29.2.08

John Vanderslice. La [2] 26.02.08

El concert començava a les 22:00 d'un dimarts, la mateixa hora a la qual un dia desprès faria inici el partit del Barça-València. Aquests horaris entre setmana sembla ser que han esdevingut tema de polèmica entre els diversos tertuliants i columnistes esportius en la última setmana.
Avui a l'hora de l'esmorzar estava fullejant el diari Sport, un diari al qual no sóc massa asidu. I he vist que el públic que va anar a veure el Barça el passat divendres van ser vora setanta-sis mil espectadors. Òbviament, a la [2] del Nitsa no s'hi podrien encabir tants fans d'aquest 'nen guapo del pop', tal i com describien al de Sant Francisco des de la redacció del gratuït diari Metro. Però l'assistència al concert va ser prou bona.
Entre un ambient més aviat familiar i distès, John Vanderslice i la seva banda van tornar a Barcelona desprès de dos mesos, continuant el que és el seu tour europeu que la dut per països com Suècia, Alemanya, Anglaterra, França, Holanda, Espanya i Catalunya, on properament visitarà Vilanova i Lleida. Durant aquesta ruta l'americà presenta el treball Emerald City (Barsuk Rcds, 2007).
Van ser gairebé una hora i mitja de pop tranquil i relaxat on no van faltar temes com 'White Dove' o 'Kookaburra'.
Durant tot el concert, Vanderslice va estar continuament mediant amb el públic en tot moment, oferint llargues comunicacions amb el públic de la [2] entre cançó i cançó, fent partícep del concert algú que semblava ser amic seu, i finalment oferint el que sembla ser que és tradicional en els seus concerts, tocar el que són les cançons del bis entre la gent del públic de forma acústica. Igual que durant el seu pas pel Primavera Club, John Vanderslice amb els seus dos acompanyants van posar-se al mig de la rotllana que el públic del concert va fer entre ells, i de la forma més jipi que van saber van tocar fins a 4 cançons, que al final ja es van allargar massa i tot.


John Vanderslice a l'Apolo

Alta Fidelitat és Anti-Folk


Malauradament aquesta setmana sembla ser que la pàgina on, normalment generem els codis html del reproductor de podcasts està en reformes, així que avui si voleu escoltar Alta Fidelitat, haureu de clicar aquí.
Si cliqueu a l'enllaç anterior entrareu en coneixença del que va ser, un dels discs que van marcar un abans i un desprès en la carrera del mític i llegendari Bob Dylan, el mateix que actualment prega per un consum responsable d'aigua en un dels anuncis de la TV. Parlarem de dos discs i només posarem dues cançons, 'Like a Rolling Stone' i 'Ballad of a thin man'. Ambdues cançons formen part del track list del sisè elepé d'en Bob, permeteu-me que li digui Bob, siusplau. L'elepé en qüestió és el Highway 61 Revisted (Columbia Records, 1965), també parlarem, però, del disc bootleg que l'any 1985 va esdevenir oficialment un altre dels discs de l'extensa discografia d'en Bob, el polèmic concert que no és va celebrar a Londres, sinó a Manchester. El The Bootleg Series, Vol. 4: Bob Dylan Live, 1966: The "Royal Albert Hall Concert".
En aquell concert va quedar enregistrat un dels apartats més mítics de la història del Rock'n'Roll. Així que, enceneu-vos un piti i ompliu-vos un got de Whisky per que comença Alta Fidelitat.

- 'Juuuudas'
-'I don't belive you! You're a liar!-
-'C'mon, play fuckin' loud!'-




M'agradaria agrair l'ajuda prestada, tant per la música com per la informació, a Oriol Sabaté.

Novetats i Agenda de Concerts


Tindersticks. The Hungry Saw (Beggar's Banquet).
The Hungry Saws és el setè disc d'estudi de Tindersticks, la històrica banda de Nottingham, si és que "històrica" és un qualificatiu acceptable per un grup que va començar a fer els primers passos el 1992, quan tot era grunge. Com a metàfora de vida paral·lela als grans corrents pels quals el rock s'ha anat movent els darrers 16 anys, aquest disc es revel·la com un plat de degustació lenta, assaborint la gran quantitat de matisos que aporta. Els Tindersticks, a més, han aconseguit amb The Hungry Saw crear certa remor, sobretot després de ser confirmats com un dels principals reclams del Primavera Sound d'enguany. Amb cançons com 'Feel The Sun' o 'The Other Side Of The World', més reposades, o l'homònima 'The Hungry Saw', que adopta certa sonoritat country, aquest disc és una bona carta de presentació.

Charades. En ningún lugar (BCore Disc).
Ja no sorprèn que la discogràfica barcelonina presenti propostes diametralment oposades al so hardcore característic del segell fa una dècada. Ara bé, no era d'esperar que editessin En ningún lugar de Charades, segon disc del combo panhispànic i el primer íntegrament en castellà. Aquest és un disc que recopila els clixés de la cançó pop i els presenta de la manera més benintencionada possible. Desafortunadament, l'efectivitat dels temes és força desigual i mentre el single 'En ningún lugar' presenta un notable consolidat, 'El barco de Eric' avorreix i frega el 5 des de sota. En general, però, la nova referència bcoriana és un aprovat alt.

DeVotchKa. A Mad And Faithful Telling (Anti).
El que han fet, amb prismes totalment diferents, Beirut i Gogol Bordello ben entrats al segle XXI, és el que porten fent DeVotchKa des del 1997. Música balcànica, gitana, grega, eslava i tots els gentilicis que se us acudeixin de l'est europeu, a través de l'òptica pop-rock. Això és el que sempre han fet els DeVotchKa des de Denver i és el que fan en aquest nou A Mad And Faithful Telling. Però així com Beirut és dolç i el Bordello és rabiós, la música dels de Denver està recoberta d'un autan repelent a la primera escolta i entrar-hi requereix cert esforç. Un cop a dins, però, s'hi està força bé.

The Kills. Midnight Boom (Domino).
The Kills són una altra d'aquestes parelles artístiques i sentimentals que s'han aventurat a provar en el camí de la música. Ara, després de tres anys de silenci publiquen Midnight Boom també en el seu segell habitual, Domino Records. Un disc que seguix la línea del No Wow del 2005 i que ens deixa temazos tant contundents com aquest 'U.R.A. Fever'. D'acord, sí, acceptem pop com a animal de companyia i sabem que és precisament el single presentació, però és que estem parlant d'un disc amb 12 temes que són singles en potència.


Agenda de concerts

Com qui no vol la cosa, el fred va desapareixen poc a poc i els festivals de música comencen a alforar a la nostra ciutat (i rodalies). Els grans festivals de l'estiu s'han encarregat de confirmar a bons artistes, o no, i els que no ho han fet encara s'encarreguen de difondre rumors que fan enbogir als fans dels foros.

A Hospitalet aquest cap de setmana podreu trobar el Let's Festival, ubicat entre les sales Salamandra i el Depósito Legal, organitzador de l'event. Us hem remarcat els artistes que especialmente recomanem al Mai a la vida.

