23.7.09

Adéu!

Fa tres anys Fernando Alonso esdevinia campió del mundial de F1, moria Rocio Dúrcal i Sufjan Steven liderava les llistes del millor del any amb el seu Illinoise. Avui les tornes han canviat, a Alonso ja no li somriuen els motors i és Michael Jackson el número 1 de les llistes de vendes. Com diria un cantautor d'aquests de tota la vida musicant a un poeta encara més de tota la vida, tot passa i tot queda. Nosaltres, ara mateix, aníriem passant.

El Mai a la vida està de comiat i avui tanca el blog i el programa radiofònic després d'aquest tres anys en els que hem après molt. Això no vol ser un post de comiat nostàlgic però potser sí un remember when amable. Els membres del Mai a la Vida segurament no oblidarem mai moltes de les coses que ens han passat, hem fet o hem après durant aquests tres anys. Hem passat de gravar en un campanar (els estudis de Sants3Radio) a gravar en un frontó (els estudis d'Scannerfm), hem aconseguit que els nostres convidats vinguéssin a l'estudi i no haver de gravar les entrevistes en bars de soroll impossible i fins i tot hem aconseguit que alguns d'ells ens fèssin un cançó en acústic. A més de tot això, hem fet festes, concerts i moltes més coses que mai ens haguéssim pogut arribar a imaginar el dia que per primer cop va sonar la sintonia del programa.

També volem fer menció a mode d'agraïment, als col·laboradors que ens han ajudat a mostrar una visió crítica de l'art, el cinema i les tendències de la nostra ciutat.

Per últim, un GRÀCIES (en majúscules i si pogués ser en lletres de neó) a tots aquells que algun cop ens heu escoltat, llegit, visitat, donat suport o simplement ens heu suportat.

En definitiva, ens quedem amb el millor de tot plegat d'aquests últims 3 anys.

Per això com a regal de comiat us deixem el recull de totes les cançons incloses a les Fronton Sessions que han interpretat els grups que han passat per l'estudi. Les podeu descarregar en els dos enllaços que teniu a continuació.

http://rapidshare.com/files/258720386/Fronton_Sessions_1.rar
http://rapidshare.com/files/258720725/Fronton_Sessions_2.rar

Fins ara!

8.7.09

Crònica de l'Absolut Faraday


La sisena edició del Faraday, aquest any de nom Absolut, s'ha acabat amb un regust dolç i amable. Els que encapçalaven el cartell, The Lucksmiths i, sobretot, The Divine Comedy, han estat els responsables dels millors concerts del festival (i no és agosarat dir que de l'any), els grups nacionals han ofert el que s'esperada d'ells i les poques sorpreses i joies amagades s'han cristalitzat en la figura del japonès Shugo Tokumaru. L'emplaçament, la casa del Molí de Mar de la platja del Far de Vilanova, segueix sent el marc incomparable (sic) que tant airegen els organitzadors a l'hora de promocionar un festival que ha esgotat les entrades tots dos dies. Amb vistes al mar, l'entorn esplèndid i l'accés idílic a través d'unes escales a la paret de la roca que feien gràcia als primers quatre graons, a més d'un excés de zel per part dels treballadors, amb anècdotes desafortunades com concentrar el final de festa de dissabte en un sol escenari.

Divendres 3 de juliol

L'última hora de la tarda, a l'escenari ADN, el petit, es va revelar com la idònia perquè el tarragoní José Juan González, l'Espaldamaceta, repassés el debut Madera y poca luz i presentés noves cançons. Fa molta gràcia com el tarragoní es presenta en públic, adoptant un posat entre tímid i bromista que s'escapa diametralment de les sensacions que transmet en disc, tot i que quan s'introdueix de ple en les seves cançons, retorçant-se sobre la guitarra i movent els dits com si estiguessin maleïts vira cap a l'extrem oposat. A les madrilenyes Charades el so no les va acompanyar i tampoc no van presentar la frescor del seu darrer disc homònim que sí que van saber transmetre als vermuts de l'Heliogàbal ara fa uns quants mesos.

La presència de Bèstia Ferida al cartell del Faraday és de les coses més marcianes que el festival vilanoví ha fet mai. En un certamen clarament de línia pop, l'avantguarda i la improvització del súper-grup format per Adrián de Alfonso (guitarra, Veracruz), Arnau Sala (bateria, Les Aus) i el novaiorquès Mark Cunningham (trompeta) certament no encaixava. Per això, poc públic hi havia al petit jardinet de l'escenari ADN que realment entrés a la proposta que molts titllen de farsa. És digne d'elogi, però, veure com tres músics s'arriben a compenetrar a dalt d'un escenari per tocar peces que s'allunyen del format tradicional de cançó i que no és més que una mescla estranya de sorolls que els tres instruments arriben a fer. No com The Leisure Society, un grup de pop-folk anglès que per primera vegada trepitjava el país. Set persones a l'Absolut, escenari gran del Faraday per presentar les boniques tonades de The Sleeper, llur disc de debut que conté cançons que massa vegades s'enlairaven perquè massa vegades queien en la monotonia. Concert d'altibaixos en una clara línia ascendent i sensacions agradables en acabar.


