Crònica de Manel en una nit calurosa de Juliol (Universitat de Barcelona, 22 de Juliol de 2008)

Tot just encara no fa una setmana que Manel, anomenat així el grup català que té més escoltes al grup del last.fm de Mai a la Vida, va oferir a la fresca un d'aquests concerts que serveixen en comptagotes arreu de la geografia catalana. El lloc escollit va ser, ni més ni menys que l'acollidor jardí que la Universitat de Barcelona té a la Plaça Universitat vora la Gran Via.

El repertori no podia ser més que el tracklist del seu proper treball. Són un grup relativament jove i el recital, a hores d'ara, només pot allargar-se la durada d'aquest, exceptuant el bis que els va tornar a escena -tot i dir que no ho farien- per reinterpretar de manera magistral a la colombiana remenadora de malucs, Shakira. El grup desprén un cert aire tradicional, provablement fruit d'aquesta imatge corporativa utilitzada en el seu myspace, per l'ús de l'ukelele com a eix vertebral de la seva música i per les seves lletres mediterrànies que aconsegueixen emocionar-nos com si fossim nens petits escoltant una rondalla d'origen popular. De la mateixa manera que jo, Guillem Gisbert (veu, ukelele i guitarra) introduïa nerviosament cada cançó amb un petit relat. Els constants tocs al nas i a l'orella delataven el seu nerviosisme davant de l'atenta mirada del nombros públic que ocupava la platea improvitzada en el pati de grava. Aquest nerviosisme, però, es va anar superant desprès de 'Nit freda d'Abril', amb el que van començar el concert. La lleugera modificació que li van fer al tema va servir per americanitzar, al més pur estil Dylan, el so de la cançó. La resta de temes, coneguts i no, van anar desfilant mentre el públic tararejava les estrofes de tornada de cançons com 'Dona estrangera', 'Ceràmiques Guzmán' o 'Pla Quinquenal'. Sembla ser que la resta de cançons van satisfer d'escreix al públic amb el que el grup va mantenir una relació de proximitat bastant evident sobretot quan van fer-lo partícep de la última cançó abans del bis. Vam abandonar el recinte amb la sensació de que la música en català per fi es col.loca al lloc on li pertoca, que els complexes amb la llengua poc a poc els anem eliminant i que en Guillem Gisbert a vegades allargava massa les intros de les cançons.


la foto és de l'andreä.