30.6.08

La CronoGuia Definitiva (Perdó per la poca imaginació)

Avui intentaré batre un rècord. No, no em posaré a fer malabarismes mentre sostinc una moto de gran cilindrada amb la punta del nas. Tampoc intentaré llençar llet pel meu llagrimal. Ni em posaré a beure cerveses fins arribar al coma etílic. No. No em penso empassar tota aquesta celebració futbolística d’una selecció veïna. Ni em posaré a comentar amb pèls i senyals tot el que va donar de sí la boda d’aquella dona mig gremlin anomenada Belén Esteban i que, per cert, aviat acabarà presidint tot Tele 5 (televisió elegant per sobre de tot). El que sí que em proposaré fer és que aquesta Guia Definitiva que avui ens ocupa sigui la Guia més breu en tot el que portem d’any. ¿Com? Doncs ben fàcil... tenint en compte que aquest cap de setmana només ens porta quatre estrenes destacades. I no m’enrotllo més si no vull perdre aquesta ridícula aposta que m’he fet amb mi mateix (un que s’avorreix).

Començarem el tema amb una doble representació hispana. En primer lloc, l’apreciat Nacho Vigalondo (probablement, el que fins ara era el realitzador de curts més conegut de l’estat, amb Choque i el seu gairebé oscaritzat 7:35 de la mañana) es passa al llargmetratge extravagant en plan thriller de ciència ficció amb la seva opera prima Los cronocrímenes. Ara és el moment en que m’hauria de posar a comentar-vos alguna coseta banal en relació a l’argument, però que voleu que us digui... encara no he vist la pel·lícula i, amb el que he llegit fins ara, diguéssim que no m’he acabat d’aclarir. ¿Un home rosat amb la cara embenada? ¿Uns prismàtics? ¿Tisores? ¿Una màquina teletransportadora? ¿Una recessió d’una hora al passat? ¿Un crim que es comença a resoldre? Crec que aquests són motius més que suficients per anar a veure la pel·lícula. En tot cas, deixeu els comentaris corresponents després del visionat. Un servidor ho farà aquesta mateixa setmana. Moltes mercès. ¡Ah sí! Que pel que fa als actors tenim a Karra Elejalde, Bárbara Goenaga o el propi Vigalondo. Tanmateix (crec sincerament que m’hauria de plantejar utilitzar un altre adverbi conjuntiu), la segona oferta destacada de la setmana es titula Rivales, està dirigida pel ja veterà Fernando Colomo (recordem, Tigres de papel, Bajarse al moro, Los años bárbaros, Al sur de Granada...) i tracta, amb l’excusa del futbol, la rivalitat entre catalans i madrilenys tot rient-se’n dels tòpics i altres prejudicis establerts. Així, amb un guió de Joaquim Oristrell i Inés París i amb un ampli repartiment on hi destaquen Ernesto Alterio, Goya Toledo, Kirá Miró, Santi Millán, Rosa Maria Sardà, María Pujalte, Gonzalo de Castro, Jorge Sanz, Juanjo Puigcorbé o Javier Cifrián, la pel·lícula ens relata a mode de comèdia aquesta latent rivalitat mitjançant un viatge a Sevilla de diverses famílies catalanes i madrilenyes en relació a una final de futbol juvenil entre equips representants de Madrid i Barcelona.

Acabarem amb les dos últimes propostes. En primer lloc, la factoria del senyor Judd Appatow torna a ficar el nas a les nostres cartelleres amb la seva enèsima producció còmica. En aquest cas, la pel·lícula porta per títol Paso de ti (res a veure amb l’original Forgetting Sarah Marshall), està dirigida pel debutant Nicholas Stoller i, entre el seu repartiment, hi destaquen els televisius Jason Segel (el gran Marshall d’aquesta bona sitcom anomenada Cómo conocí a vuestra madre), Kristen Bell (alias Veronica Mars, també present en la segona temporada d’Herois), Mila Kunis (¡la que li posa la veu a Meg en la versió original de Padre de familia!) i tot un gran descobriment britànic, Russell Brand. En relació al guió, signat pel propi protagonista, se centra a mode de comèdia romàntica per a nois en la història de desamor entre un compositor musical i la seva xicota (estrella televisiva d’una sèrie rollo CSI) en el moment en que aquesta última decideix acabar amb la relació. Començant amb aquesta premissa bàsica, i continuant amb una estada a Hawaii on l’amargat protagonista acabarà compartint hotel amb la seva ex i el seu nou xicot roquero-alternatiu, aquest humil apuntador cinematogràfic us recomana el seu visionat (dins la ximpleria general) per la seva gràcia mig decent, algun que altre gag prou afortunat, uns protagonistes carismàtics i unes al·lusions serièfiles la mar de brillants. Per últim, el format documental (sota la direcció de Gonzalo Arijon) també es deixa veure aquesta setmana amb la pel·lícula Náufragos. Vengo de un avión que cayó en las montañas (Stranded: I have come from a plane that crashed on the mountains). ¿I que coi és això? Doncs la veritable història d’aquells senyors que, al seu dia, van aconseguir sobreviure enmig dels Andes després d’un terrible accident d’avió. ¿Us sona la pel·lícula ¡Viven!? Doncs això.

No sé si he complert del tot el rècord. Tot i així, La Guia Definitiva torna la setmana que ve amb notícies des de Narnia, un remake (¿innecessari?) d’una fascinant pel·lícula austríaca i la nova proposta de Kim Ki-duk.

29.6.08

Cuchillo al festival Petit Format

Doncs la veritat és que han sigut diverses les raons que m'han dut a qualificar de grandiós el concert/recital de Cuchillo dins del festival Petit Format que organitzen els del Depo.

Però abans de les raons en qüestió i del concert en concret, m'agradaria fer un hurra (o visca) pels del Depo. Perquè sí, perquè són 23 anys (felicitats) de bona música independent a L'Hospitalet, on la música indie és una minoria i, per tant, s'agraeixen propostes com aquestes. A part, el festival Petit format es tot un luxe per les oïdes que porta ja sis anys reunint propostes d'artistes emergents que d'aquí dos o tres anys tindrian ja consolidat el seu nom dins l'escena independent. Tot i que aquest any i gràcies a la col·laboració de la Regidoria de Joventut, el Petit Format s'ha traslladat del Depo de tota la vida als Jardins de Can Sumarro (sí sí, la Biblioteca Can Sumarro), un lloc idílic on la gespa i tranquil·litat que s'hi respira et fan gaudir al 100% d'aquests concerts selectes.

Enguany el festival ha tingut lloc del 26 fins el 28 de juny i han actuat First Aid Kit, Linn Youki, The Midnight Travellers, Nagasaqui i per tancar el festival, i els únics als que he pogut veure, Cuchillo.

I realment em costa suor i tecles definir Cuchillo sense dir l'evidència i caure en els tòpics enfangosos que tant odio, però, vaja, m'aferro a les convencions preestablertes i afirmo que fan psicodèlia amb inclinacions cap el folk progressiu. El seu primer LP homònim és una de les adquisicions més prometedores del segell més estimat i més odiat de Barcelona, sí, els amics Sinnamon et podran caure millor o pitjor, però és evident que estimen la música (exacte, aquest també és un projecte made in Sinnamon). I com fan i han fet amb la resta d'artistes que pertanyen al segell el següent pas desprès de treure el disc es promocionar-lo: al Daydream ara fa unes setmanes, Sidecar fa uns dies, ahir al Petit Format i en breu al Jamon Pop al Castillo de Cortegana.

Més enllà de les etiquetes i de les discogràfiques, que són fets anecdòtics en el cas que ens ocupa, Cuchillo et poden captivar d'una manera aclaparadora amb els seus loops en bucles infinits de dobles i triples melodies i amb la seva potent i variada bateria. Mentre toquen Israel Marco (guitarra i veu) i Daniel Domínguez (bateria i percussions) penso on han estat tots aquests anys perquè tot i que per moments pensis que tenen la fórmula màgica i predefinida per fer totes les cançons iguals, en una segona escolta te n'adones que no, que hi ha un abisme important entre 'Come with me', efectivista i perfecta per encetar el disc i la subterrània 'Black and White Numbers'. Un abisme d'11 cançons que van entrant poc a poc però, sense pausa, fins al fons, fins que hi ha un moment en concret (i el pitjor és que no sabria dir-te quin és exactament) en el que saps que estàs totalment hipnotitzat i que per bé o per mal ja no ets la mateixa persona que escoltava el disc abans. Ara, quan tornis cap a casa, amb el somriure de felicitat corresponent, i pels randoms de la vida i les circumstàncies comencin a sonar els primers uuuhs de 'It Will Be Ok', et recordaràs a la gespa de Can Sumarru amb la pell de gallina per Cuchillo.

