29.12.07

Descarga directa

Los turrones y las comidas familiares todavía nos pesan un poco en estas fechas, así que por favor disculpad nuestro pobre posteo. Y valorar a partes iguales este gran esfuerzo que hacemos al prescindir algunos segundos de la tan ansiada conversación sobre política con tu tío facha o la crispación de tu abuela ficticia cuando hablas de la juventud de hoy en día. Nada, escenas de la vida misma.

Así que aquí estamos, en plenas fiestas dispuestos a tratar un tema que a todos nos interesa porque nos facilita la vida, un poco más. Se trata de las páginas de descarga directa. En anteriores capítulos (vale no, en anteriores artículos) habíamos hablado de conceptos como el streaming, hoy vamos a indagar un poco más en la ilegalidad de descargarse música gracias a la generosidad de terceros. ¿Método? Realmente sencillo: vas a una de las Urls indicadas, selecionas el disco que quieres descargarte, la misma página te redirecciona a algún servidor gratuito y en un plis plas lo tienes en tu disco duro dispuesto para consumir. La verdad es que resulta muy sencillo y rápido, sin ninguna complicación.

La mayoria de webs que ofrecen este servicio son webs sobre música ya que un disco comprimido no ocupa mucho y es relativamente rápido en descargarse. Algunas páginas interesantes son:

- Una Piel de Astracán, donde destaca el pop, las rarezas y la música independiente.

- Songs:illinois es una apuesta totalmente americana sobre cantautores indies, country y folk.

- Svetlana es sobretodo rock alternativo aunque tiene casi de todo, pasando por el metal hasta el surf.

- Planeta Pop es una también una radio de nuestros tiempos y mientras los martes los puedes escuchar a través de la fm, cuando y quieras y como quieres puedes consumir su versión en podcast. A parte en su página web acostumbran a colgar las canciones que van a sonar en su emisión.

- Indie for Bunnies como bien indica su título se basa en la música independiente, eso si, desde Italia con amor.

- Pop music actualiza bastante menos pero contiene algunos discos difíciles de encontrar.

- Sin Bateria es otro blog que además de ofrecerte disco, te recuerda que si escuchas un disco muy a menudo mejor que te lo compres.

Aunque sabemos que la legalidad de estas inicitiva es bastante nula, creemos en ellas, igual que creíamos en el Emule en su momento, o en eso tan bonito de "¿Me lo grabas en una cinta caset?". Así que señores y señoras esto es el futuro. Música directa.


28.12.07

Guerra de Festivals

Espanya és el país dels festivals, això ningú ho dubta. Grans noms dominen l’escena musical alternativa: Festival Internacional de Benicàssim, Sónar, Primavera Sound i Summercase. Una moda que es va començar a estendre fa més de deu anys i que any rere any ha anat a més. No només han estat aquests festivals, sinó que desenes i desenes de cartells poden veure’s a les revistes de música durant els mesos previs a la temporada d’estiu; Monegros, Santander Summer Festival, Sonorama, Creamfields, Azkena Rock Festival, Faraday, etc, etc, etc.
Sembla ser, doncs, que la celebració de festivals ha esdevingut un dels principals negocis pels ajuntaments de les localitats on es situen aquests events durant la temporada del bon temps. I això degut a que els festivals són una eina de promoció turística altament efectiva. I més en un país com Espanya, on el turisme que més ven és el de ‘Sol i platja’. Una tipologia turística que desvia milers d’europeus cansats dels núvols i la pluja i que arriben a Espanya amb ànsies d’oci. Només cal assistir a qualsevol d’aquests festivals per comprovar que la major part del públic és estranger.
La finalitat amb la qual escric aquest article no és pas analitzar el públic assistent a aquests festivals, sinó que és analitzar la competència entre ells i la lluita aferrissada que mantindran les diferents promotores al llarg del període previ a la celebració dels festivals durant el 2008.
El primer festival amb fer ús d’una estratègia de promoció enfocada clarament a ampliar els horitzons del festival va ser el FIB, firmant un acord de col•laboració amb la famosa revista britànica New Musical Express. Des del 2002 el cartell del FIB es ven al públic anglès molt abans que al peninsular. La gran influència que té aquesta revista entre el públic britànic fa que desviï molta gent cap al festival. A més també utilitza al festival per colar molts dels seus grups que estan al seu bressol; Artic Monkeys, The Kooks, Babyshambles són clars exemples de la influència britànica de la nova era del britpop. Sembla ser doncs, que la simbiosi entre mitjans de països diferents és altament efectiva. El Primavera Sound, per la seva banda també es va apuntar al carro, i des de fa dues edicions mantenen un conveni amb la famosa promotora All Tomorrow Parties (ATP).
Gràcies al gran èxit de la passada edició del FIB, on es comentava que el 40% del públic era estranger, ens em assabentat que per la propera edició es comptarà amb el pressupost més alt de la seva història, 9 milions d’euros.
Aquest pressupost és el que, de moment, els ha dut a les primeres confirmacions, My Bloody Valantine, Babyshambles i Rumble Strips.
Els altres que han confirmat els primers noms del cartell han estat els catalans del Primavera Sound, entre els quals destacarem l’aparició de Mission of Burma, Okkervil River, Model 500 i The Felice Brothers, entre d’altres. L’únic festival que a les dates encara no ha confirmat cap nom ha estat el Summercase. Els amics de Sinnamon estan reservant el plat fort pel final. El que si han confirmat, però, ha estat que el Summercase coincidirà amb dates amb el consolidat Festival Internacional de Benicàssim.
Les dues propostes estivals més importants d’indie mainstream competiran per atraure al màxim el major nombre de públic possible.
L’aposta de Sinnamon ha estat, clarament, plantar cara de forma salvatge a tots els seus rivals.
D’una banda, el Summercase, festival que va debutar fa dos anys i que de seguida es va situar al capdavant de totes les mirades. Dues edicions amb cartells altament atractius. I al tercer fan el que esperaven fer des de fa anys, declarar la guerra al FIB, fent coincidir les dates dels dos festivals.
Amb dues edicions de luxe el Summercase ha esdevingut un festival psicològicament més acceptat pel públic que altres festivals amb més experiència i menys repercussió mediàtica.
L’altra arma amb la que compta Sinnamon ha estat l’as que s’acaba de treure de la màniga amb l’exclusiva, que segons comunicats oficials d’aquesta promotora, asseguren que són ells qui tenen la única data de Radiohead a Espanya. Amb aquesta exclusiva s’han tret de la màniga un altre event que es sumarà a l’amalgama de festivals d’arreu de la geografia espanyola, el Day Dream festival. On fins a la data d’aquest article aquesta és la única banda confirmada. Un concert que cau en dijous 12 de juny, una data molt estranya per un festival que dura un sol dia, i que pretén treure públic al Primavera Sound, ja que es celebra dues setmanes més tard de la data de celebració d’aquest.
Revisant fòrums i blocs d’opinió he llegit articles sobre el que comentava anteriorment del pressupost amb el que compta el FIB aquest any. Aquests articles tot i no tenir un fonament del tot fiable diuen que els directors del festival estan en tràmits per dur com a caps de cartell d’aquest any a Radiohead, fet que desmuntaria l’argument amb el que juga Sinnamon d’única data a la península d’aquesta banda. Altres noms que s’han citat han estat Bob Dylan. Nick Cave and the Bad Seeds que repetirien. I la banda de la vocalista Beth Gibbons, Portishead.
Ja veurem doncs, quines seran les conseqüències del panorama que tenim, actualment, en terreny musical a la península. De ben segur que els que es deuen estar fregant més les mans són les empreses de management dels respectius grups.
Al meu parer els festivals no haurien de ser un negoci, sinó que haurien de ser el que la música és: Actitud i Cultura. Des del meu punt de vista els festivals s’han convertit en un negoci molt important on hi ha molts interessos pel mig i molts diners en joc. És veu clarament el monopoli de les promotores i les discogràfiques, i per tant ells juguen amb avantatja, fet que va en detriment de l’opinió objectiva del públic. Els quals, entre cap de cartell i cap de cartell ens em de conformar amb grups que formen part de la òrbita de la promotora. En certa manera aquest fet és bastant lògic però penso que molts cops és massa exagerat.




