Todo es el momento per la vessant més accessible del pop espanyol. Menció especial d'aquest bonic disc és la que mereixen cançons com 'Formentera' o 'No sabes estar bien', que caminen sobre la línia perillosa de perdre qualsevol llum de personalitat i quedar enfosquides en un món de cançons que moriran sense que ningú se les hagi estimat mai de debò.
Peter Morén. The Last Tycoon (Wichita)
Una sorpresa agradable. I no és gratuït el qualificatiu, però m'assalta el dubte tot sovint escoltant The Last Tycoon de si no estiguéssim tots tan avorrits de Peter Bjorn and John el primer disc en solitari de Peter Morén no em semblaria tan bo. Les pretensions, però, són unes altres. I és que n'hi ha prou amb una guitarra acústica per elaborar melodies tan boniques com les de 'Reel to Real' o 'Social Competence'.
The Hush Sound. Goodbye Blues (Fueled By Ramen)
Que el single 'Honey' sigui la banda sonora d'un anunci i que Goodbye Blues recordi en general a Fall Out Boy o Panic At The Disco no són bons arguments per escoltar la darrera referència de The Hush Sound amb les orelles lliures de prejudicis. Malgrat tot això, el cert és que malgrat el disc destila una barreja d'hivern i primavera ideal per aquesta època de l'any, però que a la tardor segurament es convertirà en quelcom insofrible. Si d'això ja us ho explicaré.
The Notwist. The Devil, You + Me (City Slang / Alien Transistor)
La indietronica dóna pel que dóna i poca cosa més. Un disc sencer d'aquest estil pot arribar a resultar repetitiu, cansat i carregant. The Devil, You + Me no és una excepció però després de gairebé 20 anys de carrera i sota els mateixos paràmetres, sorprèn que The Notwist encara no hagin expremut del tot l'estil. A més a més, tenen un altre problema, l'anterior Neon Golden (Virgin, 2002) és un discàs de cap a peus i un llistó tan alt costa més de saltar. Així i tot, hi ha cançons agradables i que ens fan canviar d'idea respecte l'indietronica com 'Where In This World' i 'Boneless'.
Agenda de concerts:
Divendres 25
Lori Meyers i Les Philippes a la sala Apolo
Nick Cave and The Bad Seeds al Pavelló Olímpic de Badalona
Mishima, Facto Delafé y las Flores Azules i Antònia Font a la carpa Movistar al Campus Diagonal
Mstrkrft al Razz Club
Orquestra del Caballo Ganador al Centre d'Art Santa Mónica
Refree al Teatre Joventut (L'Hospitalet de Llobregat)
Russian Red a la sala Castelló
Dissabte 26
The Gutter Twins a la sala Razzmatazz
Diumenge 27
Nada Surf a la sala Razzmatazz 2
Russian Red al Depósito Legal (L'Hospitalet de Llobregat)
Tema de la setmana: Cultura de l'aigua
Aquesta setmana els del Mai a la vida ens tirem a la piscina però ens la trobem buida i no ens estranya. Així que, més reivindicatius que mai prenem consciencia de la situació de sequera que vivim a casa nostra i us donem consells fàcils i factibles que ens ajudaran a fer un ús més responsable de l’aigua. 
Des de la Generalitat de Catalunya ja s’han dut a terme forces campanyes per tal de conscienciar que l’aigua és un recurs escàs, l’ultima: “Ja és hora que ens adonem que per tenir aigua cal tancar l’aixeta”. Un altre factor a considerar és el canvi climàtic, que com sabeu, fa que cada cop hi hagi més sequera degut a la disminució de la pluja. Tot això pot generar restriccions dràstiques en l’ús d’aigua a barcelona a partir de l’estiu.
Si en voleu saber més us recomanem un llibre: Sobrevivir al desarrollo de Serge Latouche, i a més ens recordem del capità planeta i els planetaris i del capità enciam.
Per vint-i-cinc cèntims d’euro fem un concurs de mesures per estalviar aigua, qui guanyarà el concurs?, em feu un favor: podeu contar quants euros guanya una servidora? (Míriam).
La fotografia, és del cicle de l’aigua, que sembla que l’Edu volia saber més sobre el tema.
I recordeu que: Els petits canvis són poderosos!
Des de la Generalitat de Catalunya ja s’han dut a terme forces campanyes per tal de conscienciar que l’aigua és un recurs escàs, l’ultima: “Ja és hora que ens adonem que per tenir aigua cal tancar l’aixeta”. Un altre factor a considerar és el canvi climàtic, que com sabeu, fa que cada cop hi hagi més sequera degut a la disminució de la pluja. Tot això pot generar restriccions dràstiques en l’ús d’aigua a barcelona a partir de l’estiu.
Si en voleu saber més us recomanem un llibre: Sobrevivir al desarrollo de Serge Latouche, i a més ens recordem del capità planeta i els planetaris i del capità enciam.
Per vint-i-cinc cèntims d’euro fem un concurs de mesures per estalviar aigua, qui guanyarà el concurs?, em feu un favor: podeu contar quants euros guanya una servidora? (Míriam).
La fotografia, és del cicle de l’aigua, que sembla que l’Edu volia saber més sobre el tema.
I recordeu que: Els petits canvis són poderosos!
22.4.08
No sense la meva Moleskine
Perdre el meu passaport és el que menys em preocupa; perdre la meva Moleskine, això sí que és una tragèdia.
Bruce Chatwin
A aquestes alçades gairebé tothom sap què és una Moleskine. Sí, estem parlant d'aquella llibreta amb coberta d'imitació de pell, una tira elàstica a la dreta i de tamany més o menys de butxaca. La llegenda diu que grans artistes com Van Gogh o Picasso la van utilitzar per als seus esbosos i que literats com Chatwin o l'omnipresent Hemingway hi escribien les seves idees. El que potser molta gent no sap és que aquest tipus de quadern no va rebre el nom comercial de Moleskine fins només fa 10 anys, quan un llibreter de Milà va decidir tornar a fabricar-lo després de més d'una dècada de la seva desaparació del mercat. Avui en dia es fabriquen una gran varietat de quaderns Moleskine i són per molts un objecte de culte, símbol de qualitat i distinció. Això sí, tot plegat es nota en el preu.
Però Moleskine no només fabrica quaderns, aprofitant el seu gran èxit entre artistes i escriptors reconeguts, també organitza diferents activitats culturals. La més recent s'anomena The Detour i és una cosa tan senzilla com una exposició de les Moleskine de més de 30 artistes, il·lustradors i dissenyadors, tant actuals com passats. La gran particularitat és que els quaderns són exposats en una mena de vitrines transparents a les que els visitants poden accedir utilitzant uns guants de làtex. Les moleskines de Lacroix, Marías o Marras entre d'altres han començat a exposar-se a París i de moment, la mostra visitarà també Londres, Berlín i Nova York. Pels que no teniu previst viatjar a cap d'aquestes ciutats, sempre podeu mirar els videos de les llibretes.