28.6.08

Mai a la vida fa comunitat

Així, com qui no vol la cosa, els del Mai a la vida ens anem adaptant a totes les comunitats socials que van apareixen dins la xarxa. I si fa cosa d'un any la creació d'aquest blog era una realitat, ara mateix per arribar a tots els racons has de tenir un perfil en cadauna d'aquestes noves plataformes.

Així que apart de les xarxes fins ara anunciades (myspace, fotolog i altres) doncs també aunciem la creació del grup del Lastfm.es Mai a la vida. Doncs això, que si també tens presencia al Last i ens vols afegir com amics, doncs es farà molta il·lusió i entre tots farem gran el grup.



També enllaçant el tema de les comunitats virtuals amb les radio online hem creat un grup o club a la plataforma de la web amiga de Scannerfm.




I tu, què no faries Mai a la vida?

27.6.08

Sonar de dia, un festival diferent

Si establissim un paral.lelisme entre el panorama festivaler actual i el món de la carretera, el Sónar seria un d'aquells cotxes de gran cilindrada que es poden permetre el luxe de circular pels carrils de les autopistes alemanyes que el vox populi diu que no hi ha límit de velocitat. Curiosament aquestes autopistes van servir per que l'any 1974 Kraftwerk, un dels estandarts de l'electrònica, creessin Autobahn, un dels discs conceptuals més influents en l'evolució de la música electrònica.


Un Sónar temàtic
No vull que la cosa vagi de paral.lelismes, simplement ha sorgit així i tal i com Autobahn era el single i títol homònim d'aquest disc conceptual, aquest any el Sónar tot i no comptar amb la presència d'aquests alemanys si que es movia al voltant d'un o varis conceptes. El primer era el de donar protagonisme a artistes femenines, d'aquesta manera van desfilar pels escenaris de Gran Via 2 Yelle, Rosín Murphy, Goldfrapp, etc. L'altre concepte sobre el qual girava la temàtica del festival era sobre la curiosa publicitat que difosa en forma de màrqueting viral ha quotidianitzat uns éssers híbrids que al principi feien fàstic però que al final un servidor els hi ha acabat prenent un cert afecte. Finalment un dels altres temes conceptuals sobre el qual girava el festival´, i sobretot l'apartat SónarMàtica va ser el cinema sota el lema 'El cinema més enllà del cinema', on els visitants podien fer un viatge al passat, el present i el futur del cinema passejant per la planta baixa del CCCB.

Dijous 19 de Juny de 2008

El primer dia sempre és un dia en el que abans que res cal ubicar-se. És un dia perfecte per recorrer el recinte, acostar-te al SónarMática, asistir a la xerrada de Bigas Luna sobre el Notodofilmfest.com i passejar per la fira discogràfica. Tot i això a les 16:00 començava Little Dragon que es solapava amb l'actuació dels catalans Asstrio, Little Dragon i la seva emotivitat indiefolkytrònica no va decepcionar pas. Al mateix escenari abans que Chacho Brodas, participant en Solo los Solo i Mucho Muchacho, entre d'altres, ens deleités amb el seu flow i un hip hop molt accessible, va apareixer el ja mític DJ2D2 i una de les seves sessions de hip hop electrònic, breaks i downtempo. En dos escenaris diferents però a la mateixa hora hi tocaven XX Teens i Deefried, grup que obria el Showcase d'EMILII Records a SónarComplex per on després hi passarien Árbol (projecte de Miguel Martin responsable de la mateixa discogràfica) i Internet2. De tots, alabaré l'electrònica paisatgística dels Deerfriend que amb la line up d'un grup de pop, creen música orgànica excel.lent. De veritat que aquests barcelonins que no coneixia em van fascinar. Internet2 a les 21:00 tancava l'escenari, el Showcase i el Sónar de dia d'aquest dijous i ho feia d'una forma super excèntrica, tapat amb una túnica de colors i armat amb un clarinet i una pedalera curiosa, llençava beats electrònics, hi tocava damunt i ho adornava de forma marciana amb les seves lletres i històries tretes de la màniga però que distreien i arrencaven somriures al personal.
Cristopher D Ashley, al SónarVillage, va presentar el seu projecte de pop ballable aconseguint fer ballar a tots els assistents d'aquell dia que bebent una cervesa amb sensació de tranquilitat veien pondre's el sol entre els edificis de ciutat vella. Una atmosfera super cool que vaig trencar amb la foscor dels finlandesos Pan Sonic quan vaig decidir marxar cap al SonarHall tot i que sonava el temazo d'electro finíssim We're Shining. L'actuació dels Pan Sonic va ser freda com ells, deixar enrera la música fàcil de Cristopher D Ashley per passar als bombos retumbants i les vibracions dels seus baixos era just i necessari per entendre que ens trobàvem davant d'un dels pilars de l'avantguarda musical. Experimentació, al cap hi a la fi que no va deixar-me amb la sensació de ser un dels millors directes als que he assistit.

Vaig lamentar molt no haver pogut asistir a l'electrònica de 8 bits dels ZX Spectrum Orchestra.



Divendres 20 de Juny de 2008
El divendres va venir marcat per la baixa en el cartell dels africans Konono Nº1, els quals no van poder assistir al festival per una problemàtica als passaports a l'hora de sortir del Congo. Va ser tota una llàstima perdre's aquest espectacle únic i que havia de portar aquests artistes per primer cop al festival. Al seu lloc, el Guincho va oferir una actuació inèdita en canvi del dj set que s'havia programat d'es d'un bon principi. Pablo Dias Reixa va actuar amb Ryan McPhun de la banda Neo Zelandesa The Ruby Suns. Tots dos van interpretar cinc temes de cada un dels seus discs, l'Allegranza (Discoteca Océano, 2008) i el Sea Lion (Memphis Industries, 08). A les 17:00 a l'auditori del Macba començava una taula rodona d'alt interés, on Javier Blanquez, periodista musical col.laborador habitual en Go Mag i El Mundo feia de moderador amb la prestigiosa periodista britànica Mary Anne Hobbs i el director de la revista DJ1 Heiko Hoffmann.
A l'escenari SonarDôme durant tota la tarda i pels que més ganes tenien de ballar hi havia el Showcase de Ninja Tune, un event que no vaig freqüentar massa estona, només en ocasions per veure l'ambient que hi havia. Tot i això penso que sessions com les de J Mountain i Daedelus podien haver donat molt més de si. Yo Majesti a les 19:00 al Sonar Hall van rebentar i els segurates de la porta van vetar l'entrada per aforament complert. Mentrestant al Sonar Complex el Showcase de soroll estava assegurat. Els QA'A que cada cop estan més curtits en matèria de directe van demostrar que com més avancen menys s'assemblen al so dels temes que tenen penjats al seu myspace. La seva música, cada cop és més característica i la seva actitut sobre l'escenari influeix molt a l'hora de transmetre l'essència de la seva música que borra qualsevol frontera existent entre el soul-noise, trance i psiquedèlia krautrokiana. Després que els barcelonins abandonessin l'escenari van pujar-hi el duet format per Pete Swanson i Gabriel Mindel Saloman per fotre de potes enlaire el Sonar Complex. Van saludar als seus homòlegs catalans Za i van deixar anar una descàrrega de soroll brutal. Guitarra amb distorsió i milers de sintes ajudats de samplers amb walkmans i reproductors d'audio, armes que els Yellow Swans van utilitzar per fer el que, segons ells, va ser l'últim concert de la banda. Una experiència única i no recomanable per ments poc obertes. Finalment els que van tancar l'escenari van ser la parella per les dues bandes de Barcelona Nisei i Za, que amb dues bateries, dos baixos, guitarres i secció de vents van deixar amb un molt bon gust de boca un final d'un divendres carregat de bones actuacions. El seu pas pel sonar no va ser en va sinó que la seva descàrrega de música improvitzada i carregada, en qualsevol vas, de coherència va fer aixecar els ànims del públic que ocupava quan ja s'acostaven les deu de la nit l'escenari més fresquet del Sónar de dia. Van obrir amb una curiosa peça feta amb veus per seguir amb la traca d'improvització que en alguna ocasió ja han encapçalat en altres projectes com en la Orquestra del Caballo Ganador.
Per últim encara vam tenir temps de passar-nos pel SónarDôme on La Rok van repartir bastanta sabatilla i els que es preparaven per la sessió noctàmbula del Sónar de nit ja van tenir temps de preparar-se pels ritmes elèctrics d'aquest alemany.


