30.6.07

Concerts i més concerts

No tot el que llueix són el Summercase, el Primavera Sound, el Sónar o Benicàssim. Encara que sense res de l’altre món, l’oferta de concerts de Barcelona és prou interessant com per dedicar cinc minuts el nostre temps d’incalculable valor.

Comencem per TV On The Radio, un d’aquests grups que estan tant de moda últimament. TV On The Radio, més que un grup, són una tribu de músics, concretament nou. Són de Nova York i des del 2001 ja han publicat diversos discos, com l’aclamat Ok Calculator (aclucada d’ull a l’Ok Computer de Radiohead), Young Liars, Desperate Youth, Blood Thirsty Babes i Return To The Cookie Mountain. Aquest darrer el van publicar l’any passat i va ser un dels millors de l’any segons els que en saben. A més a més, alguns membres dels TV On The Radio han col·laborat amb grups com els Yeah Yeah Yeahs, Celebration o Massive Attack i ells, al seu torn, tenen un col·laborador de luxe al Return…, el sexagenari David Bowie, fan de luxe de la banda. Diuen que va ser el mateix Bowie qui els va animar a gravar una cançó per ajudar les víctimes de l’huracà Katrina. La cançó es diu ‘Dry Drunk Emperor’. Com volgueeeent dir…

Si els voleu veure preneu nota: dimarts 3 de juliol a la [2] de l’Apolo. L’entrada anticipada val 20 euros (sumeu-li 5 euros si la compreu a la taquilla). La subdirectorä ja ha anunciat que signarà autògrafs mentre toquin els teloners a la taula de merchandising.

Uns altres que tocaran aquesta setmana a la ciutat comtal són els incombustibles Dorian, encara que a més d’un ens agradaria que s’acabessin de consumir d’una vegada. Com cada primer dijous de cada mes, la BeCool ens porta el BPop Club, una nit 100% pop amb Dorian com a caps de cartell i amb la companyia aftershow de Dj Niño i Sr Rosa. Els barcelonins repassaran els seus dos discos, amb especial atenció al darrer, El futuro no es de nadie. I és que estan de gira mundial, amb dates confirmades a Torelló, Arbúcies, Pontecaldelas, al FIB, al Contempopranea (al Mai a la Vida estimem Alburquerque) i al Sonorama.

I el proper divendres, a l’arxiconeguda Razzmatazz tocaran Mama Shamone, un trio de Londres una mica especial format per la líder i vocalista Mama, en Ru Man Chu i Flip X. Mama Shamone segueix la tradició que van iniciar els adorables Arctic Monkeys: petar la sala gran de Razz de matinada sense haver publicat un disc. Els anglesos tocaran a les 2:30 de la matinada, després que soni ‘Mr. Brightside’ i abans que ho faci ‘Un buen día’. Dels Mama Shamone podem dir que estan apadrinats per Robert Harder, productor dels Babyshambles del nostre estimat Pete (we love you), que els ha produït el single que tenen gravat.

I per acabar amb els concerts d’aquests dies que s’acosten, al Mai a la Vida us volem acostar què s’hi cou al Senglar Rock d’enguany, que per tercera vegada es celebra al Parc de Les Basses de Lleida.

Un dels grups que més ens interessen són (lo:muêso), de Premià de Mar, i que ja tenen dos discos al mercat. Intensitat, cruesa, emoció, dinamisme, contundència i molt de soroll. El Sr. Vermell els anomena els At The Drive-In del Maresme. Els segons destacats són Cabo San Roque, una petita orquestra de vuit músics i 40 instruments. Més de sis instruments per cap, tots ells de fabricació pròpia, és a dir, creats a partir d’objectes reciclats. Al Senglar Rock presentaran el seu nou espectacle ‘Música a Màquina’, com a avançament d’un nou disc que publicaran a l’octubre. Un altre que torna és Fermín Muguruza. L’ex cantant de Kortatu o Negu Gorriak ve a Lleida acompanyat de l’Afro-Basque Fire Brigade, una petita banda de 13 músics amb la qual barrejarà ritmes caribenys i africans davant del públic del Senglar. També destaquem Fishbone, uns californians que fan ska-funk amb tocs de metal i reggae, els quals, diuen, posseeixen un dels millors directes de l’escena alternativa.

Però què més? Doncs els nostres amics The Unfinished Sympathy, The Pinker Tones, els fascinats Sidonie, els brasilers Sepultura, els hardcoretes Revolta 21, els grans Els Pets, els incansables Lax’n’Busto i també Jofre Bardagí, Obrint Pas i Kabul Babà.

I com a sorpresa, Antonio Orozco. Qui doni la resposta més original a la pregunta de per què Antonio Orozco actua al Senglar Rock tindrà premi.










29.6.07

Propostes per Juliol

Sicalipsis Art. Porno arqueològic

Comencem les propostes del Mai a la Vida pujadets de to. Sicalipsis Art és una exposició eclèctica, polivalent i diversa com el sexe i l’art. Si mirem la llista d’autors de les peces exposades a l’exposició trobarem artistes llegendaris, alguns morts, altres de molt grans, i també de joves, tot i que fins i tot hi ha peces arqueològiques. Des d’obres excepcionals de l’art precolombí de l’Equador fins a alguna cosa de Joan Miró, tot passant per Miquel Barceló, Lydia Lunch, Keith Harina o Nazario Nush. En definitiva, Sicalipsis Art plasma visions personals de l’erotisme, des de la literalitat més pornogràfica fins a abstractes fantasies sensorials.

On: Galeria N2, al carrer Enric Granados 61.
Quan: Fins al 15 de setembre.
Quant: De franc.




A poc a poc i bona lletra

I per començar el juliol a un ritme pausat, l’espai Niu del Poble Nou ens presenta Slow, una d’aquestes mostres interdisciplinars que tant ens agraden. En aquest cas, trobarem animació, moda i música en un projecte de quatre artistes austríacs. Per entendre el concepte que vol transmetre Slow, procedim a descriure el primer objecte de l’exposició: 75 samarretes. Totes amb el mateix disseny, amb la paraula SLOW impresa. Cada samarreta es diferencia de la resta només en unes línees. Cada nova línea descriu el moviment que només es torna visible quan s’alineen totes les samarretes. I així de samarreta en samarreta Slow comença a caminar. Tot això es visualitza en un curtmetratge acompanyat amb música minimal electrònica, triada especialment per donar ritme i acompanyar aquest leeeeent moviment.

On: Espai NIU, al carrer Almogàvers 208.
Quan: Dijous 5 de juliol. De 18 a 22h.
Quant: De franc.



Difusor de graffitis

Difusor és un col·lectiu que treballa amb stencils, una mena de graffitis fets amb una mena de plantilles i que s’ha reunit a la galeria Miscelanea per denunciar l’ordenança contra l’incivisme que tant i tant ens ha canviat la vida. En qualsevol cas i tot i les denúncies, els senyors dels stencils centren les seves obres al voltant de l’urbanisme desenfrenat de l’extrarradi de les ciutats post-industrials com l’Hospitalet. Això sí, els artistes no són de la Torrassa sinó de Polònia, Dinamarca i França. A la Míriam Pons li va agradar força. “Normal de guai”, van ser les seves paraules.

On: Galeria Miscelanea, al carrer Guàrdia 10.
Quan: Des de dissabte 30 de juny fins al diumenge 15 de juliol.
Quant: De franc. Of course.