21.4.08
La Guia Definitiva: oracions moribundes amb sabor a Box Office
¿Què hem fet per merèixer això? Els meus pronòstics es compleixen setmana rere setmana. La veritat és que no cal ser un futuròleg amb títol de graduat superior per tal de conèixer els gustos d’un públic no massa selecte a l’hora d’escollir títol per anar a veure en un d’aquests multicinemes de qualsevol gran companyia. En relació al box office d’aquesta setmana, pel que fa a les cinc pel·lícules més vistes, ens trobem en un honorable cinquè lloc per a la paròdia sense gràcia Casi 300. Un lloc més amunt, una altra grandíssima pel·lícula anomenada Papá por sorpresa s’hi instal·la còmodament. En el tercer lloc, entrada triomfal pel remake nord-americà sense pretensions de la pel·lícula oriental Shutter. En segon lloc, cinema espanyol al més pur estil Pajares/Esteso, aquest Fuera de carta que beu directament de qualsevol de les mediocres sèries nacionals exhibides a les nostres cadenes generalistes. El primer lloc l’ocupa 21 Blackjack, que implica una mica més de sensatesa en tota aquesta parafernàlia, però que al cap i a la fi... està únicament construït per tenir al públic ben distret durant dos hores. Pel camí es queden pel·lícules com La banda nos visita, Cashback, Rebobine, por favor, La edad de la ignorancia... El mateix discurs de sempre: ¿El públic és borrego? ¿O els productors i distribuïdors sempre acaben confiant i donant oportunitats a les mateixes històries de sempre? En fí... ja veurem com se’n surt Isabel Coixet aquesta setmana amb el seu personal encàrrec made in USA.
Però abans de posar-me a comentar aquest drama íntim que un servidor ja s’ha ocupat de veure, prefereixo llençar tot el meu arsenal a favor de la pel·lícula que va triomfar en el passat Festival de San Sebastià (lloc on vaig tenir l’oportunitat de veure-la), aconseguint els premis a la millor pel·lícula i al millor actor, un esplèndid Henry O. La història, signada per un Wa
yne Wang que torna amb encert als seus orígens (recordem, per exemple, aquesta Smoke rodada amb Paul Auster), es titula Mil años de oración (A thousand years of good prayers) i centra la seva mirada en els conflictes culturals i les contradiccions entre el món oriental (la Xina, en aquest cas) i un món occidental representat pels Estats Units d’Amèrica. Per tal de dur a terme la proposta, Wang se serveix d’un vidu jubilat xinès, el senyor Shi, en el moment en què desembarca als Estats Units per tal de compartir una bona temporada amb la seva filla, resident allí i acabada de divorciar. Des d’aquí, i de la forma més sincera possible, us asseguro que no trobareu res millor en la cartellera actual. Atenció, sobretot, a les impagables i reveladores converses diàries entre el jubilat i una senyora iraniana. I d’aquest tipus de cinema més aviat petit, acurat i honest, passem ara a analitzar una altra de les grans propostes que ens deixa aquesta setmana cinematogràfica, aquest cop, amb denúncia social inclosa. Expediente Anwar (Rendition) està dirigida per Gavin Hood (que va aconseguir, fa dos anys, un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa pel film sud-africà Tsotsi) i toca l’espinós i secret tema de les tortures en mans de la CIA a l’hora d’actuar davant un possible sospitós de terrorisme islàmic. Reese Witherspoon, Jake Gyllenhaal, Meryl Streep i Alan Arkin, entre altres, presten les seves interpretacions a la causa.
Continuem, ara sí, amb aquesta elegia interpretada per Isabel Coixet. La directora, que per primera vegada signa un projecte d’encàrrec eminentment nord-americà i amb guió aliè, presenta Elegy, una història que adapta la novel·la de Philip Roth El animal moribundo. Amb les interpretacions principals (i amb certa química) d’u
n sempre solvent Ben Kingsley i una correcta Penélope Cruz, la pel·lícula analitza els sentiments humans a partir d’una història d’amor entre un madur professor d’universitat del tot seductor i una jove estudiant anomenada Consuela (¡oju! Res a veure amb la Princesa Consuela Bananahammock). Les pors, els secrets, les intimitats, les confidències i, sobretot, el sexe són alguns dels factors claus a l’hora d’entendre una pel·lícula correcta i prometedora que, lamentablement, es queda a mig camí d’allò que vol acabar contant amb profunditat. Tanmateix, la pel·lícula compta amb Peter Sarsgaard, Patricia Clarkson i Dennis Hopper (especialment brillant) en el repartiment secundari. ¿Que resulta que la Coixet et fa més mandra que observar uns caragols aparellant-se? ¡Tranquil·litat absoluta! La Guia Definitiva us ofereix la millor forma de deixar la vostra ment completament en blanc i passar una estona entretinguda amb el visionat de la pel·lícula Las ruinas (The ruins), una altra història de terror esgarrifós ambientada, aquest cop, a Cancun. La pel·lícula està dirigida per Carter Smith i entre els protagonistes hi destaquen Jena Malone i Shawn Ashmore.
Per acabar de rematar el tema, la pel·lícula 8 citas (dirigida per Peris Romano i Rodrigo Sorogoyen) ens invita a valorar l’amor mostrant-nos vuit històries romàntiques amb tocs còmics. La pel·lícula, simpàtica i ben
acceptada a nivell de crítica, compta amb una immensa participació interpretativa que inclou, entre altres, a Fernando Tejero, Belén Rueda, Verónica Echegui, Jordi Vilches, Raúl Arévalo, Miguel Ángel Solá, Melanie Olivares, Arturo Valls, Javier Pereira o Adriana Ozores. Acabem aquesta Guia Definitiva amb la pel·lícula de Jeff Wadlow Rompiendo las reglas (Never back down), una història de baralles a major glòria d’un musculat Djimon Hounsou, i amb el curiós documental El sexo de los dinsaurios que, sota la direcció d’Oscar Vega, pretén analitzar l’atracció sexual humana a partir d’una pregunta fonamental, ¿perquè es van extingir els dinosaures? Sí, és del tot desconcertant... i m’encanta que ho sigui!
La setmana que ve em penso fer l’amo del carrer amb l’ajuda d’una nina inflable, uns assetjadors escolars i unes quantes coses més que vaig acabar perdent al foc...
