30.1.09

Actualitat #11. Disseny Dhub




Disseny Dhub és una nova proposta-concepte de l'Ajuntament de Barcelona per promoure, tal com la seva paraula indica, el disseny. Però el disseny en diverses vessants i en majúscules, d'una banda vol ser un lloc de trobada, treball i discussió pels dissenyadors i d'altra vol ser una plataforma per donar a conèixer al gran públic el seu treball. La idea és que Disseny Dhub és un calaix de sastre d'activitats i exposicions relacionades amb el disseny dins la ciutat d'ídem. I és sens dubte, una bona idea, però sempre queda el dubte de que sigui totalment necessària.

Haurem d'esperar fins al 2011 per veure finalitzada la seu del Dhub a la Plaça de les Glòries, no obstant, fins aleshores, podem visitar les exposicions que s'hi organitzen a les dues seus provisionals habilitades. Si voleu saber més informació de tot això, només cal que clickeu aquí i que escolteu la nostra càpsula d'actualitat, que si bé, també està disponible al nostre perfil de l'Scanner Club.

29.1.09

Càpsula indefinida de cinema



El Mai a la vida es revoluciona. Encetem una nova càpsula setmanal amb un nexe en comú. El cinema i tot allò que tingui quelcom a veure amb la indústria audiovisual. Així, i aprofitant l’estrena cinematogràfica d’aquest drama anomenat Revolutionary Road, analitzem la visió que té el cinema i la televisió pel que fa a l’estil de vida en alguns d’aquests idíl·lics barris residencials nord-americans.

Immensos jardins. Gespa perfectament tallada. Vides alegres. Ambients de somni. Cases espectaculars. Matrimonis frustrats. Secrets. Obscenitats. Mediocritat. Trastorns mentals. Al Mai a la vida ens en fixem en tot. Des de les roses d’American Beauty. Les drogues de Weeds. La sordidesa de Happiness. La perfecció de Mujeres desesperadas. La moralitat de Las vírgenes suicidas. O l’explicitat de Ken Park. Benvinguts a l’american way of life.

Escolteu la primera càpsula indefinida de cinema aquí o bé al nostre perfil del Club d'Scanner FM.

27.1.09

Festa de presentació Rompepistas de Kiko Amat


"Llena de patadas y puñetazos, punk rock y reggae, victorias pírricas, curas malvados y el desespero callado del cinturón industrial barcelonés, Rompepistas es una emocionante novela de iniciación que narra con intensidad y gran sentido del humor el paso de la adolescencia a la primera juventud."

Aquesta es una de les frases que podreu trobar a la contraportada de la tercera novela de Kiko Amat, titulat Rompepistas (Editorial Anagrama), un llibre sobre el pas de l'adolescencia a la primera juventud. Si com nosaltres, recordeu amb un gran somriure El día que me vaya no se lo diré a nadie y Cosas que hacen BUM i sou fans fatals de La Escuela Moderna us recomanem que us feu amb Rompepistas. Podeu linkar aquí per llegir un fragment.

I si el que voleu es sentir en primicia la banda sonora del llibre per part de membres de Brighton 64, Grande-Marlaska (antics Garzón), Le Pianc, Nueva Vulcano, Surfin' Sirles, Astrud, Silly Walk, The Bite i Las Dolores i escoltar un fragment del llibre de la veu del propi autor, no podeu faltar aquest proper dissabte 31 de gener al Heliogàbal (Ramón y Cajal 80) a la festa presentació de Rompepistas! Serà allò de les 21h, així que més val que aneu d'hora que l'aforament del local és certament limitat...
Per acabar la nit trobarem la música animada dels Hungry Beats DJs. Així que tot plegat força complet, no creieu? Ens trobem allà!

Recordeu, dissabte 31 de gener a partir de les 21h al Heliogàbal situat al Ramón i Cajal, 80.





LA GUIA DEFINITIVA Ventada revolucionària

Aquest cap de setmana ha fet vent. Molt vent. Ho vaig notar perquè, mentre anava pel carrer, m’havia d’anar arreglant el cabell cada vint-i-tres segons aproximadament. Una xifra una mica més baixa d’allò que vindria a ser habitual. A un servidor no li ha passat res interessant. Al món, sí. Al cosmos, no ho sé. Un senyor de color negre s’ha fet president d’un país anomenat Estats Units d’Amèrica. Ho sé perquè vaig veure per la tele una multitudinària missa de possessió del càrrec, de la qual m’agradaria destacar allò més interessant. Obama va a l’església. Obama jura damunt la Bíblia. Surt un pastor evangelista, ens pega un discurs de la hòstia i ens resa un Pare Nostre. Un altre capellà apareix a dir-hi la seva. El jurament diu que Obama governarà amb l’ajuda de Déu. Reflexiono un moment i penso. La raça humana és molt culta. Déu ens escolta. Déu ens ajuda. Déu presideix el planeta. Em quedo més tranquil. Pel que fa a altres menesters, dijous vam saber els nominats als Academy Awards (sí, els Oscar). Faria algun comentari al respecte, però ara em fa mandra. Prefereixo explicar tot el que va donar de sí la meva tarda de dissabte (sí, el dia de l’huracà tropical), que no us importa a ningú, però m’és igual. Em vaig menjar un kebab ranci. Els meus acompanyants i jo vam intentar, sense èxit, ser cultes i anar a veure alguna que altra exposició interessant. Vam acabar en un centre comercial d’ambient cholo, jugant a les màquines recreatives, matant dinosaures, conduint cotxes i reflexionant de tot plegat. Encara que sembli mentida, ho vaig trobar interessant. A la nit, vam sopar en un d’aquells restaurants que et foten la sablada a l’hora de pagar. Vam sortir de festa. Va ser una nit lamentable. I no, no vaig follar. El diumenge ja és una altra història. La vida pot ser molt trista. O molt divertida, segons l’època. Per sort, ha tornat Lost. I si em veieu pel carrer conduint un cotxe d’autoescola, teniu el meu permís per espantar-vos de valent. I ara anem al tema que ens ocupa. Tenim sis pel•lícules a comentar. Una d’elles val la pena. La resta, m’importen ben poc. I sí, sembla ser que aquesta entradeta d’avui ha estat un telegrama molt llarg, inútil i sense cap mena de sentit. Demano perdó.