Dissabte 21 de Juny de 2008
El Cansament i la ressaca es notava en la cara de tots aquells que tenien l'abonament dels 3 dies de festival, tot i això l'últim dia encara es podien veure cares noves de tots aquells que no es van voler perdre la última jornada del Sonar de dia que va començar amb Camping i Cabosanroque simultàniament a la una del migdia. En matèria de resum, caldria destacar que l'edició diürna d'enguany va venir carregada de més canya electrònica que de costum i molt més experimental en matèria de noves propostes que d'altres anys. Un argument que es feia evident quan els gafapastas i els technokids mig desencaixats es creuaven en els canvis d'un escenari a l'altre.
L'excentricitat escènica de les Duloks va fer-me pensar el fàcil que és formar un grup vestir-se de cutre i anar de gira per tot el món, però lo bo va començar just després que aquestes tres noies recollissin la paradeta i deixessin pas al showcase de DIRTY, Pilooski alter ego de
Cédric Marszewski també va participar en la següent actuació de Discodeine i finalment el Dirty Showcase, un 'yo me lo guiso yo me lo como' d'aquests francesos que ens van fer oblidar el regust mig ranci que va quedar del showcase de Ninja Tunes del dia abans. Un conjunt de tres actuacions digna per tots els amants de l'orfebreria electrònica, IDM, pop i psiquedèlia.
El dissabte encara vam tenir temps de poder gaudir d'una de les actuacions que més em van sorprendre, tant per qualitat com per posada en escena, els Matmos acompanyats d'unes projeccions d'acord amb la música van començar l'actuació amb una progresiva línia atmosfèrica que van acompanyar d'una performance d'allò més freak. Com si d'una secta es tractés, s'acompanyaven d'una vela i un triangle per adornar l'inici d'una actuació magistral. L'electrònica complicada que es va començar a ensumar al principi de seguida va començar a dissoldre's per deixar pas a un pop còsmic fet amb sintetitzadors i guitarres. En definitiva, una actuació que em v absorvir fins que vaig sentir la necessitat d'anar a veure els d'Osaka invasion que havien començat feia mitja hora. A l'escenari fresquet del SonarComplex s'hi amagaven els japanese freaks, les seves gameboys, els vestits llampants i tots els aparells amb els que un després de l'altre anaven sorprenent amb les seves excentricitats. Del breakcore tranquil.let d'Ove Naxx als 8 bits desfasats del Dj Scotch egg i la instrumentació dels Bogulta.


26.6.08

Novetats i agenda de concerts

This Is Ivy League. This Is Ivy League (Twentyseven)

Ryland Blackinton i Alex Suarez, components actius del combo Cobra Starship, s'han despenjat de la banda responsable del hit 'Bring It (Snakes On a Plane)' per llançar el seu projecte principal, This Is Ivy League. A diferència de Cobra Starship, el nou grup beu del pop clàssic sense cap mena de pretensió per aconseguir melodies pop cent per cent efectives com la immensa 'The Richest Kids In Town', on la Costa Oest adquireix un assolellat protagonisme. Mentre avança el disc, les influències britàniques hereves directes dels Beatles com a 'Don't Waste Your Love On Me' o 'Til The Day', on també planeja l'ombra de Simon & Garfunkel. En aquesta darrera també brilla pel resultat el que es passen tot el disc intentant amb més o menys fortuna: el joc de combinar les seves veus. Un altre punt força recorrent són els riffs de guitarra tallats tot pel mateix patró que acaba provocant certa confusió entre les cançons, tot i que gràcies a algunes tornades memorables ('Celebration' o 'A Summer Chill') la confusió s'esvaeix.

Stanley Brinks. Bit (CD-R)
André Herman Düne ha abandonat Herman Düne i de moment opta per canviar-se el nom per Stanley Brinks i provar sort en solitari. De moment, aquest Bit significa la primera referència amb el nou nom, sense cap segell discogràfic al darrera que hi doni suport. Són només deu cançons que barregen la melositat dels ritmes calents, la llibertat interpretativa del jazz i l'estructura del pop i que allunyen encara més a Brinks dels seus excompanys quant a estil i sorprèn als desprevinguts que esperen trobar-se alguna cosa semblant al darrer disc del grup francès, Giant (Source Etc, 2006). De tota manera, un cop superada la sorpresa no és gaire complicat quedar hipnotitzat per la força que transmeten peces com 'Do It For Me' o 'Titanic' i comprovar que el registre de l'antifolk se li havia quedat curt a l'amic Stanley.

Frightened Rabbit. The Midnight Organ Fight (Fat Cat)
El principal problema que tenen Frightened Rabbit per acabar de fer-me el pes és al mateix temps el seu principal actiu. Scott Hutchison, fundador, cantant i guitarrista del grup escocès és capaç d'escriure cançons de pop èpic (com Editors, però sense fer vergonya aliena) però alhora la seva mateixa veu i el seu timbre massa vist fan que Frightened Rabbit perdin bona part de la gràcia que tenen escoltant una cançó com 'Keep Yourself Warm' al vol. De tints altament melodramàtics, The Midnight Organ Fight bé podria ser un manual de com commoure pavellons plens de gent, per molt que examinats no gaire en detall se'ls veu el llautó. Ja sabeu, calma tensa i de cop l'explosió. Però ànims, que ja diuen que a la tercera va la vençuda.

Robert Forster. The Evangelist (Yep Roc)
Després de la mort de Grant McLennan i la dissolució de The Go-Betweens, el seu company Robert Forster va decidir tirar pel dret i aprofitar l'embrió del que anava a ser el nou disc del grup australià per incloure-les al seu primer disc en solitari en deu anys i el primer des de la mort de McLennan. De fet, a The Evangelist hi figuren tres cançons escrites pel difunt, les quals destaquen per ser de les tres millors del disc, 'Demon Days', 'Let Your Light In, Babe' i 'It Ain't Easy'. El disc respira homenatge, catarsis i maduresa pels quatre cantons, convertit en una llista de grans temes, a excepció del pla 'The Evangelist' que dóna nom a l'àlbum.

Divendres 27
Najwajean a la sala Razzmatazz
Virüs i No Aloha a La [2] de Nitsa

Divendres 27 - dissabte 28
Festival popArb amb La Casa Azul, Sisa & Acapulco All Stars, Roger Mas, Mishima, Madee, Manos de Topo, El Guincho i molts més, a Arbúcies (La Selva).

Dissabte 28
Gentle Music Men, Lek Mun i 12twelve al Centre Cívic Les Basses
Festival Petit Format amb Cuchillo, als Jardis de Can Sumarru (L'Hospitalet de Llobregat)
Murder By Death a La [2] de Nitsa

Diumenge 29
Alanis Morissette a l'Espacio Movistar

Dimecres 2 de Juliol
Stereophonics també a l'Espacio Movistar

25.6.08

Tema de la setmana: Low cost... i a viatjar!



Ens plantem davant l'estiu, i tenim moltes ganes d'anar de vacances però pocs diners per invertir-hi, davant el fantàstic panorama de trobar feina però de becari i cobrant zero euros o, en el millor dels casos, no gaire més que això. Per això el tema de la setmana d'avui, en el que expliquem les millors alternatives i propostes per anar de viatge amb un pressupots reduït. I pels impacients, us podeu començar a preparar el viatge consultant aquestes pàgines web:

http://www.minube.com
http://www.hospitalityclub.com
http://www.coachsurfing.com

En vols saber més? Posa el play!

23.6.08

La Guia Definitiva: Sexe a Sant Joan

Torna a ser dilluns. Aquest cop és una mica més aviat. Continua fotent una calor que empesta. I, de moment, al contrari del que vaig vaticinar la setmana passada, el món no s’ha acabat (tot i que continuem a l’espera). Vull suposar que vosaltres, fidels lectors d’aquesta Guia Definitiva (powered by Mai a la vida), ja esteu pensant en passar-vos la santa nit bevent, ballant o, simplement, fent el ruc per la platja intentant ser més feliços. Un servidor també ho està desitjant, tot i que aquí on em trobo ara mateix... diguéssim que no hi ha platja. Així que, abans que aquella guineu tant pesada dels típics tríptics de Sant Joan (sí... la que ens demanava precaució amb els petards) torni a fer acte de presència, quedeu-vos una estoneta a llegir aquesta Guia Definitiva on l’abominació més absoluta, les històries més alternatives, un caos interior maquillat per una desconcertant calma i, sobretot, la luxúria i la fornicació, hi tindran un important acte de presència. Let’s go!