Però abans de posar-me a comentar aquest drama íntim que un servidor ja s’ha ocupat de veure, prefereixo llençar tot el meu arsenal a favor de la pel·lícula que va triomfar en el passat Festival de San Sebastià (lloc on vaig tenir l’oportunitat de veure-la), aconseguint els premis a la millor pel·lícula i al millor actor, un esplèndid Henry O. La història, signada per un Wa
yne Wang que torna amb encert als seus orígens (recordem, per exemple, aquesta Smoke rodada amb Paul Auster), es titula Mil años de oración (A thousand years of good prayers) i centra la seva mirada en els conflictes culturals i les contradiccions entre el món oriental (la Xina, en aquest cas) i un món occidental representat pels Estats Units d’Amèrica. Per tal de dur a terme la proposta, Wang se serveix d’un vidu jubilat xinès, el senyor Shi, en el moment en què desembarca als Estats Units per tal de compartir una bona temporada amb la seva filla, resident allí i acabada de divorciar. Des d’aquí, i de la forma més sincera possible, us asseguro que no trobareu res millor en la cartellera actual. Atenció, sobretot, a les impagables i reveladores converses diàries entre el jubilat i una senyora iraniana. I d’aquest tipus de cinema més aviat petit, acurat i honest, passem ara a analitzar una altra de les grans propostes que ens deixa aquesta setmana cinematogràfica, aquest cop, amb denúncia social inclosa. Expediente Anwar (Rendition) està dirigida per Gavin Hood (que va aconseguir, fa dos anys, un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa pel film sud-africà Tsotsi) i toca l’espinós i secret tema de les tortures en mans de la CIA a l’hora d’actuar davant un possible sospitós de terrorisme islàmic. Reese Witherspoon, Jake Gyllenhaal, Meryl Streep i Alan Arkin, entre altres, presten les seves interpretacions a la causa.Continuem, ara sí, amb aquesta elegia interpretada per Isabel Coixet. La directora, que per primera vegada signa un projecte d’encàrrec eminentment nord-americà i amb guió aliè, presenta Elegy, una història que adapta la novel·la de Philip Roth El animal moribundo. Amb les interpretacions principals (i amb certa química) d’u
n sempre solvent Ben Kingsley i una correcta Penélope Cruz, la pel·lícula analitza els sentiments humans a partir d’una història d’amor entre un madur professor d’universitat del tot seductor i una jove estudiant anomenada Consuela (¡oju! Res a veure amb la Princesa Consuela Bananahammock). Les pors, els secrets, les intimitats, les confidències i, sobretot, el sexe són alguns dels factors claus a l’hora d’entendre una pel·lícula correcta i prometedora que, lamentablement, es queda a mig camí d’allò que vol acabar contant amb profunditat. Tanmateix, la pel·lícula compta amb Peter Sarsgaard, Patricia Clarkson i Dennis Hopper (especialment brillant) en el repartiment secundari. ¿Que resulta que la Coixet et fa més mandra que observar uns caragols aparellant-se? ¡Tranquil·litat absoluta! La Guia Definitiva us ofereix la millor forma de deixar la vostra ment completament en blanc i passar una estona entretinguda amb el visionat de la pel·lícula Las ruinas (The ruins), una altra història de terror esgarrifós ambientada, aquest cop, a Cancun. La pel·lícula està dirigida per Carter Smith i entre els protagonistes hi destaquen Jena Malone i Shawn Ashmore.Per acabar de rematar el tema, la pel·lícula 8 citas (dirigida per Peris Romano i Rodrigo Sorogoyen) ens invita a valorar l’amor mostrant-nos vuit històries romàntiques amb tocs còmics. La pel·lícula, simpàtica i ben
acceptada a nivell de crítica, compta amb una immensa participació interpretativa que inclou, entre altres, a Fernando Tejero, Belén Rueda, Verónica Echegui, Jordi Vilches, Raúl Arévalo, Miguel Ángel Solá, Melanie Olivares, Arturo Valls, Javier Pereira o Adriana Ozores. Acabem aquesta Guia Definitiva amb la pel·lícula de Jeff Wadlow Rompiendo las reglas (Never back down), una història de baralles a major glòria d’un musculat Djimon Hounsou, i amb el curiós documental El sexo de los dinsaurios que, sota la direcció d’Oscar Vega, pretén analitzar l’atracció sexual humana a partir d’una pregunta fonamental, ¿perquè es van extingir els dinosaures? Sí, és del tot desconcertant... i m’encanta que ho sigui!La setmana que ve em penso fer l’amo del carrer amb l’ajuda d’una nina inflable, uns assetjadors escolars i unes quantes coses més que vaig acabar perdent al foc...
18.4.08
Vetusta Morla al Sidecar (17.04.2008)
Mentre alguns es pregunten com es que uns desconeguts han aconseguit omplir el Sidecar amb coros i fans força actius, jo em pregunto com van poder sobreviure-hi. El cas és que estem vius per explicar-ho. I aquesta és una d'aquells ocasions en les que estàs més que content per haver aconseguit dues acreditacions maques o fresques que tot just ara valdrien el doble a la reventa (això és fa en els concerts indies?).El sold out reinava a la pàgina web i a l'entrada del Sidecar dijous passat, Vetusta Morla venien a presentar el seu nou disc Un día en el mundo i ningú s'ho volia perdre.
I qui son Vetusta Morla? Son 6 nois que porten 9 anys assajant per crear quelcom amb cara i ulls, i la paciència (un do altament menyspreuat avui en dia) els ha sortit a compte. Un puzzle de 6 peces, així és com a ells els agrada definir-se, que a sobre dels escenaris encaixa la perfecció. Un día en el mundo és un disc d'aquells que diem rodons: amb lletres, acords i actituds que han aconseguit fer-nos moure per dins. El ple al Sidecar garantia un públic entregat, pero la veritat és que no m'imaginava els nivells als que vam arribar els assistents, coros totalment gratuïts a quasi totes les cançons del seu debut. Destacar amb especial amor 'Copenhague', 'La Marea' i 'Pequeño desastre animal'. Hi ha tornades que s'enganxen i no et deixen, per més que la pluja del matí ho intenti. Apuntador deme la voz.
Estrofes que ahir van aconseguir connectar i sintonitzar amb un públic, i jo crec que més aviat amb tot una generació, que està la mar de contenta i orgullosa del panorama d'indie actual. Des dels més veterans (us recordem a tall anecdòtic que dissabte toquen Love of lesbian i La Habitación Roja al costat del Tecla Sala a l'Hospitalet del Llobregat) fins als nous grups com Vetusta Morla que amb tant sols un disc, i Mira una maqueta autoeditada del 2005, fan les delícies del públic. I als concerts és el millor moment per demostrar l'energía de la joventut, directes vibrants i contundents com els d'ahir revitalitzen l'escena i creen adeptes.
Caure o no en el mainstream és un altre tema que haurem de patir i cuidar, tot i que a aquestes alçades hauríem de ser conscients que el temps posa a cadascú al seu lloc (ya veremos cuando).
Us deixo amb Copenhague peruè jutjeu la qualitat de Vetusta Morla per vosaltres mateixos.
Quaderns de Krautrock, part. 3: Kraftwerk
Aquesta setmana repassarem Autobahn (Philips, 1974) i farem una petita intrussió a Radio-Aktivity (Capitol, 1975) , els dos albums que introdueixen a la banda de Dusseldorf, Kraftwerk al món dels discs conceptuals que tant es van començar a popularitzar durant els 70's gràcies a les ments perverses de Roger Waters o Syd Barret. Autobahn resumeix el somni que Schneider tant perseguia, fer una visió d'un viatge per carretera d'es d'un prisma més aviat pop. El trajecte que condueix el disc comença amb un motor de cotxe que s'encén i avança amb unes cançons senzilles que convienen l'electrònica primitiva dels moogs i el vocoder, que tant caracteritzen a Krafwerk, amb instruments com flautes, pianos....Finalment comentar que el 20 de Març del mes passat Klaus Dinger, el que va ser component tant de Kraftwerk com de Neu! va morir d'una aturada cardíaca als 61 anys, per aquesta raó li dediquem l'últim tema del programa, Radioactivity. El single del disc amb nom homònim editat l'any 1975. La cançó té aquest punt de melanconlia i foscor que tant caracteritza a la banda.
17.4.08
Novetats i agenda de concerts
Russian Red. I Love Your Glasses (Eureka)
Aquesta noia ha causat una revolució en menys d'una setmana en què s'ha publicat el disc, ha arribat a les mans de moltíssima gent i les darreres confirmacions del Primavera Sound l'incloïen al festival del mes que ve. Tot i cantar en anglès, s'agraeix que les noves propostes indies espanyoles vulguin allunyar-se (conscientment o inconscient) de Los Planetas, La Habitación Roja i tots aquests. Russian Red més aviat vol ser la Kimya Dawson pija o l'Emmy Great madrilenya. La russa, però, té una cuidada imatge de poppie que ben bé podria sortir del Pop Bar de Razzmatazz però la seva música no té res a veure amb el tontipop (amb amor) de Charades o La Casa Azul. No oblidem, però, que I Love Your Glasses és un disc de debut encara i que la proposta acústica limita força la capacitat de maniobra. Així i tot, la bella russa ha parit dos amors com 'Cigarettes' i la tendríssima versió de Cindy Laupier de 'Girls Just Want To Have Fun'.