Divendres 29 de Febrer

Salamandra 1: Spunkfool + Olimpic + Humbert Humbert + Delorean + Amable + Carole + Monamí
Salamandra 2: Slow Reno + Deneuve + Triángulo de Amor Bizarro + Mishima + Maadraassoo + McFly
Depósito Legal: Popium Djs + R-Evolució Djs + Dj Legoteque


A la ciutat comtal també podreu trobar algun concert interessant com el de Irene a La [2]


Dissabte 01 de Març

Continuem amb més Let's:

Salamandra 1: April Fool´s Day + Big City + Nisei + The Sunday Drivers + Jesús Ordovás + Yoset

Salamandra 2: Abraham Boba + Hidrogenesse + Facto Delafé y las Flores Azules + El Guincho + Nosomosnovios
Depósito Legal: Pequeñas Padawan Djs + Dj Tini + Dj Moniamí


Els concerts per la resta de Barcelona per dissabte són els següents:

The Mars Volta a la Sala Razz
Marah a la Bikini


Entrada ja la setmana:

Dijous 6

Whiskyn's al Hard Rock Cafe
Mazoni al Auditori


Divendres 7

Marlango al Palau de la Música

28.2.08

Memòries daurades d'uns Oscar sense substància


En aquestes alçades de la pel•lícula, el bon i àvid lector del Mai a la vida (havent-se quedat, o no, tota la matinada diumengera bevent cafè davant de la tele), ja estarà mitjanament informat de tot el que va donar de sí una gala dels Oscar parcialment desubstanciada i amb evidents seqüeles post vaga de guionistes. Sabem que No es país para viejos va esdevenir la millor pel•lícula de l’any (visca Pozos de ambición!). Sabem que els Coen es mereixen tots els premis del món. Sabem que els pits de Jennifer Hudson van estar a punt d’explotar quan es disposava a anunciar el premi al millor actor secundari. Sabem que Diablo Cody (que sí... que és ex-stripper!) era la que anava més ben vestida mentre lluïa tatuatges enmig de la catifa vermella. Sabem que, en el fons, tots estem enamorats d’Ellen Page i Marion Cotillard. Sabem que Javier Bardem va dedicar un dels premis més merescuts de la nit a la seva emocionada mare. Sabem que el sempre personal vestuari de Tilda Swinton tant val pel pre-show dels Oscar com per fer de vesta a Setmana Santa (tot i així, una forta ovació per a ella!). Sabem que 'Falling Slowly' és la millor cançó de l’any. Sabem que Jon Stewart és capaç de fer-ho millor. I el que realment sabem és que totes les stars del cel•luloide van acabar ben borratxes per Hollywood entre festa i festa post cerimònia. Però... coi!... també tinc ganes de donar la meva humil opinió de tota aquesta parafernàlia hollywoodenca que tant i tant ens agrada. And the Oscar goes to...



Àngels Barceló i Jaume Figueras ens posen en situació. Antonio Muñoz de Mesa fa el tonto en uns cinemes madrilenys. I Cristina Teva es disposa a entrevistar tota estrella vivent que li passi per davant en la sol•licitada catifa vermella mentre ens preguntem perquè en aquest país només es pot veure la gala dels Oscar en una plataforma de pagament. Un cop analitzats els caríssims modelets que exhibeix el personal en plena eufòria red carpet (no sóc jo el més indicat per parlar de moda) comença la gala, després d’un vídeo homenatge als 80 anys dels premis, amb el particular monòleg del gran Jon Stewart i el seu anunciat polvo de reconciliació entre productors i guionistes. Després de veure Javier Bardem assegut a primera fila entre la seva mare Pilar i un sempre estrafolari Jack Nicholson, se succeeixen els primers premis. Elizabeth: La edad de oro és la pel•lícula més ben vestida. Una desencertada Anne Hathaway i un sempre hilarant Steve Carell (gràcies per la teva existència!!) lliuren el premi a la millor pel•lícula d’animació per a una divertida Ratatouille (llàstima de la incommensurable Persépolis). I la doctora Stevens surt del Seattle Grace per anunciar el premi de maquillatge de la pel•lícula La vida en rosa (on s’ha quedat Norbit?). Altres premis tècnics s’acaben repartint entre La brújula dorada, que aconsegueix el premi als millors efectes especials. La visual Sweeney Todd es queda el de millor direcció artística. I l’apoteòsica El ultimátum de Bourne fa un triple amb el millor muntatge, el millor so i els millors efectes sonors.



Però com que suposo que els efectes sonors us la porten ben fluixa, analitzarem d’una vegada els premis més grossos. No es país para viejos acaba esdevenint (com indicaven tots els pronòstics) la triomfadora de la nit amb quatre premis de l’Acadèmia: Millor Pel•lícula. Direcció. Guió adaptat (de la novel•la del gran Cormac McCarthy). I actor secundari per Anton Chigurh (perdó... per Javier Bardem). Tothom coincideix en destacar la gran pel•lícula dels Coen, però es continua comentant que veient Fargo o Muerte entre las flores, aquesta no és la seva millor pel•lícula. Fet que no vol dir que No es país para viejos sigui igualment bona i actuï com a reconeixement d’aquests directors al més pur estil Martin Scorsese amb els seus infiltrats de l’any passat. Entre els premis interpretatius, el ja anomenat Javier Bardem ens dóna una alegria en aconseguir el desitjat Oscar al millor actor secundari per una interpretació sanguinària que fins i tot podria fer tremolar de por al mateix Hannibal Lecter. Crec que està encertadíssim en el seu discurs en front d’una emocionada Pilar Bardem. Tanmateix, Tilda Swinton dóna la sorpresa com a millor actriu secundària pel seu gran paper a Michael Clayton i supera a les grans favorites de la nit (Cate Blanchett i Amy Ryan). Ellen Page, que es conforma amb el seu lluent Independent Spirit Award i una sempre excepcional Julie Christie acaben cedint enfront a una Marion Cotillard imparable amb la seva encarnació d’Edith Piaf en la pel•lícula La vida en rosa (que, per cert, encara no he vist). Per últim, Daniel Day-Lewis demostra que és el pes pesant de la millor de les pel•lícules nominades, aquesta Pozos de ambición de Paul Thomas Anderson que, en uns anys, serà reconeguda com la incommensurable obra de culte que és. I qui gosi dir que està sobreactuat és que no ha acabat d’assimilar l’essència del personatge (que demana aquesta sobreactuació lícita) ni té idea de les tècniques que utilitza Anderson en la construcció de les seves pel•lícules.



En relació als altres premis de la nit, a banda dels curtmetratges, Taxi hacia el lado oscuro demostra que era el favorit per acabar-se emportant el premi al millor documental. No sé si la pel•lícula Sicko de Michael Moore és millor o pitjor que aquesta, però el que és segur és que ens hem perdut el que hagués pogut ser el millor speech des de la seva genial declaració d’intencions quan va recollir l’Oscar per Bowling for Columbine. L’espanyol Alberto Iglesias, com era de preveure, no s’emporta l’estatueta per la banda sonora de la pel•lícula Cometas en el cielo. Certament, aquest any era ben difícil vèncer una obra tan perfecta com la que el compositor Dario Marianelli havia creat per Expiación. En relació a la fotografia, Robert Elswit aconsegueix el premi per Pozos de ambición i s’acaba imposant a ell mateix, que també estava nominat per una de les grans pel•lícules oblidades de la nit, El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford. Per últim, una solitària Penélope Cruz va ser l’encarregada de presentar el premi a la millor pel•lícula de parla no anglesa (que cada any és la categoria més discutida pel seu sistema de vots), que va recaure en l’austríaca Los falsificadores. Això sí, menció especial mereixen els premis al millor guió adaptat (No es país para viejos) i millor guió original per aquest gran treball que l’antiga blogger Diablo Cody ha realitzat per la deliciosa pel•lícula Juno. Per posar el punt i final, caldria analitzar també el premi a la millor cançó entre el gospel mig descafeïnat d’August Rush i les paròdiques però nyonyes cançons d’Encantada. La historia de Giselle es va atorgar a la que ha estat la millor melodia de l’any, la magistral 'Falling Slowly' (interpretada per Glenn Hansard i Marketa Irglová) de l'especialment magnífica pel•lícula Once. La interpretació en directe d’aquest tema i el moment en què els seus intèrprets van pujar a recollir els seus merescuts premis van ser dos dels millors moments de la gala. Tanmateix, destacar l’Oscar honorífic al director artístic Robert Boyle.