A partir d'aquí, els dos caps de cartell de la nit. Primer el maresmenc Ramón Rodríguez al capdavant del seu projecte de cantautor The New Raemon. A propósito de Garfunkel i, menys, La invasión de los ultracuerpos han proporcionat al líder de Madee més popularitat com a Raemon que amb el seu grup de tota la vida, i com a cap de cartell va comportar-se. El Ramón Rodríguez semblava conscient de l'efectivitat instantània d'algunes de les seves cançons ('Hoy estreno', 'El cau del pescador', 'El saben aquel que diu') perquè tot va anar sobre rodes. El seu va ser un concert bonic, agradable i sense gaire cosa més, no gaire més que un bon escalfament per The Lucksmiths, que van facturar el millor concert de comiat que un grup que ho deixa ha de fer. En plena gira europea abans de l'última per la seva Austràlia natal, els Lucksmiths van presentar uns grans èxits amb forta presència de cançons de Warmer Corners, el seu millor disc. Lluminositat, alegria, tornades memorables i comunió total amb el públic. Impossible era resistir-se a 'The Chapter In Your Life Entitled San Francisco', 'Sunlight in a Jar', 'Good Light' o 'The Music Next Door', raons suficients per erigir-se com a triomfadors indiscutibles de la nit.

Abans d'anar a dormir, encara quedaven Half Foot Outside, Joe Crepúsculo i Biscuit, però només el segon va aconseguir posar del revés l'escenari. Una vegada més, el Crepus va fer gala de la seva poca habilitat cantant, magnificant la incògnita de com ho va fer per gravar els discos i tenir els sants nassos de cantar de la manera que canta en directe. Gairebé sense veu i totalment passat de voltes, el Crepúsculo sort en té d'haver-se inventat cançons com 'Baraja de Cuchillos', 'Suena brillante' o 'La canción de tu vida'. I sí, hi va haver un pogo majúscul a les primeres files.

Dissabte 4 de juliol

Poques vegades és tan fàcil comparar un grup amb un altre, però és que en Borja, cantant d'Extraperlo, devia aprendre a cantar escoltant discos d'Orange Juice, perquè les semblances són moltes i esfereïdores. Per això Extraperlo són la versió tropical dels escocesos, que segueixen sense arribar a la plenitud del debut Desayuno Continental en directe. Tot i així, bon concert dels barcelonins, que mica en mica van assentant-se com una de les millors joves bandes de la ciutat comtal, que van comptar amb la presència de Gary Olson (de The Ladybug Transistor), qui tocaria l'endemà a la platja a la festa de comiat i que ja havia pujat a l'escenari amb els Lucksmiths la nit abans. La perla de la tarda, però, va ser el japonès Shugo Tokumaru, que amb prou feines havia pogut provar el so de la seva banda a causa de la puntualitat extrema amb què es van presentar a Vilanova. Això no va ser un problema per desgranar Exit amb la gentilesa oriental característica. En un escenari com el Molí de Mar és realment molt fàcil entrar al joc de l'artista, amb la brisa bufant i la música flotant a l'ambient. Com a anècdota, però també com a motiu per posar-se tothom a la butxaca, el bo del Shugo va interpretar una versió de 'Video Killed The Radio Star' que va arrencar un karaoke que ni els Manel aconseguirien unes hores més tard.

Tot i que el nostre amor per Dorian no brilli en plenitud, i que no ens agradi massa el seu tipus de música i postura davant la vida, hem de reconèixer que l'acústic que dissabte van fer a l'escenari ADN no va estar gens malament. Amb un format mezzo acústic, a causa de l'acompanyament elèctric d'un orgue i una guitarra elèctrica, la mancança del sempre apreciat bateria i la nova incorporació de Pere Jou, van reinterpretar un repertori basat en la seva discografia -poc extensa- i plena de hits discotequers, amb la cirereta d'una versió del sempre apreciat Lleonard Cohen.


Una mica més tard de les onze de la nit, pujava sol a l'escenari Absolut el Neil Hannon, essència i ànima de The Divine Comedy, a qui venia representar en solitari. Era un repte veure com traslladaria el so orquestral del seu pop de cambra al so d'un piano de cua o d'una guitarra, però el Hannon en va tenir més que suficient. El seu concert va ser una lliçó de com transmetre tot el sentiment de les cançons, amb el punt àlgid només començar de 'If...' i 'Everybody Knows (Except You)' seguides. L'ovació generalitzada que es va endur el Hannon en acabar no era en absolut exagerada. Va tenir el detall de dir unes quantes frases en català, versionar 'Cheek to Cheek' i repassar bona part de la seva discografia amb petites excepcions al darrer Victory For The Comic Muse ('A Lady of a Certain Age' i poc més).