Vetusta Morla. Un día en el mundo (PequeñoSaltoMortal)
El cantant d'aquest grup madrileny segur que ha après a cantar amb els discos de Los Piratas. De fet, si em diuen que és el nou projecte d'Iván Ferreiro, m'ho crec. Perquè el que ja no cola és que Thom Yorke hagi après a parlar castellà i Vetusta Morla sigui una gran sorpresa. Bé, aquest vespre sortirem de dubtes. Un día en el mundo és el disc de debut i constata que potser és a les balades que els Vetusta Morla se'n surten millor: 'Copenhage' i 'Pequeño desastre animal' es revelen com les més amables després d'unes poques escoltes del disc. En qualsevol cas, no hi ha dubte que els madrilenys encantaran a qualsevol fan del gallec Ferreiro i fins i tot als més oberts de mires seguidors de Radiohead o Standstill. Personalment, les dotze cançons del disc s'acaba fent un pèl pesades i em fan pensar que si no hi ha tan hypes aquí com a Anglaterra és perquè ni els grups ni les discogràfiques tenen cultura de singles i EPs. I això ja no sé si és bo o dolent per nosaltres, pobres mortals.
Spiritualized. Songs in A & E (Universal)
Fa poc va sortir no sé on els resultats d'una enquesta als anglesos on deien quins eren els millors discos per anar a dormir (o adormir-se, no sé). Em sembla que els "guanyadors" eren Coldplay, però és que encara no havia sortit el nou disc de Spiritualized. Aquest Songs in A & E és un disc criminalment llarg (18 cançons) i se salva per les poques cançons que s'escapen d'una línia orquestral avorridíssima com 'Soul On Fire' i 'Baby I'm Just A Fool'.
Mount Eerie. Black Wooden Ceiling Opening (P.W. Elverum & Sun Ltd.)
Phil Elverum, àlma màter de Microphones i els succedanis Mount Eerie, ha degut estar escoltant força At The Drive-In darrerament. Això o no s'explica que de cop les distorsions i la foscor hagin inundat les seves noves composicions, generant per sí sol un nou estil que anomenarem a partir d'ara emo-lofi-folk. Tot i que la sensació de malestar va minvant a mesura que passen els minuts, el mal rotllo que exhalen els dos primers talls 'Appetite' i 'Domesticated Dog' no desapareix en tota la resta de l'EP. Per fortuna, 'Don't Smoke' i 'Stop Singing' en certa manera compensen el desgavell, encara que tot i unes hores de guaret entrar a Black Wooden Ceiling Opening faci por.
The Little Ones. Terry Tales & Fallen Gates (Branches Recording Collective)
Ben fresquet tenim el nou EP (i ja en van dos) de The Little Ones. Després d'aquella magnífica carta de presentació que va ser el Sing Song (Astralwelks, 2006), com si de la banda sonora perfecta per la primavera es tractés apareix aquest Terry Tales & Fallen Gates. Sis cançons, el mateix nombre que a Sing Song, de les quals cap és per omplir. Aquesta és una de les grandeses dels EPs i ens porta a pensar què passarà quan els californians es dignin a publicar un LP com Déu mana. L'àlbum obre majestuós amb 'Tallies' i 'Boracay' i ens fa admetre que els ritmes caribenys, si s'apliquen bé, poden tenir certa gràcia amb 'Unlock The Door!'. 'Forgive Yourself' és una (gran) perla i 'New Branches' ensenya als incrèduls que una tornanda senzilla és sinònim de bons resultats.
Aquesta noia ha causat una revolució en menys d'una setmana en què s'ha publicat el disc, ha arribat a les mans de moltíssima gent i les darreres confirmacions del Primavera Sound l'incloïen al festival del mes que ve. Tot i cantar en anglès, s'agraeix que les noves propostes indies espanyoles vulguin allunyar-se (conscientment o inconscient) de Los Planetas, La Habitación Roja i tots aquests. Russian Red més aviat vol ser la Kimya Dawson pija o l'Emmy Great madrilenya. La russa, però, té una cuidada imatge de poppie que ben bé podria sortir del Pop Bar de Razzmatazz però la seva música no té res a veure amb el tontipop (amb amor) de Charades o La Casa Azul. No oblidem, però, que I Love Your Glasses és un disc de debut encara i que la proposta acústica limita força la capacitat de maniobra. Així i tot, la bella russa ha parit dos amors com 'Cigarettes' i la tendríssima versió de Cindy Laupier de 'Girls Just Want To Have Fun'.
Vetusta Morla. Un día en el mundo (PequeñoSaltoMortal)
El cantant d'aquest grup madrileny segur que ha après a cantar amb els discos de Los Piratas. De fet, si em diuen que és el nou projecte d'Iván Ferreiro, m'ho crec. Perquè el que ja no cola és que Thom Yorke hagi après a parlar castellà i Vetusta Morla sigui una gran sorpresa. Bé, aquest vespre sortirem de dubtes. Un día en el mundo és el disc de debut i constata que potser és a les balades que els Vetusta Morla se'n surten millor: 'Copenhage' i 'Pequeño desastre animal' es revelen com les més amables després d'unes poques escoltes del disc. En qualsevol cas, no hi ha dubte que els madrilenys encantaran a qualsevol fan del gallec Ferreiro i fins i tot als més oberts de mires seguidors de Radiohead o Standstill. Personalment, les dotze cançons del disc s'acaba fent un pèl pesades i em fan pensar que si no hi ha tan hypes aquí com a Anglaterra és perquè ni els grups ni les discogràfiques tenen cultura de singles i EPs. I això ja no sé si és bo o dolent per nosaltres, pobres mortals.
Spiritualized. Songs in A & E (Universal)
Fa poc va sortir no sé on els resultats d'una enquesta als anglesos on deien quins eren els millors discos per anar a dormir (o adormir-se, no sé). Em sembla que els "guanyadors" eren Coldplay, però és que encara no havia sortit el nou disc de Spiritualized. Aquest Songs in A & E és un disc criminalment llarg (18 cançons) i se salva per les poques cançons que s'escapen d'una línia orquestral avorridíssima com 'Soul On Fire' i 'Baby I'm Just A Fool'.
Mount Eerie. Black Wooden Ceiling Opening (P.W. Elverum & Sun Ltd.)
Phil Elverum, àlma màter de Microphones i els succedanis Mount Eerie, ha degut estar escoltant força At The Drive-In darrerament. Això o no s'explica que de cop les distorsions i la foscor hagin inundat les seves noves composicions, generant per sí sol un nou estil que anomenarem a partir d'ara emo-lofi-folk. Tot i que la sensació de malestar va minvant a mesura que passen els minuts, el mal rotllo que exhalen els dos primers talls 'Appetite' i 'Domesticated Dog' no desapareix en tota la resta de l'EP. Per fortuna, 'Don't Smoke' i 'Stop Singing' en certa manera compensen el desgavell, encara que tot i unes hores de guaret entrar a Black Wooden Ceiling Opening faci por.
The Little Ones. Terry Tales & Fallen Gates (Branches Recording Collective)
Ben fresquet tenim el nou EP (i ja en van dos) de The Little Ones. Després d'aquella magnífica carta de presentació que va ser el Sing Song (Astralwelks, 2006), com si de la banda sonora perfecta per la primavera es tractés apareix aquest Terry Tales & Fallen Gates. Sis cançons, el mateix nombre que a Sing Song, de les quals cap és per omplir. Aquesta és una de les grandeses dels EPs i ens porta a pensar què passarà quan els californians es dignin a publicar un LP com Déu mana. L'àlbum obre majestuós amb 'Tallies' i 'Boracay' i ens fa admetre que els ritmes caribenys, si s'apliquen bé, poden tenir certa gràcia amb 'Unlock The Door!'. 'Forgive Yourself' és una (gran) perla i 'New Branches' ensenya als incrèduls que una tornanda senzilla és sinònim de bons resultats.