La pel•lícula a la qual em refereixo es titula Revolutionary Road i està dirigida per Sam Mendes, un senyor que al seu dia ens va portar altres cintes com Jarhead, Camino a la perdición o la meva pel•lícula per excel•lència, American Beauty. Els protagonistes són Leonardo DiCaprio i Kate Winslet, senyora del director. I em nego a dir allò tan trillat de que és la seva segona pel•lícula junts, onze anys després d’aquella súper-hiper-mega-producció anomenada Titanic. En aquest cas, l’argument de Revolutionary Road ens ubica en un d’aquells típics i tòpics barris residencials nord-americans (visca!) de mitjans dels anys cinquanta. Cases boniques. Veïns repel•lents. I vides insulses, tot i que irremeiablement felices. DiCaprio i Winslet són els Wheeler, un matrimoni amb dos fills i en plena crisi existencial. El marit té un d’aquells treballs que li aporta seguretat i un cert benestar econòmic, però que li absorbeix l’ànima davant tanta mediocritat junta. La dona se n’encarrega de la casa mentre s’amarga, viu com pot i somia en anar a viure a París. La resta, ja us la podeu imaginar. Desequilibri dels personatges. Plans truncats. Discussions. I una gran tragèdia. Revolutionary Road és una pel•lícula bastant recomanable en relació a fins a quin punt podem aconseguir tot allò que ens proposem. Fins a quin punt la vida està terriblement mal plantejada. I fins a quin punt ens hem d’amargar sense aconseguir, mai, una felicitat absoluta. Reflexionem-hi, si us plau. La pel•lícula, a més, compta amb les interpretacions secundàries de Kathy Bates, Dylan Baker o el nominat a l’Oscar Michael Shannon (compte amb el seu personatge!) i té una esplèndida escena final com a perfecta conclusió de tot plegat.

Fins aquí, les estrenes més destacades d’aquesta setmana. Potser trobeu quelcom interessant en el paràgraf següent. Però ara no tinc cap més remei que parlar breument de dos pel•lícules que, en aparença, ja em resulten insuportables. Per una banda, el còmic Rob Schneider (que una de les poques coses bones que ha fet ha estat donar-se a conèixer en aquest gran programa nord-americà anomenat Saturday Night Live) es passa a la direcció amb una pel•lícula anomenada El gran Stan (Big Stan). Si no em vam tenir prou amb les seves cèlebres Gigoló (i seqüela), Estoy hecho un animal o Este cuerpo no es el mío, ara torna a la càrrega amb la història d’un pobre home que, aterrat per la idea d’ingressar a la presó a causa d’un delicte fiscal, donarà classes d’arts marcials amb un professor prou peculiar. Sí, aquesta és la història. No hi ha més. Cal apuntar, però, que el peculiar professor és el pobre David Carradine. Que també hi surt la Jennifer Morrison, de la sèrie House. I que l’escatologia i l’humor bàsic hi tindran un fort acte de presència. Per acabar de rematar aquest primer tram, cal esmentar també l’estrena d’una d’aquelles seqüeles que no feien molta falta. Es tracta de Transporter 3 (Le transporteur III, dirigida per Olivier Megaton). Continua estant protagonitzada per Jason Statham. I, a tall de curiositat, hi apareix també Robert Knepper, el T.Bag de la malaurada sèrie Prison break.

I com que és molt tard i tinc ganes d’anar a dormir, acabarem ràpidament amb un petit comentari en relació a les tres últimes propostes internacionals. En primer lloc, La mujer del anarquista, pel•lícula co-produïda entre Espanya, França i Alemanya i dirigida per Peter Sehr i Marie Noëlle, torna a tocar el tema de la Guerra Civil espanyola (¿cal que faci algun comentari al respecte?) amb la història d’amor entre una dona d’idees liberals i un líder anarquista. Ells són María Valverde i Juan Diego Botto. I la resta, ja us ho trobareu si l’aneu a veure. També ens ha arribat una pel•lícula argentina, dirigida per Ariel Rotter i anomenada El otro. I no, no es tracta d’una segona part de la pel•lícula d’Amenábar amb una Nicole Kidman hormonada, ni un biopic sobre un dels personatges de Lost (perdoneu aquests comentaris tan barats i lamentables). La pel•lícula va aconseguir el premi al millor actor (per Julio Chávez) en el festival internacional de cinema de Berlín i, al llegir l’argument, no he pillat de la missa la meitat. Mireu el tràiler i aclariu-vos. Per últim, les sessions d’aquesta setmana es completen amb el documental Arropiero, el vagabundo de la muerte, dirigit per Carles Balagué, que analitza la vida de l’assassí en sèrie més sanguinari que ha tingut Espanya.

La setmana que ve, Tom Cruise passa de la cienciologia al nazisme, tindrem un dubte religiós i prendrem mal exemple de la vida mentre morim penjats. Tot això, en set dies.

26.1.09

Entrevista 'Odio Barcelona'


Molta gent odia Barcelona per raons diverses, ja sigui perquè és un ciutat cara, perquè pensa més en els turistes que en els propis barcelonis, o bé perquè hi conviu un tipus de bohemia a qui ningú sap dir que no té talent. 'Odio Barcelona' és un llibre que reuneix aquestes queixes i algunes més i que pretén destil.lar odi en cada lletra i en cada coma, a més de reunir els millors autors de la literatura emergent afincada a la nostra ciutat.

Nosaltres vam entrevistar a dos dels seus autors, Javier Blánquez i Lucía Litjmaer, i l'editora de l'editorial Melusina, Ana S. Pareja i ens van explicar els motius que han mogut a escriure llibre i també alguna cosa que en el fons els agrada de Barcelona. Si clickeu aquí, podeu sentir l'entrevista.

Per cert, 'Odio Barcelona' és un llibre amb myspace.

22.1.09

Discos Castelló i reflexió (melancòlica) sobre el panorama musical actual.