Molt felices se les prometien Manel, aquell grup català que ha fet la progressió de desconeguts, promesa, consolidat i clàssic en menys d'un any. El seu concert del Faraday va veure's tacat d'entrada per la fallada tècnica d'una de les pantalles de l'Absolut, que durant massa estona, al principi del concert, va tenir un so lamentable a causa de problemes tècnics amb una pantalla. Corre la brama que el proper disc dels barcelonins tirarà cap a l'experimentació i abandonarà la immediatesa d'Els millors professors europeus. Ves a saber què passarà si es confirma això. S'hauran acabat els públics sencers cantant totes les cançons de principi a fi i el Gisbert haurà de rumiar diferents bromes a la clàssica per introduir 'Nit freda per ser abril'. Al seu favor, cal dir que no van tocar la versió de la Shakira i sí 'No t'enyoro' d'Els Pets, que té la gràcia que 'El bròquil' va perdre a la quarta vegada que la van interpretar.

Van tancar el festival The Lions Constellation, en una situació física d'acord amb l'hora (cap a les quatre de la matinada) que els tocava pujar a l'escenari. Flashing Light és un gran debut i així va quedar palès. Tenen cançons instantànies ('The End Of Our Days', 'You're Everything') i efectives, i sàviament van deixar-se d'altres com 'My Girl', que si bé és una fantàstica rúbrica en disc no hagués encaixat al directe. Tot i que eren quatre gats els que se'ls miraven, el seu va ser el gran fi de festa que necessitava la música en directe per posar la cirereta al festival.

Fins l'any que ve.

Fotografies de Josep M Martí.

3.7.09

Música #25 Especial Faraday

Des d'avui, divendres, fins el proper diumenge, el Molí de Mar, de la platja del far de Vilanova i la Geltrú, acollirà el Festival Farday, un festival que algun dia algú va batejar com 'Festival amb vistes'.

A hores d'ara els abonaments ja s'han esgotat, però sembla a ser que encara queden algunes entrades per divendres i, excepcionalment, per dissabte. Les entrades es posaran a la venta el mateix dia a partir de les 17:30 a la guixeta del festival.

Aquesta setmana hem decidit dedicar la nostra última càpsula de música a aquest festival. Fem un repàs de totes les bandes que hi tocaran, tot escoltant cançons i afegint-hi el nostre particular punt de vista. Podeu escoltar-ho aquí o al nostre perfil d'ScannerFM.

1.7.09

Especial Faraday. Entrevista a The Lions Constellation


A hores d'ara tothom coneix a The Lions Constellation. Un grup que s'amaga sota una etiqueta prou seggerent, Motown Noise. Per molts això us pot semblar una marcianada, però en treiem l'aigua clara quan en descobrim els referents. La Motown prové de les seves influències més groove -la psiquedèlia, el Madchester i el soul garage r'n'r-, i el Noise, d'allò que últimament està tant de moda. Parlant amb ells desvelem els secrets més ben guardats de Vilanova. Ens expliquen qui són, d'on surten, on més toquen i per què el Faraday es presenta com la millor oportunitat de veure'ls en directe.

Escolteu-ho aquí o al nostre perfil d'ScannerFM

Mai a la Vida al popArb


Tal com hem anat dient durant aquests dies, el Mai a la Vida va estar present al popArb, el festival per antonomàcia del pop fet a casa nostra. Les propostes arrivaven d'arreu dels Països Catalans.
Aquest any, i com tots sabreu, Mai a la Vida presentava els grups que actuaven a l'escenari Gorg Nou. L'escenari més bonic del festival, que es situa a la vora del passeig del Gorg Nou del poble d'Arbúcies. L'emplaçament és preciós, un escenari entre la natura i bona música per començar el dia de dissabte amb energia.

Els concerts del Gorg Nou van començar a les cinc de la tarda amb La Sentina. La gent encara estava buscant l'escenari, però els barcelonesos van presentar una proposta emergent de pop orgànic molt vàlida, demostrant que són un dels grups més interessants del panorama actual. Just després va venir l'actuació del duet menorquí Delên. En aquest cas, en format banda. L'actuació va fer que transformessin la seva proposta de folk d'arrel, intimista, en quelcom més dens. Duien un duet de corda i en una cançó es van acompanyar de la col·laboració de Carles Carolina en una cançó que va exalçar la música tradicional catalana per sobre de tot, tenint en compte el registre de veu, per acabar de fer més rodona l'actuació on presentaven el seu nou treball, Sa Roba Estesa. Els últims en pujar a l'escenari del Gorg Nou van ser Aspet Weekend, el quartet gironí afincat a Barcelona provinent de terres gironines i, liderat per la cara visible femenina de l'Eva i Laia que també van comptar amb l'ajuda de Mireia Madroñero, en una cançó, i amb la presència de la seva component, actualment afincada a Londres. Tot i tenir alguns problemes tècnics al principi, l'actuació d'Aspet Weekend es va solventar amb molt bona nota. Pop rock on donen molta importància a l'armonia i l'estructura de les cançons i, on la sonoritat del seu orgue antic li dóna un so amb molta personalitat.