16.4.08
Sant Jordi, roses i... llibres!
Ja no queden gaires dies perquè Barcelona s'ompli de llibres, roses i hooligans de vermell acabats d'arribar de Manchester, tot a la vegada. Al Mai a la vida hem hagut d'escollir, perquè no podíem parlar de tot, i després d'un llarg i intens debat ens hem quedat amb els llibres. Són molts i ben variats els llibres que recomanem, tant de noves promeses de la literatura com d'autors més consolidats; com per exemple Agustín Fernández Mallo, Edgar Cantero, Kiko Amat, Mark Haddon o Joan Miquel Oliver. Novel·les que parlen de Nocilla, nens autistes, amor, actrius i moltes coses més. Ah, i pels que no els agradi llegir, atents que també presentem alternatives. O sigui que si encara no sabeu quin llibre us comprareu per Sant Jordi, o si simplement us interessa el tema, ja podeu posar play al reproductor d'aquí sobre.
14.4.08
La Guia Definitiva: Siguem amables, si us plau...
Estimats germans cinèfils! Aquesta setmana toca ser amables. Siguem amables, doncs, amb un senyor que, després de depilar a una peludeta Patricia Arquette en aquella estrambòtica (però necessària) pel·lícula anomenada Human Nature, va tenir la delicadesa d’esborrar-nos la memòria amb Eternal Sunshine of the spotless mind (em nego a dir Olvídate de mí!) i de fer-nos viatjar a la televisiva ment del senyor Gael García Bernal amb aquella oda onírica anomenada La ciencia del sueño. Siguem amables amb un home que ara ens porta tot un homenatge al cinema palomitero més recordat. Siguem amables, també, amb Kevin Spacey i potser ens invita a una partideta de blackjack a qualsevol casino de Las Vegas. Siguem amables i no ens gastéssim els diners en anar a veure un dels altres remakes japonesos innecessaris made in USA. Sempre ens els podem gastar en qualsevol cutrecomèdia pàtria. Siguem amables i despullem-nos enmig del Caprabo. Siguem amables i tanquem, amb imaginació, una valorada trilogia canadenca. Siguem amables i visitem a una banda de música egípcia. Siguem amables i intentem viure en pau. Però, sobretot, siguem amables i acabem-nos de llegir aquesta humil Guia Definitiva. Be kind, my friend!
Tanta amabilitat ens porta a parlar, en primer lloc, d’aquest homenatge cinèfil anomenat Rebobine, por favor (Be kind, rewind) i dirigit per un dels líders espirituals del Mai a la vida, Michel Gondry. Aquest cop, se serveix de Jack Black i Mos Def per acabar ressuscitant el VHS d’entre els morts en una pel·lícula que promet ser una de les marcianades més apetitoses de la temporada. La pel·lícula, que també compta les inte
rpretacions secundàries de Danny Glover o Mia Farrow, ens relata la història d’un Jack Black magnetitzat que acaba esborrant, per accident, totes les cintes de vídeo del videoclub del seu amic Mike. ¿Quina serà, doncs, la solució més idònia? Evidentment, fer els seus propis remakes casolans de pel·lícules tant populars com Regreso al futuro, El rey león, Paseando a Miss Daisy, Los cazafantasmas o Robocop. Unes versions que, ràpidament, esdevindran peces d’autèntic culte. ¿Em fareu el favor de ser amables i anar a veure aquesta pel·lícula? Moltes mercès. En tot cas, sempre esteu a temps d’anar tirant cap al costat fosc de la indústria més comercial amb dos pel·lícules prou disperses. Per una banda, un home amb un passat bastant truculent (vegis productes com Una rubia muy legal, El chico de tu vida o La madre del novio) anomenat Robert Luketic, s’intenta posar un pèl més seriós i ens invita a la ciutat del pecat. A Las Vegas és on s’ubica l’acció de 21 Blackjack (que no Jackblack), una pel·lícula que ens relata la història d’uns brillants estudiants universitaris que, sota l’ambigua batuta del meu admirat Kevin Spacey, esdevindran uns autèntics experts numèrics en l’art de contar cartes per tal d’acabar amb tots els casinos de la ciutat. Entre els actors, a banda d’Spacey, hi destaquen Jim Sturgess (semi-descobert a Across the universe), Kate Bosworth o Lawrence Fishburne. ¿Ens apostem diez de los grandes a que la pel·lícula triomfa en el rànquing de les més vistes? Si voleu, ens podem marcar un farol i atrevir-nos al visionat de Retratos del más allá (Shutter), el remake nord-americà de la pel·lícula japonesa Shutter, dirigit per un tal Masayuki Ochiai, dels Ochiai de tota la vida...
Tranquil·litat per aquells que s’estaven desesperant. Ja us podeu anar posant les ulleres de pasta perquè aquesta setmana (amb permís del senyor Gondry) tenim tres mostres internacionals del millor cinema independent. En primer lloc, cal donar gràcies a nostrusenyor perquè per fi s’ha estrenat, en territori nacional, l’estimulant pel·lícula Cashback, dirigida per Sean Ellis. La pel·lícula, que adapta (o copia i enganxa
directament) un curtmetratge del propi director, ens invita a passar les nits amb Ben Willis, un estudiant que comença a treballar en el torn nocturn d’un supermercat com a conseqüència d’un fort insomni causat per la seva última ruptura sentimental. Ja ho sabeu...Tu els dones vuit hores. Ells et donen diners. I us asseguro que no hi ha res millor que passar-se aquestes vuit hores imaginant que pots parar el temps mentre aprecies la bellesa d’uns quants cossos femenins despullats. Si encara voleu més imaginació, però, us invito a fer sessió doble al cinema amb la pel·lícula canadenca La edad de la ignorancia (L’age des ténèbres). Amb aquesta pel·lícula, Denys Arcand tanca la seva particular trilogia (després de El declive del imperio americano i Las invasiones bárbaras) amb una història que centra el seu focus d’atenció en un pobre home que intenta escapar de la seva mediocre i rutinària vida (de fet, allí on tots anirem a parar) utilitzant la seva imaginació i accedint a un món de fantasia on acabarà vivint aventures fictícies on ell (i només ell) serà l’autèntic heroi i sex-symbol més cotitzat. I tanquem la secció independent amb la pel·lícula israeliana La banda nos visita (Bikur Ha-Tizmoret. The Band’s visit), dirigida per Eran Kolirin. La cinta, molt ben valorada per la premsa especialitzada, ens ensenya com una modesta banda musical de la policia egípcia s’acaba perdent en una aïllada localitat d’Israel a causa d’un malentès. Una dramedy més que recomanable en aquesta cartellera actual.