Denzel Washington lliurant el premi a millor pel•lícula. Martin Scorsese fent acte de presència. La reina Helen Mirren fent els honors corresponents. Una connexió en directe des d’Iraq (??). Amy Adams cantant i ballant al son d’Encantada. Multitud de vídeos recopilatoris per suplir la falta de guió. El clàssic discurs del president de l’Acadèmia explicant coses innecessàries. El retorn de Marketa Irglová. El collar de Nicole Kidman. Les llàgrimes de Marion Cotillard. Alguns dels gags de Jon Stewart. I una gala del tot convencional... Sí, pel que pugui semblar, ha estat una cerimònia sonsa amb ganes, però no hem d’oblidar que ha estat la cerimònia que ha acabat d’elogiar la carrera dels Coen, que ha enviat a l’estrellat a Javier Bardem i que ha reconegut (encara que sigui només en la cançó) una pel•lícula tan íntima com Once. Satisfacció a mitges sense cap mena d’ensurt. Com diria George Clooney, what else?

27.2.08

Torna el folk

Al Mai a la Vida tenim la sensació que la música folk està tornant a fer-se un lloc en el panorama musical, i és per això que ens hem endinsat en aquest estil musical per intentar descobrir perquè tornen a estar de moda els banjos, les gaites o les dolçaines i, en general, la música més tradicional i popular. Per això, hem recordat els orígens del folk però també a grups i cantautors amb influències d'aquest estil: des de Simon & Garfunkel fins a Mazoni.

26.2.08

La Guia Definitiva: guerres paròdiques, silencis sepulcrals i denúncies socials

Ladies and gentlmen. Continuem una setmana més amb aquesta bonica i ¿útil? (esperem que sí) Guia Definitiva. I ho fem en un inici de setmana eclipsat per lliuraments de premis diversos (vegis els Independent Spirit Awards, els Razzies a les pitjors pel·lícules o... ¡ah sí!... aquests Oscars tan retrospectius). Per si fos poc, un senyor ja té els caps de setmana ocupats per la resta de mesos, Fidel Castro penja el pijama a favor del seu germanet, el Chiki-Chiki continua sent la melodia imperant i aquest debat electoral (o bipartidisme encobert) ens acaba ensenyant com la ultra dreta popular del senyor Rajoy ens continua tocant els ous. ¿Ens queden dos setmanes de vida? En fi, com que veig que em desvio completament del tema cinematogràfic (as always), analitzem d’una vegada les nou estrenes que han fet acte de presència aquesta setmana. I atenció! Perquè demà mateix el Mai a la vida us oferirà en exclusiva (bé... el Mai a la vida... i uns 500 milions de blogs més i mitjans diversos d’arreu del món) un bonic article en relació a la cerimònia dels Oscar.

Però el que ens interessa ara mateix és posar-nos en situació en relació a les estrenes que, des del passat divendres, figuren en les nostres cartelleres. Així, en primer lloc, cal prestar atenció al retorn a la direcció del reputadíssim Mike Nichols (El graduado, Closer o la gran minisèrie Angels in America) amb la pel·lícula La guerra de Charlie Wilson (Charlie Wilson’s war). Entre els actors de la cinta, hi figuren dos grans stars hollywoodenques com Tom Hanks i Julia Roberts, que són secundats per Amy Adams (que ja no està encantada), Emily Blunt o Philip Seymour Hoffman, nominat en l’edició d’enguany dels Premis de l’Acadèmia com a millor actor de repartiment (evidentment, ha sucumbit enfront Bardem). La pel·lícula és una adaptació signada pel grandíssim Aaron Sorkin (reputat guionista i creador d’aquesta brillant sèrie anomenada El ala oeste de la Casa Blanca) i tracta, en una barreja entre drama i ironia política, les vicissituds d’un congressista republicà del tot vividor que, a mitjans dels anys 80 i en plena guerra d’Afganistan, es va formar la seva particular i surrealista història anticomunista ajudant als guerrillers muyahidins afgans en la seva lluita contra els soviètics. Però, en aquest cas, l’humor fi i intel·ligent d’Aaron Sorkin també acaba donant pas a un altre tipus de dramedy més freak, tendra o directament alternativa sota el títol El niño de Marte (Martian child), pel·lícula dirigida per Menno Meyjes, el qual encara té pendent d’estrena aquesta Manolete d’Adrien Brody a major glòria d’un assassí de toros. En tot cas, i tornant a El niño de Marte, la pel·lícula ens mostra la curiosa existència d’un vidu que escriu novel·les de ciència ficció quan es decideix a adoptar un nen de sis anys amb trastorns psiquiàtrics que assegura ser un extraterrestre vingut a la Terra. Entre els actors, hi destaquen John Cusack (i germana), Amanda Peet, Sophie Okonedo, Oliver Platt o Richard Schiff. Tanmateix, podeu acabar fent un triple setmanal amb el visionat d’una pel·lícula amb insuls títol espanyol, Historia de un secuestro (The Chumbscrubber), un altra dramedy dirigida per Arie Posin que, tot i comptar amb la presència de nombrosos actors com Jamie Bell, Glenn Close, Ralph Fiennes, William Fichtner, Allison Janney, Carrie-Anne Moss o Lou Taylor Pucci, aquesta història de barri residencial que barreja el tràfic de drogues amb el suïcidi i els secrets de comunitat s’ha acabat estrenant una mica d’amagatotis.

Dos pel·lícules internacionals compromeses i de tall independent també ens alegren la cartellera actual. En primer lloc, el cineasta mexicà Carlos Reygadas (després de Japón i la explícitament radical Batalla en el cielo) torna a la direcció amb Luz silenciosa, una pel·lícula que va aconseguir el Premi del Jurat en la passada edició del Festival de Cannes i que ens relata una història de passió amagada a dos bandes, amb un trist context ultrareligiós pel mig, dins la comunitat dels Menonites. A més, Ken Loach torna a fer acte de presència amb En un mundo libre (It's a free world...), una pel·lícula escrita per Paul Laverty que va aconseguir el Premi al Millor Guió en l’últim Festival de Venècia. En aquesta ocasió, Loach tracta el tema de la immigració i l’explotació laboral en l’actualitat anglesa en mans de dos companyes de pis que pugen al carro de l’explotació obrint una agència de treball temporal per a immigrants desesperats (preses del tot rentables pel seu pròsper negoci). Tanmateix, Lucas Fernandez ens porta la pel·lícula espanyola Óscar. Una pasión surrealista, una cinta que ens narra de forma paral·lela les vides del pintor espanyol Óscar Domínguez en el París de principis del segle XX en conjunció amb una advocada que, amb una malaltia terminal, inicia la recerca de l’últim quadre que Domínguez va pintar abans de suïcidar-se. La pel·lícula compta amb Joaquim de Almeida, Victoria Abril o Emma Suárez.