La crònica del festival que llegireu a continuació, l'ha redactat en Jordi Garrigós....


Cinc anys després de començar l’aventura de fer un festival de música independent amb un cartell format exclusivament per bandes del país, el PopArb s’ha fet gran, massa i tot pel recinte on celebren els concerts. Sold out d’entrades i aglomeracions per comprar tiquets de begudes abans d’escoltar, amb obligat retard després de la pluja, a Phil Musical amb Angelina i els Moderns. Formats exclusivament per l’ocasió, van fer les delícies dels nostàlgics ie ie’s de la plaça amb un set de velles glòries remasteritzades. Els que buscàvem un concert més allunyat del que seria un envelat de festa major vam esperar pacientment que acabés per veure als plats forts de la nit: Joan Miquel Oliver i Love Of Lesbian. Al primer l’esperàvem amb certa por a patir somnolència, però no, al contrari. Tot i portar una formació prou minimalista va desgranar el seu darrer disc i els millors temes del seu debut amb una eficàcia inesperada. Així doncs van anar caient les cançons que tots coneixem: “Jo diria cine”, “Hansel i Gretel” o “Dins d’un avior de paper”, mentre ens treia un somriure a la boca amb la peculiar timidesa que Oliver deixar anar a cada concert. La ganyota de la cara ens la van treure uns Love Of Lesbian que semblen haver oblidat que fa temps feien cançons tan extraordinàries com “Un dia en el parque” o “Marlene” per obsequiar-nos amb la interpretació completa del seu darrer -i fallit- disc. El que va ser realment sorprenent va ser veure com la banda de Barcelona entusiasmava a nous fans que cantaven les noves cançons mentre s’avorrien a les antigues. A banda dels caps de cartell, també vam poder escoltar Oliva Trencada, uns irregulars Ix! i uns divertits Els nens eufòrics d’en Pedrals, que van fer ballar al personal amb una versió a la catalana del “Love is in the air”, famós one-hit-wonder de l’australià John Paul Young.

La tarda de la segona jornada del PopArb ens deixaria un excel·lent concert en petit format de The New Raemon i la sorpresa valenciana de La Sentina així com un bon duet de Delen amb Carles Sanjosé, preludi del que escoltaríem a la nit que tancava el festival de La Selva. Èlena obria la nit amb un set basat en la darrera etapa del grup, cançons que no convencen als antics seguidors de la banda i que tampoc sembla que agradi en excés als nous militants. El que vindria després milloraria. Joe Crepusculo es va deixar d’històries i va anar per feina deixant “La canción de tu vida” pel final i donant pas als primer acords dels arxiconeguts i esperats Manel. Els reis del folk català van fer les delícies d’uns seguidors que els perdonen, fins i tot, que repeteixin els paràmetres dels seus concerts una vegada rere l’altre i que acabin el concert fent tres versions. Paraules majors són Nueva Vulcano, que preparen disc (van adelantar algun tema), van sonar contundents i ens van posar els pels de punta amb cançons tan emblemàtiques com “Mano Izquierda”. Miqui Puig també es va posar el públic a la butxaca, és un habitual del PopArb i es sent còmode a Arbúcies. “Londres” i la versió de “Miquel a l’accés 14” de Mishima ens van encantar abans de veure el grup sorpresa del festival: Two Dead Cats. Els gironins van donar una lliçó de hardcore accelerat i histriònic digne de la millor escola, com a mostra, la genial versió que es van marcar dels Randy. Finalment, el PopArb s’acabava amb Mazoni que actuava a les 3 de la matinada. Que podem dir del concert de Mazoni? Doncs que va ser la millor actuació de tot el festival. Va sonar compacte, elèctric i a sobre tenia el públic de cara. Això és tot el que ha donat de sí el PopArb, l’any que ve més i millor, això sí, a un altre recinte si pot ser.



Fotos: Arxiu premsa popArb

29.6.09

Sónar 2009: La crònica definitiva.


Fa estona que penso una excusa de pes que aconsegueixi justificar la tardança amb la qual encara no ens hem pronunciat sobre l'edició d'enguany del Sónar. No n'hi ha cap. Bé, probablent sí, una: El festival ens va deixar massa corpressos com per escriure quelcom sense fonament. Així que, passin i vegin la crònica del millor festival del mes de Juny que es fa a Barcelona.