Qui guanyarà la guerra? Quins artistes de talla internacional passaran la frontera per tocar a la península? Bowie, Dylan, Cave, Chameleons....ja vorem...

24.12.07

La guia definitiva: ciutats buides, recerques secretes, espies espiats... i caníbals amb molta gana!

Per fi ha arribat un dels dies anuals que la gent espera amb més ansietat i taquicàrdies a parts iguals. Estem tots preparats per afartar-nos a base de gambes salades i torradetes de paté mentre la iaia ens continua incitant a menjar fins que explotem. Els nostres ulls seran immunes després de veure al tiet de torn cantant La Marimorena amb la corbata lligada al cap i fent sonar una melodiosa ampolla d’anís. Ens haurem de tragar la programació especial de Tele5 a base de Escenas de matrimonio perquè la tieta s’hi pixa de riure amb els seus originalíssims gags. I sense cap mena de dubte, assistirem tots ben puntuals a la Missa del Gall abans que anar de local en local i caure en la perdició...¿no? Com veieu, és 24 de desembre i La Guia Definitiva no descansa. Permeteu-me, això sí, uns comentaris més superficials de les ¡14! estrenes d’aquesta setmana... que un servidor també té ganes de festa! Així que, passeu pel cine i gaudiu com pugueu de les deliciosament hipòcrites festes nadalenques.

En primer lloc, la milionària superproducció Soy leyenda (I am legend), dirigida per Francis Lawrence, ha arribat a les nostres cartelleres disposada a arrasar i devastar ciutats tal com dicta el seu propi argument, en el qual hi consta un solitari Will S
mith enmig d’una espectacularment buida ciutat de Nova York. Basada de lluny amb la novel·la de Robert Matheson i amb punts negatius i positius en relació al gran inici i a la fallida part final, la pel·lícula ens intenta descriure la vida de Robert Neville, l’únic home viu de la Terra, que aviat haurà de fer front a una autèntica crisi personal mentre un grup de rabiosos infectats (no direm el que en teoria són, per si algú encara ho desconeix) es fixaran amb ell amb ànsies de sang. Tanmateix, la segona producció comercial de la setmana és una seqüela, es titula La búsqueda: El diario secreto (National Treasure: Book of secrets) i compta, un cop més, amb la direcció de John Turtletaub i amb les actuacions de Nicolas Cage, Jon Voight, Harvey Keitel, Ed Harris, Diane Kruger i Helen Mirren. Aquest cop, l’acció es trasllada en part a la ciutat de Washington amb una trama relacionada amb l’assassinat de l’antic president nord-americà Abraham Lincoln.

I no cal anar més lluny de
Washington a l’hora d’analitzar una altra de les estrenes més destacades, El espia (Breach), dirigida per Billy Ray. Amb un gairebé sempre excepcional Chris Cooper com a protagonista i amb el suport d’actors com Ryan Phillippe, Laura Linney o l’antic president Palmer de la sèrie 24, Dennis Haysberth, la pel·lícula ens porta una història basada en fets reals en relació a un agent de l’FBI que sospita que el seu cap podria ser un risc per a la seguretat nacional a causa dels seus encontres secrets amb líders de la Unió Soviètica. Ara, si trobeu tot això massa carregat, sempre esteu a temps de veure Pelotas en juego (Balls of fury), de Robert Ben Garant, la última tonteria esportiva en relació a un important torneig de ping-pong. Atenció al cameo de Hiro Nakamura (o més millor dit, Masi Oka).

I si alguna cosa d’especial tenen aquestes dates, és que les pel
·lícules infantils es continuen fabricant i estrenant com a xurros. Aquest cop n’hi ha per donar i per vendre: des d’uns esquirols mig artistes que no tenen cap més feina que ocupar la casa d’un desesperat Jason Lee a Alvin y las ardillas (Alvin and the chipmunks); la llegendària mostra d’animació argentina amb El arca de Noé; l’espanyola Ángeles S.A., que compta amb el terrorífic protagonisme (agafeu-vos) de la cantant infantil Maria Isabel, aquella que preferia estar morta abans d’anar senzilla per la vida; l’animació japonesa amb majúscules per a totes les edats que ens proposa la pel·lícula Cuentos de Terramar (Gedo Senki); o els clàssics dibuixos animats francesos a càrrec de Piccolo y Saxo (Piccolo, Saxo et compagnie).

En l’apartat més alternatiu, l’actriu canadenca Sarah Polley (Mi vida sin mí, La vida secreta de las palabras) debuta en la direcció amb la pel·lícula Lejos de ella (Away from her), un sentida història basada en un relat curt d’Alice Munro que analitza la malaltia de l’alzhèimer, amb Gordon Pinset i una excepcional Jul
ie Christie com a intèrprets protagonistes. I, per fi, després d’un any esperant estrena nacional després del seu triomfal pas pel Festival de Sitges de l’any passat, s’estrena en un únic cinema de Barcelona la surrealista i terrorífica història de El caníbal de Rothenburg (Rothenburg. Grimm Love Story), de Martin Weisz. La pel·lícula, que és de nacionalitat alemanya i està protagonitzada per Thomas Kretschmann, Thomas Huber i Keri Russell, analitza l’horripilant fet real (de fa escassos anys) de l’anomenat caníbal de Rohtenburg, un boig informàtic que va mutilar, assassinar i devorar a un home després d’arribar a un acord mutu a través d’internet. Però no tot són fets escabrosos en les estrenes d’autor d’aquesta setmana. En primer lloc, la japonesa El bosque del luto (Mogari no mori), dirigida per Naomi Kawase, arriba a Catalunya després d’haver aconseguit el Gran Premi del Jurat en el passat Festival de Cannes. En segon lloc, el documental rus El caso Litvinenko (Bunt. Delo Litvinenko) ens analitza, de la mà d’Andrei Nekrasov, la inquietant i polèmica mort per enverinament de l’ex agent dels serveist d’espionatge russos, Alexander Litvinenko, ara fa gairebé un any. Per últim, l’alternatiu realizador Pere Portabella presenta El silencio antes de Bach, una interessant palla mental amb una acurada anàlisi musical que compta amb Àlex Brendemühl o Feodor Atkine com a intèrprets principals.

La setmana que ve, ens mengem el raïm amb uns gàngsters nord-americans.

20.12.07

El Quiet Storm, música nocturna per públic adult.