28.6.07

Cartell de Los Rotos

Avui Dijous 28 de juny toquen Los Rotos a les Festes de Sant Cugat.
A la Sala Vinil, Avinguda de les Corts nº5 a les 23.30.

Un acte recomanat i patrocinat pel Mai a la vida.

Dont worry, be loser!

27.6.07

28 semanas después. Más zombies

Marta Margalef again! Aquesta setmana la nostre redactora a l'ombra escriu sobre zombies, sota el pretext de l'estrena demà mateix de 28 semanas después, secuela de 28 dias después. Deixem que ens introdueixi al tema ella mateixa que en sap i es nota.
Pd. El dibuix del Zombie es una col·laboració de Pepo Moreno.

Endavant Marta, ara si:

Cuando los zombies dejan de ser simples muertos vivientes hambrientos de carne humana para convertirse en los protagonistas de un sinfín de películas capaces de crear un subgénero que siguen millones de personas en todo el mundo, llega el momento de hacerles un hueco en la cartelera y por qué no, en este blog.


Mañana, 29 de junio se estrena 28 semanas después, la secuela del film de terror 28 días después de Danny Boyle, rodada al igual que su predecesora íntegramente en Londres, pero esta vez por el director español Juan Carlos Fresnadillo, el mismo que dirigió al guapete de Leonardo Sbaraglia en Intacto.

La secuela de Fresnadillo se desarrolla unos seis meses (28 semanas) después de que un extraño virus aniquilara el Reino Unido infestándolo de zombies, mientras por su parte, los omnipresentes Estados Unidos decretan que ya no hay peligro de contagio después de aniquilar al último infectado y permitiendo la repoblación de la isla. Está claro que los yanquis se equivocan y que se les ha escapado algún “no muerto” decidido a hacerles la vida imposible.
En este caso el director español no cuenta con Cillian Murphy y Naomi Harries, los protagonistas de la primera parte que parecía que podían aparecer también en ésta, sino que en su lugar Catherine McCormack, Rose Byrne y Robert Carlyle son los encargados de correr como posesos delante de la legión de zombies que promete ser en esta entrega mucho más numerosa y sangrienta que la anterior.

Después del merecido exitazo que tuvo 28 días después , Fresnadillo se ha visto ante todo un reto para superar los resultados de la cinta de Boyle, que recaudó más de cien millones de dólares en todo el mundo a pesar de costar cuatro duros. Por el momento en Estados Unidos, el nombre de Fresnadillo se oye por todas partes y 28 semanas después está siendo todo un éxito.
Llevamos ya unos cuantos meses pudiendo disfrutar del trailer en nuestras salas de cine y la cosa promete, por que 28 semanas después tiene toda la pinta de ser una tremenda película de acción con zombies y muchas escenas gore de calidad. Para colmo, estaba previsto el lanzamiento de una novela gráfica de Steve Niles titulada “28 Days Later: The Aftermath”, que explica todo lo que sucede en el tiempo transcurrido entre 28 días después y 28 semanas después. Tuve ocasión de ojearla en una versión ebook que corría por la red hace unos meses y me dejó flipada. Lástima que desapareciera del mapa sin dejar rastro.

Pero está claro que no todo el mundo es tan fan de los zombies como una servidora, y nunca es tarde si la dicha es buena, así que si queréis iniciaros un poco en el género y empezar a vivir de cerca y casi a oler el aroma putrefacto de estos seres, os vamos a dar cuatro pinceladas con lo imprescindible.

1.
GEORGE A. ROMERO

Maestro, pionero y genio entre los genios del cine de zombies. Este director tiene el honor de contar con la llamada "La Trilogía de los Muertos" en su filmografía. Ésta, incluye las películas vitales y necesarias para meterse de lleno en el mundo de los no muertos : La Noche de los Muertos Vivientes (1968), Zombi / El Amanecer de los Muertos (1978) y El Día de los Muertos (1985) y La Noche de los Muertos Vivientes (1990), a las que se une la recientemente estrenada La Tierra de los Muertos Vivientes
con lo cual la trilogía pierde su esencia como tal para convertirse en un auténtico festival.

2. LOS MUERTOS VIVIENTES


El cómic por excelencia sobre zombies. Con las historias de Robert Kirkman y el dibujo de Tony Moore LOS MUERTOS VIVIENTES se ha convertido en el vivo retrato de lo que son las buenas películas de zombies a través de una historia entretenida y dinámica que lleva a la reflexión acerca de cómo está cambiando el mundo y el ser humano. Pero si por algo destaca esta fantástica serie de la cual sólo nos han llegado 4 tomos, es por lo realista de su dibujo, capaz de engancharte hasta el límite de pedir más al final de cada volumen.

3. EL AMANECER DE LOS MUERTOS

La secuela definitiva. Zack Snyder dirigió en el 2004 , el remake de la película del maestro Romero Zombie. Aunque en su época Zombie fuese considerada una producción menor y bastante limitada, podemos decir que cuenta con el mejor remake que se ha hecho nunca de una película de zombies, ya que Snyder recupera en El amanecer de los muertos la esencia inicial del género añadiéndole toques realmente magistrales que con los medios actuales convierten su película en una auténtica maravilla. Imprescindible.

4. SHAUN OF THE DEAD / ZOMBIES PARTY

Y como los zombies también se puede tomar a guasa un par de ingleses chalados se sacan de la manga una de las mejores parodias sobre este subgénero. En Shaun of the dead (Universal Pictures - 2004) un vendedor de electrodomésticos de 29 años que vive con sus dos mejores amigos Ed y Pete, ve como su novia le deja la noche antes de que el 90% de la población se conviertan en zombies.
Y el resto lo descubris vosotros mismos mientras Shaun y sus colegas intentan matar zombies armados una colección de discos de vinilo entre los que no se salva ni el "Diamond Life" de Sade..

Y si ahora mismo no sabéis como saciar vuestra curiosidad por todo lo que os hemos contado o creéis que los zombies no sólo salen en las películas sino que puede que vivan en la casa de al lado y tomen café en la cafetería de vuestro barrio, aquí os dejamos este divertido video para iniciaros en la convivencia con estos traicioneros seres. Y no lo olvidéis nunca : cuando los muertos caminan....los vivos corren.

El Festival Grec



El Festival Grec ja ha començat a rondar la nostra ciutat, des del passat 26 de juny fins el proper 5 d'agost podreu gaudir del millor teatre, dansa i música.


El Grec és un dels festivals més veterans de la ciutat, aquest any és la seva 31ena edició i ha sabut combinar durant tots aquests anys talents de la nostra terra amb altres d'arreu del món, oferint així una oferta molt variada i per a tots els públics. Aquest any però, val a dir, que han posat més atenció a les propostes més innovadores. Deu ser que perdien públic jove?
Igual sí i han decidit renovar-se o morir...En fi, cadascú té un concepte d'innovació...Però bé, deixem-nos de dissertacions, anem al gra.


Una altra de les característiques del Festival Grec és que acull molta diversitat d'arts: música, teatre, dansa, cinema en directe... I clar, per acollir tots aquests espectacles cal també molts escenaris. Per això cal estar atent a la programació perquè sinó potser que anem a veure un espectacle al lloc equivocat.