Dijous 18 de Juny de 2009

Tot just entrar al recinte del CCCB-MACBA, la volta oficial de reconeixement al recinte és una feina obligada. És aleshores quan descobreixes que el Sónar Complex aquest any canvia de lloc per deixar d'ocupar l'interior del recinte del MACBA per desplaçar-se fins a l'exterior, a la capella dels Àngels. Allà, el primer dia, hi vam veure tres minuts de Joe Crepúsculo amb la Estrella de David Vs Thelematicos que, a priori semblava una proposta força curiosa però de la qual vam acabar desistint descobrint que a la mateixa hora The Wizard a.k.a Jeff Mills, estava encarrilant una íncreïble sessió de Hip Hop que va acabar derivant en una autèntica sessió d'electro old school, house juntament a clàssics temes dels 80's. Jeff Mills era la primera vegada a la història del festival que punxava en horari diürn. Per això, la seva sessió va ser així. Com abans, quan a principis dels 80's punxava des de una radio de Detroit. Vam abandonar la ballaruca per dirigir-nos al SonarDôme, on a les 16:30 començava Mulatu Astatké & The Heliocentrics. La decissió va ser suprema i sens dubte, aquesta va ser el concert el dia juntament amb el de Filastine i els africans Konono nº5. Mulatu Astatké anava acompanyat d'un conjunt de músics, els The Heliocentrics, que van donar una autèntica lliçó de música d'avantguarda. L'arrel funk, jazz de Mulatu va derivar en una autèntica sessió de psicodèlia electrònica, afro-beat i lounge music, fent ballar al personal d'una manera increïble. Quan va acabar aquesta actuació, al SonarVillage, The Wizard encara repartia galeta, però tot seguit va pujar a l'escenari el finlandés Luomo, que va donar el toc de gràcia al festival. Acompanyant la seva música, habitualment housera, d'un toc més glitch i acompanyat de Jake Shears, vocalista de Scissor Sisters.

Al SonarHall, l'actuació que més ens va cridar l'atenció va ser la de Roland Olbeter i els seus Soundclusters. Pels més ignorants recordar-los-hi que es tracta d'un director d'orquestra -en aquest cas Roland Olbeter- junament a 5 robots-instrument. Com a aposta curiosa, va servir.

El dijous ens vam perdre Institut Fàtima, fet que ens va fer molta ràbia. Com a contrapartida citarem que l'actuació de d´J`d, que era el dj que actuava entre actuacions al SonarDôme, ens va semblar magistral.

Divendres 19 de Juny de 2009: Sónar de dia

Mark Jones plays Wall Of Sound va ser la primera cita d'un divendres amenaçador. No per la temerària acció de passar-se gairebé 20 hores seguides de festa, sinó per que el cel amenaçava pluja. Tot i això el dia va transcòrrer com si res. Mark Jones va punxar sense pena ni glòria i després vam desplaçar-nos fins a El Santo, però degut a una descafeïnada actuació de 30 minuts no vam poder arribar a temps. Ens vam perdre el millor d'aquell inici de dia. El Santo és un home que fa música mitjançant superfcies i interfases electròniques una mica complicades d'entendre per una ment no experta. Per això us recomanem una visita obligada aquí. El fet és que encara estem emprenyats per que les actuacions més interessants del SonarDôme només duraven 30 minuts, temps insuficient per poder convinar actuacions que es solapaven.

Just després vam poder veure a Midee, un tio que feia música estranya vestit amb una curiosa màscara d'elefant. A les 16:30, encara al SonarDôme va actuar Dorian Concept, una aposta de la Red Bull Music Academy per l'electrònica més funky retorçada que, simplement, em va encantar. El millor de divendres va venir a les 17:00 al SónarHall. L'aposta era per Quayola. Música minimal, electrònica abstracta i síntesi de tots els conceptes electrònics. La sessió d'aquest anglès anava encarada a una aposta audiovisual. Ho podeu comprovar aquí, que està resumida en el vídeo de la projecció que portava. Es podien veure i escoltar les ones. Increïble! Després d'ell, Ryochi Kurokawa era qui havia de posar els punts sobre les i's. Ja que en qüestions audiovisuas ell era el crack (Podeu veure el vídeo sencer aquí). Musicalment la seva aposta era molt més claustrofòbica, més complicada. Drones, noise i síntesi minimalística. Tant, que per molts la realitat no va superar l'expectativa. Així que molts van abandonar la sala del SonarHall deixant més espai per aquells que sí que ho volíem veure.

Al SónarVillage, mentrestant, hi actuava el showcase de la BBC1. De la qual destacarem les actuacions de LaRoux i BassCleff (Típic, però és el que hi ha).

Ens vam perdre l'actuació de Tarántula Vs La Orquestra del Caballo Ganador, la de Bèstia Ferida i vam veure una estona de Suma Vs Colch-On (de la qual en podeu obtenir més informació a l'entrevista que, pocs dies abans els hi vam fer). En contrapartida a tot això cal dir que finalment i un cop sortits de dubtes, vam poder veure Omar Souleyman. Eren molts els incrèdus, però finalment el vam tenir allà. Va ser enorme, molt gran. Tot i que els escèptics es pensaven que l'actuació era un fake i drradera seu s'hi amagava el detroitià Omar S de disco-house. Finalment vam poder comprovar que era cert i a les 20:30 tot el Sónar estava ballant melodies àrabs a ritme de hard-techno. Memorable!