La sessió cinematogràfica s’acaba amb tres propostes més. Per una banda, Parking 2 (P2), de Franck Khalfoun, torna donar una altra visió variable al terror més quotidià dins l’ambient claustrofòbic, durant la Nit de Nadal, d’un aparcament de cotxes subterrani. Rachel Nichols o Wes Bentley formen part del repartiment. Entremig, Pablo Llorca ens porta una proposta espanyola més alternativa amb la pel·lícula Uno de los dos no puede estar equivocado, una surrealista història d’amor entre el Diable i una periodista televisiva. La cartellera acaba amb una petita mostra d’animació infantil francesa, Franklin y el tesoro del lago (Franklin et le trésor du lac), de Dominique Monfery.

La setmana que ve, Natalie Portman i Scarlett Johanson s’agermanen, Salamanca s’ubica en el punt de mira, Buda explota per vergonya i Katherine Heigl llueix 27 vestits.

24.2.08

La Habitación Roja ¿Crónica de una despedida?

Cuando sale Jorge a escena, me apodera una breve sensación, por un momento pienso que los años pasan factura para todo el mundo. Cuando las primeras notas empiezan a sonar este fugaz pensamiento se me va de la cabeza por completo, porque para La Habitación Roja no vale este razonamiento. No digo que sean seres inmortales y no envejezcan nunca. No, soy fan pero me conozco estas reglas universales del tiempo y el espacio. Pero ya les gustaría a muchos de los grupos que llevan sus años, sonar así, como la primera vez, y dándolo todo, literalmente (al final del concierto Jorge estuvo repartiendo, entre el público, las consumiciones que les daban los del Apolo).

Tengo la teoría que las introducciones confusas despiertan el interés del lector, bueno eso espero, así que continuo mi crónica por el principio. Me planteo este concierto como uno de los últimos de la banda: después de los diversos rumores de separación me sorprende bastante que aparezcan de la nada para ser los cabeza de cartel del viernes para el In-somni. De hecho, ya los hubo cuando Jorge fue padre y Pau flirteaba con los Fantasmas#3. Aunque por lo visto, y para sorpresa de muchos, tienen cerradas fechas hasta pasado marzo... ¿Gira de despedida? Esperemos que no.

El Festival de Música Independiente de Catalunya In-Somni ha programado esta velada tan esperada de viernes con unos desconocidos L'Avalanche y unos infumables Dorian. Así que el verdadero foco de atención son los veteranos valencianos que a las 22.30h aproximadamente salían al escenario.

La Habitación Roja fue contundente: hit+ hit = público contento y semisudoroso. Esto es un hecho y lo obvio no es discutible, aunque, al parecer de una servidora, faltaron algunos clásicos más (los clásicos siempre serán modernos) y sobraron otros de Eps diversos y algo más lentos. Porque aceptemoslo los temEnlaceas lentos solo ganan en los acústicos o en los conciertos en teatros y el Apolo no es nada de eso. Acústicamente no hubo nada remarcable, un aprovado justito, pero vaya, no nos vamos a quejar ahora, visto la cantidad de salas que hay para tocar en Barcelona, así que a otro tema. El setlist hacia un recorrido por lo que ha supuesto estos más de 10 años de trayectoria: Cuando ya no quede nada, Nuevos Tiempos, Un Mundo Perdido, 4, y así hasta llegar a los principios de Radio, Metropol, Largometraje, Popandrol y los Eps diversos antes mencionados.

Álbumes que pasaran a ocupar un lugar privilegiado en nuestra memoria, tanto si se separan y esta es su última gira, o por el contrario les da por estar al pie del cañón dispuestos a gravar más (manden más) álbumes de letras lapidarias y guitarras duras de pop. Porqué ¿Qué va a ser de todo cuando ya no quede nada?

22.2.08

Seam i 'The place is glacial'



Aquesta setmana parlarem sobre Seam, un grup que és manté una mica en l'anonimat de l'underground americà. Són de Chicago, illienoise, s'assemblen una mica a Yo La Tengo i Buit To Spill. Tenen 4 Lp's i varis Eps. La seva trajectòria es va catapultar coincidint amb el seu trasllat a Chicago, on van fitxar pel segell Touch & Go Records, amb els quals van treure 3 Lp's, del últim dels quals ens en ocuparem avui. Es diu The Place is Glaciar (Touch & Go, 1998) i espero que us agradin, perquè jo no puc parar d'escoltar-los una vegada rera una altra.

Novetats i agenda de concerts

Destroyer. Trouble In Dreams (Merge).
Una cançó com 'Foam Hands' justifica tot un disc. Si les deu cançons restants del Trouble In Dreams fossin dolentes, el disc encara valdria la pena. Òbviament hauria estat millor fer-ne un EP o un CDS, però les exageracions sovint van bé per fer arribar una idea en concret. Passa que el darrer disc de Destroyer, àlter ego de Dan Bejar, guitarrista de The New Pornographers, no s'acaba amb aquest himne al desamor sinó que continua fluint per peces encantadores com 'Dark Leaves From A Thread'. I és que Bejar treu a la llum pública un cantó encantador mig amagat a la banda pornogràfica. Visca. Volem més discos així.

American Music Club. The Golden Age (Merge).
Després de la separació i la posterior reunió, ja ha arribat el segon disc d'American Music Club, pioners d'aquesta febre de comebacks que patim. Amb un títol premonitori, The Golden Age no animarà ningú els dies de pluja però exercirà aquesta meravellosa funció empàtica que busquem a la música. 'All The Lost Souls Welcome You To San Francisco', 'All My Age' o 'The Decibels And The Little Pills' són alguns dels millors exemples d'aquesta daurada edat per plorar desconsoladament a les nits. A la cursa festivalera se'ls ha endut el FIB i en cosa de dies els tindrem a Barcelona. Com dirien a Stereogum, band to watch.

Born Ruffians. Red, Yellow And Blue (Warp).
Al nostre estimat estat no es valora de la mateixa manera el que per altres contrades són déus terrenals. No em vull referir exactament a Born Ruffians en aquests termes però l'anècdota permet il·lustrar com és que un grup que podria vestir centenars de modernos de Barcelona sigui tot just un grup d'esnobs que passen nits qualssevol a La [2] enlloc de Razzmatazz. Després d'un disc homònim fa un parell d'anys i un EP l'any passat, arriba Red, Yellow And Blue, un disc sense gaires pretensions. Vol fer-ho passar bé i ho aconsegueix durant una bona estona. 'Hummingbirds', 'I Need A Life' i 'Badonkadonkey' són clares mostres que es pot fer música lleugera sense caure en tòpics, postpunks, ritmes massa fàcils i d'altres crims.

Evangelicals. The Evening Descends (Dead Oceans).
Confusió. Agafar The Evening Descends, examinar l'horrible portada, mirar les fotos dels membres del grup Evangelicals i veure-hi una banda de nerds moderns anglòfils confon. Però no acabar d'entendre la combinació de sorolls electrònics amb melodies i, de cop, un puntejat de guitarra acústica i a córrer i trobar-se una tornada gloriosa desconcerta encara més ('Party Crashin''). És un seguit de sensacions contraposades i jo encara no sabem si els odiem o els adorem. Però serà o una cosa o l'altra. 'Paperback Suicide' és una cançó maca.

Agenda de concerts

Divendres 22

El Festival Insomni va començar ahir amb Art Brut i durarà fins aquest proper dissabte. Per avui mateix podreu veure a Dorian, CatPeople i el plat fort amb La Habitación Roja a la Sala Apolo. Per dissabte la cosa és calma una mica, però una mica només, perquè els American Music Club toquen a la sala Bikini.