I dic això de la fornicació per que per fi s’estrena a nivell nacional aquesta versió a mode de continuació/conclusió anomenada Sexo en Nueva York (Sex and the city). Sota el guió i la direcció d’un senyor que es fa dir Michael Patrick King, un dels artífexs d’alguns dels capítols més memorables de la sèrie en qüestió, la pel·lícula ens intenta retornar, tres anys després, l’esperit sarcàstic, punyent i increïblement superficial (en el bon sentit de la paraula) de tot allò que va donar la sèrie de l’HBO durant els seus sis anys de vida. Així, tornen Carrie, Samantha, Miranda i Charlotte (o el que seria el mateix, Sarah Jessica Parker, Kim Catrall, Cynthia Nixon i Kristin Davis) en una pel·lícula centrada en la imminent boda entre la senyora dels Manolos i aquell a qui anomenen Mr. Big, la nova vida de la sempre fogosa i ja cinquantona Samantha Jones, els intents de Charlotte per quedar-se embarassada i la delicada situació entre el matrimoni format per Miranda i Steve. Un servidor, que ja ha vist la pel·lícula (tot i no ser un gran fan, era seguidor de la sèrie) lamenta, però, que els tòpics narratius hi tinguin un total acte de presència i que, tot allò que s’emanava de la sèrie, aquí s’acabi convertint en una simple (tot i que més o menys digna) comèdia romàntica. Això sí, al menys podreu gaudir dels més de 70 modelets (de grans dissenyadors, of course) que la senyora Carrie Bradshaw llueix en les més de dos hores i quart de metratge. Tanmateix, i com que els senyors de Hollywood no van quedar gaire esvanits d’aquell Hulk tan profund que ens va oferir el cineasta Ang Lee ara farà uns cinc anyets, ho tornen a intentar amb el director de Danny the dog i les dos parts de Transporter (Louis Leterrier) en un cinta més populatxa anomenada, aquest cop, El increíble Hulk (The incredible Hulk). Així, Edward Norton es fa amb el paper principal en una pel·lícula que també compta amb la participació de Liv Tyler, William Hurt o Tim Roth en el paper d’un monstre encara més abominable. Això si, si aquests dies teniu una mica més de temps lliure i us ve de gust veure la última frikada arribada a les nostre pantalles, la britànica La leyenda del DJ Frankie Wilde (It’s all gone Pete Tong, dirigida per Michael Dowse) us posa les coses ben fàcils amb aquesta tragicomèdia, a mode de biopic, en relació a un dels DJ’s més famosos del món, aquest Frankie Wilde que, entre altres coses, va acabar revolucionant la nit eivissenca.

La sessió indie de la setmana comença, per una banda, amb una pel·lícula que un servidor també es mor de ganes de veure. Sota el títol Margot y la boda (Margot at the wedding), i amb el protagonisme de Nicole Kidman, Jack Black, Jennifer Jason Leigh, Ciaran Hinds o John Turturro, el realitzador Noah Baumbach (atenció a la seva anterior pel·lícula, l’apoteòsica Una historia de Brooklyn), ens relata aquest cop la història de dos germanes que, després de molt temps sense veure’s i en el moment de la boda d’una d’elles, s’acabaran autodestruint de mala manera. D’altra banda, pocs mesos després de l’estrena de la recomanable Mil años de oración, Wayne Wang es torna a posar darrere la càmera amb la pel·lícula The princess of Nebraska, una cinta que complementa l’anterior i que li deixa tot el protagonisme a una jove xinesa embarassada, i estudiant de la Universitat de Nebraska, en el moment en que es planteja que el fet d’avortar potser no és la millor opció pel que fa a la seva nova vida. Per últim, si voleu alguna cosa més exòtica, des de Tailàndia ens arriba la pel·lícula Wonderful Town (dirigida per Aditya Assarat), una història d’amor post-tsunami.

Acabarem aquesta Guia Definitiva amb la total recomanació d’una pel·lícula italiana anomenada Caos Calmo que, sota la direcció d’Antonello Grimaldi i amb una banda sonora molt acurada, ens ajudarà a ser una mica més feliços amb una història simple, profunda i amb una enorme sensibilitat. Després de la mort de la seva esposa, un home de mitjana edat (un genial Nanni Moretti) i amb una filla de deu anys, acabarà vivint una estranya situació de caos interior i calma exterior després del succés. Així, es passarà dia sí i dia també esperant a la seva filla a la sortida de l’escola, assegut al banc, al cotxe, esperant, observant, interactuant amb la gent i, en definitiva, intentant descobrir-se a un mateix. Del tot imprescindible! Per últim, no podem passar per alt l’estrena de la pel·lícula espanyola 3:19 (dirigida per Dany Saadia), que compta amb la presència d’aquest senyor anomenat Miguel Ángel Silvestre que, a causa del seu protagonisme catòdic en la lamentable sèrie Sin tetas no hay paraíso, ha vist augmentar el seu estatus interpretatiu d’una forma inimaginable. Félix Gómez i la increïblement atractiva Bárbara Goenaga també hi apareixen. ¡Ah sí! I en el cas que vulgueu veure alguna pel·lícula danesa més enllà del dogma, sapigueu que també s’estrena la cinta d’animació infantil El patito feo y yo (Den grimme ælling og mig), dirigida per Michael Hegner i Karsten Kiilerich.

La setmana que ve, La Guia Definitiva us promet una versió menys extensa pel que fa a una rivalitat catalano-madrilenya, uns cronocrims molt esperats i la ruptura sentimental entre Jason Segel i Kristen Bell.

22.6.08

Sonar Series vol. 3: Breakcore Vs Japanese Freaks

Sota aquest títol tant suggerent s'hi amaga un dels reportatges més atractius, al menys per mí, d'aquesta edició del Festival de música avançada Sónar 2008. Tots sabem que el Sónar desperta molta admiració pel públic Japonés, els quals a part de menjar sushi i pollastre yakisoba, tenen una obsessió brutal per tot el que es fa a occident. Com si a Orient no hi haguessin coses per descobrir. Això els hi podriem preguntar a la gent d'Osaka Invasion que ocuparan l'escenari SonarComplex, el proper Dissabte 21 de Juny des de les 17:30 fins al tancament de l'edició del Festival Sónar de dia del 2008.
Precisament les afinitats sonores orientals relacionades amb el Feng Shui i la meditació, s'allunyen bastant de la proposta dels 4 artistes que trepitjaran terres catalanes per fer-nos arribar el so dels beats accelerats i totalment desfassats de les maquinetes d'artistes com Ove Naxx, Bogulta, Dj Scotch Egg i Maruosa. Abans de conèixer més a fons la carrera d'aquests bojos del cap analitzarem una mica que significa breakcore, un estil que sens dubte és massa accessible sinó tot al contrari. Troba les seves arrels en el techno desfassat i s'apropa al jungle i a l'industrial a parts iguals. Vindria a assemblar-se al noise i a la distorisió de les guitarres peroò des del punt de vista més rave. Aquesta és una paraula molt important ja que són les raves els events undergrounds que més sovint apleguen gent al voltant d'aquest estil musical. Molts de vosaltres pensareu que el hardcore techno és l'adjectiu que més s'adiu al breakcore, però aquest estil comença a desenvolupar-se i a pendre forma quan artistes aplegats sota segells discogràfics, sobretot londinecs, introdueixen sorolls i beats típics d'IDM en forma de mush up a les bases accelerades del hardcore. Un dels segells que més va promocionar aquesta introducció d'elements d'electrònica intel.ligent va ser Planet Mu, de Make Paradinas. Provablement aquests arranjaments van ser els que més van cridar l'atenció a Dj Scotch Egg. Un artista que estarà demà al Showcase de Osaka Invasion i que el que fa és tunejar game boys per fer breakcore acompanyat de sorollets típics de videojocs dels 80's.

Dj Scotch Egg. Breakcore amb Game boys...
Per que us feu una idea del nivell que habitualment assoleixen els directes d'aquest home us deixo amb un tall d'una crònica que he agafat de Dprogresivo: "Cuando ya no sabíamos con qué más nos podían sorprender apareció Scotch Egg con sus dos game boy tuneadas para presentarnos su nuevo álbum "KFC Core" para Adaat. Un gabba a ritmo de hardcore con melodías de marcianitos al mas puro estilo space invaders, intercalándolo con su voz distorsionada que convirtió la sala en un autentico crematorio, en el que la gente enloquecía a ritmo de bombo. Ni siquiera su compañera Do Ddo Do pudo evitar contagiarse de este espíritu y terminó lanzándose al público desde el escenario."

20.6.08

Tema de la setmana: Els cànons de bellesa





Amb retard pero a temps, com sempre aquí teniu el tema de la setmana: Els cànons de bellessa! Atenció perquè la Míriam Pons torna a ser entre nosaltres, visca!

18.6.08

Trashmen a Barcelona

MAI A LA VIDA MEETS THE TRASHMEN
A continuació trobareu l'entrevista que Mai a la Vida va fer en exclusiva a la banda.