Aquesta setmana Alta Fidelitat continuarà amb una altra sèrie de la saga 'Música i Sexe'. Avui parlarem d'un estil que va popularitzar Melvin Lindsey, el Quiet Storm, un format de radio nocturna enfocat a un públic adult. Aquest estil es caracteritza per la seva dinàmica dolça i suau de rítmes lents i relaxats. La finalitat de la qual era expressar sentiments romàntics.
La primera cançó que va sonar al programa de Melvin Lindsey va ser un èxit de Smokey Robinson, que va batejar el nom del programa de Melvin Lindsey, i que més tard, aquest format musical adoptaria aquest mateix nom.
Al programa podreu escoltar, bàsicament, temes del LP A Quiet Storm (Motown, 1975)de Smokey Robinson, pioner d'aquest estil de música. Tot i que també escoltarem algun altre artista que va influenciar aquest estil musical.



El vídeo que hi ha a continuació és de la formació en la Smokey Robinson va triomfar durant els anys seixanta entre la comunitat negra de Soul. Smokey Robinson and the Miracles van ser un dels grans èxists de la Motown.





El millor del 2007

Més enllà del repàs a una possible llista de les millors cançons del 2007, al Mai a la vida també hem volgut dir-vos quins han estat els 70 millors discos de l'any des del nostre punt de vista, tant a nivell internacional com a nivell estatal. Si la féssim demà, la llista seria una altra, però a dia d'avui així queda la cosa.

Internacional:

1. Arcade Fire Neon Bible
2. Bright Eyes Cassadaga
3. The Shins Wincing The Night Away
4. Elvis Perkins Ash Wednesday
5. Beirut The Flying Club Cup
6. The New Pornographers Challengers
7. Tunng Good Arrows
8. Bishop Allen The Broken String
9. Motion City Soundtrack Even If It Kills Me
10. The National Boxer
11. Band Of Horses Cease To Begin
12. Patrick Wolf The Magic Position
13. Amy Winehouse Back To Black
14. Wilco Sky Blue Sky
15. Fountains Of Wayne Traffic And Weather
16. Radiohead In Rainbows
17. The Go! Team Proof Of Youth
18. Clap Your Hands Say Yeah Some Loud Thunder
19. Mikrofisch Masters Of The Universe
20. Arctic Monkeys Favourite Worst Nightmare
21. Animal Collective Strawberry Jam
22. Iron And Wine The Shepherd's Dog
23. Okkervil River The Stage Names
24. Straylight Run The Needles The Space
25. Spoon Ga Ga Ga Ga Ga
26. PJ Harvey White Chalk
27. The Go Find Stars On The Wall
28. José González In Our Nature
29. Thrice The Alchemy Index Vols. I & II
30. Klaxons Myths Of The Near Future
31. Justice
32. Editors An End Has A Start
33. Bloc Party A Weekend In The City
34. Jimmy Eat World Chase This Light
35. Travis The Boy With No Name
36. The Raveonettes Lust Lust Lust
37. The White Stripes Icky Thump
38. Les Savy Fav Let's Stay Friends
39. múm Go Go Smear The Poison Ivy
40. The Wombats A Guide To Love, Loss And Desperation
41. Two Gallants Two Gallants
42. Jens Lekman Night Falls Over Kortedala
43. Los Campesinos! Sticking Fingers Into Sockets
44. Stars In Our Bedroom After The War
45. CocoRosie The Adventures Of Ghosthorse And Stillborn
46. The Cribs Men's Needs, Women's Needs, Whatever
47. The Enemy We'll Live And Die In These Towns
48. The Good Life Help Wanted Nights
49. Interpol Our Love To Admire
50. Maxïmo Park Our Earthly Pleasures

Estatal:

1. Love Of Lesbian Cuentos chinos para niños del Japón
2. Els Pets Com anar al cel i tornar
3. Mishima Set tota la vida
4. Refree Els invertebrats
5. Madee L'Antarctica
6. Facto Delafé y las Flores Azules La luz de la mañana
7. Aroah El día después
8. Sidonie Costa Azul
9. Antònia Font Coser i cantar
10. Los Planetas La leyenda del espacio
11. Manos de Topo Ortopedias bonitas
12. The Sunday Drivers Tiny Telephone
13. Hedtrip Roma
14. Tulsa Sólo me has rozado
15. Sanpedro L'atracció monumental
16. La Casa Azul La revolución sexual
17. Sanjosex Temps o rellotge
18. Quimi Portet Matem els dimarts i els divendres
19. Mazoni Si els dits fossin xilòfons
20. Whiskyn's Reus París Londres

19.12.07

Programa 19.12.2007

Aquesta setmana al Mai a la vida no parlem de cap tema abstracte i, de fet, no parlem gaire. És l'últim programa de l'any i hem volgut fer un repàs totalment subjectiu al millor que ens ha deixat aquest 2007. Una hora de programa no dóna per repassar 52 setmanes de música, però bé, aquí teniu l'intent.

Amb la conducció i guió de Montse Casas i Eduard Gras i la col·laboració d'Andrea Valverde al guió.



Arcade Fire. 'No Cars Go' Neon Bible (Rough Trade).
Amy Winehouse. 'You Know I'm No Good' Back To Black (Island).
Patrick Wolf. 'The Magic Position' The Magic Position (Loog Records).
Arctic Monkeys. 'Do Me A Favour' Favourite Worst Nightmare (Domino Records).
Richard Hawley. 'Tonight The Streets Are Ours' Lady's Bridge (Mute Records).
Bright Eyes. 'Four Winds' Cassadaga (Saddle Creek).
Tunng. 'Bullets' Good Arrows (Static Caravan).
Elvis Perkins. 'While You Were Sleeping' Ash Wednesday (XL Recordings).
Clap Your Hands Say Yeah. 'Satan Said Dance' Some Loud Thunder (Wichita).
Digitalism. 'Pogo' Idealistic (Virgin)
Els Pets. 'Parla' Com anar al cel i tornar (DiscMedi).
Madee. 'Transference #2' L'Antarctica (BCore Disc).
Nueva Vulcano. 'Predominio del sol' La mano izquierda EP (BCore Disc).
Los Planetas. 'Alegrías del incendio' La leyenda del espacio (Sony-BMG).

Huelga de guionistas de EE UU

Atención, porque lo que empezó como una demanda se ha acabado convirtiendo en una huelga de guionistas como dios manda. Y encima en Hollywood, donde más duele al sector.

El sindicato de guionistas de cine y televisión de EE UU (WGA) está en huelga indefinida desde el lunes 12 Noviembre, estamos hablando de unos 12.000 guionistas que han dejado de escribir los chistes graciosos a los presentadores de turno, o han dejado de maquinar parentescos endiablados entre personajes de culebrones.

Pero vayamos por partes y analicemos el núcleo del asunto: se trata de la primera huelga de guionistas que tiene lugar en los últimos 20 años y se disputa o, se intenta negociar, sobre las ganancias por la venta de los DVSs de las series de televisión y por los pagos por los programas que se ofrecen en internet y derivados. Está claro que los guionistas no son tontos, y saben, como la gran mayoría de consumidores de cine y series, que la aparición de internet ha cambiado el consumo tanto de cine como de televisión, por tanto, están reclamando su parte proporcional del gran pastel.

Las consecuencias no se han hecho esperar y los guionistas cuentan con el apoyo del sindicato de actores, el Screen Actors Guild (SAG), de hecho algunas series como Grey's Anatomy o Ugly Betty están paralizadas ya que sus actores también se encuentran en los piquetes apoyando a los guionistas. Así mismo, la gran mayoría de series han debido atrasar el comienzo de la nueva temporada prevista para enero, mientras que otras están en peligro de norenovar... Los talk shows en directo, en cambio, están haciendo refritos de programas anteriores. Se espera que en las producciones cinematográficas el impacto no sea tan inmedito ya que los grandes estudios de Hollywood trabajan con una previsión de cinco películas.