Tanta amabilitat ens porta a parlar, en primer lloc, d’aquest homenatge cinèfil anomenat Rebobine, por favor (Be kind, rewind) i dirigit per un dels líders espirituals del Mai a la vida, Michel Gondry. Aquest cop, se serveix de Jack Black i Mos Def per acabar ressuscitant el VHS d’entre els morts en una pel·lícula que promet ser una de les marcianades més apetitoses de la temporada. La pel·lícula, que també compta les inte
rpretacions secundàries de Danny Glover o Mia Farrow, ens relata la història d’un Jack Black magnetitzat que acaba esborrant, per accident, totes les cintes de vídeo del videoclub del seu amic Mike. ¿Quina serà, doncs, la solució més idònia? Evidentment, fer els seus propis remakes casolans de pel·lícules tant populars com Regreso al futuro, El rey león, Paseando a Miss Daisy, Los cazafantasmas o Robocop. Unes versions que, ràpidament, esdevindran peces d’autèntic culte. ¿Em fareu el favor de ser amables i anar a veure aquesta pel·lícula? Moltes mercès. En tot cas, sempre esteu a temps d’anar tirant cap al costat fosc de la indústria més comercial amb dos pel·lícules prou disperses. Per una banda, un home amb un passat bastant truculent (vegis productes com Una rubia muy legal, El chico de tu vida o La madre del novio) anomenat Robert Luketic, s’intenta posar un pèl més seriós i ens invita a la ciutat del pecat. A Las Vegas és on s’ubica l’acció de 21 Blackjack (que no Jackblack), una pel·lícula que ens relata la història d’uns brillants estudiants universitaris que, sota l’ambigua batuta del meu admirat Kevin Spacey, esdevindran uns autèntics experts numèrics en l’art de contar cartes per tal d’acabar amb tots els casinos de la ciutat. Entre els actors, a banda d’Spacey, hi destaquen Jim Sturgess (semi-descobert a Across the universe), Kate Bosworth o Lawrence Fishburne. ¿Ens apostem diez de los grandes a que la pel·lícula triomfa en el rànquing de les més vistes? Si voleu, ens podem marcar un farol i atrevir-nos al visionat de Retratos del más allá (Shutter), el remake nord-americà de la pel·lícula japonesa Shutter, dirigit per un tal Masayuki Ochiai, dels Ochiai de tota la vida...Tranquil·litat per aquells que s’estaven desesperant. Ja us podeu anar posant les ulleres de pasta perquè aquesta setmana (amb permís del senyor Gondry) tenim tres mostres internacionals del millor cinema independent. En primer lloc, cal donar gràcies a nostrusenyor perquè per fi s’ha estrenat, en territori nacional, l’estimulant pel·lícula Cashback, dirigida per Sean Ellis. La pel·lícula, que adapta (o copia i enganxa
directament) un curtmetratge del propi director, ens invita a passar les nits amb Ben Willis, un estudiant que comença a treballar en el torn nocturn d’un supermercat com a conseqüència d’un fort insomni causat per la seva última ruptura sentimental. Ja ho sabeu...Tu els dones vuit hores. Ells et donen diners. I us asseguro que no hi ha res millor que passar-se aquestes vuit hores imaginant que pots parar el temps mentre aprecies la bellesa d’uns quants cossos femenins despullats. Si encara voleu més imaginació, però, us invito a fer sessió doble al cinema amb la pel·lícula canadenca La edad de la ignorancia (L’age des ténèbres). Amb aquesta pel·lícula, Denys Arcand tanca la seva particular trilogia (després de El declive del imperio americano i Las invasiones bárbaras) amb una història que centra el seu focus d’atenció en un pobre home que intenta escapar de la seva mediocre i rutinària vida (de fet, allí on tots anirem a parar) utilitzant la seva imaginació i accedint a un món de fantasia on acabarà vivint aventures fictícies on ell (i només ell) serà l’autèntic heroi i sex-symbol més cotitzat. I tanquem la secció independent amb la pel·lícula israeliana La banda nos visita (Bikur Ha-Tizmoret. The Band’s visit), dirigida per Eran Kolirin. La cinta, molt ben valorada per la premsa especialitzada, ens ensenya com una modesta banda musical de la policia egípcia s’acaba perdent en una aïllada localitat d’Israel a causa d’un malentès. Una dramedy més que recomanable en aquesta cartellera actual.Per últim, i acabant ja amb aquesta increïble parrafada cada cop més llarga, cal fer esment del que el cinema espanyol ens deixa en aquesta setmana
d’estrenes. Per una banda, Manuel Gutiérrez-Aragón s’atreveix a plantar cara al terrorisme amb una història que pretén retratar l’actual realitat basca, Todos estamos invitados. Amb les interpretacions principals d’Oscar Jaenada, José Coronado i Vanessa Incontrada, la pel·lícula ens trasllada al que suposa el dia a dia per a Xabier, un professor universitari amenaçat per l’organització terrorista pels seus ideals polítics. Però, evidentment, no tot podia ser tan seriós. Així, Nacho G. Velilla (creador de sèries com 7 vidas, Aída o Gominolas) ens porta la pel·lícula barroera de la setmana amb forma de comèdia culinària, Fuera de carta, que compta amb les interpretacions de Javier Cámara, Lola Dueñas o Fernando Tejero. Per acabar de matar el tema, Juan Luis Iborra presenta una altra comèdia que no sabem ben bé per on agafar-la, Enloquecidas, amb Sílvia Abascal, Veronica Forqué i Concha Velasco.
La setmana que ve us prometo que viurem mil anys d’oracions amb la pel·lícula yanqui d’Isabel Coixet, vuit cites, regles trencades, tortures i ruïnes misterioses.
d’estrenes. Per una banda, Manuel Gutiérrez-Aragón s’atreveix a plantar cara al terrorisme amb una història que pretén retratar l’actual realitat basca, Todos estamos invitados. Amb les interpretacions principals d’Oscar Jaenada, José Coronado i Vanessa Incontrada, la pel·lícula ens trasllada al que suposa el dia a dia per a Xabier, un professor universitari amenaçat per l’organització terrorista pels seus ideals polítics. Però, evidentment, no tot podia ser tan seriós. Així, Nacho G. Velilla (creador de sèries com 7 vidas, Aída o Gominolas) ens porta la pel·lícula barroera de la setmana amb forma de comèdia culinària, Fuera de carta, que compta amb les interpretacions de Javier Cámara, Lola Dueñas o Fernando Tejero. Per acabar de matar el tema, Juan Luis Iborra presenta una altra comèdia que no sabem ben bé per on agafar-la, Enloquecidas, amb Sílvia Abascal, Veronica Forqué i Concha Velasco.La setmana que ve us prometo que viurem mil anys d’oracions amb la pel·lícula yanqui d’Isabel Coixet, vuit cites, regles trencades, tortures i ruïnes misterioses.
Barcelona vintage
La recent apertura de Oh la la! Gallery ens demostra de manera contundent que el vintage està de moda a la nostra ciutat. En qüestió de tendències allò de que tot torna i que tot està inventat és gairebé un dogma de fe i per això sovint ens vestim inspirant-nos en l'armari de les nostres mares o fins i tot en el de les nostres àvies.
Pantalons acampanats, armilles, mocadors amb detalls barrocs, estampats de flors dels 60, rayban wayfarer, teles animals, etc. Podríem seguir fins a la eternitat anomenant tendències que van, vénen i es mantenen gairebé amb la mateixa intensitat que una connexió wifi. En fi senyors, la moda es reinventa temporada rere temporada i inspirant-se sobretot en el passat. ¿Doncs què millor que recuperar aquesta roba vinguda del passat?
Paris amb el seu Marché aux Puces o Londres amb Camden Market o Portobello Road són dues de les ciutats d'Europa amb més tradició en la compra-venda d'objectes i roba de segona mà. Al nostre Estat existeix el Rastro de Madrid, però no és exactament un mercat de roba, més aviat hi vénen trastos i mobles, igual que als Encants de Barcelona. A la nostra ciutat la costum de comprar i vendre roba de segona mà es va estendre fa uns cinc o deu anys i actualment cada cop ens fa menys mania comprar roba ja usada. És un peix que es mossega la cua, nosaltres cada cop tenim la ment més oberta en quant al vintage i les botigues cada cop són més variades, més especialitzades i millors.