Loveninjas estaran a La [2]

Pastora al Palau de la Música Catalana dins dels Novè Festival del Mil·leni

F.A.N.T.A + Humbert Humbert dins la sessió de club de Razz Club.


Dissabte 23

Sidonie i la seva fascinant (hac hac) psicodèlia a la sala Apolo.


Dimarts 26

John Vanderslice a La [2]


Dijous 28
La Estrella de David al Depósito Legal com presentació del Let's Festival

20.2.08

Tema de la setmana: Els Oscars




Al Mai a la vida marxem de gal•la a les entranyes dels Oscars. I per tal de submergir-nos en aquesta pomposa atmosfera de catifes vermelles, lluentors, escots d’escàndol i etc. hem anat a buscar el nostre guia definitiu, en Xavi Arnaiz, que acompanyat d’una servidora i com a parella radiofònica i ben maca, per cert, hem fet les previsions, aclariments i en definitiva hem posat sobre la taula les claus per preveure què passarà en aquesta imminent gal•la que es celebrarà el proper 24 de Febrer, gràcies a la prèvia finalització, uf!,de la vaga de guionistes.

I com ens agrada especular, ho fem sobre les següents premisses: serà Javier Bardem el que s’emporti l’Oscar?, i se’l donarà la senyoreta Pe i cridarà?; serà Juno la millor pel•lícula?, i serà la seva adolescent actriu la guanyadora a la millor interpretació?, què passarà amb Pozos de Ambición del nostre adorat Paul Thomas Anderson?, què us sembla Expiación?, per què Promesas del Este tan sols té una nominació?, serà certa l’afirmació que No es país para viejos, dels germans Coen és la favorita?, a tot això: on s’ha quedat El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford? Per sortir de dubtes i pensar com serien els Mai a la vida awards, tan sols heu de fer un click i escoltar-nos “vvv”: on vulgueu, amb qui vulgueu i com vulgueu.

And the Oscar goes to...

* La foto és per animar als lectors a llegir l'article, Scarlett forever!

18.2.08

La Guia Definitiva: petroli sagnant, navalles afilades... i canvis de lloc instantanis!

El nivell de frikisme que emana aquest programa anomenat Tienes talento pot acabar amb les vides de, fins i tot, qualsevol tipus d’ésser humà que estigui acostumat a patir la vergonya aliena en la seva habitual existència. És per això que trobo del tot necessari fer un agradable punt i apart, deixar de banda el tub catòdic que tant em sol·licita i posar-me a escriure d’una vegada alguna cosa mig decent en relació a les estrenes cinematogràfiques que els senyors exhibidors i distribuïdors ens planten davant del nas setmana rere setmana. En aquest cas, una més que segura obra mestra a base d’excavacions petrolíferes sorgeix al capdavant, acompanyada per un fosc barber que somia en actuar a Broadway, uns saltadors que intenten emular a Son Goku o un seguit de pel·lícules que ens voldran fer aflorar els nostres sentiments més romàntics, temorosos o curiosos . I recordem que aquesta és la setmana prèvia a aquella cerimònia on tot el protagonisme recau una estatueta amb un home despullat que es tapa les parts nobles amb una espasa.

I, precisament, aquesta setmana podem veure per fi la última de les pel·lícules nominades als Oscar (en la categoria de millor pel·lícula) que faltava per estrenar. La història porta per títol Pozos de ambición (There will be blood), i està dirigida per l’actual Déu suprem del món del cel·luloide, el senyor Paul Thomas Anderson, artífex de grans pel·lícules com Boogie Nights o Punch-drunk Love i autor d’aquesta obra mestra contemporània anomenada Magnolia. En aquest cas, Anderson basa el seu guió en una novel·la d’Upton Sinclair i ens planteja una història de principis del segle XX, amb les ambicions petrolíferes pel mig i amb un protagonista indispensable, un sempre apoteòsic Daniel Day-Lewis que continua arrasant en tota cerimònia de premis on assisteix. La pel·lícula està secundada per Paul Dano (l’adolescent de Pequeña Miss Sunshine) i, per molts, és ja una de les obres més importants de les últimes dècades. No sé vosaltres, però un servidor la pensa anar a veure ipso facto demà mateix. En tot cas, i ara que s’acosta la campanya electoral, la cartellera també se’ns presenta de forma democràtica amb una d’aquelles històries palomiteres que, volem suposar, s’acabaran oblidant fàcilment. La pel·lícula en qüestió es titula Jumper (res a veure amb els deliciosos snacks de Grefusa a base de mantega) i compta amb la direcció de Doug Liman, aquest bon home que va realitzar la notable primera part de les aventures de l’agent Bourne i que després va acabar enfrontant a Angelina Jolie i Brad Pitt en l’estranyament extravagant Sr. y Sra. Smith. Així, Jumper ens porta la història d’uns herois quotidians que tenen la capacitat de teletransportar-se en plan Hiro Nakamura i compta amb les interpretacions de Hayden Christensen (sí, aquell que volia ser Darth Vader), Samuel L. Jackson, Diane Lane, Jamie Bell (potser si us dic Billy Elliot l’ubicareu amb més facilitat) i la necessària xicota de l’heroi protagonista, Rachel Bilson (la Summer de la sèrie The O.C.).

I ens arriba ara la tercera pel·lícula en discòrdia, Sweeney Todd: El bárbero diabólico de la calle Fleet (Sweeney Todd: The demon barber of Fleet Street), de la mà d’un Tim Burton que cada dia va més despentinat. La pel·lícula, adaptació d’un famós musical de Broadway, ens narra una història gòtica de venjança a cop de navalla i amb apetitosos pastissos de carn picada. Entre els intèrprets, Johnny Depp (que col·labora amb Burton per enèsima vegada) porta tot el cotarro cantaire amb l’ajuda d’Helena Bonham Carter, Alan Rickman o Sacha Baron Cohen (Borat). Tanmateix, des de França ens arriba l’últim treball d’Alain Resnais, Asuntos privados en lugares públicos (Coeurs), una pel·lícula formada amb diverses històries d’amor paral·leles i gens edulcorades, que ha dividit la crítica entre desil·lusions i grans elogis. Lambert Wilson, Sabine Azema, André Dussollier o Laura Morante, entre molts altres, formen el repartiment principal.

Finalment, La Guia Definitiva (cortesia del Mai a la vida) us posa al dia en les darreres estrenes que complementen aquest cap de setmana. En primer lloc, i també des de França, ens arriba el thriller Plaga final (Pars vite et reviens tard), protagonitzada per José García i dirigida per Régis Wargnier. En segon lloc, la sempre efectiva translació entre el món dels vius i el món dels morts forma l’argument de Km 31, una pel·lícula mexicana dirigida per Rigoberto Castañeda i protagonitzada per Adrià Collado, que ha obtingut un enorme èxit comercial al seu país. Per últim, les espanyoles Clandestinos (del debutant Antonio Hens) i el curiós documental culinari El pollo, el pez y el cangrejo real (de José Luís López Linares) posen el punt i final a La Guia Definitiva.

La setmana que ve, Mike Nichols, Carlos Reygadas i Ken Loach ompliran la cartellera amb guerres paròdiques, silencis sepulcrals i denúncies socials.

17.2.08

Segunda Apnea + Tiki Phantoms Bar Línia, Lleida (15.02.08)

Vaig estar a Lleida i el Línia celebrava el su primer aniversari, i ho va fer convidant als barcelonins Segunda Apnea i els conegudíssims fans del més enllà i oradors del deu Tiki, els Tiki Phantoms.

