Here comes the Summercase

El proper cap de setmana el Summercase aterra a la nostra ciutat. Un festival encara jove, però que promet convertir-se en un dels clàssics de cada estiu. El Summercase és un festival de música de la discrogràfica Sinnamon Records que se celebra a Barcelona i a Madrid en dies alterns, divendres 14 i dissabte 15. Molt més comercial que el Primavera Sound, diuen les males llengües que va ser creat per Sinnamon per tal de competir amb el Festival Internacional de Benicàssim (FIB).

L'any passat hi vam poder veure grups com New Order, Primal Scream, Daft Punk, Sigur Ros o The Chemical Brothers. Aquest any el cartell no es queda enrere, i sembla clar que l'organització vol superar els més de 54.000 assitents que hi van anar a la passada edició.

Però què trobarem en aquesta segona edició del Summercase?

En primer lloc, un dels grups més veterans i val a dir que també dels més delirants. Es tracta de The Flaming Lips, grup que porta 25 anys tocant i ja considerat una banda de culte, que ha sabut creat un estil propi. Les lletres de les seves cançons parlen principalment de l'espai, de robots i de l'absurd i van acompanyades d'una producció gairebé psicodèlica. El seu últim disc, publicat l'any passat, es diu “Yoshimi Battles the Pink Robots” (això que deiem dels robots) i és la continuació del seu anterior àlbum, anomenat “The Soft Bulletin”. Els Flaming Lips saben crear una atmosfera especial en els seus concerts, que sempre es converteixen en autèntiques performance (paraula supermoderna), ja que solen acompanyar les actuacions de disfresses, pluges de globus i molts efectes visuals i d'il·luminació.

Necessiteu algun motiu més per anar-los a veure?

Arcade Fire és un dels grups més nous i més prometedors del Summercase d’enguany. Es tracta d’una banda canadenca formada per set músics i que té com a principal característica la introducció d'instruments no habituals en una banda moderna, com per exemple, violes, violins, mandolines, ukeleles o acordions. Tots aquests instruments funcionen molt bé amb les seves lletres, que són molt rítmiques. El seu estil, atenció, és qualificat com post-rock experimental o, fins i tot, art-rock. Sigui com sigui, el cert és que Arcade Fire sona diferent a la majoria de grups actuals. El seu primer álbum "Funeral" fou alabat ampliament per la crítica especialitzada i considerat per molts com el millor disc de l'any 2005, i el single Rebellion (Lies) com a millor cançó. El seu segon i esperat disc, “Neon Bible”, va sortir al mercat a principis d'aquest any. Aquesta vegada, a més dels instruments habituals, també hi van incloure un orgue, una zanfonia, una trompeta militar, i quasi tota una orquestra húngara. Quasi res. Van saber estar a l'alçada de les circumstàncies. Diuen que en directe són espectaculars, però ho podreu comprovar vosaltres mateixos el divendres 13 de juliol al Summercase.

Una bona mostra que el Summercase és comercial és que hi participa Bloc Party. Amb només dos discos a les seves esquenes, els londinencs Bloc Party són uns dels més populars dins de l'escena indie. El més curiós és que es van donar a conèixer gràcies a Franz Ferdinand, que els van convidar a tocar en una festa de la seva discogràfica despés d'haver sentit la maqueta. El seu primer disc "Silent Alarm" té hits com Hellicopter o Banquet, que han estat punxats 4 milions de vegades en les discoteques del gremi indie perquè està clar que la música de Bloc Party és per ballar. El segon álbum "A weekend in the city" és menys fresc i resulta repetitiu en alguns moments. Esperem que en directe estiguin a l'alçada i ens facin ballar una estoneta. Demanem massa poc?

Des dels Estats Units ens arriben Scissor Sisters, un dels grups més esperpèntics del moment. Les influències musicals de Scissor Sisters són la música disco, el glam rock i pop i l'ambient de la vida nocturna de Nova York. Amb només 6 anys d'existència, el grup s'ha convertit en una de les icones del moviment gay. El seu primer álbum va ser el més venut del 2004 al Regne Unit i, evidentment, foren considerats el grup rebel.lació de l'any. En aquest disc hi ha hits com Laura o Take Your Mama Out. El seu segon disc "Ta-Dah" compta amb la participació d’Elton John i està ple de música discotequera amb influències del millor disco dels anys 70 i 80. Una mica de “petardeig” per la nit de divendres.