La llegendària banda de Minessota The Trashmen trepitjava per primer cop Barcelona en la seva història, tot un repte per una banda que es pot considerar en actiu des dels gloriosos anys seixanta i que des d'aleshores tot i haver-ho deixat en un parell d'ocasions sembla que apuren els anys que els hi queden per tocar cançons que van compondre fa més de 40 anys.
Des del Mai a la Vida ens omple d'orgull poder haver estat parlant amb Dallas Winslow a.ka Dal, guitarrista rítmic i membre original de la banda. Abans del concert Dal ens va rebre a un bar a prop de la [2] del Nitsa. Amb ell vam estar parlant sobre l'estat de la banda, sobretot ens vam interessar per si la banda, tal hi com The Sonics en l'anterior Primavera Sound, encara conservaven l'energia per dur a terme un repertori d'hora i quart com el que van fer. Entre el set list s'hi van incloure ,a parts iguals, temes originals de la banda i versions de clàssics del surf i del rock'n'roll. El concert es va iniciar amb un cert regust de rock'n'roll descafeïnat que poc a poc va donar pas a la inclusió dels primers reverbs. Just després van començar a tocar clàssics inclosos en el Surfin'Bird (Sundaze, 1964) on no hi van faltar King of Surf, Malagueña, Kuk o Misrlou, versió d'un dels temes més clàssics del Surf i que també van incloure en el Surfin'bird. Van sorprendre altres versions com I Fought The Law, versionada més tard per The Clash però originalment per Sonny Curtis & The Crickets, grup on hi va participar el mític Buddy Holly, del qual també en van fer dues versions i que Dal ens en parla sovint durant l'entrevista degut a que juntament amb Dick Dale van ser dues de les influències més importants per The Trashmen. El concert va finalitzar amb la performance del frontmant de The Neardenthals a l'escenari tocant un clàssic del rock dels 50's com 'Louie Louie'.







Fotos by Arnau Sabaté

17.6.08

La Guia Definitiva: Ultimàtum a la Terra

És dilluns. Ja dimarts. És la 01:10 al meu rellotge. Comença una nova edició de La Guia Definitiva. Mentrestant, em continuo automutilant mentalment. Tinc por. Molta por. Estic esgarrifat. De fet, estic cagat de dalt a baix. Ho estic dient de forma figurada. Si fos literal, m’ho hauria de fer mirar. A partir de dimecres, i passi el que passi, m’intentaré prendre la vida amb una mica més de calma. Ja sigui veient com la gent se suïcida sense cap motiu. Com un pare és queda vidu. Com una dona desequilibrada maltracta una pobra jove. Com es continuen fent comèdies insubstancials com a xurros. Com veiem passar la vida a base de pretextos. Com sé comptar fins a dotze. Com m’entren ganes de viatjar al sud. O com em poso a ballar fins caure rendit. Així és la vida. Així es el cinema. Així és La Guia Definitiva. En unes hores... la Terra se sentirà amenaçada. Podrem observar el naixement d’una nova era. O la foscor més absoluta. En tot cas, us prego que no em feu gaire cas. Jo ja sé del que parlo. També sé que això sembla un telegrama. De fet, mai a la vida he escrit un telegrama. To be continued...

Mentrestant, fem un petit anàlisi acreditatiu de tot allò que ha donat de sí aquest cap de setmana cinèfil, tot començant amb una pel·lícula que un servidor tenia (i encara té) moltes ganes de veure, tot i les crítiques increïblement negatives que han anat arribant a les meves pobres orelles. Torna M. Night Shyamalan (¿algú sap quin coi de nom té aquest home?). Torna amb El incidente (The happening). I ho fa després de realitzar aquesta pel·lícula anomenada La joven del agua que, tot i la seva incomprensió general, era una faula actual la mar d’interessant. Aquest cop, El incidente no sabem ben bé que toca. Gent que se suïcida sense motiu aparent. Intriga que surt del no res. Carreteres buides. Devastació generalitzada. Naturalesa cabrejada. En la pel·lícula, Mark Wahlberg ens serveix com a testimoni dels fets. També ho fa John Leguizamo. I... ¡oooooohhhhh siiiiii! (excitació), també hi surt una de les meves muses espirituals, la increïblement atractiva (i bona actriu) Zooey Deschanel. Un servidor encara no sap que esperar-se de El incidente. Si més no, sempre ens quedarà aquella joia de culte anomenada El bosque. Ho podeu comprovar in situ o, en tot cas, veure com el senyor John Cusack es queda vidu a La vida sin Grace (Grace is gone). La pel·lícula, escrita i dirigida per James C. Strouse (i amb música de Clint Eastwood), ens relata l’experiència d’un pare de dos filles que, després de rebre la notícia de la mort de la seva dona en plena guerra d’Iraq, s’haurà d’empassar les seves llàgrimes i continuar amb la seva vida de família. Una vida sense Grace, clar...

Ara, si el que més us apeteix aquesta setmana és esgarrifar-vos de valent (sense trobar-hi gaire sentit, això sí) no dubteu en passar pel cinema més proper i comprar una entrada per An american crime. La pel·lícula està dirigida per Tommy O’Haven, un realitzador que fins ara només ens havia portat comedietes juvenils com l’Así es el amor de Kirsten Dunst o l’Hechizada d’Anne Hathaway. Aquest cop, però, se serveix de les sempre solvents interpretacions de Catherine Keener i Ellen Page (sí, Juno) per tal d’entrar a les entranyes de l’Amèrica profunda de mitjans de segle XX amb una truculenta història de sàdiques tortures basada en fets reals. Així, veurem com una pobra noia de setze anys és maltractada i torturada per una dona del tot embogida i el seu seguici de fills, amics i coneguts. Millor no avançar res més de la trama però, si us plau, si aneu a veure la pel·lícula expliqueu-me quin sentit li heu trobat a tot plegat. On segurament no hi trobareu cap mena de sentit és en el visionat d’aquesta comèdia anomenada Naturaleza a lo bestia (Strange wilderness), una collonada dirigida per Fred Wolf i protagonitzada per Steve Zahn i Jonah Hill en relació a un grup d’excursionistes televisius a la recerca d’en Bigfoot.

La Guia Definitiva acaba el seu comès amb la recomanació i/o ressenya de quatre pel·lícules més. Per començar, la catalana Sílvia Munt, amb un premi a la millor direcció en l’últim festival de Màlaga, ens porta amb els seus Pretextos la història d’un matrimoni en crisi i altres assumptes relacionats. Entre els actors, a més de la pròpia Munt, hi destaquen Ramón Madaula (el seu marit en la vida real), Laia Marull, Francesc Garrido, Mercè Llorenç o Manuel Alexandre. Tanmateix, des de Rússia ens arriba una de les pel·lícules nominades en l’apartat de millor pel·lícula de parla no anglesa en l’última edició dels premis Oscar. El film es titula 12. Està dirigit per Nikita Mikhalkov. I ens proposa, a mode de lliure adaptació, una nova versió de la clàssica Doce hombres sin piedad. Per últim, la cartellera s’acaba completant amb la pel·lícula Andalucía (dirigida per Alain Gomis), una cinta francesa (sí, francesa) que ens relata les intencions d’un jove francès d’origen magrebí que somia en viatjar al sud d’Espanya. I amb Ritmos del barrio (How she move, d’Ian Igbal Rashid), una cinta canadenca que torna a repetir la mateixa premissa de sempre. En aquest cas, noia de barri marginal que se serveix de la seva passió pel ball per tal de tirar endavant amb la seva vida. Si aquella cosa anomenada Fama ¡a bailar! us va fer perdre les migdiades tarda rere tarda, ja sabeu el que us toca...

De moment, La Guia Definitiva torna la setmana que ve amb un DJ de llegenda, una boda amb Nicole Kidman, un Hulk renovat, un Nanni Moretti amb un caos interior i... ¡Carrie Bradshaw!

13.6.08

The Trashmen a Barcelona i el Mai a la vida els entrevistarà!

Hi ha cançons que formen part de la teva cultura musical i ni tan sols ets conscient del títol o l'intèrpret. Cançons que sonen a la ràdio, a les pel·lícules i finalment al teu cap per repetir-se una i altra vegada sense parar. Si aquestes cançons són versionades per artistes de més renom, l'índex de repetició al llarg del temps es multiplica 'n' vegades. I 'Surfin' Bird' de The Trashmen ha estat un d'aquests temes irrepetibles. Estem parlant d'una cançó de dos acords que ha estat versionada pels Ramones i The Cramps i que va formar part de la banda sonora de La Chaqueta Metálica i Pink Flamingos. Ara tot pren més sentit, oi?