A l'escenari tot estava preparat, foscor i un cable de llums que decorava la bateria transparent. El backline els delatava, mileres de pedals d'efectes, teclat i sintetitzadors. Peces clau del post hardcore de Seguna Apnea.
Era el primer concert de la banda després que haguessin sofert nombrosos canvis en la formació, els va abandonar un guitarra i s'hi havien incorporat dos guitarristes més Edgar i Álvaro, i la teclista Natalia.
Així doncs, el primer d'una sèrie de concerts que els durà la setmana que ve a Gavà amb Nisei i Tetsuo, i a l'Abril a Mephisto.
La banda havia estat tancada com una monja de clausura en el seu convent de creació musical per pujar després, d'almenys un any, altre cop a l'escenari. I la veritat és que el canvi va ser increïble, d'entrada el canvi més notable ha estat la substitució de l'anglès pel castellà. I la pèrdua en arranjaments metal, de la seva antiga maqueta virus_e de quan encara tocaven sota el nom Apnea. Ara, però, Segunda Apnea ha guanyat en tècnica, virtuositat i un so envolvent que em va agradar molt.
Tot i que no van tocar un repertori massa extens, Segunda Apnea va saltar a l'escenari amb una cançó instrumental llarga i molt treballada. Realment un tema que em va sorprendre degut a la seva complexitat i l'envolvència del seu so. Una peça increïble per obrir un repertori més aviat curt però intens, amb una música contundent, que a vegades queda eclipsada per la convinació perfecta dels efectes i la virtuositat de les guitarres que destaquen sobre d'una secció rítmica altament treballada.

Per continuar la festa es va produir un canvi de registre bastant notable, es va canviar l'avantguarda musical contemporània per fer un retrocès en el temps a mans dels fills del Déu Tiki. Com sempre i amb la parafernàlia que els caracteritza els Tiki Phantoms van complir perfectament amb l'expectativa creada. Surf and Roll, algunes versions, calaberismo i un bis llarg a petició d'un públic entregat a la seva música.
En definitiva, un bon concert i un molt bon tracte per part dels propietaris del Bar Línia, si aneu a Lleida i la boira no us perd, passeu-hi.
I que cumplan muchos máááásss.......

Amor vs desamor per Sant Valentí

Omplir l’Apolo no és cosa fàcil i menys per a dos grups de l’anomenada escena independent de Barcelona. Si, val a dir que els caps de cartell eren Facto delafé y las flores azules. Però omplir l’Apolo no és cosa fàcil.

Els teloners eren Manos de Topo, el peculiar grup liderat per l’encara més autèntic Miguel Ángel Blanca que van aprofitar per promocionar el seu únic disc Ortopedias bonitas (Strange Ones, 2007) i presentar un parell de cançons. Ells representaven el desamor (“que me dejes por otros que no hacen ni la mitad por ti, es feo”) en una nit que, de no haver estat així, s’hauria provocat més d’una pujada de sucre. Van aconseguir connectar amb el públic gràcies a les seves originals lletres i als comentaris de Miguel Ángel. I es van acabar de guanyar l'audiència en fer una còmica versió de la popular cançó de Sergio Dalma “Bailar pegados”, “lo mejor que ha pasado por Eurovisión”. En definitiva, va ser una oportunitat d’or pels Manos de Topo.

Després d’un llarg interludi per a preparar l’escenari i l’atrezzo, van sortir els esperats Facto delafé y las flores azules, que van oferir un concert al seu més pur estil. No va faltar ni el confetti, ni les bombolles, ni els globus gegants, però van oferir uns visuals molt més elaborats que en altres ocasions. També hi van ser presents alguns dels seus clàssics com “Enero en la playa” o “La fuerza” que van causar l’eufòria dels assistents, així com alguns dels seus temes més foscos com “Letargo” o “Fuzz”. Els barcelonins, que no deixaven de mostrar la seva sorpresa per la gran assistència de públic, van oferir un concert molt relaxat, distès i, en certa manera, avorrit, com si la feina grossa ja l’haguessin fet prèviament. El públic estava completament entregat i semblava que fessin el que fessin, no decebrien a ningú. Facto delafé y las flores azules van ser el contrapunt d’amor en aquest concert del dia de Sant Valentí (“me encanta sentirte, adoro escucharte”) en què, a mode de xafarderia, l’Oscar i l’Helena van anunciar el seu proper casament. Ara entendreu a què em referia amb allò de la pujada de sucre...

15.2.08

Novetats i Agenda de Concerts



Lightspeed Champion. Falling Off The Lavender Bridge (Domino).
Dev Hynes és un dels personatges més curiosos de l'escena indie britànica. Després de dissoldre un dels grups més canalles de l'onada postpunk de fa pocs anys, els Test Icicles, Hynes s'ha revelat com el Connor Oberst (Bright Eyes) anglès. Fins i tot ha anat a gravar el primer disc del seu nou projecte, Lightspeed Champion, a la ciutat (Omaha, Nebraska, EUA) i seu del segell discogràfic de Bright Eyes, Saddle Creek, a gravar el disc Falling Off The Lavender Bridge. Aquest és un treball sense peces per omplir, amb perles destacades com el single 'Galaxy Of The Lost', 'Tell Me What It's Worth', 'Dry Lips' i la maratoniana 'Midnight Surprise'. Un molt bon àlbum, senyors.

The Mountain Goats. Heretic Pride (4AD).
John Darnielle s'ha despertat aquest principi de 2008 i ens ha despertat a uns quants amb Heretic Pride, nova entrega de la misteriosa banda de Darnielle The Mountain Goats. Fidels a la sonoritat americana més country, Heretic Pride és un treball molt més planer (en el bon sentit de la paraula) que no altres clàssics de la banda com We Shall All Be Healed (4AD, 2004). Produït pel cantautor amic de Darnielle John Vanderslice. El disc esdevé magne a partir de la tercera pista 'Heretic Pride', seguida d''Autoclave', una de les millors peces de l'àlbum. Heretic Pride també té un gran punt àlgid en 'So Desperate', una senzilla, preciosa i commovedora balada digna de qualsevol llista del millor per tallar-se les venes.
Girls In Hawaii. Plan Your Escape (Naïve).
Aquí ningú no s'inventa res: agafem qualsevol tornada de Coldplay, un parell de ritmes a la moda i ja tenim l'efectiu i, per què no, bonic single de Girls In Hawaii, 'This Farm Will End Up On Fire', del darrer disc Plan Your Escape (i jo afegiria, "i no tornis"). En realitat Plan Your Escape és un disc un pèl eclèctic, que va des de la èpica d'estadi que comentàvem fins al pop més enganxós, i una distorsió grungera allà al mig que encara no sé com ha arribat fins aquí. És aquest el quart disc d'aquest grup format per tot de nois belgues, un dels quals deu ser publicitari i homosexual, que ha volgut atreure amb el nom un públic homogèniament masculí.

Pete And The Pirates. Little Death (Stolen Recordings).
La confirmació més indie de totes del Summercase 2008. Els que més comentaris "i aquests qui són?" han suscitat. És un dels darrers hypes britànics i el disc de debut Little Death comença amb un riff digne d'un grup imitador de Blink 182. Afortunadament, això és només un miratge i el disc aviat es destapa amb temes contundents com 'Come On Feet' i 'Mr Understanding', així com la curta i sensacional 'She Doesn't Belong To Me' (Sisa contestaria si és que hi ha noies d'algú, no?). A tenir en compte.