Retomando el caso del apoyo de los actores a la huelga, cabe mencionar, la creación por parte de muchos actores y directors de anuncios apoyando la huelga. Woody Allen, Sean Pean o Susan Sarandon ya se han sumado a esta campaña y podéis ver los anuncios via youtube.

Asi que mientras esperamos que las series actuales vuelvan a emitir sus capítulos consiguientes, os ánimo a que visionéis series que teníais aparcadas y que por culpa de la avalancha de nueva temporada en setiembre habiaís dejado por descartadas. Yo por mi parte investigaré estas navidades sobre Pushing Daisies y sobre la segunda temporada de Dexter ^^. En fin, que por una parte creo que algun que otro este parón le ha ido como anillo al dedo....

17.12.07

La guia definitiva: passions incorrectes, habitacions d'hotel, joguines màgiques... i masturbacions de primera categoria

Els nens imploren. Els adults es rebel·len. I els nord-americans continuen adaptant tota novel·la d’Stephen King que passa per les seves mans. Aquestes serien, més o menys, les paraules o frases clau en relació a les estrenes cinematogràfiques d’aquesta setmana. En unes sales, veiem una botiga amb joguines màgiques, un Pare Noel suportant al pesat del seu germà o un orfe bohemi amb un talent innat per la música. En les altres, les passions més políticament incorrectes, les pràctiques sexuals més sol·licitades o les anàlisis de les guerres més vergonyoses xoquen amb l’esperit més nadalenc. En tot cas, aquestes són les vuit pel·lícules que caldria comentar.

En primer lloc, veiem com l’efecte Brokeback Mountain ha fet possible que una cinta asiàtica i més aviat intimista d’Ang Lee s’hagi col·locat com una de les estrenes més sol·licitades de la cartellera actual. Deseo, peligro (Se, jie), que ja parteix d’un cert prestigi previ després d’haver aconseguit el Lleó d’Or a la millor pel·lícula en la passada edició del Festival de Venècia, s’endinsa en el Xangai ocupat de finals dels anys 30 i inicis dels 40 amb l’ajuda de dos intèrprets de solvència com Tony Leung (Deseando amar) i l’actriu Joan Chen (El último emperador). És en aquesta època on Ang Lee, adaptant un altre relat curt, ens explica una història de sexe i passió compromesa entre una jove infiltrada i la seva presa, que col·labora amb els japonesos. Els problemes sorgiran quan la noia es comenci a sentir atreta per l’home a qui hauria d’acabar traint. Però si la Xina (la popular i l’altra) us queda molt lluny, el nostre amic Stephen King ens pot salvar l’existència amb l’enèsima adaptació d’un dels seus relats, 1408. En aquest cas, la producció implica al director suec Mikael Hafström (Evil, Sin control) i als actors John Cusack i Samuel L. Jackson en la història d’un novel·lista incrèdul que comença a tenir tota mena de problemes un cop entri a l’habitació 1408 de l’hotel Dolphin.

Però com ja podeu començar a sospitar, estem en època nadalenca, i això s’hauria de començar a notar als cinemes d’arreu del planeta. Així, Dustin Hoffman encarna a un excèntric empresari de 243 anys d’edat a la pel·lícula Mr. Magorium y su tienda mágica (Mr. Magorium wonder emporium), del debutant Zach Helm, guionista d’aquella impagable delícia anomenada Más extraño que la ficción. Amb la participació, a més, de Natalie Portman i Jason Bateman, la història s’inicia en el moment en què el senyor Magorium es decideix a traspassar la seva botiga de joguines (que continua sent la més màgica, extraordinària i surrealista del món) a una jove del tot insegura. D’altra banda, la nova collonada que s’han inventat els productors de Hollywood porta per títol Fred Claus, el hermano gamberro de Santa Claus (Fred Claus a seques en la seva versió original), del director David Dobkin, responsable de xorrades tan ensopides com Los rebeldes de Shanghai o De boda en boda. Gràcies a aquesta pel·lícula, el ¿graciós? Vince Vaughn entra al club dels 20 milions de dòlars per fer d’ovella negra de la família Claus. En tot cas, i encara que sembli mentida, la pel·lícula compta amb la presència de grans actors com Paul Giamatti, Rachel Weisz, Kevin Spacey, Kathy Bates o Miranda Richardson. La trilogia es tanca amb les bones intencions de la cinta El triunfo del sueño (com podeu observar, traducció literal de l’original August Rush). Dirigida per Kirsten Sheridan i amb la presència del sol·licitat Freddie Highmore, Keri Russell, Jonathan Rhys Meyers o Robin Williams, la història compta amb un nen amb un talent innat per la música que acabarà fent tot el possible per retrobar-se amb els seus pares.

Per últim, la ració independent s’inicia amb la pel·lícula britànica Irina Palm (de Sam Garbarski) que, amb una elogiada i rotunda interpretació de l’actriu Marianne Faithfull, ens explica les vicissituds d’una dona que, per tal d’aconseguir diners per al tractament mèdic del seu nét, acabarà treballant de forma casual en un club eròtic. Així, i portant una doble vida amb el nom d’Irina Palm, acabarà sent la dona més sol·licitada del local gràcies a les memorables masturbacions que ofereix a la clientela. La ració cinèfila, però, continua amb la també britànica La batalla de Hadiza (Battle for Haditha), de Nick Broomfield (Quién mató a Kurt Cobain?, Ghosts), una nova visió crítica en relació a la guerra d’Iraq que es va fer amb el premi al millor director en el passat Festival de San Sebastian. La última proposta es titula Aqua (de Manuel Almiñana), un recorregut natural i humà per la conca del riu Llobregat. En tot cas, dos pel·lícules més com El custodio o la col·lectiva All the invisible children s’han estrenat aquesta setmana, tot i que cap cinema d’aquí les ha acabat projectant.

La setmana que ve ens mengem els torrons amb Will Smith, Nicolas Cage, Chris Cooper i una gran actriu i directora debutant, Sarah Polley.

15.12.07

Entrevista Facto delafé y las flores azules

Els barcelonins Facto delafé y las flores azules són més que coneguts del Mai a la vida.

El seu primer disc Facto delafé y las flores azules vs El monstruo de las Ramblas (Music Bus, 2005) va ser una de les sorpreses de l’any passat i va ser grup revelació i disc revelació a gran part dels certàmens haguts i per haver a l’Estat. Amb el seu segon disc La luz de la mañana (Music Bus/Warner Music Spain, 2007) busquen la consolidació, però sobretot, ens expliquen, volen seguir arribant al públic, intimant i creant una complicitat que és ben palpable en els seus concerts.

Parlem amb Oscar D’Aniello (Delafé), Helena Miquel (Las flores azules) i Marc Barrachina (Facto), tranquil·lament, en un petit bar del centre de Barcelona, ciutat-musa de les seves cançons. I si, l’amor i el bon rollo és a l’aire. Ho podreu comprovar en persona el proper dimarts 18 de desembre a l’Espacio Movistar, a les 9 del vespre.

¡Dale gas!