The Trashmen inicien dilluns que ve una gira que els durà a París, Madrid, Oviedo, A Coruña i Barcelona. I el Mai a la vida tenim la sort de poder-los entrevistar en exclusiva! La cita ineludible, el concert, serà el dimarts 17 a la sala Apolo a partir de les 21.30 i tindran de teloners a The Neanderthals, sí, uns que es vesteixen de cavernícoles. Les entrades anticipades costen 18€ i les podreu trobar a Daily Records, tot i que si sou dels que preferiu comprar-les a taquilla només us costarà 20€.

El grup es va formar a la dècada dels 60 a Minneapolis i va demostrar que existia una vessant surf allunyada del pur pop sixty i que el punk i el garage podrien dominar algun dia el món de la música. Després d'algunes dissolucions, reagrupaments i més dissolucions durant els 70 i els 80, The Trashmen van tornar a aparèixer des del no-res en el marc del Vegas Grind'99, en un concert on van tornar a sonar tots els seus clàssics. La seva cançó més coneguda, 'Surfin' Bird', va plantar-se en el top 10 l'any 1964 i estem segurs que alguna vegada haureu escoltat la cançó. Si no és així, us deixem el vídeo al final de l'article perquè aneu assajant.



Sónar Series, vol.2: Sónar play guitars

Sovint la relació Sonar i música electrònica no és una regla que es compleix a la perfecció. Al seu nom corporatiu ja hi diu ben clarament festival de música avançada. Habitualment la música electrònica és sinònim de música avançada, tot i això ningú nega que amb l'analogia puguin arribar a construir-se melodies, avegades sorolls que es tradueixin en vanguardisme sonor. Aquesta setmana rependrem l'especial que vaig iniciar la setmana passada amb el Sónar Series i aquest cop ens dedicarem a mirar amb lupa el cartell del Sónar de dia per tal de destriar el grà de la palla, deixarem de banda les actuacions estrictament electròniques i ens fixarem en les propostes de grup més interessants.

El dijous 19 de Juny. 'Del downtempo a al Rock desfasat'
Dijous s'inicia a les 14:00 a l'escenari Sonar Dôme amb una proposta en solitari d'un barcelonés que per interessant no puc deixar de recomanar-vos-la, es diu Santiago Latorre saxofonista i enginyer de so que treballa a l'estudi de gravació de Marc Parrot. El seu és un projecte solitari on hi predominen vents i instruments de corda enllaçats amb bases electròniques i beats d'electrònica intel.ligent que evoquen en una electroacústica, tal hi com ho defineix ell, molt lleugera. Al mateix escenari dues hores més tard hi ha uns barcelonins que no paren de fer concerts, també mesclen els ritmes electrónics amb altres instruments però en aquest cas la seva és una proposta més ballable, em refereixo als Ass Trio. Ritmes de Nu-Jazz que evolucionen d'atmosferes d'allò més cool fins a ritmes de house amb pinzellades de funk que en alguns casos ens poden evocar al projecte del francès Etienne de Crécy, Superdiscount.
Ass trio es solapa amb l'actuació dels Suecs Little Dragon un quartet encapçalat per la vocalista Yukimi Nagano factura pop electrònic amb els justos tocs de jazz que permeten situar-los a mitg camí entre Lali Puna i Morcheeba.
Anys llum és on es situa la música dels XX Teens, un grup de desfasats que va debutar l'any 2005 però que aquest 2008 ens porten un single que pinta molt bé i que s'anomena 'How to Reduce the Chances of Being a Terror Victim' (Mute, 08) i del qual en podreu veure el vídeo a continuació. Abans de marxar i per que no sigui dit que heu anat al Sónar de dia sense fer una ballaruca, deixeu que em desmarqui del títol de l'article per recomanar-vos un dj, Christopher D Ashley. Molt recomanat pels fans de l'electro finíssim.


Divendres 20 de Juny 'Soroll'
Si a vosaltres el que us tira és el Soroll el divendres és el vostre dia, aneu al SónarComplex i estireu-hi les estovalles de picnic per passar-hi el dia, de la 13:00 fins a les 21:00 hi passaran per aquest ordre: AixònoésPànic, QA'A, Yellow Swans i el Show no del tot insòlit que oferiran els Nisei Vs Za. Aixònoéspànic és un trio d'improvització on el nom que us sonarà més provablement sigui el de Victor Nubla i el seu clarinet elèctric, per definir-ho d'alguna manera l'adjectiu que més s'acosta és el d'experimental. Els QA'A ja han aparegut en altres ocasions en posts del mai a la vida i provablement s'estiguin situant en una de les posicions més esperançadores de la música d'aquest país. La seva música es podria definir com psiquedèlia tot i que quedariem bastant curts dient només això, així que s'hi haurien de sumar elements del rock, l'àcid, el noise, etc. Multitut d'elements que només ells saben convinar és per això que productors de la talla de Zlaya Hadzic (Sonic Youth, Tortoise, The Ex..) s'hi han fixat. Els Yellow Swans seran els únics representants estrangers i pels que recordeu la sessió dels Fuck Buttons en el primavera anterior que sapigueu que tenen una estructura semblant. Multitud de sintetitzadors, caos pads i caixes de ritme que donen forma a les melodies d'una guitarra. Entre els seus estils afins hi podem trobar coses tant dispars com Death Metal, Hardcore, jazz o hip hop tot i que tal hi com he llegit per algun bloc i pel que he pogut sentir d'ells dir que la definició que més m'ha agradat ha estat la de post-rock nihilista. Com a curiositat dir que Jamie Stewart de Xiu Xiu ha col.laborat amb ells en el seu primer treball Bring the Neon War Home (Narnack, 06). Si us atreviu amb ells podeu mirar el vídeo de més avall. Finalment tancaran dues bandes locals prou conegudes en un espectacle que pot ser d'allò més interessant. Tot i que cal remarcar que en alguna ocasió membres d'ambdues bandes ja han participat conjuntament sota el nom de La Orquestra del Caballo ganador.



La cara més optimista del divendres la encapçalen dos bandes a l'Escenari Hall. Els catalans First Aid Kit amb seu pop electrònic emocional i els Tender Forever que venen de Portland i que quan els escoltes t'evoquen moltes afinitats, tantes que no saps com acabar de lligar caps. Una música tendra i que sens dubte és una de les propostes més interessants


Dissabte 21 de Juny. 'Del Frikisme de The Duloks a quelcom més seriós'
De l'última jornada del Sónar de dia vull destacar 4 bandes: The Northern State, Camping, CaboSanRoque i The Duloks. Aquesta última provablement sigui la banda que més revol aixecarà degut al frikisme que envolta la banda. Per tant, tot i tocar al Sonar Dôme a les 16:00 començarem parlant d'elles. Mar Sellars és la culpable de tot.L'any 2005 arriba a Anglaterra provinent de Vancouver, on tenia una banda de punk/pop anomenada The Ewoks. Un cop a Londres decideix crear una altra banda i la bateja com The Duloks que pels que no ho sapigueu són els enemics dels Ewoks de la pel.lícula d'Star Wars. Un cop té el myspace fet recluta a la seva companya de pis i busquen una cantant. Temps més tard comencen a tocar i sense saber com ara estan actuant al Sónar i són un dels plats més esperats del dissabte. La raó la trobem en el frikisme que envolta a la banda que a més ve alimentat per la curiosa estètica d'aquest trio de noies pseudo-nerds i post adolescents de pinta semblant a la d'una adolescent a classe d'educació física. Actualment aquest trio de punk electrònic són lo més cool del moment. Programes com Silenci? els hi van fer un especial 'De compres amb The Duloks'. Els que sigueu socis de 3alacarta.net podreu accedir al següent vídeo. Els que no tingueu tanta sort podeu veure a continuació un dels vidioclips de la banda.



Referent a les altres bandes. Els primers en tocar del dissabte seran els CaboSanRoque a la 13:00 a l'escenari Hall, una escusa perfecta per passar la ressaca de la nit anterior observant amb molta antenció l'habilitat d'aquests homes en fer música amb màquines. Camping és una proposta de PuPilo Records, el segell a imatge i semblança de l'americà Domino. Porten al Sónar tot uns veterans del post-rock per que presentin el seu últim treball 'Politics of Hate' un disc conceptual basat en el trasllat de les ideologies polítiques a les relacions humanes. Northern State és indie rock made in New York i si aneu al seu myspace trobareu una versió de No Surprises de Radiohead en plan happy.