Precisament l'abolició de l'olor a boles de naftalina a les botigues i la utilització del gal·licisme vintage ha ajudat molt a l'acceptació de la compra de roba usada. Es tracta d'aquestes coses de la psicologia que mai acabarem d'entendre mai. Sigui com sigui les botigues de segona mà es troben en el seu moment més dolç i podem dir que existeixen tres zones clau per a l'adquisició de joies provinents del passat. Us oferim una petita guía per a que no us perdeu en l'intent.
Zona 1: Carrer Tallers
El carrer Tallers és una trobada de tendències en si mateix. Hi trobem d'una banda 'Retro City', al més pur estil anglès, és a dir, una botiga amb tota la roba possible col·locada amb un criteri més aviat dubtós, no és la més cool, però sí la més barata iaixò s'agraeix. 'Oh La La!' i 'Oh La La Gallery' es pot dir que són les pioneres en aquest país, presenten la roba de manera molt ordenada i tenen autèntiques joies, tot i això els preus sovint són excessius. Per últim 'PNB', també de recent apertura, combina roba de segona mà amb roba nova i customitzada, la secció de les camises i els complements és la millor sense dubte.
Zona 2: Riera Baixa
Aquest carrer té quasi una tradició histórica d'establiments de segona mà, hi podem trobar una gran varietat de botigues especialitzades en diferents estils: mods, sixties, seventies, grans dissenyadors, etc. Com a curiositat destaquem 'Gi Joe' una botiga de roba militar vintage a preus més que assequibles i on hi podeu trobar més d'una meravella.
Zona 3: Gràcia
Al barri més fashion de Barcelona no hi podia faltar botigues d'aquest tipus, dee moment encara són poques, però tot arribarà. D'una banda hi tenim una 'Retro City' com la del carrer Tallers, aquesta però està situada en un local més ampli que us permet mirar la roba amb més tranquil·litat. D'altra, una de les millors botigues vintage de la ciutat, es diu 'Gallery' i destaca pel seu bon gust, el seu ordre i els seus preus més que raonables.
Últim avís per a principiants: comprar roba de segona mà no és fàcil i sempre hem de tenir present que és tracta de peces úniques que no disposen d'una gran varietat de talles i colors. Per tot això cal que us carregueu de paciència quan aneu a la recerca del vintage, ja que no trobareu el que busqueu a la primera. La recompensa a tot aquest esforç és la possessió d'una peça única i més autèntica que la de qualsevol botiga convencional.
10.4.08
Quaderns de krautrock, Part II: Faust
Aquesta setmana Alta Fidelitat té una edició especial degut a l'efemèride que vam tenir ahir a la sala Oriol Martorell de l'Auditori de Barcelona. El grup alemany de krautrock, Faust, visitava per primer cop aquest país gràcies a la programació del Festival Digressions. Per celebrar-ho, a més de parlar del concert he preparat una edició especial d'aquest grup que podreu escoltar al podcast d'Alta Fidelitat, on repassarem els continguts d'un dels últims discs abans de la seva primera dissol.lució, l'any 1975. El disc en qüestió és Faust IV (Virgin, 1973)
Com bé he assenyalat abans, era el primer cop que aquests alemanys visitaven la ciutat, tot i fer-ho en un recinte com l'Auditori i deixant uns quant llocs buits entre les butaques, Faust van demostrar que la vitalitat de la que feien gala 30 anys enrera encara està latent. Sobre l'escenari hi havien tots els estris necessaris per poder posar en marxa la maquinària krautrockera amb la que aconsegueixen passar de l'ambient al sorollisme més extrem. Entre la seus artilugis hi destacaven nombrosos instruments de percussió. D'es d'escallots i xil.lòfons fins a una enorme placa metàl.lica que van acabar castigant amb una massa de ferro. La part electrònica també hi era present, més endarrerida estava la secció de sàmplers i sintetitzadors que es va encarregar de cohessionar el sorroll.
El concert va durar una hora i mitja amb bis inclòs. El repertori el van distribuir molt uniformement, peces llargues que van tocar unint el final d'una amb el principi d'una altra. Detall que un servidor valora molt, sobretot al tractar-se d'una banda de les característiques de Faust, on les parts ambientals cobren molta importància. Sovint, aquestes estones que tant els caracteritzen, evocaven cap a la més pura psicodèlia o senzillament cap al soroll que finalment redirigien coherentment, altre cop, a la tranquil.litat.
Aquestes redireccions musicals cap a la psicodèlia algun cop els hi van jugar alguna mala passada, fet que haguessin pogut evitar perfectament. Tot i això la banda guanyava la credibilitat perduda en alguna de les evasions cap a l'experimentació retornant a l'estructura dels seus temes més guitarrereos com per exemple Picnic On Frozen River, Deuxieme Tableux, amb el que van tancar el concert.
Fotos del Concert per Raul Valero.
Com bé he assenyalat abans, era el primer cop que aquests alemanys visitaven la ciutat, tot i fer-ho en un recinte com l'Auditori i deixant uns quant llocs buits entre les butaques, Faust van demostrar que la vitalitat de la que feien gala 30 anys enrera encara està latent. Sobre l'escenari hi havien tots els estris necessaris per poder posar en marxa la maquinària krautrockera amb la que aconsegueixen passar de l'ambient al sorollisme més extrem. Entre la seus artilugis hi destacaven nombrosos instruments de percussió. D'es d'escallots i xil.lòfons fins a una enorme placa metàl.lica que van acabar castigant amb una massa de ferro. La part electrònica també hi era present, més endarrerida estava la secció de sàmplers i sintetitzadors que es va encarregar de cohessionar el sorroll.
El concert va durar una hora i mitja amb bis inclòs. El repertori el van distribuir molt uniformement, peces llargues que van tocar unint el final d'una amb el principi d'una altra. Detall que un servidor valora molt, sobretot al tractar-se d'una banda de les característiques de Faust, on les parts ambientals cobren molta importància. Sovint, aquestes estones que tant els caracteritzen, evocaven cap a la més pura psicodèlia o senzillament cap al soroll que finalment redirigien coherentment, altre cop, a la tranquil.litat.
Aquestes redireccions musicals cap a la psicodèlia algun cop els hi van jugar alguna mala passada, fet que haguessin pogut evitar perfectament. Tot i això la banda guanyava la credibilitat perduda en alguna de les evasions cap a l'experimentació retornant a l'estructura dels seus temes més guitarrereos com per exemple Picnic On Frozen River, Deuxieme Tableux, amb el que van tancar el concert.
Fotos del Concert per Raul Valero.
Novetats i Agenda de Concerts
Billy Bragg. Mr. Love & Justice (Cooking Vinyl)Pur pop per la gent d'ara i la referència a Nick Lowe no és en va. Aquest Mr. Love & Justice comença assemblant-se perillosament a l'At My Age (Proper, 2007) de Lowe amb la digna d'un crooner 'I Keep Faith'. Per sort (eh, que Nick Lowe també ens agrada, però!), Billy Bragg i el seu background punk i roig surten amb tota la seva essència amb 'I Almost Killed You', segona i millor cançó del disc. Som fans d'aquest home, no ho negarem, i la seva pinta de nen dolent del moviment mod (Paul Weller in our hearts). Ens encanten les harmòniques, les guitarres acústiques rascades amb tanta força que el soroll de com espeteguen tapa els acords i la veu de Bragg que si ens cridés a la rebel·lió ens el miraríem amb simpatia i tot. Però no, aquest no és un disc polític, malgrat tot. És un disc sobre l'amor i el renaixement. I s'agraeix tant envoltats com estem de grups que fan plorar...