Ens en vam assabentar per que va sortir a la premsa, Discos Castelló, la mítica botiga del Carrer Tallers presentava un concurs de creditors a causa de l'agreujament de dues crisis, la econòmica i la de la indústria musical, degut a la devallada de la venta de CD's i l'augment de la descàrrega de música.
No em considero un comprador habitual de la Cadena Castelló, però si que he de dir que sóc dels que segueixen comprant música, i com a comprador habitual acostumo a freqüentar tots els establiments possibles a fi de contrastar preus, col·leccions, estils i temptar la sort de trobar una joia entre les rengleres de discs ordenats de les botigues de música. La trista notícia em va fer posar melancòlic, alhora que impotent. Hi ha coses que em fan reflexionar sense treure'n, gens ni mica, l'aigua clara. Quan més viva que mai, està la música, en les nostres vides ,i en la dels que ens envolten, més superficial es torna tot el que l'envolta.
Per una raó o per una altra, sóc dels que davant d'una mala noticia, sempre intento trobar-li l'escletxa d'esperança, així que desseguida vaig anar a buscar el significat de la frase, Concurs de creditors, que curiosament correspon al que antigament s'anomenava suspensió de pagaments, frase que tot i denotar certa sensació d'inseguretat empreserial, no obligatòriament significa la desaparició o tancament de l'empresa afectada. La qüestió és senzilla, i ara em posaré tècnic, la intenció que té una empresa, al declarar-se en Concurs de Creditors és que té la necesitat de regular el repartirment de les seves pèrdues quan no pot fer front als seus deutes. La finalitat, doncs, és organitzar les finances de l'empresa concursant per tal d'aconseguir que el major nombre de creditors, cobrin el màxim possible. Això significa que Discos Castelló no és una empresa insolvent, sinó que no disposa de la quantitat suficient de diner líquid per fer front als deutes que envolten a l'empresa. I el diner no és beu, líquid és sinònim d'efectiu en termes econòmics, i Discos Castelló, segons indiquen tots els articles que he llegit, disposa de 10 establiments i dóna feina a més de 50 persones. Per tant, disposa del diner amb el qual fer front a les seves despeses, amb l'inconvenient de que aquest es troba traduït en béns materials. L'empresa conserva el perfil que tant predomina al nostre país, el de petita i mitjana empresa. La possible desaparició de Discos Castelló suposaria, no només la pèrdua de la botiga de música on els vostres pares hi van a comprar música per preparar els vostres regals de nadal, sinó que a més, suposaria una restructuració de personal a petita escala del que fan les grans multinacionals del sector automobilístic en moments com el present.
La finalitat amb la qual escric aquest article no és, únicament, fer-vos una demostració d'economia de l'empresa aplicada al context macroeconòmic de crisi actual, sinó despertar una mica de debat, que és el que més m'excita. Així doncs, us convido a imaginar-vos el carrer tallers sense els actuals tres locals que Discos Castelló hi té, per que hi situeu tres botigues de roba molona. Encara que, ara que hi penso, el Bred & Butter també ens abandona, així que potser imagineu-vos hi tres establiments estil FNAC, grans magatzems de cultura a la carta que tot i afectar-los hi igual la crisi, són els que millors sobeviuen al context de crisi econòmica i cultural.
Més amunt, ennegria una frase a la qual em vull referir abans de concloure el text. Actualment l'accés a la cultura el tenim tant a l'abast que les conseqüències més directes d'això són que l'escena s'està superficialitzant. Els segells discogràfics s'han d'adaptar al mercat i per això aposten per propostes amb alt contingut mercantilista. L'exemple més clar d'aquesta política és la proliferació de la cultura del hype i la dificultat de trobar grups actuals amb una carrera destacable. És molt fàcil, actualment, trobar grups de masses amb una única discografia de dos o tres discos de bagatge. La música ha deixat de ser un element més de la cultura que envolten les tribus urbanes per convertir-se, paulatinament, en un producte, més aviat estètic. Sembla que la gent, prioritzi més abastar com més música millor abans que aprofundir en la carrera d'un artista. Mirat d'es d'aquest punt de vista, això és positiu pel mercat musical, ja que es crea un escenari idílic per l'aposta de la música en directe, i d'aquí la proliferació de tants festivals. També estic d'acord que aquest escenari ha donat moltes oportunits al triomf de bandes, entre les quals m'agradaria incloure-hi Manel. Manel, per buscar un exemple de casa, ha estat un dels grups més beneficiats per la cultura de descàrrega directa. Als seus concerts, abans d'haver tret el seu disc, la gent en massa ja tararejava les lletres de les seves cançons. Aquesta evidència em fa reflexionar i trec la conclussió de que actualment, la música es deixa de consumir en format físic per passar-se a consumir en directe. Els concerts i els festivals estan plens, però les botigues buides, i com a conseqüència, els blogs de descàrrega directa i els programes de P2P treuen fum.
Llegint els comentaris de la notícia que el diari Avui va fer sobre Discos Castelló, hi vaig trobar moltes opinions. Majoritàriament es lamentaven de la pèrdua d'una botiga tant mítica, però d'altra banda trovaben just que desaparegués ja que, segons ells, és símptoma del canvi de la societat. Que no troben just que s'hagi de pagar per la música i que els artistes el que han de fer és tocar i no compondre un tema del qual se n'aprofitaran la resta de les seves vides, cobrant els respectius cànons d'autoria. Jo no se que n'opineu vosaltres, però penso que aquesta expressió és d'alt contingut egoïsta. Fa molt temps, algú em va proposar un escenari fictici, 'imagina't que els músics fessin vaga...'. Quanta raó, els músics tenen un ofici molt important pels nostres sentiments. Sovint, exerceixen una feina per la qual un psicòleg ens cobraria alts honoraris, i nosaltres, en canvi, els hi paguem així, amb el que tant caracteritza la raça humana, amb egoisme.
Respectem la música, siusplau.