Air o el que és el mateix Nicolas Godin i Jean-Benoit Dunckel, van començar a tocar junts l’any 1995, tot i que l’èxit els va arribar amb el seu segon disc “Moon Safari”. L’estil d’Air sovint s’associa amb la música electrònica perquè la seva base són els sintetitzadors, però també reconeixen la influència de grups com Pink Floyd, o del seu compatriota Serge Gainsbourg. Després de l’irresistible “Talkie Walkie” publicat al 2005, Air torna amb “Pocket Symphony”, el seu últim àlbum, on compten amb la col·laboració de Jarvis Cocker i Neil Hannon, líder de The Divine Comedy. Un àlbum que segueix la línia dels discos anteriors, sense descobrir res de nou. On l’electrònica continua sent la base de les seves melodies, però s’ha guanyat un so més acústic gràcies a l’ús del piano. Air també són els responsables de les bandes sonores de les tres pel·lícules de Sofia Coppola i, de fet, a Maria Antonieta hi apareixen fins i tot en un concert.

Tom Rowlands i Ed Simons, més coneguts com The Chemical Brothers, són uns anglesos que es dediquen a la música electrònica. Es van conèixer a finals dels 80 al legendari club Hacienda de Manchester i als seus inicis es feien dir “The Dust Brothers”. El seu primer disc “Exit Planet Dust”, de l’any 95, els va donar a conèixer i els va portar a canviar-se el nom, ja que hi havia un grup nord-americà que es deia igual. Des de llavors, ja coneguts com The Chemical Brothers, han anat mesclant tot tipus d’estils des del pop o el folk, passant pel hip hop i l’acid house. Però si per alguna cosa són coneguts The Chemical Brothers és per ser els pioners del Big Beat, juntament amb grups com Fatboy Slim o The Prodigy. En la seva llista de col·laboradors destaquen noms com Noel i Liam Gallagher, New Order o Bloc Party, així com Klaxons o Midlake. En aquesta ocasió, al Summercase ens portaran el seu últim disc “We are the night”, publicat aquesta darrera setmana, i on s’allunyen de les influències hip-hop del seu anterior disc “Push the button” per tornar a l’electrònica psicodèlica de les seves èpoques anteriors.

James va néixer amb el post-punk dels 80 a Manchester. Es tracta d’un grup de rock alternatiu que va tenir la seva època daurada als anys 90, quan van publicar diversos singles de gran èxit com “Sit Down”, “Lose control” o “Laid”. L’any 2001, el cantant i líder Tim Booth va deixar el grup i, tot i que mai es va anunciar la dissolució del grup, James ha estat inactiu fins al gener d’aquest any, quan a través de la web van anunciar la seva tornada, una gira de concerts i la publicació d’un nou àlbum amb nou material el proper 2008, el que serà el 10è de la seva carrera. De moment, James ja ha publicat un recopilatori “Fresh as a daisy”, o sigui, frescos com una margarida. I és que tot i que ja fa més de 25 anys que van començar a tocar junts, James asseguren que tornen amb les mateixes ganes del primer dia. La resurrecció de tot un mite.

Seguint amb els retorns, uns altres que també van anunciar la seva tornada als escenaris a principis d’any van ser The Jesus and Mary Chain. Els germans escocesos Jim i William Reid estan considerats com una de les bandes més influents de la història del rock. Tot i que posats a posar etiquetes, el seu estil s’ha definit com una barreja de punk rock, industrial noise i pop melòdic. El seu àlbum de debut, Psychocandy (1985), amb els singles “You trip me up” i “Never understand”, és un disc de referència encara avui. Però si per alguna altra cosa són coneguts “The Jesús and Maty Chain”, a part de per la seva música, és pels escàndols típics de les grans bandes de rock: no presentar-se a concerts, aparèixer a l’escenari una hora tard i totalment col·locats, així com altres problemes amb les drogues. Poc después de la publicació del seu 6è disc “Munki”, l’any 99 van anunciar la seva separació. Al llarg d’aquest any han fet diversos concerts i han assegurat que estan treballant en un nou disc. El retorn indie de l’any.