Al Grec teniu l'oportunitat de veure l'espectacle d'Standstill: 1,2,3, que és la posada en escena del seu últim i aplaudit disc Vivalaguerra, i és que després de més de 10 anys de carrera, els de Barcelona creuen que un concert no és res més que teatre.
Els que l'han vist, diuen que l'espectacle és molt i molt recomanable. Ja sabeu, Standstill, el dia 17 de juliol al Teatre Grec.



Però un bon oïent del Mai a la vida és una persona sensible i li agraden els cantautors, aquells que només amb la seva veu i una guitarra et poden fer posar la pell de gallina, com per exempleeeee, Jorge Drexler.
Vuit discos i un óscar per al otro lado del Rio avalen el gran talent de Drexler. El seu últim treball, 12 segundos de oscuridad, és un dels més melàncolics de la seva carrera. Podreu veure a Jorge Drexler el dia 25 de juliol també al Teatre Grec. Garantim que tindreu calfreds i pell de gallina en una nit d'estiu.

I de música només una altra proposta. Diuen que aquest grup també fa posar els pèls de punta, Antonhy and The Johnsons, que han passat de ser un grup qualificat d'extravagant a ser un dels més reconeguts per la seva capacitat de crear atmosferes sonores d'allò més emotives.
Antonhy and The Johnsons vénen al Grec amb el seu nou disc sota el braç, I'm a bird now i després d'haver cantat dos temes en l'últim disc de la islandesa Bjork. Tot un espectacle. Antonhy and The Johnsons el 18 juliol també al Teatre Grec, a Montjuïc.


Però canviem ja de registre, perquè als oïents del Mai a la vida també els agrada el teatre, però sobretot aquell teatre trangressor que va més enllà d'allò que ja està fet. I aquesta és quasi la definició de la companyia de Semolina Tómic, gran artista trencadora i directora de l'Antic Teatre. Aquesta companyia presenta aquest any al Grec l'obra “Lenin is Mine?” un espectacle multimèdia que ens mostra la caiguda del comunisme més desconegut, el de l'Europa de l'Est.
Podreu veure “Lenin is mine?” al Mercat de les Flors del 11 al 13 de juliol.


La proposta d'ara, va per als oïents més atrevits del Mai a la Vida, es tracta de la proposta del director de cinema Peter Greenaway que s'ha proposat fer cinema en directe. Ni més ni menys.
Peter Greenaway combina la música en viu del
dj Radar amb imatges de les pel·lícules de la sèrie Les maletes de Tulse Luper, que narra les aventures d'una escriptora entre 1921 i 1989, en paral·lel amb la història del segle XX.
Podreu veure a Peter Greenaway i a Dj Radar el 13 de juliol al teatre Grec, i direm allò típic,
que no deixarà indiferent a ningú.


I ara una última recomanació de teatre perquè no digueu que no sabeu que escollir. Us avisem que ens ha cridat l'atenció pel seu títol: God is a DJ.
God is a dj ens narra la història d'un dj i una presentadora d'un programa musical que decideixen vendre la seva vida en viu i en directe per televisió, a mode de reality show.
L'obra, del jove director alemany Falk Ritcher, té com a rerefons una crítica a la nostra societat i als canvis que s'hi produeixen. Podreu veure God is a Dj a l'espai Nau Ivanow del
28 de juny al 8 de juliol.


I un últim detall important, podreu comprar les entrades per als espectacles del festival al Palau de la Virreina a la Rambla, 99 o bé al telentrada de la caixa vermella del país que no direm el nom.

Mstrkrft. Més que música electrónica.


Jorge San Segundo ha col·laborat en diverses publicacions valencianes, en d'altres de format digital i ara, i en primicia, pels seguidors del Mai a la vida ens regala aquest article sobre Mstrkrft. I es que som humils i acceptem que la música electrònica ens queda lluny (hi ha vida més enllà del *Pop*, increïble però cert). Tot i això, li hem de retreure que hagi començat, el seu seguit de col·laboracions, amb un grup de nom inpronunciable....amb els problemes que té la sudire últimament (i sempre) amb la locució ens riurem una bona estona a la seva costa.
Gràcies Jorge, esperem que ens continuïs il·lustrant amb bona música.



Mstrkrft (pronunciado como Masterkraft) son un dúo canadiense de música electrónica. Sus componentes,Jesse F. Keeler y AI-P (Alex Puodziukas) se unieron en Ontario en el año 2005. El primero, venía de la formación Death from Above 1979 y el segundo de Girlsareshort.

En 2006 lanzaron su primer sencillo, “Easy Love” que vendría precedido, tras algunas remezclas, de su primer disco, titulado The Looks. El mismo grupo definió el disco como “Música disco underground oscura y house con elementos de la música rock americana” Aunque esto de las etiquetas es tan subjetivo como los colores…

Lo que si es cierto, es que tras la primera escucha, su sonido recuerda mucho, inevitablemente, a los franceses Daft Punk, en concreto a aquella joya llamada Homework. Ritmos repetitivos hasta el infinito, loops de ida y vuelta, voces robóticas y la sensación de que estás en una película de ciencia ficción. Tan sólo ocho canciones. Y todas ellas muy largas (ninguna baja de los cinco minutos)

El disco se abre con “Work on you”. Su tarjeta de presentación. Parece que nos dicen, así somos nosotros, si te gusta sigue escuchando, sino bájate aquí, porque no hay marcha atrás. Y es así, sin darte cuenta, pasamos al que fue su primer single “Easy Love”. A partir de aquí, empieza el sonido sucio. Muchas veces difícil de bailar, e incluso de escuchar.
En el quinto corte, “The looks”, nos dan un respiro, para dar paso a la pieza más curiosa del disco, que sería a su vez, el tercer single: “Street Juice”. Aparecen las guitarras y una voz masculina (en el resto de cortes son voces femeninas las que nos acompañan). Y si, ésta es su gran canción.
En los dos últimos cortes, vuelve el sonido sucio, con un final de fiesta por todo lo alto con “Neon Knights”. La canción que de debería tener cualquier grupo electrónico para cerrar una actuación. De esas en que pierdes el norte.

Un soplo de aire fresco, en un momento en que la música electrónica no vive su mejor momento, y que saciará nuestras ansias, hasta el próximo Octubre, cuando publicarán su segundo disco.

Let´s rock.


26.6.07

Una Guia Serièfila. Top Five


"Encarreguem a Xavi Arnaiz un anàlisi exhaustiu de les millors sèries de manofactura nord-americana. Ell ens crea aquest top ten (o top eleven) de les sèries que Mai a la vida t'hauries de perdre"
A continuació el Top Five d'aquesta gran Guia Serièfila que Mai a la vida et
pots perdre. Gràcies altre cop Xavi.