Agenda de Concerts

Divendres 15
Quique Gonzalez al Casino de l'Aliança

Dissabte 16
MiniFestival al Centre Cívic de les Basses amb Damien Jurado, Dot Allison, Paula Frazer, Chris Brokaw, Chris & Carla, Abraham Boba, Estrategia Lo Capto!, Polandsonora

Queens of the Stone Age + Biffy Clyro a la Sala Razzmatazz

Dimarts 19
Efterklang + Murcof a La [2]

14.2.08

Jedis de lo lisérgico



Després d'una setmana on l'apartat Alta Fidelitat es va quedar orfe, de nou reprenem la dinàmica, i ho fem d'una manera curiosa, parlant de pirates. Actualment amb la proliferació dels ipods i que la música ha perdut el seu format, parlarem sobre una pràctica que es feia no masses anys enrera i que pretenenia crear recopilacions dels teus artistes favorits. Els discos o cassetes pirates.

En aquest cas parlarem sobre dos cds pirates que recullen cares B, rareses, demos i inèdits de Los Planetas. Parlarem del cd Venus, que data de l'any 1996. Un dels discos no oficials de Los Planetas que més importància va tenir. Fins al punt de que alguns l'han considerat part de la seva discografia. També parlarem sobre El lado oscuro de la fuerza, un doble cd que he trobat navegant per la xarxa i que he cregut just i necessari fer-li un petit homenatge.

13.2.08

Barcelona i la febre dels musicals




Avui per avui, tres de cada deu espectadors catalans escullen els musicals quan van al teatre. Abans d'acabar l'any, quatre musicals de gran format omplien l'oferta teatral de la ciutat. Es tracta de Mamma mia!, Cabaret, Grease i Cómeme el coco, negro: la febre dels musicals ha arribat a Barcelona amb molta força.

Mamma Mia! s’articula a través de les cançons dels suecs ABBA. La història passa en el paradís d’una illa grega, i és una mena de conte de fades sobre la família i l’amistat. Explica que la nit abans del seu casament, la promesa reuneix a tres homes relacionats amb la seva mare per descobrir la vertadera identitat del seu pare.

Pels interessats, la trobareu al Barcelona Teatre Musical, el que abans era el Palau d’Esports, un espai gran tant pel que fa a escenari com a aforament, fet que el fa perfecte per musicals o obres de gran format. L’entrada varia molt, i pot anar dels 20 fins als 60 euros, i de moment encara no té data final.

L’altra gran obra, Cabaret. Com ja hem dit també va arribar a la tardor, concretament al setembre, i compta amb un repartiment format per 33 artistes, encapçalats per la gironina Marta Ribera com a Sally Bowles i a Víctor Masan com a Emcee. L’argument és prou conegut; es desenvolupa en un night club berlinès dels anys 30: un lloc on evadir-se de la realitat i disfrutar de la vida. En aquest ambient, el mestre de cerimònies ens presenta l’Alemanya nazi de l’època i l’espectador coneix dues històries d’amor. Es va fer al Teatre Apolo i va acabar el 13 de gener.

Canviem de registre perquè ens desplacem fins a la Califòrnia dels anys 60. Es tracta de Grease, i tot i que ara ja no està en cartellera es mereix que la recordem, sobretot perquè ha estat el musical que ha obert la caixa de pandora: va ser el primer gran musical que va sonar a la ciutat, el 2006. Davant del gran èxit que va tenir, se’n va fer una segona temporada, que va començar a finals d’agost, i va aconseguir ser l’espectacle més vist de l’any a Catalunya. Un fet inusual és que mai havia passat que una obra de teatre marxi amb aquesta gran ocupació, però és que ja estava pactat així, i ara mateix el teatre Victòria l’ocupa Boscos Endins, de Dagoll Dagom.

Boscos Endins és una interpretació dels contes infantils dels germans Grimm, com la Caputxeta Vermella o La Ventafocs, i ens ensenya un món on les coses no són tan transparents i tan senzilles com en aquestes històries infantils. No ens podem deixar un altre musical català, aquest cop de La Cubana, Cómeme el Coco negro: al teatre Coliseum, aquesta companyia ha fet una versió de l’emblemàtica obra de la mà de Jordi Milan.

I ja per acabar, dos musicals que estan a punt d’arribar. El primer, ben proper, arriba el 26 de febrer al Tívoli. És Bollywood, the show. Un musical de colors, amors i sons de l’Índia, que repassa cent anys d’història de la meca del cine asiàtic. El segon es dirà La festa, i es basarà en cançons d’Els Pets. El motiu pel que encara no el podem anar a veure és senzill: estava pensat pel Teatre Poliorama i l’èxit d’El Llibertí ha superat les previsions. En fi, paciència.

11.2.08

La Guia Definitiva: assassins a la moda, gals olímpics, mesos foscos... i un club de lectura

Sí, el mes de febrer està sent un període frenètic en les cartelleres estatals. De moment, em considero mitjanament servit havent vist com li depilen l’entrecella a un pobre senyor libanès a base de sucre, aigua i llimona. O m’han entrat ganes de fer una ruta existencialista cap a Alaska o cap allà on em dugui el vent. Fins i tot m’he posat a veure estrenes futures. I delícies passades. O, de cop, m’he traslladat a la Romania dels 80 per assistir en directe i de forma atònita a un avortament del tot barroer. Tot i que després he tingut ganes de vestir-me amb uns afavorits shorts grocs per enamorar a la noia més alternativa de l’institut, una noia que ben bé podria acabar sent una deessa de la maternitat. En tot cas, agafeu les vostres cameres de vídeo (sempre que la vostra escafandra exterior us ho permeti) i no deixeu mai de gravar i, sobretot, observar. En qualsevol moment, pot venir un monstre gegantí a tombar la Sagrada Família abans d’hora. Per pair tot aquest estrès satisfactori, i abans que acabem tenint doble o triple personalitat, els senyors distribuïdors ens han fet un petit favor, ja que aquesta setmana només s’han estrenat quatre noves pel·lícules (això sí, més una recuperació).

Una d’aquestes quatre (+ una) pel·lícules d’estrena és, però, una de les grans bombes cinèfiles de la temporada. Tornen els germans Coen que més ens agraden amb l’esperadíssima No es país para viejos (No country for old men), una mena de persecució paral·lela i sanguinària que adapta una de les novel·les d’un dels autors més prolífics i magistrals de l’època contemporània, Cormac McCarthy. Amb aquest panorama, i comptant amb les interpretacions de Josh Brolin, Tommy Lee Jones, Woody Harrelson o Kelly Macdonald, a més d’un Javier Bardem que continua arrasant tota cerimònia de premis on assisteix, la pel·lícula ens apropa als instints humans més irracionals en una història on un gos persegueix a un gat que farà tot el possible per cruspir-se a un pobre ratolinet. O el que és el mateix, un xerif que segueix la pista sanguinària d’un assassí implacable (i molt ben pentinat), que busca desesperadament a un pobre caçador d’antílops amb dos milions de dòlars en el seu haver. I tot això, enmig d’un àrid estat de Texas, un paisatge d’excepció on la mort, la destrucció i un bon carregament d’heroïna posaran la cirereta en una història que esperem que acabi sent del tot memorable. Com memorables arriben a ser els cameos a cop de talonari de la nova adaptació espectacular/infantiloide dels mítics còmics belgues d’Astèrix i Obèlix a Astérix en los Juegos Olímpicos (Astérix aux jeux olympiques), de Thomas Langmann i Frédéric Forestier, tercera part de la saga cinematogràfica. Així, figures diverses de l’esport com el senyor Michael Schumacher (si volem considerar que conduir un cotxe és un esport), Tony Parker (senyor Longoria) o Zinédine-copdecap-Zidane apareixen en aquesta nova adaptació, on la participació dels actors (o pseudoactors) arriba a ser proporcional als extres de la pel·lícula Gandhi. A saber: Clovis Cornillac (el nou Astèrix), Gerard DePardieu, Claudia Cardinale, Jean-Pierre Cassel, Santiago Segura, José García, Vanessa Hessler, Adriana Karembeu, Mónica Cruz o Elsa Pataky, a més d’una vella glòria com Alain Delon reciclat en Juli Cèsar. La pel·lícula va ser rodada, en part, als grans estudis de la Ciutat de la Llum d’Alacant per tal de recrear a la perfecció aquesta aventura gal·la en plenes olimpíades.