21.1.09

Més confirmacions al Primavera Sound'09

Amb només una setmana i un dia de diferència ens arriben la tercera part de les confirmacions del Festival Primavera Sound 2009, que tindrà lloc els propers dies 28, 29 i 30 de Maig. En aquest cas són alguns noms menys que la última vegada, tot i això el nivell és mante a l'alça. Sinó vegeu això, A Certain Ratio, una mítica banda que va començar els seus passos l'any 1977 a la ciutat de Manchester, per tant el que us podeu esperar d'ells, no és res més que Post-Punk ballable de primera qualitat. Ara que estem parlant de punk, direm que una de les altres confirmacions que ens han fet molta il·lussió és la dels yankees Jay Reatard. Que Mai a la Vida ja es va encarregar de fer sonar a les novetats fa poc més d'un mes. Clicant aquí podreu escoltar la càpsula on hi van sonar. Una altra confirmació bastant punk és la de Joe Crepúsculo & Los Destructores, dels quals només us podem avançar que és un grup creat, especialment, per l'ocassió. Altres confirmacions son les d'Art Brut, que ni fu ni fa, i la de la increïble banda de Bradford Cox, Deerhunter, que venen per tercera vegada, casi, consecutiva al festival. Cal recordar que van estar al Primavera Club'07 i al Primavera Sound'08, on hi presentaven l'anterior Cryptograms (Kranky, 07). Que era un àlbum que estava bé pero que no arrivaba al nivell de Microcastle/Weird Era Co. (Kranky/4AD, 2008), l'últim gran disc del 2008.
A un altre nivell hi trobem les altres dues confirmacions, Oneida i The Bad Plus, ambdues bandes explorant els universos més avantguardistes als que pot evolucionar el jazz, el 2-step i la música negra en general.

Per veure la resta de confirmacions del Primavera Sound'09 podeu clicar aquí, però com sempre acabem amb un vídeo i aquest cop ho farem amb un vídeo d'una actuació en directe dels Jay Reatard. Disfrutin...


20.1.09

LA GUIA DEFINITIVA Classe magistral

Bones. Torno a ser jo. Això és La Guia Definitiva. I crec que avui tinc moltes coses a dir. Perdoneu la tardança, però és que he tingut el valor i el coratge de veure la primera cerimònia de lliurament dels premis de l’Acadèmia del cinema català, aka els premis Gaudí. I sí, me l’he empassat gairebé sencereta (That’s what she said). Hi he observat alguns aspectes realment destacats. He vist unes ovelles cagant-se a l’escenari. Un pallasso fent-li un petó a Montilla. Uns micròfons dissenyats exclusivament per a gent d’una alçada considerable. Uns senyors fent el ridícul en calçotets. El discurs d’agraïment d’un director tirant a freak. I una Clara Segura amb els pits més immensos que he vist en la meva vida. Això és el que ha donat de sí la cerimònia. ¿Què a qui han premiat? Doncs mireu, hi ha hagut una mica de tot. Vicky Cristina Barcelona, Bienvenido a Farewell-Gutmann, El Cant dels ocells... Bé, ja ho podeu veure demà a la premsa, que en aquesta secció no estem per aquests menesters. Jo, mentrestant, m’aniré fent un bon pa amb tomàquet, que s’ha de fer país, coi! En un altre ordre de coses (com m’agrada dir això per enllaçar un tema amb un altre), resulta que avui aquest senyor anomenat Barack Hussein Obama prendrà possessió a Washington D.C. d’un càrrec prou important. Ho farà jurant damunt la Bíblia, evidentment. I no parlaria d’això si no fos per dos motius. En primer lloc, perquè en el moment en que un servidor està escrivint aquest (sempre) interessant article, el canal Cuatro (aquell que s’atreveix a tenir en la seva plantilla un personatge tan lamentable com Gonzalo Miró) està emetent un fals documental anomenat Muerte de un presidente. Un exercici que ens explica a mode d’hipòtesi què coi hagués passat al món si l’encara president (per unes hores) George Bush hagués estat assassinat. Tinc el DVD funcionant i, en algun moment, li pegaré una ullada a la pel·lícula. I, en segon lloc, cal avisar-vos (apreciadíssims lectors) d’un fet bastant sorprenent. Fa tres mesos es va estrenar als cinemes dels Estats Units la última pel·lícula d’Oliver Stone. Una pel·lícula que, sota el títol d’W. (a seques), ens narra a mode de biopic les aventures d’en George Bush des de la seva accidentada joventut fins la seva arribada al poder. El film està protagonitzat per Josh Brolin. Era un dels més esperats a les cartelleres estatals. I, senyors... en un gir que encara no he acabat d’entendre... L’ESTRENEN DEMÀ A LA 2 a les nou de la nit. Sí, l’emeten a la tele abans de passar pel cinema. Fa temps que Stone no fa res decent, però crec que pot ser interessant veure-la. Ara sí, comencem d’una santa vegada La Guia Definitiva d’avui, precedida pel que ha estat l’entradeta més llarga de la història. ¡I oju! Que el dijous sabrem els nominats als Oscar.

Aquesta setmana cinematogràfica només ens ha deixat sis estrenes. Una lacrimògena i publicitada producció nord-americana a major glòria d’un ex príncep de Bel-Air. Una altra pel·lícula de terror amb crits i una noia maca de protagonista. Una tonteria amb Kate Hudson. Una cinta espanyola que se’n fixa (que estrany) en els barris marginals. Una pel·lícula maleïda d’un director amb altibaixos. I una producció francesa decidida a ser una de les primeres obres de referència d’aquest nou any. I precisament, aquesta última pel·lícula és la que començarem a preanalitzar. La cinta en qüestió es titula La clase (Entre les murs). Està dirigida pel senyor Laurent Cantet (que ja ens havia portat pel·lícules com Recursos humanos, El empleo del tiempo o Hacia el sur). I és la que es va alçar amb la Palma d’Or a la millor pel·lícula en la última edició del festival de cinema de Canes. L’argument, a priori, no sembla que presenti una excessiva originalitat. Tenim una classe d’un institut situat en un barri conflictiu. Uns alumnes que van de rebels. I un nou professor que intentarà adreçar-los amb uns mètodes poc habituals. ¿Us sona? A mi sí. Però el que crec que farà que aquesta pel·lícula sigui especial és la visió diferent d’un director que ens pretén explicar aquesta clàssica història sense cap mena de convencionalisme. Afegeix això a un guió totalment prometedor i a unes crítiques internacionals absolutament favorables i ja tens, en un moment, la pel·lícula que hauries d’anar a veure aquesta setmana. Jo, en tot cas, la tinc com a prioritat. I si volem continuar parlant de barris conflictius o de gent que no ha tingut una sort excessiva en aquesta vida, caldria fixar-nos també en la producció espanyola El truco del manco, pel·lícula dirigida pel debutant i prometedor Santiago A. Zannou i protagonitzada, entre altres, per un senyor que li diuen El Langui, que jo no conec (perdoneu la meva ignorància), i que resulta que és el cantant d’un grup espanyol anomenat La Excepción. La pel·lícula, amb tres nominacions per a la propera cerimònia dels premis Goya i amb un repartiment format bàsicament per actors d’extraradi no professionals, narra la història d’un payo agitanado (això és el que hi fica a l’argument) que té mig cos afectat per una paràlisi cerebral i que, juntament amb un amic del barri que té un pare alcohòlic i amb problemes de salut (carai!), intentarà crear un estudi musical per tal de poder guanyar-se la vida amb el que és la seva passió, el Hip Hop.