5. MUJERES DESESPERADAS (DESPERATE HOUSEWIVES)

Ho he de confessar... m’encanta qualsevol producció audiovisual que se centri en les vides quotidianes de gent acomodada en un típic barri residencial nord-americà. En aquest sentit, i seguint una mica l’estela crítica que va deixar aquesta obra mestra cinematogràfica anomenada “American Beauty”, van acabar sorgint multitud de produccions del mateix estil, amb més o menys fortuna. “Mujeres desesperadas”, en aquest cas, compleix de sobres les necessitats bàsiques del gènere. Amb un repartiment d’actrius protagonistes en autèntic estat de gràcia, encarnant personatges amb personalitats úniques i diverses, la sèrie narra la vida de Gabrielle (Eva Longoria), una llatina exuberant i ex model; Bree (Marcia Cross), la típica dona perfecta als ulls dels altres, però imperfecta als ulls de la seva família; Lynette (Felicity Huffman), una estressada executiva i mare de quatre fills i Susan (Teri Hatcher), una divorciada que no acaba de saber mai com conduir la seva pròpia vida i les seves relacions de parella. Probablement, “Mujeres desesperadas” és la dramedy més convincent de l’actualitat en tota la graella televisiva, ajuntant situacions absolutament dramàtiques amb brillants intencions còmiques de la millor manera possible. Tanmateix, la intriga i el suspens també acaben formant part de les seves trames, ja des de la seva excel·lent primera temporada fins l’actual, on la sèrie ha ressorgit d’una manera espectacular. Lluny ha quedat ja l’enigmàtic suïcidi de Mary Alice o l’aterrador subterrani de la nova veïna... Recordeu que no tot són alegries darrere les portes dels seus luxosos xalets, on les situacions més sòrdides poden acabar veient la llum.
El + destacat: La ja comentada conjunció entre drama i comèdia i un sentit crític i irònic que la fa única. Tanmateix, el repartiment total és excel·lent (personatges poderosos com el de Bree Van de Kamp s’acaben menjant la pantalla), a més de les noves incorporacions com la de l’enigmàtic Orson Hodges (Kyle MacLachlan, l’inoblidable agent Cooper de la sèrie “Twin Peaks”).

El – destacat: Només un petit estancament en la segona temporada, ja del tot solucionat en aquesta última.

4. 24

El thriller policíac més ben parit de la televisió mundial no pot ser cap altre que “24”, una de les produccions més ben cuidades, originals, frenètiques, trepidants i tècnicament perfectes a nivell narratiu i estructural del moment, que centra les seves trames a partir d’un personatge protagonista absolutament poderós i perfectament perfilat, l’agent de la UAT (Unitat Anti Terrorista de Los Angeles) Jack Bauer, interpretat per Kiefer Sutherland. La sèrie presenta una estètica molt innovadora, ja que té moltes trames que s’uneixen entre sí, utilitza la multi-pantalla (una de les característiques originals de la sèrie, molt imitada en produccions posteriors) per ensenyar-nos com van passant els minuts dels diferents personatges i aposta per uns guions àgils, unes bones actuacions i unes trames que s’apropen al thriller polític. Amb unes situacions d’autèntic infart i prestigiosos premis acumulats, la sèrie destaca per construir un relat explicat cronològicament i a temps real. És a dir, cada capítol de “24” dura seixanta minuts exactes (comptant les pauses publicitàries) i equival a una hora dels successos que es van desenvolupant a la sèrie (ex: cada capítol té un títol equivalent a aquest: “6 p.m. – 7 p.m.”).


El + destacat: La força narrativa del personatge de Jack Bauer, una qualitat cinematogràfica excel·lent i una linealitat magistral que fa que la sèrie no decaigui en cap moment.

El – destacat: Que continuï havent gent que titlli la sèrie de fatxa només per alguns moments concrets (el tema de les tortures), sense haver vist ni un sol capítol sencer. Es demostraria la seva equivocació.


3. WEEDS
I continuem amb més barris residencials. Aquest cop passem de les dones desesperades de Wisteria Lane als habitants del barri d’Agrestic en una de les sèries revelació del moment, “Weeds”, on Nancy Botwin (una recent vídua i mare de família) acabarà venent marihuana als seus veïns per, així, mantenir un alt estatus de vida al que tant ella com els seus fills ja estaven acostumats. La sèrie, una comèdia àcida de mitja hora que se situaria a mig camí d’altres productes com “American Beauty” (ja anomenada abans) o “Happiness”, ens presenta el tema de la marihuana com a simple pretext per endinsar-se en les vides dels habitants d’aquest barri residencial a través d’unes situacions hilarants i uns personatges del tot impagables. Nancy (Mary-Louise Parker), la protagonista i veritable estrella de la sèrie; Celia (Elizabeth Perkins), probablement un dels personatges femenins més potents de la televisió; o Andy (Justin Kirk), el vividor cunyat de Nancy. A destacar els fills de la protagonista, Silas (Hunter Parrish) i Shane (Alexander Gould), el regidor de l’ajuntament i “porrero” empedreït Doug Wilson (Kevin Nealon), la criada llatina o els proveïdors de Nancy, encapçalats per una extravagant matriarca. A tot això, només cal afegir que la sèrie s’emet als Estats Units per Showtime (canal per cable). Com a tal, té aquesta etiqueta de sèrie alternativa o de culte, a més de gaudir d’una gran llibertat creativa sense censura alguna en relació al sexe o els insults.


El + destacat: El repartiment de la sèrie al complet, encapçalat per una excel·lent Mary-Louise Parker, l’agilitat de la narració en cada capítol i unes situacions còmiques d’una categoria suprema.

El – destacat: Absolutament res. Només caldria posar-li un però al final de la segona temporada que, tot i ser força correcte, implica una situació un pèl exagerada, però igualment irreverent.

2. NIP/TUCK


A les portes de l’èxit es queden els dos cirurgians plàstics més calents de Miami en el que vindria a ser la sèrie més transgressora i políticament incorrecta de la humanitat, “Nip/Tuck”, creada per Ryan Murphy. Amb un trio protagonista d’autèntic luxe (Dylan Walsh, Julian McMahon i Joely Richardson), la sèrie centra les seves trames mitjançant la intromissió en les vides d’aquests tres personatges i el seu entorn, que s’engloba en la clínica privada de cirurgia estètica que comparteixen els dos protagonistes masculins. Per una banda, tenim a Christian Troy (Julian McMahon), un addicte al sexe que s’aprofita del seu estatus dins una societat absolutament classista. D’altra banda, el contrapès el trobem en el seu soci, Sean McNamara (Dylan Walsh) que, en aparença, viu una “feliç” relació estable amb la seva dona Julia (Joely Richardson) i els seus dos fills, destacant al problemàtic i sovint odiós Matt (John Hensley). Amb una crítica brutal a una societat cada cop més fastigosament materialista i superficial, “Nip/Tuck” s’endinsa en els indrets més crus a partir de les experiències dels propis protagonistes i dels pacients que passen per la clínica (el títol de cada capítol fa referència al nom del pacient en qüestió). Tanmateix, l’èxit de la sèrie radica en unes intencions dramàtiques absolutament coherents, amb casos que poden arribar a ficar els pèls de punta, i amb tocs còmics del tot punyents. Al ser emesa també pel canal nord-americà Showtime, la sèrie no es talla en mostrar en utilitzar un llenguatge real i mostrar la sexualitat tal com és, des d’una vessant més light a una mostra més radical o provocativa (violacions, incest, transexualitat, escatologia... el que no es veu a “Nip/Tuck” no s’acaba veient enlloc). En certa manera, pot ser titllada com una sèrie del tot surrealista, prodigiosa, irònica, xocant, sense pèls a la llengua i, sobretot, deliciosament entretinguda, donant una visió única i sarcàstica dels plaers i les desgràcies de la vida.


El + destacat: Uns diàlegs i situacions úniques amb unes intencions narratives crítiques i, sovint, que no s’acaben de prendre seriosament a elles mateixes (aquí radica la seva genialitat). Destacar també algunes escenes ja mítiques, el maquillatge i l’impressionant elenc d’estrelles invitades.