Però aparquem les superproduccions europees per tal d’analitzar la nova pel·lícula de David Slade, artífex d’aquella sorpresa entretinguda anomenada Hard Candy. En aquest cas, el director canvia a la futura Juno per uns vampirs sanguinaris (sí, una altra vegada vampirs) en la pel·licula 30 días de oscuridad (30 days of night). La trama principal està protagonitzada per Josh Hartnett i Melissa George (que molts recordareu de la sèrie Alias) i ens ubica en un perdut poble d’Alaska on, cada hivern, la foscor ocupa les 24 hores del dia durant un mes sencer. Evidentment, si jo fos un vampir... crec que acabaria aprofitant la situació. I tu? Però si sou dels que per la nit acostumen a dormir i necessiteu alguna història romanticota per mantenir-vos ben alegres, Conociendo a Jane Austen (The Jane Austen book club), de Robin Swicord, ens fa una detallada radiografia de tot el que acaba succeint durant sis mesos en les vides (principalment, amoroses) de sis personatges diversos que tenen un nexe en comú, formen part d’un club de lectura (això que sempre està tan de moda entre les senyores nord-americanes) on es parla i es discuteix de la vida a partir de les novel·les de Jane Austen. Els sis personatges protagonistes estan formats per cinc dones (Kathy Baker, Maria Bello, Emily Blunt, Amy Brenneman i Maggie Grace) i un home (Hugh Dancy). Per últim, recordarem que arrel del triomf de la pel·lícula La soledad en la passada edició dels Premis Goya, la pel·lícula de Jaime Rosales (amb la seva particular polivisió) torna a les grans pantalles per aquells que, com jo, se’n van adonar tard de la seva existència i brillantor.

La setmana que ve, ens tornem a posar les piles amb la nova pel·lícula d’un dels realitzadors contemporanis més importants, a base d’excavacions petrolíferes. I no ens oblidarem d’uns saltadors bastant peculiars ni d’un diabòlic barber cantaire.

7.2.08

Novetats i agenda de concerts




MGMT. Oracular Spectacular (Red Ink / Columbia).

La novetat destacada d'aquesta setmana són MGMT, grup del barri novayorquès de Brooklyn. El seu primer disc, l'Oracular Spectacular, està ben nutrit d'un EP de l'any passat d'on ja vam poder escoltar el single 'Time To Pretend'. És complicat catalogar-nos si volem anar més enllà de l'etiqueta de pop ballable. Muse, el britpop, i fins i tot l'electrònica de Digitalism (la cançó 'Kids' és una de les perles de l'àlbum) són alguns dels ingredients que conformen aquest entretingut disc.

Stephen Malkmus & The Jicks. Real Emotional Trash
Mentre no s'aclareix què passarà amb Pavement, l'exmembre de la banda americana Stephen Malkmus segueix publicant discos. L'últim és aquest Real Emotional Trash, que, res més lluny del que suggereix el títol, barreja el feedback de les guitarres amb melodies pop sense arribar a la caricatura de Distortion (Nonesuch, 2008), l'últim disc de The Magnetic Fields. Cançons com la que dóna nom al disc, deu minuts d'excepcionalitat, 'Cold Son' o la que obre el disc, 'Dragonfly Pie', amb una tornada commovedora fan que tinguem ganes que, com a mínim, Malkmus es deixi caure per algun festival d'aquest estiu.

Envelopes. Here Comes The Wind (Brille Music Ltd.).
Moltes vegades, una sola cançó ens arrossega a escoltar un disc sencer. En aquest cas, Here Comes The Wind, darrer disc del combo suec Envelopes, té en 'Party' una gran porta d'entrada que tot i que acaba revelant que el nivell no es manté durant totes les cançons del disc, entreté i és agradable, cosa que en els temps que corren tampoc no està del tot malament. Potser serà el seu proper disc la seva gran obra. Com a aperitiu, no està gens malament.

Grand Archives. The Grand Archives (Sub Pop).
Si el Cease To Begin (Sub Pop, 2007) de Band Of Horses us va agradar, The Grand Archives us commoverà. Liderats per l'exguitarrista de la banda dels cavalls, Mat Brooke, Grand Archives combinen amb excel·lència l'èpica pop i la intimitat. Amb talls com 'Index Moon', 'Torn Blue Foam Couch', 'Setting Sun' o 'Sleepdriving', aquest és un disc força accessible (que no és el mateix que comercial o senzill) ple de matisos i que sorprèn amb la powerpopera i vital 'The Crime Window'. És allò que tant ens agrada dir de "potser no us canviarà la vida, però us la farà més agradable".

Agenda de concerts

Divendres 8
Love Of Lesbian + The Last 3 Lines + Anika Sade a la sala Salamandra de L'Hospitalet dins les Festes Demoscópicas que organita la revista Mondosonoro.

Dissabte 9
Hidrogenesse a la sala Pop Bar del Razz

Mürfila a la sala Tijuana de Cornellà

Diumenge 10
Jaume Sisa a l'Auditori Barradas de L'Hospitalet

Dilluns 11
Ola Podrida als 'Caprichos de Apolo'

Dimarts 12

12Twelve a la sala Sidecar

Dijous 14
Manos de Topo + Facto Delafé y las Flores Azules a la sala Apolo


6.2.08

Tema de la setmana: Guateque



Aquesta setmana al Mai a la vida pugem a la màquina del temps i retrocedim cap als anys 60 i 70... però no a qualsevol lloc, sinó de festa... ja ens coneixeu! Però, per què als 60 i 70?

Perquè hem volgut caricaturitzar, però amb molt d'afecte, el tipus de celebracions que feien els joves de l’anomenada Década Prodigiosa, és a dir, els nostres pares, avis o tu estimat lector i oient. Visca la melancolia!

A ritme de Los Sírex, Los Pekenikes, Los Brincos o The Beatles, amb regust a ganchitos i mirinda i sent purament sans i casts viatgem al cor d’unes festes on regnava la innocència i el bon rotllo. Aprofitem l’ocasió per parlar dels balls que es feien, de com s’organitzaven aquestes reunions i ho comparem també amb el que succeïa en aquell mateix moment a altres països. A més, per si això fos poc, intentem teixir fils que els connectin amb l’actualitat i la manera de fer que caracteritza la joventut d’avui dia.

Tot això amenitzat, com si d'una festa major es tractés, per l'humor de la nostra gran guionista, Montse Casas, la presència d'Andrea Valverde, especialista en tocadiscos, Laia Creus (imagineu-vos-la ballant Los Sirex), i una servidora, Míriam Gómez, que mai a la vida renunciaria a un guateque!

Va... anem de Guateque?