També ens ha arribat, aquesta setmana, la darrera pel·lícula de Will Smith. Aquest cop, l’actor crec que no ens intentarà colar un pamflet religiós tal com va fer amb la pel·lícula Soy leyenda, sinó que torna a col·laborar amb el director italià Gabriele Muccino (amb el qual ja va realitzar la també lacrimògena En busca de la felicidad, per la qual Smith va rebre una nominació a l’Oscar) en una pel·lícula titulada Siete almas (Seven pounds). A la pel·lícula, en rols secundaris, ens trobem amb Rosario Dawson, Woody Harrelson o Barry Pepper i, pel que fa a l’argument, l’he llegit d’algunes webs i encara no sé de què coi va. Alguna cosa a veure amb una llista, no sé què relacionat amb la redempció, una malalta cardíaca que li canvia els plans al protagonista i un seguit de persones que necessiten ajuda desesperadament. Si algú en té més dades o ja l’ha anat a veure, que ens ho faci saber conseqüentment. Gràcies. També ens hem trobat amb la última mostra que ens indica que els senyors distribuïdors espanyols són realment intel·ligents (no sé si és una ironia). Aprofitant que fa dues setmanetes es va estrenar la darrera (i bona) producció de Guy Ritchie, Rocknrolla, s’estrena ara la pel·lícula Revolver. ¿I què és això, us preguntareu? Doncs la cinta anterior dirigida pel senyor Ritchie, que es veu que al seu dia va ser un fracàs i encara no havia tingut els sants nassos d’haver fet acte de presència al nostre país. S’aprofita així el nou ressorgiment del director, tot estrenant una pel·lícula protagonitzada per Jason Statham, Ray Liotta i André Benjamin que torna a tocar els pals bàsics de la seva filmografia. El joc. La màfia. La mort. I la venjança. I acabarem amb dos pel·lículetes més (nord-americanes), d’aquelles que si paguem per anar-les a veure és perquè ens ha passat alguna cosa realment irrecuperable al cervell. La primera és una cinta de terror titulada patillerament com La semilla del mal (del seu títol original The unborn, dirigida per David S. Goyer) que compta amb les interpretacions principals d’un Gary Oldman que necessita menjar i d’una noia anomenada Odette Yustman que, les coses com siguin i gràcies al Photoshop, té un cul d’aquells que provoquen infarts (perdó pel comentari, però és el que ens ven el pòster original). Per últim, ens arriba l’enèsima comèdia romàntica en relació a una cerimònia nupcial, tot i que en aquest cas intenti tenir un punt més gamberro. La pel·lícula en qüestió es titula Guerra de novias (Bride wars, dirigida per Gary Winick), està protagonitzada per Kate Hudson i Anne Hathaway i ens ensenya les terribles conseqüències que pot portar el fet que dues amigues de la infància decideixin planificar les seves respectives bodes per al mateix dia. Dos novies barallant-se. ¿Cal afegir alguna cosa més?

Compte, que la setmana que ve La Guia Definitiva us porta un producte estrella a càrrec de Mendes, Winslet i DiCaprio, una imbecil·litat d’un còmic nord-americà que aquesta nit veureu a El hormiguero, una parella d’anarquistes i una tercera part sense cap mena d’interès. See you next week.

17.1.09

Música # 11. Duets


La primera càpsula de música d'aquest 2009 us porta els duets més interessants que hem pogut escoltar darrerament: associacions musicals sorprenents, d'altres que no tant però amb resultats inesperats, concerts únics i fins i tot un nou segell musical que edita dos grups per separat. L'excusa perfecta per recuperar artistes com Scout Niblett i Bonnie 'Prince' Billy, She & Him, David Byrne i Brian Eno i Nacho Vegas i Christina Rosenvinge entre d'altres.

A les novetats escoltareu tastets del Merriweather Post Pavilion (Domino) d'Animal Collective, el Get Guilty (Matador) de A.C Newman i el noisepop del disc homònim (via Slumberland) de The Pains Of Being Pure At Heart. Per acabar, us expliquem per què no us podeu perdre el concert de Calexico el dimarts 20 a la sala Apolo de Barcelona.

Escolteu la càpsula aquí o al nostre perfil d'Scanner FM.

16.1.09

Cap de setmana de música local

Habitualment, Mai a la Vida és caracteritza per donar a conèixer l'actualitat músical a Barcelona. Així que és el que ens disposarem a fer en aquest post.