El – destacat: Els alts i baixos típics entre capítols i algunes situacions (poques) un pèl exagerades.


1. PERDIDOS (LOST)


I el lloc d’honor, el número 1 indiscutible d’aquest rànquing, és per a una producció que barreja intriga, suspens, drama, sentiments, emoció, misteri i pànic com només una gran obra d’art d’aquesta magnitud sap fer. Evidentment, parlem de la gran sensació del segle en forma de sèrie, “Perdidos”. Sent la líder indiscutible, a anys llum per sobre les altres (...ho sento per ser tan exagerat, però és que “Lost” em supera...), ens acaba plantejant un seguit de situacions i enigmes diversos gràcies a uns personatges complexos i contradictoris, dels quals anem coneixent més coses gràcies als flashbacks que apareixen en cada capítol, en un clima desconegut, aparentment paradisíac i amb una factura cinematogràfica del tot impecable. Tot va començar a la ja llunyana primera temporada (ara acaba de finalitzar la tercera), amb un terrible accident d’avió que va originar la situació actual dels nàufrags en l’entorn d’una enigmàtica illa. Per aquells que encara no han començat a veure la sèrie, és millor no comentar absolutament res de la trama o els personatges (en van sortint de nous i altres ens van abandonant) per no acabar soltant algun spoiler involuntari. Només cal indicar que la trama general de cadascuna de les temporades, simplement, ratlla la perfecció absoluta. Amb uns personatges fascinants com ara Jack (Matthew Fox), Kate (Evangeline Lily), Sawyer (Josh Holloway), Hurley (Jorge Garcia), Locke (Terry O’Quinn) o Sayid (Naveen Andrews), per citar només aquells que puc nombrar sense desvelar res de la narració, la sèrie sorgeix de les ments pensant de J.J. Abrams (creador d’altres sèries com “Felicity” o “Alias”) i Damon Lindelof (“Crossing Jordan”) que fan que “Perdidos” acabi sent la sèrie per excel·lència de l’actual graella televisiva. En definitiva, una sèrie coherent i amb un rumb fix (ja ens podem preparar per tot el que anirà venint) i d’una gran intel·ligència. A destacar l’increïble capítol final de la tercera temporada (en totes les lletres, PERFECTE) i la capacitat per fer-nos trencar el cap al personal amb múltiples teories. I es que cal recordar que res és el que sembla i, com diria Locke... no estem sols en aquesta illa!!!


El + destacat: Seguir la sèrie implica un èxtasis desmesurat i, de tant en tant, et pot agafar algun infart gràcies a una estructura ben definida (mitjançant el que passa a l’illa i els flashbacks dedicats a un dels personatges en cada capítol), girs argumentals inesperats, moments d’una tensió dramàtica del tot frenètica i un guió únic i irrepetible. Tanmateix, té els finals i inicis de temporada més innovadors i perfectes per damunt de qualsevol sèrie (especial menció pel final de la tercera).

El – destacat: Absolutament res. Només fallen els extres de l’illa, que són del tot innecessaris.


4 8 15 16 23 42

IN MEMORIAM

Algunes produccions encara en antena, com les comèdies “Scrubs” o “Todo el mundo odia a Chris” o els drames “CSI”, “Medium”, “Los 4400”, “Smallville” o la nova “Cinco hermanos” no han pogut ocupar un lloc exclusiu en el rànquing, però es necessari fer-los-hi una petita menció. Tanmateix, aquest punt “In memoriam” necessita reivindicar sèries que fa poc que ens han deixat i que, ara mateix, descansen en pau. Deixant de banda sèries més veteranes com “Friends” (la meva sèrie preferida per sobre de qualsevol altra), “Frasier” o “Will y Grace”, altres van veure la glòria durant anys. Començant per aquesta obra d’art suprema anomenada “A dos metros bajo tierra”, continuant per les desventures mafioses de “Los Soprano”, la immensitat de l’imperi romà a “Roma”, la majestuositat política de “El ala oeste de la Casa Blanca”, l’acció de “Alias”, aquesta obra d’absolut culte anomenada “Arrested development”, les fascinants vides en petits pobles com a “Las chicas Gilmore” o “Everwood”, el llunyà oest de “Deadwood”, les psicoanàlisis de “Huff” o els apassionants embolics juvenils de “The O.C.” fins acabar amb la recent finalitzada i estimulant “Veronica Mars”.

Tanmateix, cal mencionar algunes de les sèries estrenades en la última o últimes temporades que, per algun motiu o altre, encara no he pogut visionar i, per tant, valorar. Exemples com els de “Dexter”, “Battlestar Galactica”, “Como conocí a vuestra madre”, “Studio 60”, “The office”, “Jericho” o la única temporada de “Firefly” seran analitzats i suposadament gaudits properament.


25.6.07

The Rolling Stones. Una nit a l’infern



Edurne Vega (recordeu aquest nom perquè o com a guitarra de
Yeah!
, o com a sonista del B-Underground, aquesta noi arribarà lluny,) avui, i com a primera col·laboració al Mai a la vida, ens cedeix els drets d'aquesta crónica del passat concert dels Rollings Stones. Gallina de piel que diria algun ex-entrenador i ex-jugador del Barça. Cal dir, també, que les fotos també són seves i si en voleu veure més només cal que enllaceu, AQUÍ, amb el flickr del Mai a la vida.




El passat 21 de juny vaig viure una de les experiències que guardes amb lletres majuscules a la memòria.
Després de la decepció de l’any passat, hi havia ganes de Rolling Stones; tot i que no van omplir perquè un sector bastant ampli del públic es va enfadar i no va tornar a comprar les entrades.
La nit va començar amb Loquillo interpretant els seus clàssics més famosos pe rescalfar un públic que noe s va demostrar tan apassionat com en d’altres concerts de llegendes del rock. El van seguir els escocesos Biffy Clyro.


I després de molt esperar (van començar amb una mica de retard) va començar el Big bang que ens transportaria a l’infern. Literalment. Es va en cendre la pantalla de almenys 20 metres projectan una gran explosió que va culminar amb uns focs artificials i un primer pla d’un Keith Richards Sparrow tocant el riff d’ Start me up. A partir d’aquí pur rock’n’roll de la vella escola amb un incombustible Mick Jagger movent-se com un posseït durant més de 2 hores.


Sobre la resta del grup destacar a Ron Wood, que defensa amb molta dignitat les cançons amb la seva guitarra. No es pot dir el mateix de Richards, que semblava més un espectre d’ell mateix que una persona. Tot i això e sva emportar l’ovació més gran d ela nit quan va cantar en solitari, cosa que li va fer caure alguna llagrimeta. A partir d’aquí es va anar animant i ens va regalar un gran solo a la mítica Satisfaction.


Però no només de música viu la llegenda dels Rolling. Un gran escenari de l’alçada de l’estadi Lluís Companys amb una gran pantalla al darrera i dos annexos a les bandes, també ajuda. Durant el concert hi van haver focs artificials, dues grans fogueres per ambientar l’infern de Sympathy for the devil i el més sorprenent i impressionant : la part central de l’escenari va volar literalment fins al centre de l’estadi perquè puguéssin interpretar 3 cançons més a prop de la gent de les últimes files.