Il·lustració: Eduard J. Montoya

14.12.07

Novetats i Agenda de Concerts

Novetats musicals del que queda de 2007

Micah P. Hinson. A Dream Of Her (Houston Party). Nois, tanquem la trilogia. Bright Eyes la inaugurava amb el cantó més pop, Elvis Perkins explotava la línia trista i Micah P. Hinson ho remata amb el cantó més profund. Llàgrimes a cabassos en aquest nou plagi del cànon de Pachelbel. A Dream Of Her és un EP de tres cançons amb el clímax donant-ho tot a la cançó que dóna el nom al treball.


The Owls. Daughters and Suns (Magic Marker).
Visca el pop! Això és el que van pensar The Owls mentre componien, assajaven i gravaven aquest Daughters and Suns. I sí, ho heu endevinat, The Owls són de Minneapolis, estat nordamericà conegut per estar perdut dins de la gran munt d'estats nordamericans sense carisma. Aquest és el primer disc tres anys després de publicar la seva única referència fins ara, l'EP Our Hopes and Dreams. S'assemblen a Belle and Sebastian per la delicadesa i a Brian Wilson per l'esperit nordamericà que tenen dins seu.


La Laque. La Laque EP.
Tot i el nom, La Laque són de Nova York i no de París, tot i que és de la capital francesa d'on han tret la influència primera per la seva música. Han agafat la nova chanson i després de passar-la per un filtre de pop sorollós ens ha quedat aquest bonic EP que s'han autoeditat. Ara esperar que alguna multi els fitxi i nosaltres estarem atents per fer-nos amb el disc.


Fancey. Schmancey (What Are Records).
Algú de nosaltres està enamorada de The New Pornographers, i és que no fa gaire que van publicar el seu darrer disc Challengers. Però els seus membres són un pèl hiperactius i més d'un ja ha publicat algun disc pel seu compte. És el cas del guitarrista Todd Fancey, que ha tret Schmancey, per divertiment dels amants de les melodies tendres i suaus. Hem llegit que 'Witches night', una de les seves cançons, és de les millors de l'any, i home... com us ho diria...


Els casi últims Concerts de l'any


Divendres 14
Maga a la [2]
En el marc del Catàleg s
onor: Hedtrip + Za a la Bikini
Waiting Room al Espai Jove de l'Eixample a partir de les 21.40h


Dissabte 15

Caribou a la sala PopBar del Razz
La Casa Azul
al Apolo a partir de les 21.30h

Els Reis son rockers presenta a: Love of lesbian, Miqui Puig, Madee, Aeropuerto, Paul is dead.
Com cada any es celebra al Centre Cívic de Les basses i per entrar-hi només cal portar una joguina com a entrada.


Diumenge 16
En el marc del setè anirversai
de la Sala Razzmatazz Roisin Murphy al Razz

Dimecres 19

Brett Anderson al Casino Aliança del Poble Nou

Albert Pla
al Harlem Jazz Club

Prin la la a la [2]

Dijous 20 - Razz gratis

Divendres 21
Migui Puig
dj +
Bonnie & Clyde al Pop Bar de la Razz
New Young Pony Club djs + Amable al RazzClub

13.12.07

Digue'ns què ha estat el millor de l'any!

El Mai a la vida té el plaer de convidar a tothom qui vulgui a participar en les llistes del bo i millor de la música que ha sonat aquest mateix any. Per això us invitem a que ens envieu la vostra opinió al correu provisional maialavida@gmail.com.
Les diferents categories són les següents:


- Quin han sigut els millor disc internacional / nacional?


- Millor debut internacional / nacional ?


- Millor cançó internacional / nacional?


- Millor concert?


Atenció perquè no cal que ens digueu només un grup per categòria o si teniu alguna llista ja feta l'acceptem de bon grat també. I tot i que inclourem tot tipus d'opinions, l'equip del programa serà l'encarregat de confeccionar el llistat final.

12.12.07

Crònica Primavera Club 2007

El primavera club és l’edició hivernal d’un dels millors festivals de música independent que es celebren a Europa. El primavera club difereix del seu germà primaveral en molts aspectes, però en destacarem dos, l’emplaçament. Bàsicament en dos escenaris: L’auditori i la sala Apolo (Nitsa & [2]). I el cartell, no tant enfocat a la mirada mainstream que acostuma a abundar als festivals estiuencs. El primavera club es queda en una proposta més underground i de públic selecte, que disfruta assentat a les cadires de l’auditori del fòrum d’un cartell variat, que va des del noise dels Deerhunter fins al country doom dels Earth, passant per altres propostes com poden ser la electrònica, el pop i el rock’n’roll. Un Tanned Tin a la barcelonina.
Nosaltres vam assistir als 2 concerts de l’auditori i el dissabte a l’apolo. Segons les opinions que he pres del fòrum de discussió de la web oficial del primavera sound, penso que ens vam perdre directes sensacionals la setmana abans, durant els concerts a l’apolo. Els noms que més destaquen són Stars Of The Lid, que pel que sembla van sorprendre molt. New Pornographers i The Ponys. Malauradament jo no podré detallar-vos res sobre aquests grups, per això caldrà que us dirigiu al fòrum d’opinió del
primavera sound i llegiu vosaltres mateixos les opinions.

Divendres 7 de desembre / 07 (Auditori del Fòrum)
Tot just recollir les acreditacions de premsa i el photopass vam entrar a l’auditori del fòrum just després d’agafar una cervesa a la barra del Hall de l’entrada. En un principi no vam entrar ja que ens havíem d’acabar la beguda, i per respecte a les instal·lacions vam esperar a buidar el vas. A l’entrar ja havia començat Ruizpantaleón una proposta catalana que agrupa a Jaime de 12twelve i a Maxi (Ferenc) en una proposta d’electrònica experimental que a opinió personal li falta una mica d'originalitat. Després van pujar a l’escenari els Bracken que no van estar pas malament, i a l’acabar el que per mi va ser una de les actuacions del dia juntament amb Liars que després comentaré. John Vanderslice, que no tenia el plaer de conèixer va tocar un bon repertori de gairebé 40 minuts de cançó d’autor. En acabar aquest va baixar de l’escenari per esmunyir-se entre les cadires i tocar 3 temes més en acústic entre el públic i la multitud de fotògrafs. Després un dels plats forts i espessos del dia, Earth. Just desprès del concert estava al lavabo i sense voler vaig escoltar com dos persones comentaven el concert, i deien que sortir de veure Earth era com sortir d’una banyera d’aigua calenta, aquella sensació a mig camí entre relax i esgotament. La veritat és que és molt dur aguantar tot un concert sencer de Earth si no ets un fan, ja que les línies de baix et mantenen en una vibració constant, i els acords repetitius es fan pesats. Tot i això penso que es una proposta interessant a contemplar. El final del dia va ser a càrrec dels Liars, per mi un dels noms del dia. Angus Andrew (veu) va sortir a l’escenari després de que la seva banda introduís amb un instrumental vestit a l’estil hives. Un repertori carregat de temes de l’actual Liars (Mute, 07) i que va deixar enrere temes de l’anterior Drum’s not dead (Mute, 06) que van presentar al Sónar de l’any passat. Van tenir una bona posada en escena amb un Andrew bastant motivat tot i que el concert va ser més aviat breu encara van tenir temps de tocar una versió bastant curiosa de Spanish Caraban dels The Doors.
En resum voldria comentar que Divendres va ser una dia complicat en quant a cartell, i que Liars i Earth fossin els caps de cartell era una proposta bastant arriscada. Tot i això va ser un èxit per la organització poder veure la sala mig plena en comptes de mig buida com es podria considerar.