El cap de setmana comença avui i vindrà carregadíssim de propostes musicals amb denominador comú, totes són Made In Barcelona. La primera és aquesta tarda, a les 20:30, a la Sala Apolo per celebrar el IV Aniversari del segell local, Cydonia Records. Els encarregats de posar la música a aquest aconteixement seran Sanpedro, Madee i la joia del segell, Jeremy Enigk.
El mateix divendres, 16 de Gener, unes hores més tard -en horari de club- i a la mateixa sala però un pis més avall, és a dir a la [2] del Apolo, hi haurà una altra sessió de música local. En aquest cas, correra a càrrec de dos grups, els nouvinguts Homenatges, grup format pel duet, encapçalat pel polifacètic Arnau Sala (Ozonokids, Les Aus...) i Adrián (Veracruz), tots dos membres del grup d'impro-experimentació Bèstia Ferida, i Albaialeix, el famós duet psicodèlic, inspirat per música catalana dels 60's i 70's. Característics per la bipolaritat que els permet passar de la calma i la tranquilitat al sotrac de la veu desgarrada d'Aleix -actualment, també, membre del Guincho, amb el qual està de gira habitualment-. Degut a l'atrafegada agenda d'aquest grup, apadrinat per Sones, aquesta, serà una bona ocassió per veure'ls en directa ja que habitualment estan de gira per tot el món.
Finalment, dissabte tindrem l'ocassió de veure en directe a Ü_ma, el grup del qual Mai a la Vida, habitualment parla, i el grup El Petit de Cal Erill, un grup que ens encanta i que properament tindrem a l'entrevista. Les seves possibilitats són molt àmplies, música intimista amb detalls que van del folk a la electrònica, a més, a companyen la seva música de coros de nens petits. En definitiva, que el millor serà que els vegueu en directe. Les dades del concert són Espai Jove BocaNord (Carrer dels Agudells, Barcelona).

15.1.09

Entrevista a L'Ana és un Koala

Els que cada setmana escolteu la càpsula d'Actualitat ja hauríeu de saber qui ens dóna la benvinguda amb els seus acords. Si no, o sou uns desagraïts i no feu cas del que ens ve a explicar la Montse Casas, que sapigueu que són L'Ana és un Koala, o el que és el mateix, l'Adrià Gonzàlez (veu i guitarra), el Roger Palacín (bateria) i, evidentment, l'Ana Andrés (baix, teclat i veus). L'Andrea Valverde va parlar fa uns dies amb els dos primers, que ens van explicar qui són, d'ón vénen i on aniran quan l'Ana torni de la baixa de maternitat. A la primavera del 2008, L'Ana és un Koala van publicar Basat en fets reals (Discmedi), onzè millor disc nacional segons la nostra llista.I a l'Andrea, com que li agrada molt el pop i pop és el que fan ells, també en van parlar una mica.

Escolteu l'entrevista aquí o al nostre perfil d'Scanner FM.

13.1.09

Noves Confirmacions al Primavera Sound 2009

Un servidor no es creu que cap de vostés no hagi vist, encara, l'actualització del cartell del Festival Primavera Sound 2009. Per si a cas, parin compte que aquí els hi ho detallarem breument i de forma concisa i clara per que puguin tatxar de la llista tots els artistes que tenien ganes de veure i que per fí han confirmat...
Abans que res, però, direm el més important, que aquest any un dels escenaris durà per nom Pitchfork, ja que estarà apadrinat per aquesta prestigiosa revista online. De fet, cal que recordeu que Pitchfork també s'encarrega d'organitzar un festival a Chicago. Els que conegueu la web sabreu que la filosofia Pitchfork és la d'estar al dia amb les novetats musicals més destacades. Res a veure amb NME. Amb això no pretenc ensabonar a Pitchfork, al contrari, només ironitzar una mica. En definitiva, que a Pitchfork són molt undergrounds i això del mainstrem indie made in england no ho toquen, ara bé el que si que toquen és la filosofia hype, tant extesa en els últims anys. Per aquesta raó grups tant molons com Vivian Girls, Wavves, Crystal Stilts, The Tallest Man On Earth, Ponytail, Crystal Antlers, The Bug, Bowerbirds, The Mae Shi i Plants & Animals se sumaran al cartell del Primavera Sound 2009 per cortesia de Pitchfork.

Cal recordar, però que totes aquestes confirmacions se sumen a la llarga llista de noms que ja hi havia, My Bloody Valentine, Spiritualized, Damien Jurado, Throwing Muses, The Vaselines, The Soft Pack, Gang Gang Dance, etc...

Us demanem atenció i paciència per que d'es d'avui fins al dia de la celebració del festival, anirem presentant un a un tots els grups que tocaran al festival, a fi que quan arribi l'esperat moment pugueu ser capaços de fer veure que canteu les cançons amb una birra a la mà. De moment l'únic que us podem oferir és un vidio de la banda que més il·lussió ens ha fet que confirmessin, els desfassats The Mae Shi, sis desfassats de Los Ángeles, California, que fan algo així com punk experimental. El vídeo és del tema Run To Your Grave del seu últim àlbm Hlllyh (Team Shi/Moshi Moshi Records, 2008).




LA GUIA DEFINITIVA Espectador busca pel·lícula

La veritat és que volia començar aquesta entradeta d’avui amb alguna que altra reflexió personal en relació a l’absurditat, les paranoies i les casualitats de la vida. Probablement digui alguna cosa a continuació. O no. No ho sé. També volia comentar quelcom (com m’agrada aquesta paraula) en relació a aquestes festes nadalenques, la nit de Cap d’Any o les últimes pel·lícules que he vist. Potser que ho faci després. Tampoc ho sé. El que és cert de veritat és que ara mateix estic en estat de xoc. Aquesta nit m’he menjat una pizza. Digueu-me bàsic. He mirat el programa de Wyoming, un dels pocs que valen la pena. També he vist, sorprès, el joc que ha donat Will Smith com a convidat de El hormiguero, un programa que abans tenia certa gràcia i que ara sembla que estigui dirigit pels creadors de Los Lunis o del Club Megatrix. Però un fet apoteòsic ha succeït a continuació. Ha aparegut la madame de Cuatro, Luján Argüelles, amb un programa titulat Granjero busca esposa. La meva ment ha estat presa durant hora i mitja davant la pantalla televisiva. Cinc senyors de camp (atenció al señó andalú i al jove lleidatà!) fent una mena de càsting per trobar la dona que realment els faci feliços. Que els acompanyi a matar porcs i vaques. Que els ajudi amb la collita anual de coliflors. I que els deixi ben satisfets al llit per les nits. Un programa, si més no, desconcertant. Un servidor, feia temps que no reia tant. En un altre ordre de coses, ja sé que ahir es van celebrar els Globus d’Or. M’agrada que una sèrie com 30 Rock s’hagi endut, un cop més, el premi a la millor comèdia televisiva. Però Entourage, Weeds i, sobretot, The office, em continuen entusiasmant d’una manera sobrehumana. També em crida l’atenció que li hagin donat un nou premi a Mad Men, sèrie que començaré a veure en breu. En l’apartat cinematogràfic, una nova pel·lícula apunta molt molt molt amunt. És la nova cinta de Danny Boyle. Es titula Slumdog Millionaire. I té molt bona pinta. Vicky Cristina Barcelona és la millor comèdia, tot i que Escondidos en Brujas és prou superior. Me n’alegro, també, per Kate Winslet. I espero veure aviat la interpretació de Mickey Rourke a The Wrestler. Per la meva part, res més. Comencem l’anàlisi d’aquesta setmana, que ja és prou tard. Només dues coses més. RocknRolla mola. Mola de veritat. I Australia fa fàstic. Fa fàstic de veritat. Let’s do it.