Uns altres caps de cartell del Summercase són els Kaiser Chiefs un quintet de Leeds (Anglaterra) que es va donar a conèixer l’any 2005 quan van aconseguir que el seu disc de debut “Employment” se situés al #3 de les llistes de vendes britàniques en la seva primera setmana. L’any 2006, es van endur 3 BRIT Awards, entre ells el de Millor grup britànic. D’aquesta manera, es van convertir en el grup més guardonat de la passada edició, tot i no haver aconseguit cap #1. A finals de febrer, Kaiser Chiefs va treure nou treball, titulat “Yours truly, angry mob”, un dels discos més venuts de l’any. Musicalment, el disc segueix la línia de “Employment”, que porta l’etiqueta de rock new wave. Un disc poc arriscat, però efectiu, ja que està clar que la seva fòrmula i el seu estil funcionen.

Des del Mai a la vida assegurem que hi ha vida més enllà dels caps de cartell. La segona fila de noms destacats d’aquest Summercase no té res a envejar als grans caps del festival.

Astrud, Editors , Mika, Lily Allen.... Es fa difícil destacar només a alguns grups, així que potser el més adequat seria dir alguna cosa de tots, una frase, alguna dada remarcable, un adjectiu…

D’Astrud cal saber que són de Barcelona, que “Tú no existes” és la continuació natural de Perfomance i que es consolida com a grup de referència que crea himnes generacionals….perquè ho sentim però vigila, que algú m’ha dit que Noam Chomsky s’ha enamorat de tu…..

Els francesets Air no són els únics que vindran del país veí, no. De Phoenix dir que “It’s never been like that!” és un tercer disc ple de hits de la vida. Música ballable amb missatge.

Mika té 21 anys, és libanès i canta en falset. El seu disc es diu “Life in a cartoonmotion”. Ja ho hem dit tot d’ell…

Continuem repassant els noms mitjans del festival, la sempre segona fila. Lily Allen. En aquest cas si que només cal dir dues paraules: Fenòmen Myspace!

Jarvis Cocker debuta en solitari amb aquest disc que ens porta sota el braç, Jarvis, així, a seques
I sent encara més agosarats, ens endinsem en la lletra petita del festival. Els grans temuts grups revel·lació. El Summercase d’aquest any en té uns quants d’aquets noms petits. Els tres pre adolescents 1990s amb el seu àlbum Cookies. The Maccabees, un d’aquests grups que prometen ser tota una clase de pop al escenari. Sr. Chinarro no, Antonio Luque, és ja un expert en això dels escenaris i dels concerts a la nostra ciutat. “El mundo según” té una mica més de gust català. Fionn Regan és un jove cantautor dublinés que marca la nota més íntima i més poètica del festival, a falta del senyor Rufus Wainwright, present l’any passat. Guillemots i el seu rock agosarat també serán presents en la lletra petita del cartell de divendres, així com Delorean (si, el cotxe de Regreso al futuro) i The Pigeon Detectives.

Per dissabte, comptarem amb la presentació de dos grups molt estimats al programa, en primer lloc parlem de Miqui Puig i el conjunto eléctrico que vindran a presentar “Miope”, que Sinnamon s’ha decidit a fer realitat.

L’altre grup més que estimat són els The Sunday Drivers que presentaran el seu segon LP que fa pocs mesos han tret al mercat

The Twang és una d’aquestes revelacións quasi místiques que un dia un amic et recomana, i els comences a escoltar i realment ja no et trobes al 2007, sinó que t’apareixen unes horribles hombreres exagerades i veus amb horror que les matlles s’han apoderat de les teves cames…..si, tornem al so dels 80 en tota el seu esplendor….The Twang han estat escollits com a millor banda en els prestigiosos premis NME. Amb només una demo, han estat, literalment, perseguits per les discogràfiques, al final sels ha quedat la casa dels Kaisers… Aquest estiu els espera una gira maratoniana presentat el ''Love It When I Feel Like This'' us deixem escoltant.

També Electrelane, The Glimmers, My Brightest Diamond i The Gossip, que presenten el seu tercer llarg, ''Standing In The Way Of Control''. The Gossip són un trio dels Estats Units que no us deixaran indiferents. Diuen que presenten un directe brutal, o sigui que cal marcar-los dins la casella d’imprescindibles.

La redacció del Mai a la vida signa aquest pre-artícle. La crónica el dilluns o dimarts, depenet de com sigui de dura la resaca.