L’únic punt negatiu potser va ser que el públic va estar una mica fred durant gairebé tot el concert. A part d’això Ses Satàniques Majestats es mereixen un notable alt per portar-nos un cop més el seu rock’roll incombustible. Esperem que no sigui l’última vegada.










A continuació la réplica del Sr. Vermell, que per circunstàncies de la vida o de la feina, millor dit, passava per allà...



Quatre dies de montatge d’un escenari d’estructura semblant al de qualsevol edifici de Marina d’Or o del Benidorm zaplanesc. Un Estadi Olímpic de Barcelona amb vistosos forats a la pista i catires buides a les grades però amb l’aspecte de gran esdeveniment. Un vell rocker espanyol i tres xavals (o no tant xavals) escocesos mirant d’escalfar l’ambient com si d’aprenents dels grans mestres es tractés. Una hora de retard. Tot va sobre rodes. Entren a l’Estadi quatre furgonetas de luxe Mercedes. S’aturen darrera l’escenari, just a sobre de la pista d’atletisme. S’apaguen els llums. Cridòria. Pell de gallina. Ses Satàniques Majestats encara són grans. O almenys l’escenari ho és.


Cert és que Jagger i companyia ja són grans per a segons què, però quan els guitarristes Keith Richards, Ron Wood i el bateria Charlie Watts salten (és un dir) a l’escenari al son dels acords de ‘Start Me Up’ i les més de 40.000 persones comencen a botar (literalment) hom es planteja que tanta gent junta no pot estar equivocada i que, encara que ho estiguessin, sense cap mena de duote els Rolling Stones, el grup de rock més gran de tots els temps, han de seguir fent concerts. Tant hi fa que haguem d’esperar anys perquè confirmin una data per aquí a proa i que encara que ho facin, fins que no soni la música no poguem assegurar que toquin. Només per l’espectacle ja val la pena. D’aquells que cal-veure-abans-de-morir (o abans-que-morin, clar).


La tarda la va estrenar una altra vella glòria del rock’n’roll. Directament des del barceloní barri del Clot, José María Sanz Bertrán ‘Loquillo’, puntual a sobre l’escenari a tres quarts de 7, amb tot el sol caient-li a sobre. El ‘Pájaro Loco’ del rock patrio va tenir una bona rebuda per part dels primers que començaven a omplir l’Estadi Olímpic, els més fans dels Rolling, aquells que duien des de primera hora del matí fent cua. Els que van haver de sobreposar-se a una rebuda més freda van ser els escocesos Biffy Clyro, que repetien a Barcelona en només un mes després d’haver obert a mitjans de maig pels londinencs Bloc Party a Razzmatazz. Encara que servidor imagina que el trio de Glasgow no devia sentir el mateix. I és que, quasi quasi, els que els van veure aquell 15 de maig a Razz cabien al monstruós escenari de l’Olímpic. En ocasions com aquesta tant hi fa que no et facin gaire cas.


Segons l’horari que va facilitar l’organització, els Rolling Stones havien de començar a un quart de 10 del vespre, i ja sigui perquè les estrelles es fan esperar per sistema o perquè encara era de dia, fins al cap d’una hora Ses Satàniques Majestats no van arribar a l’Estadi. Menció a part mereixen les disculpes obligades de Mick Jagger en un perfecte català del Londres occidental: “Bona nit Barcelona. Bona nit Catalunya. Bona nit Espanya (sic). Sentim que sigui una miqueta tard. Gràcies per venir aquesta nit. Ens ho passarem molt bé”. Pel què fa estrictament a nivell musical, van oferir un setlist correcte, amb alguna absència destacada (on eren ‘Angie’ o ‘Paint It Black’?). En fi, és complicat que plogui a gust de tothom i d’alguna manera s’ha de justificar que la gira és per resentar l’últim disc, A Bigger Bang (dos anys després de la seva publicació, cal dir-ho tot), així que Mick Jagger va deixar de donar voltes a l’escenari (des d’aquí felicitem al càmera que el seguia, i entenem perquè dimonis està tan prim), va empunyar una Stratocaster i va entonar el senzill arpegio de la balada i single ‘Streets Of Love’. De tota manera, els clàssics bàsics no van faltar i va tancar la nit un Keith Richards pletòric fent botar de nou al públic amb el riff de ‘(I Can’t Get No) Satisfaction’. No podia ser d’una altra manera.
Encara que jo insisteixo, balada per balada em quedo amb ‘Angie’.


24.6.07

Una Guia Serièfila



Encarreguem a Xavi Arnaiz un anàlisi exhaustiu de les millors sèries de manofactura nord-americana. Ell ens crea aquest top ten (o top eleven) de les sèries que Mai a la vida t'hauries de perdre.

Un metge sense bata un pèl cabró, un pres fugat, una traficant de classe alta, el nou messies antiterrorista o un japonès d’ulleres caigudes són algunes de les noves sensacions televisives del nou mil·lenni. Just ara que s’ha acabat la temporada de sèries als Estats Units (amb les respectives “seasons finales” o els sempre temuts adéus definitius) és necessari recomanar i indicar aquelles 10 (+1) sèries que, per motius propis, han donat molt a parlar i s’han fet absolutament imprescindibles dins una societat cada cop més audiovisual. Cal remarcar que les sèries escollides són cent per cent actuals (és a dir, encara no han finalitzat al seu país d’origen, “Veronica Mars” o “Las chicas Gilmore” ja no hi entren) i representen una mostra molt clara del que es porta avui en dia en relació a la nova ficció en forma de sèrie. S’han exclòs sèries d’animació (vegis “Los Simpson” o “Padre de familia”), espanyoles i catalanes (com aquesta delícia anomenada “Porca misèria”). Anem pel Top Ten (o eleven)
A continuació la Primera Part, en capítulos posteriors podreu accedir al Top Five!



10. EL SÉQUITO (ENTOURAGE)

La indústria de Hollywood i el món de la fama són els ingredients principals que fan que una dramedy (més comèdia que drama) de mitja hora com “El séquito” funcioni de la millor manera possible. La sèrie, una producció de l’HBO (la mateixa de grans obres d’art ja finalitzades, i per això no incloses en aquest rànquing, com “Los Soprano”, “Roma” o “A dos metros bajo tierra”) ens endinsa en la hipotètica vida de la gran estrella cinematogràfica Vincent Chase (Adrian Grenier) i els seus amics i companys, que viuen a la seva costa i el segueixen arreu on va (el seguici que dóna títol a la sèrie). Fama, excessos, sexe, diners i deliris diversos estan presents en una sèrie que mira la indústria comercial del Hollywood més salvatge amb uns ulls crítics i un sarcasme absolutament imprescindible. Atenció, que uns dels protagonistes de la sèrie està encarnat per l’actor Kevin Connolly, el recordat i memorable Ryan Malloy de la surrealista sèrie “Infelices para siempre” (Mr. Floppy, torna !!!).

El + destacat: Els personatges del representant de Chase, Ari Gould (un extraordinari Jeremy Piven) i l’impagable Johnny Drama (Kevin Dillon), germà del protagonista.
El – destacat: No acabar d’esdevenir mai la gran sèrie que podria ser.