Dissabte 8 de Desembre /08 (Auditori del Fòrum)
Dissabte vam arribar tard a la cita i malauradament no vam poder veure a Sanjosex.
Ara que el folk està tant de moda entre els que diuen saber de música s’aprofita el català per exprimir propostes musicals de qualitat. Sanjosex són un conjunt de folk rock de La Bisbal de l’Empordà. Darrera seu, Parts and Labor. Noise i Rock and roll passat de voltes on la veu no prenia gaire protagonisme, no se si per problemes tècnics o per voluntat pròpia. Molta distorsió en un grup que a mi no hem va semblar pas del tot malament, tot i que crítiques no els deixen gaire be. Penso que destacarien molt més en un escenari obert amb la gent de peu. Amb escassos 40 minuts d’actuació els Parts and Labour van deixar pas a Joseph Arthur and the lonely astronauts, guitarra acústica, dos elèctriques solistes i rítmiques i una baixista molt alta que va saltar a l’escenari amb una màscara, que a mig concert es va treure per deixar veure una perruca fúcsia molt lletja. A destacar? Els moviments d’aquesta baixista, que entre el públic van generar sentiments d’amor i odi. I la impecable veu de Joseph Arthur que va sonar molt bé. Tot i que a mi la seva proposta hem va agradar, penso que tot i ser de Brooklyn, el seu so és molt britànic i ja ni comentar el seu look de semblança a Liam Gallager. En resum Joseph Arthur i els Astronautes van superar la prova amb bona nota, indie pop madur. Llàstima que no van utilitzar aquella guitarra de dos màstils que tenien aparcada a l'escenari. Estètica? mai es sabrà...
Abans de buidar la sala per petició del gran Thurston Moore, van pujar a l’escenari els Deerhunter, la banda que té el cantant més esquelètic del món, a banda de possibles bandes psicobillys amb preferència per la mort. Jo no vaig estar al festival Tanned Tin, però el pas de Deerhunter per ell sembla que no va acabar de ser el que el públic esperava. Suposo que en aquesta pas pel primavera club, al tractar-se de l’últim concert que feien per prendre’s una pausa de 6 anys (paraules textuals de Bradford Cox, líder de la banda, entre cançó i cançó). Tot i no declarar-me un fan d’aquest estil musical, el melodramatisme noise dels Deerhunter hem va convèncer bastant. Penso que la posada en escena va mantenir-se en la línia d’una bona actuació, amb el valor afegit final de la performance que va oferir el baixista deixant la distorsió passada de voltes mentres se’n va anar cap al guitarra, li va buidar una botella d’aigua i va començar a donar voltes per l’escenari. Lockett Pundt, per la seva banda va decidir prendre’s una estona de intimisme i es va cargolar en si mateix al terra amb les cames cap a munt i distorsionant al màxim la seva guitarra. Bradford Cox va ser qui, amb el sintetitzador va posar fi al concert. Crec que la imatge més valorada va ser la del fràgil i malaltís Bradford Cox recollint ell mateix els sintetitzadors i caos pads que havia estat utilitzant durant el concert.
Tal com hem dit, després d’abandonar la sala per una hora i dos Voll Damms sense pressa, vam tornar a fer cua per prendre els llocs privilegiats per veure la MILLOR actuació del Primavera Club. Thurston Moore (Sonic Youth), un concert de dos parts. La que vindria després del bis, més elèctrica, deixant anar temes pordoquier amb una meticulositat increïble. Al final es va quedar sol i va interpretar un mano a mano amb bateria i guitarra que tancà el concert en forma de ‘I will always love you’. Per molts, probablement, va ser ell qui va salvar el Primavera Club. Si més no, era d’esperar. Si el pas de Sonic Youth per la passada edició del Primavera va ser espectacular, Thurston Moore no podia decepcionar-nos de cap de les maneres.

Dissabte 8 de Desembre /08 (Sala Apolo)
És una llàstima que el dissabte per la nit només poguéssim accedir a la Sala principal de l’Apolo ja que van ser vàries les ocasions que vam intentar passar a la [2], però tot i posseir l’acreditació de premsa (fet que ens feia sentir importants) no va ser possible l’accés. Degut a una massiva assistència per veure a The Ettes i The Right Ons. Aquesta situació va retornar-me a aquella ocasió en que la [2] va quedar petada per que tothom volia veure Xiu Xiu, fa dos anys durant l’edició de Maig del Primavera.
Bé, no ens queixarem del tot per que, la veritat, l’espectacle que va oferir Bishop Allen va ser bastant agradable d’escoltar, de veure i de gaudir. En definitiva, pop de qualitat, per un públic que va saber valorar molt l’espectacle que van oferir aquests americans que van tancar el concert amb una èpica ‘Flight 180’. Curiosament, i altre cop van ser ells qui després del concert van recollir el material i es van posar al lloc de merchandising a vendre el seu material, on una bona colla de gent va fer cua per accedir a la compra de cd’s i samarretes. Probablement un bon indicador de la qualitat del concert.
Per un cartell de les característiques del Primavera Club era lògic que s’apostés per una tendència electrònica com és la del dubstep, i deixar de banda l'electrònica per la qual s’acostuma a apostar en la major part de festivals. En aquest cas Kode 9 & The Spaceape era la opció més underground. Aquest dj i productor s’ha fet famós gràcies a sessions que estan molt be com la de Dubstep All Stars vol.3. Ell mateix va estar la passada edició del Sónar on es va aposar fortament pel dubstep. Recordo que revistes com Go mag i Rockdelux van dedicar monogràfics a aquest estil de música londinenc, on Kode 9 ocupa un lloc privilegiat en l’escena.
Així doncs, a partir de les 2 de la matinada els baixos i la foscor del dubstep van escombrar l’electrònica de Kompkat i Bpitch que normalment predomina a la pista del Nitsa. Kode 9 va iniciar la sessió amb bona nota gràcies al ‘Dem a Bomb We’ de Pressure & Warrior Queen. A partir d’aquí la sessió va tenir alts i baixos, i no va ser fins la recta final quan el nivell de la sessió va pujar del tot. Personalment penso que va ser la part menys avorrida. Això si, kode 9 aprovat amb molt bona nota, però l’MC Spaceape potser hagués guanyat més si no s’hagués fet tant pesat en alguna ocasió.
Si molta gent pensa que el dubstep no es ballable s’equivoca, i molt. Kode 9 and the Spaceape van aconseguir fer ballar, entre la foscor, a un públic molt entregat.

En general, les crítiques totes es concentren en aspectes com la multitud de fotògrafs que abundava a la primera fila de l’auditori i en la gran quantitat de fum que desprenien les màquines de l’escenari. Des del punt de vista dels fotògrafs, tampoc han rebut gaire bones crítiques els tècnics de llum. També hi van haver crítiques respecte l’aglutinament de gent dissabte a la nit a la [2] per veure a The Ettes, nosaltres no vam poder ni entrar-hi, però vaja sembla ser que millor, no per l’espectacle musical, per que The Ettes van estar molt bé, sinó per que la concentració de vapor d’aigua fruit de la condensació, va fer que la cosa fos més aviat insuportable.
Finalment, a títol personal, donar un aprovat alt a un festival que ha passat per Barcelona sense pena ni glòria i que, tot i comptar amb una justa assistència de públic, voldria saber quina és la quantitat de gent que hi va assistir amb el pack que es va posar a la venta que aglutinava PClub + PSound. Tot i això premiar amb bona nota la organització del concert per una proposta diferent com es la del Primavera Club i des d’aquí esperant que no desaparegui.
Ara la única feina que ens queda es especular amb qui seran els cartells del PSound’08...algunes respostes les tindreu a http://www.primaverasound.com/foros

Per accedir a veure el reportatge fotogràfic compert cal accedir a la web d'espiral sounds, on hi ha un slide amb totes les fotos del festival.