Divendres 19 de Juny de 2009: Sónar de Nit

Els locals Buenavista i Djhonston van obrir la nit de divendres. D'aquests, en destacarem la destresa del primer, que va encarrilar una sessió molt fina d'electro, pop i techno amb molta classe. Després de Buenavista, la primera actuació va ser la de Little Boots, una aposta de pop petardo sense pena ni glòria i que, sincerament, no va convèncer. Just després i, al mateix escenari, Late Of The Pier, que van tocar únicament 40 minuts. El temps de fer tres cançons i un bis. Tot i això l'actuació va ser una de les més aplaudides de la nit, juntament a la de Buraka Som Sistema. L'escenari dels quals va acabar ple de gent -específicament femení-.

Com que suposem que Crookers va estar molt bé, i tots sabem que el més interessant de l'actuació de Grace Jones va ser que va pujar a l'escenari amb un caball, ens centrarem, bàsicament, amb les sessions de James Murphy a.k.a capo de DFA, juntament a Pat Honey -el bateria de LCD Soundsystem-, que van fer una sessió de disco pse-pse, allissant el terreny a un Richie Hawtin centrat, bàsicament, en repartir sabatilla i deixar la seva faceta mínimal totalment apartada. La gent era el que volia, per això en Richie ho va donar. Després d'ell, SebastiAn va repartir caretes i, aleshores, tot el públic del Sónar Nit lluïa un malèvol atuell que asustava a tots aquells que vam anteposar les nostres preferències pel SónarLab, on actuava en aquell moment, Heartbreak -una proposta d'electro-pop vuitanter prou encisadora-, al SónarClub, on punxava el d'Ed Banger.

La SESSIÓ (en majúscules) de la nit la va fer el que si no fos republicà, diria que és el rei. Erol Alkan, que sense deixar-se encegar per la classe i la majestuositat d'un gran fa punxar de manera tradicional temes de tota la vida, mesclats amb molta finura, de house, disco, electro i funk. Vam acabar la nit amb Don Rimini, una altra aposta de disco-house de moda però que no va semblar pas decepcionar -ara bé, cal tenir en compte que eren les 5:30-. Malauradament vam perdre'ns Agoria i vam marxar embutits com una sardina amb un dels molts busos que l'ajuntament havia habilitat per tornar cap a casa.


Dissabte 20 de Juny de 2009: nar de dia

Sense ressaca aparent però amb un cansament in extremis, a la una del migdia ja estavem assentats al SónarHall, fent país. Hi tocaven Anímc, el grup de Collbató que fa música de bosc. Acompanyats de projeccions, tal com ens avançaven a l'entrevista que, prèviament, els hi havíem fet, van complir amb una actuació preciosa.
Com que sóm persones netes i, tampoc hi havia res més interessant fins a les 14:00, vam anar a dutxar-nos i vam tornar nets al festival. Llestos per veure en Txarly Brown punxant rumba catalana i txunta-garrotin a 8 bits des de lluny, i amb una cervesa a la mà. En Txarly va punxar prouta estona com per que a les 16:00 ens desplaçessim, cansats de tanta rumba, cap al SonarDôme, on Cardopusher punxava dubstep a tota castanya. Després de tanta abstracció vam baixar cap al SónarHall on Ebony Bones van despatxar un concert la mar de complert. Divertit i boig, tal com són elles. Moltes coloraines, soroll i tropicalisme que van quedar, desseguida esvaïts pel soroll del drones de Ben Frost. La millor actuació, a nivell personal, del que va donar de si el Sónar de dia, d'enguany. Ben Frost és de Bedroom Community, un segell isladès que acull aquest australià afincat en aquel país i fanàtic de l'ambient sorollós. La seva actuació, de més d'una hora, va fer que em perdés les ballauques de Guillamino (SonarDôme a la mateixa hora). Però a canvi vaig poder perdre'm entre els horitzons infinits i les atmosferes tristes i hipnòtiques d'aquest geni australià. Desprès d'aquest estat de shock, la sol·lució era una injicció vitamínica, i aquesta me la va proporcionar James Pants, del showcase d'Ed Banger a l'escenari SonarVillage. Aquest americà va quadrar una sessió bastan atípica, tenint en compte la tragectòria del segell, on mesclava disco, clàssics del new wave i soul.

La meva sentència al Sónar de dia, la va marcar el showcase del segell Raster Noton al SonarHall. Allà hi vaig poder veure les actuacions de Beyonté i la de l'esperadíssim Alva Noto, amb una proposta audiovisual increïble i que no va deixar a ningú indiferent. Tots sabem quin peu calça n'Alva Noto...El final de festa, però, va ser amb Busy P. Què dir del capo? Festival!