10. (ex aequo). ME LLAMO EARL (MY NAME IS EARL)

Impossible triar entre una sèrie i una altra en qüestió de comèdia. “Me llamo Earl”, amb Jason Lee i el seu ja famós bigoti al capdavant de la producció, revoluciona el món de les sitcoms televisives tal com les enteníem avui en dia. Amb una narració i una estructura aparentment simple però absolutament efectiva, la sèrie ens relata el dia a dia d’Earl Hickey, un dropo i curt lladregot, en la seva personal neteja espiritual mitjançant les bondats del karma. Acostumat a que sempre li passin desgràcies vàries en la seva insignificant vida, un cop de sort fa que acabi guanyant un dels premis més importants de la loteria (tot i acabar després a l’hospital). A partir d’aquí, Earl es deixarà guiar pel seu karma i, amb l’ajuda d’una llista, intentarà esmenar els errors del passat per, així, aconseguir ser millor persona. Una sitcom original, atrevida, única i amb moments i gags absolutament brillants.

El + destacat: L’elenc protagonista (el germà d’Earl, la seva ex-dona Joy, l’atractiva Catalina i el gran Darnell, alies “Hombre Cangrejo”) i la fascinant cultura underground de l’Amèrica profunda que impregna l’essència de la sèrie.
El – destacat: Sovint, les trames generals, poden ser una mica mecàniques en relació a l’estructura.

9. ANATOMÍA DE GREY (GREY’S ANATOMY)

El culebrot més ben elaborat de la televisió mundial té nom propi: “Anatomia de Grey”. Aquesta suma entre “Sexo en Nueva York” i Urgencias” és actualment la sèrie més vista als Estats Units, juntament amb la imbatible “CSI” (tot i compartir horari d’emissió). Els ingredients? Una mica de competitivitat mèdica, uns quants metges i interns de bon veure, personatges amb personalitats força marcades i casos mèdics d’autèntic infart. Tot això combinant casos particulars, situacions còmiques, amor i sexe per totes bandes (i entre tots els personatges) i moments dramàtics per fer caure la llàgrima a l’espectador. Destacar que l’èxit de la sèrie ha fet que la temporada que ve s’estreni “Private Practice”, spin-off centrat en el personatge de la Dra. Montgomery (Kate Walsh). Com a curiositat, destacar que cada capítol de la sèrie és, a la vegada, el títol d’una cançó.


El + destacat: la relació entre Izzie i Denny a la segona temporada i la Banda Sonora, adequada en cada moment lacrimògen.
El – destacat: algunes situacions agafades amb pinces. Tanta copulació mútua no acaba de ser normal.


8. PRISON BREAK

Els germans Michael Scofield (Wentworth Miller) i Lincoln Burrows (Dominic Purcell) ocupen el vuitè lloc del rànquing gràcies a una extenuant sèrie que serà recordada com la fuga més imaginativa de la història, “Prison break”. El punt de partida de la sèrie (un dels èxits més sonats de la FOX, estrenada fa dos temporades) barrejava elements propis del gènere amb una posada en escena bastant impecable. Per un banda, tenim a un dels germans (Lincoln Burrows), que es troba en una delicada situació dins la presó de Fox River, acusat d’un crim que no ha comès i condemnat a pena de mort. Per l’altra, ens trobem amb Michael Scofield, que entra a la presó després d’atracar un banc per treure al seu germà d’allí mitjançant un pla impecable que, en teoria, hauria de garantir una fugida perfecta de la presó. Una gran ajuda serà el fet de tenir tot el cos ple de tatuatges en clau, els quals amaguen els plànols i els racons més perduts del correccional. Thriller, intriga, conspiracions que arriben fins la mateixa vicepresidenta del govern i pura adrenalina són factors clau a l’hora d’entendre la sèrie.

El + destacat: l’agent Mahone (William Fichtner) i una gran capacitat per enganxar l’espectador en cada minut.
El – destacat: La segona temporada és inferior a la primera i perd part de l’essència inicial de la sèrie. Tanmateix, alguns girs de guió poden acabar sent bastant tramposos.


7. HÉROES (HEROES)

“Héroes” ha estat un dels pocs èxits absoluts, en quant a xifres i a bona crítica, d’aquesta última temporada serièfila als Estats Units. Després d’uns inicis brillants en quant a composició gràfica i presentació de personatges i amb un estil impecable i una estètica “comiquera” impressionant, la sèrie pren un rumb considerable a mesura que van passant els capítols. Amb una fascinant galeria de personatges bastant ben triats (des del ja mític Hiro Nakamura fins aquest gran cabronàs de la humanitat anomenat Sylar) i una aura apocalíptica que impregna tots els racons (l’esperada i temuda aniquilació total de la ciutat de Nova York), “Héroes” és sense dubte una de les superproduccions televisives més ben cuidada de la petita pantalla. Save the cheerleader!!! Save the world!!!

El + destacat: la gran varietat de personatges, una estètica de luxe i una trama aparentment perfecta.
El – destacat: un final de temporada del tot descafeïnat. La gran traca esperada acaba sent una llufeta inapropiada i molts dels enginyosos misteris llançats durant la sèrie s’acaben resolent d’una manera poc convincent.


6. HOUSE

Amb un impressionant Hugh Laurie al capdavant de la sèrie (¿algú el recorda en els seus inicis a “L’escurçó negre” o fent de pare d’Stuart Little?), la sèrie ha enganxat a milions d’espectadors al llarg del planeta i a nivell nacional, gràcies a unes trames independents d’investigació mèdica encapçalades pel metge més sarcàstic, antipàtic i sàdic de la societat actual. Amb un elenc de secundaris bastant convincent (l’adorable Dra. Cameron o la Dra. Cuddy actuant com a contrapès ideal de Gregory House), la sèrie centra cadascun dels seus capítols a la resolució d’estranys casos mèdics al més pur estil Sherlock Holmes, material en el qual es van inspirar els seus creadors a l’hora de definir la sèrie i les característiques bàsiques dels personatges. Així, House actua de la mateixa manera que ho faria Holmes, i el seu amic Wilson s’equipararia a l’inseparable i “estimat Watson”. Com a conclusió, caldria dir que l’única cosa que ens pot quedar clara després de veure la sèrie... és que el Lupus no és mai la solució!

El + destacat: la brutal sinceritat de House, un punt de vista original i impactant dels casos mèdics i uns bons efectes en relació a l’interior del cos humà.
El – destacat: un petit però perillós estancament en la tercera temporada. Se centren cada cop més en un “House” explotat i un pèl sobreactuat.

Art on Foam



Diana Yuste és la nostra dissenyadora a l'ombra. La creadora del nostre logotip, banner, imatge corporativa en definitiva. I com a bona artista li agrada visitar Barcelona i gaudir de les exposicions que podem trobar a la nostra ciutat. Avui ens ressenya Art on Foam, una exposició sobre disseny de taules de surf. Gràcies Diana, que seria el Mai sense artistes com tu?




¿Qué ocurre cuando se juntan el mundo del surf con el de la creación plástica?



Pues que surge Art on Foam, una exposición que recopila las creaciones de diferentes artistas del momento plasmadas sobre tablas de surf, que la galería Iguapop acoge desde el pasado 21 hasta finales de mes.
Podréis ver tablas de surf de lo más variadas, pasando por estilos más tenebristas, como es el caso de la tabla de Jean Linnhoff, siguiendo con los ositos guerreros del grafitero Flying Fortress, hasta tablas como la de Lucy Mc Lauchlan, con un estilo mucho más sutil y minimalista.