Programa 12.12.2007



Aquesta setmana al Mai a la vida parlem del Nadal. La Laia Creus, experta en tradicions catalano-italianes lúdico-festives, no ha faltat a la seva cita quinzenal i ha baixat de Sant Jordi Desvalls per fer-nos cinc cèntims de tot plegat. Som conscients que perdem credibilitat en no parlar de cap tendència però esperem, estimats oients, que ho comprengueu. És Nadal, hi ha llums al carrer i molta gent a les botigues. Els del Mai a la vida, però, no tenim paga doble (i alguns amb prou feines, paga) i preferim fer-vos passar una amena estona que anar de compres.

L'esperit nadalenc inunda, doncs, el nostre estudi de gravació justament ara que l'Andrea Valverde agafa la baixa locutòria a canvi d'ensenyar-nos a quins bars hem d'anar a emborratxar-nos. Pren el relleu la Montse Casas, que ja fa un parell de mesos que ens guia cap a bars i restaurants kitschs del Raval. Al seu costat segueix imperturbable l'Eduard Gras, amb les seves aportacions wikipedistes i sociomusicals autofelatòries.

La fitxa tècnica de l'onzena edició del Mai a la vida, en resum, queda de la següent manera: guió de Montse Casas, tema nadalenc de la setmana de Laia Creus, la secció d'humor d'Edu J. Montoya, i la secció de música de la mà de l'Andrea Valverde i l'Eduard Gras amb les següents cançons:

Micah P. Hinson. 'A Dream Of Her'. A Dream Of Her (Houston Party).
The Owls. 'Peppermint Patty'. Daughters and Suns (Magic Marker).
La Laque. 'Le Week-end'. La Laque EP.
Todd Fancey. 'Lost in Twilight'. Schmancey (What Are Records).

I recordeu que la setmana que ve no deixem estar el Nadal, ja que seguirem una bonica tradició d'aquestes dates amb la llista del bo i millor d'aquest any. I com que nosaltres no tenim gaire criteri, no dubteu a il·luminar-nos amb els vostres favorits a maialavida@gmail.com.

11.12.07

Two (great) bands abans del Primavera Club.


El passat divendres 30 de novembre varem assistir a la [2] de l’apolo per tornar a veure els Two Gallants, una banda de San Francisco que ja va estar en la ciutat comtal un parell d’anys enrere presentant les cançons dels seus anteriors treballs, The Throes (Alive, 04) I What the Toll Tells (Saddle Creek, 06), en aquella ocasió el recital va ser a la sala Sidecar.

La primera sorpresa, els teloners, Blitzen Trapper, una banda de Portland, Oregon. I la sorpresa no va ser únicament per que no teníem ni idea de qui eren si no perquè van demostrar sobre l’ escenari que en quant al new-folk es refereix hi ha infinites propostes de qualitat. La seva, un country que tendeix a la psicodelia amb un esquizofrènic ventall de cançons que van de las guitarres i les harmòniques dylanianas als hypes del post-punk, tal com sona. Una banda amb tres LPs a les espatlles i una formació de sis musics amb un directe que va aconseguir abduïr al públic i a ells mateixos. Des del Mai a la Vida recolzem la seva candidatura al Primavera Sound d’ aquest any.

Un cop acabat el concertàs dels Blitzen Trapper era torn del plat fort de la nit, i tenint en compte el llistó dels abans mencionats, el mèrit dels de San Francisco va ser doble, sent nomes dos van fer (quasi) oblidar els sextet de Portland. Quan els tècnics de so van enllestir la posada en marxa del backline dels Two Gallants, retirant tots els amplis i movent la bateria fins a la posició davantera, la parella va saltar a l’escenari i després d’un tema es van presentar modestament, "Hola, somos los dos galantes".


Els Two Gallants van tocar aproximadament una hora i quinze minuts durant els quals es van sentir temes de tots tres treballs, donant preferència a els de l’últim LP, Two Gallants (Saddle Creek, 07) el que estaven presentant i on predominen les cançons d' un folk calmat que ha perdut certa ràbia respecte els seus primers treballs. La banda va oferir un repertori de temes llargs, lluny de ser pesats i tal com van demostrar els White Stripes al Primavera Sound’07 van mostrar una imatge molt serena en escena. De la mà d’Adam Stevens en surten uns riffs que saben trencar la calma dels acords de folk melancòlic, trasnformant-los en un punk d’influència garagera, que (camises a quadres a banda) beu també vocalment del tan anyorat grunge dels 90.

Des d' aquí destaquem dos gran moments del recital que ens van captivar, per una banda l’expressionisme amb el que el baterista Tysson Vogel va tocar la cançó de més de 9 minuts ‘Waves of Grain’, per l' altre, el grans minuts instrumentals que ens van regalar amb l’ intro de l’ esperada ‘Las Cruces de Jail’ amb la mítica ronda d’ acords del gran Johnny Cash I el seu ‘I walk the line’.

Els Two Gallants agafen el nom d’un relat d’odi i fàstic sobre la condició humana de James Joyce, i amb aquest dato i aquesta cançó ens quedem.

La guia definitiva: fantasies milionàries, musses oníriques, armes fatals... i un assassí esquizofrènic

Estimats amics i compatriotes cinèfils. El bonic i necessari pont pre-nadalenc s’ha acabat, i un servidor l’ha gaudit de la millor manera possible passejant pels estressants (però únics) carrers madrilenys. Queden dos setmanes justes per començar a menjar carn d’olla i canelons de la iaia, dos setmanes per hostiar de valent a un pobre tronc de cara alegre aficionat a cagar regals a canvi d’un agradable dolor físic. I dos setmanes que, ens temem, estaran plenes de grans superproduccions fantasioses, a més d’inquietants comèdies amb elfos histriònics xupant càmera. En tot cas, esmentem d’una vegada les pel·lícules que ens ha servit aquest pont.

La última mostra de mega-hiper-extra-súper-producció màgica d’aquesta setmana ens la porta La brújula dorada (The golden compass), dirigida pel senyor Chris Weitz, més conegut per ser el germà de Paul Weitz (sí, el que va fer passar a la història al pobre Jason Biggs per tirar-se un pastís de poma a American Pie). Tanmateix, els dos germans van estar darrere la càmera de forma conjunta amb De vuelta a la tierra i la bastant recomanable Un niño grande. Tornant a la pel·lícula, La brújula dorada ens porta a mode d’aventura fantàstica la història d’una nena de dotze anys (Dakota Blue Richards) que, en un univers paral·lel, intentarà salvar a un amic emprenent un llarg viatge amb tota mena d’obstacles sobrenaturals. Alguns d’ells, amb la cara de Nicole Kidman, Daniel Craig o Eva Green. I si teniu intenció de ser pares en breu o la gometa de l’altra nit no va acabar de funcionar... podeu fer doble sessió al cinema amb la cinta d’animació espanyola Donkey Xote i posar-vos en situació de les pel·lícules que acabareu veient en un futur no molt llunyà. Aquest cop, sota la direcció de Josep Pozo (el mateix de la més aviat regular El Cid, la leyenda) i amb les veus de José Luis Gil, Andreu Buenafuente, Sancho Gracia i companyia, els productors que van veure Shrek ens porten la que, per ells, és la veritable història del Quixot: un home culte i apassionat en contraposició amb la seva suposada bogeria.