Dissabte 20 de Juny de 2009: Sónar de nit

Cal tenir en compte que dissabte a la nit era un dia complicat ja que desenes d'artistes lluitaven per mantenir el lloc d'artista estrella en una nit molt eclèctica i un emplaçamen gegant. Ens vam perdre molts artistes que haguessim volgut veure. La llista és extensa: Fever Ray, Rustie, Dan Le Sac Vs Scroobius Pip, Rob Da Bank, Sinden, Deadmau5 i Henry Saiz. Tampoc vam poder veure ni Jeff Mills, ni Carl Craig, però una fidel unitat mòbil ens va informar via sms que la magnitud de la sessió va ser immillorable i que el festival estava assegurat.

El que nosaltres vam veure va ser com Ángel Molina despertava els més matiners a ritme d'una sessió que va començar d'allò més experimental. Tants anys darrera els plats asseguren nitidesa i la sessió d'en Molina, en aquest cas va ser brutal. Tot seguit vam anar a prendre lloc al SónarClub, on a les 23:00 començava Animal Collective, amb un concert oníric i absolutament atmosfèric. La Nova psicodèlia ve de Brooklyn i ho van demostrar tocant un set list prou curiós. Amb poques pujades i un ritme més aviat sostingut, van tocar temes nous i de tota la vida. Del Meriwater Post Pavillion temes modificats i sorpreses servides directament des del Sung Tongs, que van fer molta il·lussió.

Després d'Animal Collective, Beardyman ens va fer tocar de peus a terra. Una actuació espectacular de beatbox i una lliçó de festa la que va donar l'anglés, des de l'escenari gran del festival. Va fer botar a la massa que omplia la platea de l'immensa nau industial. Va fer desplaçacar als més indies cap a fora -camí de Fever Ray- per animar als més valents i preparar-los per la gran actuació del festival: El retorn d'Orbital. Amb una actuació on van cremar grans temes en els primers quinze minuts. La seva actuació es va servir per parts i va anar acompanyada en tot moment d'un espectacle visual al·lucinògen. Techno, acid i poc minimalisme. L'actució d'Orbital va ser sensacional.

El bluff de la nit, i de tot el festival, sens dubte va ser el de Crystal Castles, però a hores d'ara ja tothom ho sap. Per això vam tornar al SónarClub, on començava Moderat, el projecte híbrido-musical de Modeselektor i Apparat, facturant una actuació de gallina de piel i, on els visuals, també hi van jugar un paper important. La sessió va començar amb el component abstracte bastant accentuat. Poc poc, però, van encarrilar cap una sessió de club, tenint en compte l'hora que era. Marcel Dettman va estar bé però The Requesters molt més. Sens dubte aquests dos barcelonesos s'estableixen com la salvació d'una escena local estancada en propostes poc originals, postergades i caduques. Els Requesters, punxant en prime time van despatxar una sessió de disco-house molt fina i adequada al moment. Centrada en fer ballar la seva música barreja components de groove i psicodèlia, a mesures justes. No se'ls perdin la propera vegada.

Conclusions

Finalment, i després d'haver fet una marató Sónar, assegurem que degut a la crisi, el nombre de quillos ha reduït notablement. Que, tot i la crisi, els modernos segueixen anant al Sónar de dia. Que ens encanta pujar borratxo als cotxes de xoc. Que les instal·lacions del Gran Via 2 són més grans que el Fòrum. Que el SónarMàtica és una cita inel·ludible, així com increïble i que portar l'acreditació i una bossa Adidas, cortesia del festival dóna molta més credibilitat!!!

No vam anar al SónarKids però el següent vídeo, de l'actuació de Laurent Garnier, us far fer una idea de l'ambient que es va viure allà dintre, el diumeng següent al matí. Quan la major part de tots aquells que haviem anat al Sónar de nit encara deambulàvem pels carrers.






SALA MONTJUÏC


Un servidor recorda amb estima i malenconia aquelles boniques sessions estiuenques de cinema a la fresca, al meu benvolgut i apreciat poble. Tot era qüestió d’escollir una plaça qualsevol de la població. Posar-hi un seguit de cadires corcades de fusta. Com més incòmodes, millor. Muntar una pantalla de cinema. I projectar-hi la pel·lícula més exquisidament dolenta que tingueren a l’abast. Aquest era el cinema estiuenc de poble de fa més de quinze anys. El cinema a l’aire lliure on vaig veure alguns dels clàssic més memorables d’aquesta parella formada per Bud Spencer i Terence Hill. Telefilms cutres d’Spiderman. O a Madonna cantant-li a Juan Perón. Era bonic. Amb el pas dels anys, aquest cinema va evolucionar amb projeccions de pel·lícules de culte (ironia ironia) com De ladrón a policía, capítols de Pokémon o qualsevol de les parts d’Scary Movie.