Tachenko. Esta vida pide otra (Limbo Starr)
Nou disc dels saragossans Tachenko, que estan a un pas de convertir-se en els Whiskyn's aragonesos: cada disc fa la sensació que, si s'ho proposen, el següent serà la bomba. Esta vida pide otra (deu punts pel títol) peca d'irregular tot i que conté detalls com 'El mundo se acaba' (uf quin detall!), 'Hacia el huracán' o 'Palabras célebres' que són preciosos d'escoltar. Respecte a l'anterior disc Las jugadas imposibles (Limbo Starr, 2006), se'ls nota molt més còmodes i confiats en les composicions, tot i que fos el que fos que escoltaven aleshores és el mateix que ara. Però escolteu, que segueixin així que segur que ells al proper disc sí que exploten. Els successors de La Habitación Roja.
The Raconteurs. Consolers Of The Lonely (Third Man / Warner Bros)
El nou disc del supergrup The Raconteurs evidencia una vegada més que a Jack White (The White Stripes) no li ve gens de gust dels paràmetres de rock'n'roll que han llançat a l'èxit la seva banda principal. De tota manera, potser per la influència de la resta dels Raconteurs (o potser que la seva companya als Stripes, Meg White, exerceix una influència negativa), aquest Consolers Of The Lonely és un disc de tralla molt accessible, molt agraït d'escoltar, i que podria convertir un directe en un esdeveniment força important. La tria de 'Salute Your Solution' per ser el single, a més, no pot ser més encertat si es busca una efectivitat (que es podria discutir) a l'hora de dotar de ressò mediàtic al disc, tot i que la gran perla arriba al tall número 4, amb una deliciosa distorsió a 'Old Enough'.
La Brigada. L'obligació de ser algú (Outstanding)
La Brigada és el darrer grup català de la fornada indie a casa nostra dels darrers anys. Fidels a l'evolució dels germans grans, com han fet Mazoni o Mishima, La Brigada ha apostat pel català al seu àlbum de debut després de néixer en anglès (i de pas han traduït el nom, oblidant la versió anglòfona de The Light Brigade). Musicalment, no han oblidat, però, les fortes influències folk americanes, ben presents al llarg de les onze cançons que conformen L'obligació de ser algú. Unes onze cançons que recreen una lleugera pendent cap avall, sent els primers temes els de més consistència tan en la secció instrumental com en les lletres.
Concerts:
Festival la Plaça Odisea, organitzats pels amics del Depósito Legal
Dijous 10: La Casa Azul + Dj Amable
Divendres 11: Standard + The Blows + Za
Dissabte 12: Nacho Vegas & Christina Rosenvinge + Raülmoya y El Trio Miniña + Belmez
Dissabte 12
Antonio Vega a la sala Bikini
Dimecres 16
Las chicas la lían o Les Femmes S'en Melent en La [2] amb Robots in Disguise, Tujiko Noriko entre d'altres.
Pastora al Palau de la Música Catalana
Dijous 17
Hedtrip i Nothink a La [2]
Vetusta Morla al Sidecar
9.4.08
Tema de la setmana: El suïcidi
Avui ens posem seriosos i parlem d'un dels aspectes més foscos de la nostre societat, parlem del suïcidi, però tranquils que no som uns emos!
Us expliquem com ha canviat el fet de treure's la vida amb el pas 
del temps. Parlem de com es vist el suïcidi des de diferents cultures i religions, de suïcidis en massa, de suïcidis on-line i a més, us mostrem estadístiques per a que us feu una idea d'on es suïcida més gent i indaguem el perquè. També parlem dels Kamikazes i de la filosofia de "morir matant", de fakes com la web Suicide Girls, de com s'ha tractat el suïcidi al món del cinema tot repassant pel·lícules com The Virgin Suicides (1999), la òpera prima de Sofia Coppoloa i també us oferim algun que altre apunt de literatura.
Per acabar, i com és inevitable, us parlem de famosos que van decidir acabar amb la seva vida, com per exemple en el món de les lletres Ernest Hemingway, Virginia Woolf, Guy de Maupassant o la poetissa Sylvia Plath, i també en el panorama musical: Kurt Cobain, Ian Curtis, LayneStanley i Paul Hester entre d'altres.
del temps. Parlem de com es vist el suïcidi des de diferents cultures i religions, de suïcidis en massa, de suïcidis on-line i a més, us mostrem estadístiques per a que us feu una idea d'on es suïcida més gent i indaguem el perquè. També parlem dels Kamikazes i de la filosofia de "morir matant", de fakes com la web Suicide Girls, de com s'ha tractat el suïcidi al món del cinema tot repassant pel·lícules com The Virgin Suicides (1999), la òpera prima de Sofia Coppoloa i també us oferim algun que altre apunt de literatura. Per acabar, i com és inevitable, us parlem de famosos que van decidir acabar amb la seva vida, com per exemple en el món de les lletres Ernest Hemingway, Virginia Woolf, Guy de Maupassant o la poetissa Sylvia Plath, i també en el panorama musical: Kurt Cobain, Ian Curtis, LayneStanley i Paul Hester entre d'altres.
7.4.08
Dorit Chrysler Vs Reactable. Auditori (6.04.08)
A la prèvia del dijous passat ja vaig avançar que el que ens preparava el Festival Digressions no era una proposta habitual a la que estem acostumats, sinó que naixia amb la finalitat de familiaritzar al públic amb el més avantguardista de la música contemporània actual. Per demostrar això van comptar amb la thereminista novaiorquesa Dorit Chrysler que es va enfrontar als horitzons musicals més avantgarde de la Reactable, l'instrument català que tant li agrada a la islandesa Björk.
El concert per theremin i reactable no és una proposta massa habitual, tot i semblar un concert futurista cal antendre's que va més enllà i resumeix en un escenari un segle de música electrònica. Els instuments disten molt en el temps. El theremin és un instrument que data del 1919 i funciona a base de l’alteració de freqüències mitjançant el moviment de les mans al voltant d’una antena. El Reactable, per contra, és un instrument del segle XXI que funciona interpretant la relació llum-so que es dóna movent diferents figures geomètriques damunt d’una taula sonora.
Per dur a terme aquest enfrontament res millor que comptar amb els millors intèrprets amb els que es pugui comptar. D’una banda Dorit Chrysler, diva del pop més avantguardista i que ha col·laborat, en alguna ocasió, amb grups de rock com The Strokes o The The i amb primeres figures de l’electrònica com Cluster, a més d’haver participat amb
El concert va ser una demostració de la coherència que pot assolir, en alguns casos, la música experimental. Sovint els moviments contemporanis i avantgarde és relacionen amb música caòtica i poc coherent. Tot al contrari del que va conseguir Dorit Chrysler qui va obrir el concert amb un recital de peces a base de sàmplers, theremin i veu. Més tard s’hi van afegir els intèrprets de la reactable, instrument que va anar guanyant protagonisme fins al final del concert. Una hora i mitja de recital durant el qual es va poder comprovar com ambdós instruments resisteixen en el temps i poden complementar-se perfectament, tant des del punt de vista de l’espectacle ja que tenen una posada en escena molt curiosa com per afinitat musical. Les atmosferes del Theremin es veuen complementades pels clicks del reactable que poden arribar a modular les ones i crear notes musicals.