Es una exposición breve a la vez que intensa y con gustos de lo más variados, pero hay que recordar que esta galería nos ofrece temporalmente diferentes visiones del arte del momento totalmente gratis, y es de valorar, ya que vivimos en una ciudad en la que nos cobran los cafés con leche a más de 200 pelas de las de antes.

Así que si estais abochornados con este calor, daros una vuelta por la Iguapop Gallery. Art on Foam hasta el 30/06/2007. Si os interesa no le dejeís para el último momento que esto ya tiene los dias contados.


Y si vosotros soys de esos a los que os gusta el surf y la creación gráfica, no dejéis pasar la próxima edición del concurso de tablas de Ballantines.

22.6.07

Carta de la direcció


La sintonia del Mai a la Vida és “Don't look back into the sun” de The Libertines, l'antic grup de Pete Doherty.
Pete Doherty pren estupefaents. No és una afirmació groga. Només cal buscar al “Google” i veureu diverses imatges d'un Pete demacrat. Però és una afirmació que ens ha dit que no podem dir per la ràdio. Si ens parem a pensar, és una mica absurd, tenint en compte que dels 4 oients que tenim m'aventuraria a dir que més del 50% ni tant sols saben qui és Pete Doherty.
En fi, des del Mai us recomanem The Libertines.

Concerts i més concerts

Per avui mateix, però cal que us afanyeu una mica, teniu una cita al FNAC del Triangle amb Abraham Boba que presenta el seu primer disc, titulat amb el mateix nom. Però darrera d'aquest nom artístic s'amaga David Cobas Pereiro un vigués fincat a Barcelona.
Abraham Boba destil·la elegància i bones maneras, el podreu veure a les 19h al FNAC del Triangle Recordeu.





Per demà, i també al FNAC peò aquest cop de Diagonal Mar, podreu veure en directe a Manos de topo, que ja hem parlat alguna que altre vegada al programa, perquè la subdire és una gran fan. Lletres surrealista posades en la veu de...M.A o Dead Man, com vulgueu conformen aquest Ortopedias Bonitas que conté talls o estrofes o simplement frases que per més que ho intentis s'acomoden dins la memòria i ja no pots parar de repetir-les. Sincerament, és potser un dels grups que més ens ha sorprès aquí a la redacció del Mai a la vida, els hi seguirem la pista.
Dissabte 23 a les 19h al FNAC Diagonal Mar.




Continuem amb més concerts.


Pagoda és el grup del actor i polifacètic Michael Pitt. Que el recordareu de pel·lícules com, Soñadores, Delirious al costat del gran Steve Buscemi o la controvertida Last Days de Gus Van Sant on es posa en la pell de Kurt Cobain.


Tot i que, Michael Pitt on ha donat més la nota (si, la guionista clandestina que hem contractat té algunes perles d’aquest estil…) ha sigut al film de John Cameron Mitchell, Hedwig and the angry inch, on interpretava a Tommy Gnosis. Un musical rock dels que diexen petjada.

I perquè Pagoda és noticia al Mai a la vida? Dons perquè demà, dia de revetlla de St. Joan, els podreu veure en directe a la Sala Razzmatazz dins la sessió de clubs, vaja sense pagar entrada a part.
Al més estil grunge de Nirvana i el rock de Sonic Youth, de fet l’àlbum de debut anomenat “Darfur” l’ha publicat Thurston Moore, veu i guitarra d’aquest mític grup de rock.



Michael Pitt no està sol amunt del escenari, l’acompanya un baix, una beteria i un chelo, que sincerament, des d’aquí fem una reinvidació al chelo dins dels grups de rock. El que deiem, que podeu veure a Pagoda avui mateix a la Sala Razzmatazz. Michael Pitt en acció…
Un altre dia si voleu i us interessa podem parlar d’aquells actors que tenen grups de música en paral·lel amb la seva carrera davant la cámara…com el mateix Jared Leto que encapçala una banda de rock cristià…s’haurà d’escoltar…


21.6.07

Existeix una escena punkrocker a Barcelona?




Li demanem, molt amablement, a Marta Margalef que ens ajudi a treure l'entrellat de si veritablement existeix una escena d'aquest tipus a Barcelona. Ella, per la seva part, ens dissecciona el panorama punk o punkrocker o de powerpop (si, sabeu que al Mai a la vida ens encanten les etiquetes)


Existe una escena punkrocker en Barcelona?

No. Respuesta clara y contundente, muy punk si queréis, pero real como la vida misma. Barcelona, ciudad del moderneo, el tecno-pop y los festivales de verano multitudinarios se encuentra a la cola de lo que a grupos y programación de conciertos de punkrock se refiere, y aunque parece que levantamos cabeza, todavía nos queda mucho que aprender.

A lo largo y ancho de la península se despliega un arsenal de bandas con melodías ramoneras capaces de sonrojar a los mismísimos Undertones: desde los asturianos Bubblegum
a los castellonenses Reactivos pasando por los madrileños Fast Food o los malagueños Airbag que se han convertido en los herederos de los Nikis y son la muestra de que el punkrock cretino existe más allá de Portsmouth . Pero esto no es nuevo de ahora. Tiempo suficiente llevan tocando estas bandas como para haberse hecho un hueco en el panorama musical de nuestro país, y lo han conseguido e incluso verles tocar no es una odisea fuera de la ciudad condal. Pero si vivís en Barcelona olvidaos del tema.
Ver tocar a los Reactivos el sábado 16 en Be Cool junto a Lula
(un grupo rompedor de nueva formación encabezado por la ex Romeos Patrizia Escoín) fue como ver a los Depressing Claim y Shock Treatment de antaño, dos grupazos que se encargaron de mantener hace unos años la continuidad de una "escena"· que ni habíamos olido por estas tierras.

Pero no todo está perdido. El revival ramoniano parece que no pasó del todo de largo y grupos como F.A.N.T.A
atacaron desde Santa Coloma al más puro estilo Airbag, con canciones que hablaban de historias de amor en el espacio, cine de terror de Serie B y superhéroes, y durante un largo periodo de tiempo pudimos disfrutar de sus potentes directos, hasta que desaparecieron del mapa para grabar nuevo disco El chico con rayos x en los ojos (2007) y para colmo, largarse a tierras madrileñas a presentarlo. Feo feo. Por su parte , Suzy & los Quattro sobreviven con su rock and roll a lo Blondie y ya se han hecho un más que merecido hueco en la escena. Pero el "rock and roll" es otra historia y estos chicos ya lo tienen todo ganado.
Mientras unos hacen punk pop, otros punk rock, y el resto punk rock- power pop escuchando a los eternos Queers
y siguiendo la estela de Ben Weasel , los promotores de conciertos condenan al punkrock a seguir enterrado de por vida en Barcelona mientras todos estos grupazos y muchos otros se conforman con lanzar infinidad de maquetas a la búsqueda de una discográfica o de una sala que les deje tocar. Cuando volveremos a oír lo de HEY! HO! LETS GO! en nuestras salas? De la última vez ya casi ni me acuerdo. Corría el verano del 2006 y tocaba un tal Marky Ramone ...


Cinco discos imprescindibles:

THE FEEDBACKS – MY OWN REVOLUTION
BUBBLEGUM – 10 STEREO HITS
DEPRESSING CLAIM – SOLO DI SI
AIRBAG -¿QUIÉN MATÓ A AIRBAG?
FAST FOOD – SOY UN RAMONE