¿I amb què comencem avui? Doncs mira... ja que hi som... fem-ho amb Gus Van Sant que, aquest cop, torna a tocar el tema de l’homosexualitat des d’un punt de vista reivindicatiu a mode de biopic. La pel·lícula en qüestió es titula, aquí, Mi nombre es Harvey Milk (Milk a seques en la versió original) i el seu protagonista és un senyor anomenat Sean Penn que, suposem, veurem nominat als Oscar d’aquí dues setmanes. La pel·lícula, a més, compta amb la participació d’altres actors com Emile Hirsch, James Franco, Josh Brolin o Diego Luna i parteix d’un argument que centra la seva mirada en la figura de Harvey Milk, el primer polític en actiu (en aquest cas, del govern de la ciutat de San Francisco) que va reconèixer de forma oberta la seva condició d’homosexual. ¡Compte, que estem parlant dels anys 70! Com podeu suposar, aquest factor no va agradar a segons quins sectors d’una societat que, encara avui en dia, continua sent terroríficament rància en la seva mentalitat bàsica. ¿I com creieu que es van acabar traient de damunt aquest terrible problema? Efectivament, amb un assassinat. Gus Van Sant ens explica, amb la seva pel·lícula, la lluita per la igualtat de drets que va emprendre el senyor Milk fins allí on va poder. El que també ens ha arribat aquesta setmana a la cartellera, amb una mica menys de renom, és una pel·lícula de Helen Hunt anomenada Cuando ella me encontró (Then she found me). I dic que és una pel·lícula de Helen Hunt no només perquè ella hi aparegui (de fet, és la protagonista) sinó per que aquesta és la seva primera obra com a directora. La veritat és que a simple vista, pot semblar que la pel·lícula tingui un plantejament tirant a indie. Té una visió pròpia. I juga amb el drama i la comèdia romàntica amb el clàssic tema de dona de certa edat que es veu abandonada pel seu marit i s’acaba enamorant d’un altre home més interessant. En aquest cas, el pare d’un dels seus estudiants. Entre el repartiment hi destaquen, a més, actors com Colin Firth, Bette Midler o Matthew Broderick.

I ¡oju peligru! que per fi ha arribat a les nostres pantalles el temut i a la vegada esperat remake nord-americà de la pel·lícula REC. Ja sabeu que la indústria de Hollywood acostuma a fer (ells que poden) remakes per a tot, ja que l’opció de que la gent vegi la pel·lícula original subtitulada és una cosa molt descabellada. La història és la mateixa. Els mitjans, suposem que més elevats. Es canvia Barcelona per Los Angeles. I es roda en anglès. El resultat es titula Quarantine, està dirigit per un tal John Erik Dowdle i, al menys, té una cosa que em crida l’atenció d’una forma absoluta. La seva protagonista és Jennifer Carpenter, altrament coneguda per ser Debra Morgan, la malparlada germana d’aquest ésser tan entranyable anomenat Dexter. Ja veurem el resultat. També torna a fer acte de presència, aquesta vegada amb una mica menys de bombo, el realitzador Edward Zwick (ja ho sabeu, Leyendas de pasión, El último samurái, Diamante de sangre...) amb una pel·lícula titulada Resistencia (Defiance) i protagonitzada per Daniel Craig, Liev Schreiber i Jamie Bell, altrament conegut com a Billy Elliot. La pel·lícula centra el seu guió a partir d’una història real ubicada a l’Europa Oriental, en plena segona guerra mundial, en la qual tres germans refugiats en un bosc proper a casa seva començaran la seva particular lluita contra els nazis, venjant la mort de molts dels seus éssers estimats i ajudant, d’una forma bastant peculiar, a salvar a milers de persones. Segurament, la cinta sigui del tot interessant, ben plantejada i ben realitzada. Tot i que un servidor continua pensant que Edward Zwick sempre fa la mateixa pel·lícula, canviant només l’espai i l’època de la seva acció. També ho podeu comprovar al cinema.

I acabem amb la quota cent per cent europea. Una producció francesa que està entusiasmant arreu on s’estrena i que ja s’ha convertit, automàticament, en la pel·lícula autòctona més vista del seu país. Una curiosa aportació britànica de baix pressupost. I un drama austríac la mar de profund. Comencem amb Bienvenidos al norte (Bienvenue chez les Ch’tis), una pel·lícula dirigida per Dany Boon, de caire independent, que ha aconseguit gràcies a un inefable boca-orella ser la pel·lícula més exitosa de la història del cinema francès, amb més de vint milions d’espectadors. La pel·lícula, que ara inicia la seva marxa triomfal a nivell internacional, parteix d’un d’aquells arguments bàsics que toquen de prop i que es basen en les diferències culturals entre humans aparentment similars. Bienvenidos al norte ens ubica en la vida d’un pobre carter del sud de França que, contra la seva voluntat, acabarà destinat a Bergues, un petit poble del nord (gairebé a la frontera amb Bèlgica) de la peculiar regió francesa Norte-Pas de Calais, on es parla un estrany dialecte del francès (el ch’ti) totalment incomprensible per la resta d’habitants del país. A partir d’una visió pessimista i suposant que aquest poble serà horrible i ple d’habitants rústics i curts de gambals, el protagonista se n’acabarà adonant que el lloc té un ambient idíl·lic, amb habitants del tot encantadors. La proposa britànica es titula El hijo de Rambow (Son of Rambow), està dirigida per Garth Jennings i ens narra una pel·lícula d’aparença senzilla, ubicada a la dècada dels vuitanta, en la qual un grup de nens decidiran recrear i filmar pel seu compte una mena de remake de Rambo: Acorralado per tal de presentar-lo a un certament de curtmetratges organitzat per la BBC. Per últim, l’austríaca Import/Export, dirigida per Ulrich Seidl, ens mostra dos històries centrades en la immigració d’est a oest i viceversa. Per una banda, la història d’una infermera amb problemes econòmics que decidirà deixar enrere Ucraïna i viatjar fins a Occident buscant una vida millor. Una vida en la qual acabarà, primer, com a senyora de la neteja i, segon, com a model porno a Internet. I la història d’un guàrdia jurat aturat i ple de misèria que decidirà traslladar-se a Ucraïna, país on acabarà exercint de transportista i reparador de màquines escurabutxaques.