A Barcelona, l’evolució definitiva va arribar l’estiu del 2003. Any en el qual va començar l’anomenada SALA MONTJUÏC en un envejable paratge al costat del castell. SALA MONTJUÏC ens ofereix, durant tot el mes de juliol, cinema de qualitat i pel·lícules de culte. En versió original subtitulada. A l’aire lliure. Amb música, picnic i projecció de curtmetratges abans de les pel·lícules seleccionades. La programació d’enguany, elaborada per l’associació MODiband i els cinemes Verdi, és altament recomanable. SALA MONTJUÏC s’inicia avui i estarà present tots els dilluns, dimecres i divendres del mes de juliol. Fins el mateix dia 31.

La programació ens oferirà, durant tot el mes de juliol un seguit de perles cinematogràfiques que cap ésser humà mitjanament decent s’hauria de perdre per res del món.

INFILTRADOS (The departed). Dilluns 29. Entretinguda i absorbent pel·lícula dirigida per Martin Scorsese. Guanyadora de quatre premis Oscar i protagonitzada, entre altres, per Leonardo DiCaprio, Jack Nicholson, Matt Damon i Mark Wahlberg. Digne remake nord-americà d’una pel·lícula hongkonesa.

CACHÉ. Dimecres 1. Una pura obra mestra dirigida per l’autor europeu per excel·lència, Michael Haneke. Angoixa quotidiana i temors personals en una pel·lícula apoteòsica. El final no us deixarà indiferents.

LOS PÁJAROS (The birds). Divendres 3. Una de les obres més importants del senyor Alfred Hitchock. Terror surrealista de la mà de Tippi Hedren.

NO ES PAÍS PARA VIEJOS (No country for old men). Dilluns 6. Dirigida pels germans Coen. Una genuïna i desèrtica proposta on la violència més desequilibrada farà acte de presència gràcies a un Javier Bardem pentinat a la última moda.

AL OTRO LADO (Auf der anderen seite). Dimecres 8. Segona pel·lícula de ficció del realitzador alemany d’origen turc Fatih Akin, després de la desesperançaCursivada i grandiosa Contra la pared. La pel·lícula se situa en les vides d’un seguit d’immigrants que, com ell, viuen una segona vida a Alemanya.

EL HOMBRE MOSCA (Safety last!). Divendres 10. Dirigida per Fred C. Newmeyer i Sam Taylor. Una de les primeres comèdies en blanc i negre, amb un Harold Lloyd penjat d’un rellotge en una de les escenes més famoses de la història del cinema. Oportunitat per veure la pel·lícula en tot el seu esplendor.

VOLVER. Dilluns 13. La penúltima pel·lícula de Pedro Almodóvar li va valer la primera nominació a l’Oscar per a Penélope Cruz. És, sense dubte, una de les meves pel·lícules preferides del director.

CELEBRACIÓN (Festen). Dimecres 15. Dirigida per Thomas Vinterberg. Considerada com la primera pel·lícula del moviment dogma. Celebración és el retrat de família més radical de tots els temps. Secrets perversos amb una estètica sense precedents.

LA NOCHE AMERICANA (La nuit américaine). Divendres 17. Una de les millors pel·lícules de François Truffaut i un homenatge al cinema en tota la seva grandesa. Brillant i preciosa.

ESCONDIDOS EN BRUJAS (In Bruges). Dilluns 20. Dirigida per Martin McDonagh. Una de les sorpreses de l’any passat. Comèdia negra absolutament lúcida. Per cert, Bruixes està a Bèlgica.

4 MESES, 3 SEMANAS Y 2 DÍAS (4 luni, 3 saptamini si 2 zile). Dimecres 22. Dirigida per Christian Mungiu. La millor pel·lícula projectada en aquesta edició de la SALA MONTJUÏC. Obra mestra absoluta. I una de les meves pel·lícules preferides de tots els temps. Un exemple d’estil, terror i drama amb l’avortament com a teló de fons en la Romania dictatorial dels anys vuitanta.

LAS TORTUGAS TAMBIÉN VUELAN (Lakposhtha hâm parvaz mikonand). Divendres 24. Complexa i necessària pel·lícula iraniana, dirigida per Bahman Gohbadi. Triomfadora, fa cinc anys, del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià.

JUNEBUG. Dilluns 27. Dirigida per Phil Morrison. Una altra mostra de l’excel·lència de l’anomenat cinema independent nord-americà. Preciosa pel·lícula indie de tall familiar.

WALL·E. Dimecres 29. Dirigida per Andrew Stanton. La revelació animada de l’any passat. Una pel·lícula exemplar, que conté uns quaranta minuts inicials d’autèntica i envejable lucidesa artística. Una joia.

Com ja és habitual, la última pel·lícula a projecció (el divendres 31) sortirà a votació popular. Enguany, amb col·laboració amb el Festival IN-EDIT, podreu escollir entre aquestes tres propostes de caire musical. JOY DIVISION. CSNY DÉJÀ VU. O LEONARD COHEN: I'M YOUR MAN.

Cada projecció s’inicia a les 21:00. Té un preu de cinc euros. I va precedida de concerts diversos. Jazz, chill-out, rumba, country, música indie, brasilera o africana. Per més informació, podeu consultar el seu complet lloc web AQUÍ.