Consideracions difuses sobre Els Pets

Els Pets van actuar dissabte passat a Vilanova i la Geltrú i aquest cap de setmana ho fan a Falset, en motiu en tots dos casos de la festa major. De fet, a la majoria de dates de la gira de presentació de ‘Com anar al cel i tornar’, els de Constantí ho fan com a plat fort de les festes del poble. Perquè si tenim en compte que a Catalunya (àmbit principal d’exposició d’Els Pets) hi ha, sent generosos, una desena de ciutats, el que queda són pobles o (molt) petites ciutats. I en aquest punt rau la grandesa o contradicció dels supervivents de la generació del rock català de principis dels 90, també coneguda com la generació del Sant Jordi. Quan els teus hits són ‘No n’hi ha prou amb ser català’, ‘Qui s’ha llufat?’ o ‘Tarragona m’esborrona’, el teu lloc són les places majors. Però quan factures cançons pop com ‘Parla’, ‘Agost’ o ’Soroll’, amb una mica menys de prejudicis el teu lloc és, com a mínim, l’escenari Rockdelux del Primavera Sound o la carpa Fibclub de Benicàssim. Però bé, vivim de mentides, i la que diu que el català tanca les portes és el càncer particular de la música d’aquest país petit.

El public que va omplir la plaça de Ribes-roges de Vilanova va fer com sempre, i si no fos per les pampallugues dels mòbils quan sonava ‘Com anar al cel i tornar’, l’estampa podria ser idèntica a la de qualsevol concert del Giracua, de quan Els Pets van fer deu anys a dalt dels escenaris el 1995. I ja en fa dotze. I és que el públic dels grups catalans és militant, però cada cop menys. Això si obviem grups com Obrint Pas, Mesclat i grups amb, podríem dir-ne, càrrega ideològica explícita. Un dels principals exemples de canvi de part del públic de grups com els mateixos Pets o Antònia Font és el fet que els seus discos surten ressenyats al suplement d’El País, a La Vanguardia o a la Rockdelux. La gira Els Pets fan teatre de la passada tardor va ser un pas en aquest sentit dels de Constantí cap a una posada en escena menys de festa major. Per bé que molts elements del repertori del grup encara encaixen en el format que porten a l’actual tour, el concert de l’Auditori al novembre és un exemple que a la seva discografia hi ha cançons que demostren que Els Pets són molt més que un grup de festa major.

És per tot això que el concert de Vilanova va tenir moments extranys. Hem arribat a un punt en què no se’ls veu còmodes a dalt de l’escenari defensant les noves cançons. El grup es troba ja a mitja gira i han tingut temps de sobres per fer rodar les cançons perquè sonin fresques a hores d’ara, però, amb l’excepció d’’XL’, totes les peces de Com anar al cel i tornar no congeniaven amb el públic com sí que ho van fer ‘Massa jove per fer-me gran’ o ‘Jo vull ser rei’. On vull anar a parar és que Els Pets han fet un canvi musical massa gros en els darrers dos discos com per no canviar res més del producte que les cançons. Clar que, com deia al principi, poca cosa es pot fer si només pots tocar a Catalunya i el circuit de concerts més potent que tenim és el de les festes majors a l’estiu.

Vull apuntar, també, que el canvi ha estat gradual. Abans de l’Agost, el Respira i, sobretot, el Sol, ja apuntaven la direcció que el grup volia seguir després del boom del Bondia, disc que, al parer d’un servidor, fou el punt d’inflexió entre la primera gran etapa i la segona que encara s’està escrivint. Això sí, del Respira a l’Agost hi ha un canvi alhora de fer cançons extraordinari, deixant de banda cada vegada més les tornades festivaleres i aprofundint en la recerca de la cançó pop perfecta.

Eduard Gras.