12.6.08

Novetats i agenda de concerts

Sigur Rós. Með Suð í Eyrum Við Spilum Endalaust (EMI)
Amb posterioritat i amb la perspectiva del temps s'entenen les coses. Dos anys després de la publicació del Takk... (EMI, 2005) i un després de la conseqüent gira mundial de presentació, els islandesos Sigur Rós van publicar un documental sobre aquesta darrera gira, el Heima. Aquesta mena de publicacions funcionen (tot i que menys del desitjable) com a punts i a part o punts i final, tot i que moltes vegades no s'avisa amb antelació. Però és el cas que ens ocupa. Ja amb la prèvia carta de presentació, el single 'Gobbledigook', va quedar clar arreu que el grups islandès començava una nova etapa i el primer resultat és Með Suð í Eyrum Við Spilum Endalaust ("amb un zum-zum a les orelles juguem sense parar"), el disc més pop i més lluminós de Sigur Rós, que s'han revelat capaços de sortir dels paràmetres on ells mateixos es van encorsetar amb Ágætis byrjun (Fat Cat, 1999) i ( ) (Fat Cat, 2002). En qualsevol cas, tot i el temor del principi, si una cosa no canvia és el fet que segueixen sent un dels grups del món amb més personalitat pròpia i que més aconsegueixen fer atrapar amb les seves cançons, que traspassen les fronteres del post-rock i del pop sobradament i que s'escapa a les etiquetes. D'aquest nou disc, les culpables són 'Inní mér syngur vitleysingur' o la monumental 'Festival'.

Dr. Dog. Fate (Park The Van)
Fate és el cinquè disc de Dr. Dog, el segon en no gaire més d'un any, com si de cop aquesta banda de Philadelphia s'hagués posat les piles. A Fate, no inventen res de nou i segueixen la línia de cançons pop dels seixanta a imatge de tòtems com els Beatles o els Beach Boys i pinzellades de psicodèl·lia que els donen una esperit propi que altres grups de pop (penso en grups suecs) no tenen, que sonen sense ànima. No és el problema dels autors de Fate, que compta amb cançons rodones com 'The Breezer', 'The Rabbit, The Bat and The Reindeer', 'The Old Days' i 'My Friend'.

Friska Viljor. Tour de Hearts (Crying Bob)
Els paranys lingüístics fan que en llegir el nom de l'intèrpret, hom pensi en una finlandesa alta, morena d'ulls clars que porta deu anys de la seva vida escoltant exclusivament els plors i els crits de PJ Harvey. Res més lluny de la realitat. Friska Viljor és un grup, sí, i el seu disc Tour de Hearts un disc per on sembla circular-hi l'schnapz o qualsevol altre licor d'aquests llocs on fa molt fred a l'hivern. I a sobre, té un tros de cançó com la primera 'On and On'. La conya del disc, però, arriba amb el single 'Old Man', a la qual només afegint-hi una gralla i una mica d'accent valencià recorda terroríficament als Obrint Pas, però sent benèvols direm que és una cançó de beguts més, a l'estil de 'The Crime Window' de Grand Archives, escrita des de la més profunda etilització col·lectiva. Passat això, però, la fortor a alcohol no desapareix, cosa que sens dubte garanteix un directe explosiu.

The Radio Dept. Freddie and the Trojan Horse (Labrador)
Al Last.fm el text sobre la biografia de The Radio Dept. els descriu com el relleveu generacional del so shoegazer (noise i dream pop alhora i barrejat) de la pasada dècada dels 90 pero amb manofactura sueca. Aquest últim Ep, Freddie and the Trojan Horse podría passar sense pena ni gloria a la seva discografia. I desprès d'escoltar-los estic contenta de la cancel·lació al Primavera al Parc, perquè Irene, els seus substituts em van agradar molt molt en compració al que he pogut sentir d'aquest Ep. Recorda aquello so tant vuitanta de veus enllaunades y distorsionades, bases repetitives i un so una mica obscur com dolgut. (Si chicos, a todos nos han dejado alguna vez). Segurament la cagui quan els vulgui comprar amb uns The Postal Service deprimits o uns Pet Shop Boys a menys revolucions...pero ahí lo dejo.


Agenda de concerts

Divendres 13
Sabot, Za, Familea Miranda y la Orquesta del caballo ganador tot organitzat pel Centre Cívic Les Basses

Dissabte 14
Paul Collins Beat a la Sala Apolo


Diumenge 15
Akron Family a la Sala Apolo


Dimarts 17
Coldplay
a l'Espai MovistarFirst Aid Kit al Fnac de l'Illa Diagonal


Dijous 19
Sonar amb... Goldfrapp, M.I.A., Justice, Madness, Soulwax, Camille, Miss Kittin, Yazoo, Róisín Murphy, Diplo, Yelle, Ricardo Villalobos, Spank Rock, Daedelus, SebastiAn, Boys Noize, DJ Mehdi, Matmos, The Field, The Black Dog…

11.6.08

Tema dela setmana: grans i petits fracassos




De la mateixa manera que comença aquest tema de la setmana al podcast, ens veiem obilgats a traslladar l'advertència al bloc: si teniu un mal dia, o passeu per un mal moment o us ha invait el pessimisme, preneu-vos el programa d'avui amb filosofia. No és res personal. I és que al Mai a la vida estem catastròfics, i parlarem de petits i grans desastres de la humanitat. Des del conegut enfonsament del Titanic, ja fa uns anyets, passant pel personal fracàs d'Albert Einstein al posar, sense ser-ne conscient, les bases per la fabricació de la bomba atòmica (per això posa aquesta cara a la foto) o en l'any 96 a Barcelona, en aquell marcofestival de música non-stop que comptava amb desenes de grups al seu programa.. festival al qual només van assistir 89 persones.

10.6.08

El Summercase canta en català?


Podria ser que Sinnamon, la promotora que més ha rebut en la guerra de festivals d'enguany, acabi contradient tota aquella premsa catalana que acusa els festivals indies de no portar mai grups catalans per alguns prejudicis i la previsió d'una solvència econòmica. A finals del 2007 van començar a fer els primers passos fitxant Mishima per la discogràfica Sinnamon Records i aquest passat hivern s'han encarregat de contractar Antònia Font pel festival Ballantine's Leave An Impression, en el marc del qual van tocar al Liceu de Barcelona i al Teatro Real de Madrid per presentar l'orquestral Coser i cantar (Discmedi, 2008).

Tot això ve a tomb en un moment que la rumorologia apunta que aquests dos grups i Els Pets podrien tocar al proper Summercase. De fet, a la seva pròpia pàgina web, el grup de Constantí deixava anar en una nota (qualificada de 'rumor') que podrien tocar en un festival indie d'aquest estiu. Fets els preceptius descarts a l'agenda d'enguany el Summercase queda com a única possibilitat (José Luis Morán del FIB ha declarat per activa i per passiva la seva posició contrària a portar grups que cantin en català, gallec o basc; i el popArb no deu tenir pressupost per contractar-los i sorprendria que es despengessin confirmant Els Pets).

De confirmar-se la notícia, salten a sobre la taula un parell de dubtes sobre els motius que han portat a la promotora i discogràfica barcelonina a apostar per un dels segments musicals amb més mala imatge del país, el de la música cantada en català. Des de l'esclat del rock català als 90 que s'ha acusat els grups insígnia d'aleshores de viure de subvencions de la Generalitat, circumstància que com a mínim s'hauria de contrastar però que és una percepció que, malauradament, han heredat amb menys quantitat les següents generacions de grups. El passat abril, la Generalitat va aprovar una resolució respecte les subvencions per la música en català en viu en el que, entre d'altres requisits, s'especifica que majoritàriament l'esdeveniment s'ha de celebrar a Catalunya, quan tècnicament el Summercase queda salomònicament dividit entre Madrid i Barcelona.

Quant a l'aspecte musical, els tres grups "triats", Antònia Font, Mishima i Els Pets, són els més consolidats del pop en català actualment. Els mallorquins vénen de publicar el grans èxits orquestrats Coser i cantar i amb el qual han fet un salt endavant, tant de públic com de reconeixement. Un salt que també han fet els Mishima amb una sembra dels dos darrers discos que els han dut a recollir bons fruits. El cas més sorprenent, però, és el d'Els Pets. Tot i que des del Sol (Discmedi, 1999) que la crítica especialitzada reconeix un canvi de rumb a la trajectòria del grup, on abandonaven la festa major i demostraven que eren dignes de la paraula pop, els tarragonins són els darrers supervivents del rock català dels 90 i segurament carregaran amb aquest estigma tota la vida. Caldrà veure quina rebuda tenen aquests grups si acaben tocant a Boadilla del Monte el tercer cap de setmana de juliol. Els Antònia Font ja hi han tocat, omplint fins la bandera el Teatro Real. Els altres dos, exceptuant un anecdòtic concert a Radio 3, encara han de debutar davant del públic madrileny.