Però també el cinema més independent es continua fent un lloc setmana rere setmana a les cartelleres nacionals. En aquest sentit, el cineasta esporàdic (i millor escriptor) Paul Auster es posa a escriure i a realitzar La vida interior de Martin Frost (The inner life of Martin Frost), que vindria a analitzar els encontres onírics i imaginaris d’un escriptor frustrat amb la que podria arribar a ser la musa ideal de la seva futura millor novel·la. Una acceptable pel·lícula que vaig poder veure al passat Festival de San Sebastián, on hi va passar sense pena ni glòria. Atenció, això sí, a un increïble Michel Imperioli (ex mafiós del clan Soprano). En relació a l’altra proposta intimista, l’hongarès Lajos Koltai ens porta la nord-americana El atardecer (Evening), versió cinematogràfica d’una novel·la de Susan Minot, que adapta el guió juntament amb Michael Cunningham (autor de Las horas). Una història de dones situada en dos èpoques i amb un repartiment impressionant que compta amb Claire Danes, Toni Collette, Vanessa Redgrave, Patrick Wilson, Meryl Streep, Glenn Close, Hugh Dancy o Natasha Richardson.

I la dosi d’assassins en sèrie despietats té, aquest cop, el rostre sorpresa d’un poc acostumat Kevin Costner a la pel·lícula Mr. Brooks (de Bruce A. Evans), un intent de thriller esquizofrènic en forma d’addicció que, feu-me cas, acaba ratllant el ridícul. William Hurt, Demi Moore o Marg Helgenberger (CSI) acompanyen al protagonista. Ara, si el vostre nivell de frikisme és prou satisfactori, l’estrena de la setmana té nom propi: Arma fatal (traducció feta ràpid i corrents de l’original Hot Fuzz), d’Edgar Wright, la ment pensant que temps enrere ens va fer el favor de portar-nos l’aclamada Zombies Party. Aquest cop, els morts vivents es canvien per dos superpolicies londinencs amb ànsies d’adrenalina. I les estrenes s’acaben amb dos documentals. Per una banda, el fake Muerte de un presidente (Death of a president, de Gabriel Range) ens relata què passaria si l’il·lustrat president George W. Bush fos assassinat. Per últim, la cinta espanyola 14 kilómetros (de Gerardo Olivares) ens porta una nova visió en relació a la immigració a partir de l’al·legoria representada en aquests catorze quilòmetres, que és la distància que separa a Àfrica i Europa a través de l’estret de Gibraltar.

La setmana que ve, intentarem ser més feliços amb la nova i provocativa pel·lícula d’Ang Lee, la tenda màgica de Dustin Hoffman, o el germà torracollons de Santa Claus.

8.12.07

Entrevista Cool Frog



Cool Frog és un grup de Cerdanyola sorgit l'any 1995, molt influenciat per la música dels 60, 70 i, sobretot, de la New Wave. Es tracta de Gerard i Vicenç Molina i Poly Jarauta. Tenen un LP al mercat Tapping songs (Bip Bip Records, 2006) i preparen nou disc per a principis del 2008.

Diuen que destaquen per tenir un directe potent, fresc i divertit. Haurem d'esperar a la presentació del seu segon disc per a comprovar-ho...





7.12.07

Novetats i Agenda de Concerts


Novetats

Mikrofisch. Masters Of The Universe (Komakino).
Que Radiohead permeti decidir quant paguem pel seu nou disc és notícia, però que uns alemanys mig desconeguts regalin el seu disc, no. Mikrofisch i la netlabel Komakino han decidit penjar el seu darrer disc a internet (baixeu-lo d'aquí) i els que l'hem escoltat estem contents i hem rigut una estona. Pop electrònic corrosiu contra bandes indies i melòmans indies i un gran himne, 'The Kis Are All Shite'.

Castanets. In The Vines (Asthmatic Kitty).
Alter-ego de Raymond Raposa, un californià que viu a Nova York i que pertany a l'anomenat freak-folk. Asserena els ànims, massa complicat un dia de ressaca, i una mica més indigest que el hippy Iron And Wine. Castanets sona americà, però no del country de barret i western, sinó americà en l'essència, en la melodia. I agradarà més o menys, però si ve al Primavera Club és que als de la Rockdelux els agrada.

Jens Lekman. Night Falls Over Kortedala (Service).
Es fa de nit a Goteborg i la banda sonora inevitable és el darrer treball de Jens Lekman, que fa el paper de crooner passat de voltes. Creuament impossible entre Frank Sinatra i La Casa Azul, la compilació de cançons de Lekman dels darrers anys resulta en un interessant treball, que s'escapa al que solem escoltar. Però això està bé.

Rosa-Luxemburg. Autobiografia oficial (Zeppo Records).
Rosa-Luxemburg es van donar a conèixer gràcies al Sona9 i ara caminen més o menys sols, i això vol dir que el concurs de maquetes funciona. Apadrinats per Èric Fuentes (The Unfinished Sympathy), que en un atac fraternal els ha produït aquest nou treball. El nou disc segueix la línia entre rockera, post-punk amb pinzellades de balades que el primer, però de mica en mica la cosa pren més forma. Això sí, fa tota la sensació que guanyen en directe.

Agenda de concerts

Divendres 7
Los Carradine al Festival Sincronia del Barri de Sant Andreu
En el marc del Primavera Club podreu veure Albaialeix en la [2], a la sala gran The Ponys

Dissabte 8
Uke al Fnac del Triangle a partir de les 20h
I al Primavera Club Bishop Allen al Apolo
1990s al Razz

Dimecres 12
Mendetz + Alex Torío + El Guisante Mágico al Razz

Dijous 13
Astrud al Centre Cultural de Sabadell

6.12.07

Melmelada de Maduixa per Animal Collective


Sexe i mermelada de maduixa, això és el que proposo pel primer dia del pont més llarg de l'any, un disc que podeu posar-vos als vostres reproductors mp3 per marxar ben lluny d'aquesta ciutat. Animal Collective, una banda de Baltimore, Maryland (EUA) que tot just cinc mesos vam poder veure al FIB, on presentaven el disc d'aquesta setmana, Strawberry jam (Domino / PIAS, 07). Els que, al concert, es pensaven que tocarien temes dels altres treballs, estaven ben equivocats. Va ser un concert increïble fixat en repertori d'Strawberry Jam.En aquest disc els americans han fitxat per Domino, un dels millors segells actuals de musica independent. I no tothom pot fer-ho, però Animal Collective pot presumir de ser una de les bandes més actives del moment, no només perquè aquest és el seu vuitè disc d'estudi, sinó perquè dos dels seus membres tenen projectes en solitari, a destacar Panda Bear.




Podem veure el video del single de Strawberry Jam, 'Peacebone', que a més podreu escoltar en l'arxiu podcast de la secció Alta Fidelitat.