La setmana que ve, Will Smith ens farà un truc amb un revòlver i viurem, dins una malèfica classe, una autèntica guerra nupcial.

8.1.09

Sobretaula amb Pere Agramunt i Guillem Gisbert @Sala Apolo, 7 de Gener de 2008


Si el 2008 té dos noms destacats en quant a música en català es refereix, aquests són Manel i La Brigada. Manel més que res ja que sembla que el seu folk rock mediterrani d'arrel tradicional ha arrassat, fins i tot més enllà de les fronteres de parla catalana. No hem d'oblidar que van estar tocant a Madrid gràcies a la gentilesa del festival Primavera Club i que Rockdelux i Mondo Sonoro, dues de les revistes amb més tirada a nivell estatal, els han inclòs en posicions ben elevades, contrastades amb altres artistes de renom . A més, cal tenir en compte que entrevistes de totes dues bandes han estat afegides en el seu apartat nacional. Fet que haurà despertat interés per part del públic de parla no catalana.
La Brigada, per la seva banda, ha estat disc de l'any segons la redacció de Catalunya de Mondo Sonoro, i a més Mai a la Vida, l'ha inclòs en el seu Top Ten de discs nacionals. La Brigada, a més, ha comptat amb un suport mediàtic inmillorable. Mostrant-se molt actius per tots els mitjants d'informació de masses catalans, tant públics com privats.
En definitiva, que el significat de tot això indica que l'estat de salut de la música en català és inmillorable. Però de totes maneres, això ja ho sabíem de fa temps. Un dels símptomes d'això és que els Caprichos del Apolo aquest any s'han inagurat amb la mítica Sobretaula organitzada pel segell Bankrobber. Hi van participar Pere Agramunt, de La Brigada, i Guillem Gisbert de Manel. Tots dos van contrastar posicions i van reivindicar les seves influències i afinitats cantant conjuntament a viva veu i amb l'ajuda d'instruments tant senzills com la guitarra, l'ukelele, l'harmònica i algun que altre instrument de percussió. El ritme del concert va ser distès, tot i això, en alguna ocasió hi va mancar una mica més d'interealció. S'hi van sentir moltes cançons conegudes, entre d'altres, el repertori casi complet d'ambdues bandes i moltes versions. De fet van començar amb Magnetic Fields i cap al final va sonar un tema interpretat per Agramunt d'Eef Barzelay, alma mater de la banda nordamericana d'alt-country Clem Snide. Tot i això no hi van faltar, Common People en català i un tema de Paul Simon. Durant tot el concert es va notar la diferència de caràcter entre tots dos personatges. Això es va veure en les versions, Agramunt es va decantar per una vessant més pop, mentres que Gisbert va preferir llençar-se a lo teatral -la seva veu és magnífica- i va acabar el concert amb una versió d'Olé Olé de Lili Marlene, metaforitzant una mica la situació. No cal oblidar que les sobretaules són això, taules, gin-tònics, bona música en format íntim i fum, molt de fum...

5.1.09

Entrevista a Sweater

Entrevistem a Sweater, un grup que sens dubte donarà molt a parlar. Els podreu veure en breu, per a ser més exactes el proper 10 de Gener a la presentació del Let's Festival. Sweater acaba de treure el seu disc: ' Plan Magistral', molt recomanat des del Mai a la vida, a més us el podeu baixar directament a la seva web. El grup, va guanyar el concurs de maquetes de La Vanguardia i la UB i s'han produït ells mateixos el seu primer disc. D'això i molt més en parlem en aquesta entrevista que podeu escoltar aquí o bé, com ja sabeu, al nostre perfil del Club d'Scanner FM.
PD. La foto és de l'Alberto Polo.

3.1.09

El primer concert de l'any. Extraperlo @Heliogàbal, Festa Presentació Segell Doble Vida


Bon any nou, amics i amigues del Mai a la Vida.

Esperem que la ressaca de les festes no us serveixi com a escusa per que aquesta nit us perdeu el primer concert de l'any recomanat per aquesta redacció. Les raons per anar al concert son varies. Jo us en relataré algunes. Hi tocaran els tropicalistes Extraperlo, que retornen als escenaris per presentar Doble Vida. Un segell que neix amb l'anhel de reivindicar el valor de la música en un moment en el qual el format digital està escombrant, a marxes forçades, la música en format físic. Per aquesta raó, les referències de Doble Vida nomès les podran escoltar aquells que poseeixin un toca discos. Totes les referències seran editades en vinil. Una altra de les particularitats del segell és que neix per editar, exclusivament, singles compartits entre bandes de l'escena local amb un altre grup visitant (Segons ells, de la resta del món).
Darrera del segell hi trobem noms ben coneguts en l'escena local; Kiko Amat, Quique (Buen Ritmo, Días de Rubias...), Xavi Sánchez Pons (Mondo Sonoro), Dani Cantó (El Chico de la Leche), Miqui Otero (ADN, Go Mag...) i la Marta (No Band in Berlín.) Com que propostes com aquestes són les que alimenten la cultura, us recomanarem que dongueu suport a l'escena fent el vot de col·laboració amb el segell pagant els 5 € de l'entrada del concert que seran els que ajudaran a finançar l'edició de la seva primer referència. En aquest cas, un EP comprartit entre els barcelonins Extraperlo i els novazelandesos The Ruby Suns. Properament a la vostra botiga de discos preferida... dissabte, 3 de Gener a les 21:00 @Bar Heliogàbal.