Actualització!: com bé corregeix el Dani de Mishima, el grup barceloní sí que ha tocat a Madrid. Va ser el passat 12 d'octubre en el marc del festival Wintercase (de Sinnamon), compartint cartell amb Soulsavers i Spiritualized. Demano disculpes per l'error.

La Guia Definitiva: Un bon partit

No puc amb la meva vida. Així de radical. L’estrès innecessari em captura. Les constants pèrdues de temps per tal d’intentar ser unes persones equivocadament vàlides en aquesta societat castrant i absorbent poden amb la meva persona. Fes això. Fes allò. Busca quelcom millor. Actua. Trenca amb la rutina. Queda’t com estàs. Estudia. Fes coses que no t’interessen. Juga-t’ho tot a cara o creu. Comença una nova vida. Pensa en el present. Pensa en el futur. Recorda el passat. Sent malenconia. Sent inseguretat. Arrisca’t. Conserva’t. Explota. PEIM! Sí, quina rallada més intransigent que acabo de soltar sense cap mena d’explicació coherent. Però ¡coi! ¡Jo només vull anar al cine!

Bé, vull anar al cine, tot i que esperem que en setmanes prou properes la cartellera estigui un pèl (o un pelot) més animada que el que tenim últimament. Així doncs, la pel·lícula més destacada que ens ha deixat aquest cap de setmana té un sabor còmic tirant a clàssic, és nord-americana (com no podia ser de cap altra manera) i té un títol espanyol molt agafat en pinces, Ella es el partido (Leatherheads). Amb tota aquesta parafarnàlia i amb una temàtica que ens ubica en el context del futbol americà de principis del segle XX, George Clooney protagonitza i dirigeix (després de l’estimulant Confesiones de una mente peligrosa i la brillant Buenas noches, y buena suerte.) la història de dos jugadors de futbol americà (el capità i la nova estrella emergent) en les seves ànsies de victòria... ¡a l’hora de fer-se amb l’amor d’una atenta periodista! Ella és Renée Zellweger (i les seves ganyotes estranyes) i ell és John Krasinski, star catòdica gràcies al seu paper de Jim en la versió nord-americana de la sèrie The Office, una de les obres mestres més importants de la petita pantalla. Tanmateix, des de Canadà, la pel·lícula Aritmética emocional (Emotional arithmetic), dirigida per Paolo Barzman, ens invita al record i a la reflexió de la mà d’actors com Susan Sarandon, Gabriel Byrne, Max von Sydow, Christopher Plummer o Roy Dupuis en la composició d’una senzilla història en relació al retrobament, anys després de l’holocaust, d’un grup de supervivents d’un campament nazi.

I com que l’espectador mitjà, sovint, també intenta viure a base de relats profunds i independents, l’argentina Anahí Bernari, amb la seva pel·lícula Encarnación, ens posa en la pell d’una actriu en la cinquantena que, sense tenir res a veure amb la nostra pseudointel·lectual Ana Obregón, se n’adona que en aquestes altures de la vida, i sobrevivint a base d’anuncis publicitaris, mai ha arribat a tenir sort en la seva carrera com a intèrpret o en la seva pròpia vida. La protagonista és Sílvia Pérez, una ex-vedette que, tot i ser molt popular a l’Argentina, guarda un cert paral·lelisme amb el personatge que ella mateixa interpreta. Però clar, hi ha algunes vegades en les que al nostre apreciat espectador mitjà li entren unes ganes sobrehumanes de veure alguna cutreria friqui made in Spain. Així, aquesta setmana les seves ànsies se sacien amb una pel·lícula que, signada per Pedro Temboury (el mateix autor d’aquella raresa patillera anomenada Kárate a muerte en Torremolinos), ens arriba amb un títol més que directe, Ellos robaron la picha de Hitler. Sincerament, ¿fa falta que expliqui l’argument? Per acabar d’analitzar aquesta setmana cinematogràfica poc productiva a nivell d’estrenes, La Guia Definitiva no té cap més remei que fer-se ressò d’un show musical a nivell planetari (no fos el cas que hi hagi algun fanàtic de Hannah Montana entre els meus fidels lectors) anomenat Hannah Montana / Miley Cyrus: Best of both worlds concert tour (de Bruce Hendricks). Per sort, sempre ens quedarà aquest documental espanyol anomenat A la soledad (dirigit per José María Nunes) que, en la seva estranya aparença, ens insta a base d’entrevistes personals i alguna que altra filosofada contemporània a arribar a tenir l’edat del sol per tal de connectar amb el punt més remot de la nostra intel·ligència.

La setmana que ve, la cosa s’intenta animar amb un crim americà, uns pretextos de classe benestant, un vidu del tot insegur i un incident que espero en candeletes.

5.6.08

Sónar Series, vol 1: Què és l'Skweee?


Als periodistes, a poder ser musicals, ens agrada posar adjectius i/o etiquetes a tot allò al que ens volem referir. Quan es tracta de música sempre se li intentem buscar semblances, parents propers, afinitats sonores i aleshores ho bategem: avantpop, post-rock, avant-garde, dubstep, idm, clicks’n’cuts, space-rock... En definitiva, adjectius que s’utilitzen per ometre’n d’altres que puguin sonar poc concrets i/o que puguin evidenciar la falta de criteri del que escriu.
Ja s'apropa el Sónar i durant les properes setmanes la humil coneixença d'un servidor intentarà posar-vos al dia sobre el que entenem per música avançada.
Si el 2007 va ser l’any del dubstep, aquest 2008 ja es té un nom, l’Skweee, adjectiu que es passeja entre l’absurditat i la impronuncialitat. De ben segur, però, que fa dies que us passejeu per blocs en busca d'informació sobre aquest nou estil de música nòrdic i no en treieu l’aigua clara. Bé doncs, no us preocupeu que esteu en el lloc i el moment adequat per descobrir què és l’Skweee.

Abans que res localitzarem l'estil en el mapa i donarem el nom de dos segells discogràfics; Harmönia que és Suecia i el Flogsta Danshall, que és finlandès. De moment ja sabem que l'Skweee és un gènere que tot i el seu so càlid, el localitzem a la part més freda d'Europa. D'aquesta realitat en deriva la primera conclusió, que el fred els hi impedeix estar al carrer i per tant s'han de quedar a casa. En comptes de fer judicis morals introspectius que els condueixin a la frustració i al suïcidi, decideixen experimentar i creen l'Skweee, un gènere d'alló més freak i nerd.
Com bé us podeu imaginar, l'Skweee és un estil de música digital i la seva arrel la trobem en la evolució lògica de l'electro més analògic. Ens hem de remuntar al naixement d'aquest estil als 80 quan el funk es va mesclar amb la música disco i va aconseguir evolucionar cap a l'underground gràcies a elements d'avant-garde aportats per grups alemanys de krautrock com Kraftwerk. Podem trobar un referent històric molt valuós que us pot fer entendre aquesta evolució gràcies al següent vídeo del tema Planet Rock d'Afrika Bambaata:



La introducció del nom Afrika Bambaata ens pot ser molt útil per crear el paral.lelisme entre Skweee, electro i música jamaicana. En el fons l'electro i el hip hop són dos estils que evolucionen paral.lelament i agafats, tots dos, de la mà per la música negra.
L'Skweee li deu molt a l'electro analògic en concepte tot i això no hem d'oblidar que el Glitch és un altre estil que influeix molt en aquesta música fent-la un estil més entretingut. Gràcies als Clicks'n'Cuts del Glitch l'Skwee esdevé una música dinàmica predominada per multitut de sons mecànics, bits de videojocs dels 80's i talls amb reminiscència de hip hop. En definitiva, sorollets. Una paraula que, a grans trets, defineix el so d'una música que neix entre el final del 2007 i el principi de 2008 i que es basa en introduir elements hiper contemporanis sobre unes bases més arcaiques. Tot i divergir bastant, no és una tonteria dir que l'Skweee i el dubstep s'assemblen. No em d'oblidar que totes dues músiques reben forta influència del dub i això es pot notar en cançons de segons quins artistes.
Per aprofundir una mica més en en el tema recomano que us escolteu dues radios on line que una es troba dins el web del segell discogràfic Flogsta Danshall i l'altra és un reproductor que podreu trobar a la web Nation Of Skweee. Un enllaç molt útil amb links a artistes d'Skweee, documents, etc.


MAI A LA VIDA RECOMANA:

SonarDôme. Dissabte 21 de Juny:
Flogsta Danshall & Harmönia presenta SKWEEE

20:00 live RIGAS DEN ANDRE, PAVAN, JOXAREN & DANIEL SAVIO (SE)
21:00 live RANDY BARRACUDA, MESSAK, SLA & EERO JOHANNES (FI)