Ens encanta París

Que Jaume Sisa hagi estat un dels que omplia la plaça Rovira i Trias de Gràcia per veure el concert de Joan Miquel Oliver, guitarrista d’Antònia Font i líder espiritual casolà del Mai a la Vida, pot no voler dir res. Ara bé, si em deixeu especular, posaria la mà al foc que no sóc l’únic a aventurar que és simptomàtic. Jaume Sisa és un dels referents, així com també ho és Pau Riba, de l’escena alternativa a la Nova Cançó i els Setze Jutges dels anys 60 i 70 del segle passat. Després d’uns quants anys a la deriva com a Ricardo Solfa, a Madrid i cantant en castellà, va tornar pel (bon camí) i fa pocs mesos, K-Indústria va reeditar Qualsevol nit pot sortir el sol, publicat per primer cop el 1975 i que inclou himnes generacionals com ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’ o ‘El setè cel’. I posats a relacionar-ho, el que convidava tots els personatges de còmic a casa seva (si és que hi ha cases d’algú) té més d’un i de dos paral·lelismes amb l’amant en somnis de na Gretel (tot això amb un esforç inhumà).

En Joan Miquel Oliver va actuar ahir dilluns 20, doncs, en el darrer concert dels organitzats pel bar musical Heliogàbal a la plaça Rovira i Trias, després que dissabte 18 ho fessin Sr. Chinarro i Le Pianc, i diumenge 19 Estrategia Lo Capto! i Pascal Comelade i Enric Casasses, entre d’altres. Sense haver acabat de superar els problemes de so dels anteriors dies, l’alma-màter dels mallorquins Antònia Font, ha complert, ha gaudit i ha fet gaudir, i és que els seus són aquells concerts que costen massa de trobar i que provoquen sortir-ne feliç i amb ganes de convidar-lo a sopar cada dissabte per riure, beure i acabar versionant Pink Floyd amb una guitarra acústica desafinada i amb accent de Sòller. Llàstima de la poca potència de les PA.

L’acompanyaven a dalt de l’escenari el teclista Jaume Manresa i el bateria (i encarregat també del xilòfon) Pere Debon, tots dos companys d’Antònia Font. Sempre s’aprenen coses noves, i gràcies al teclista en aquest concert uns quants hem après que es pot fer música amb un transistor i amb la seva antena. És una llàstima que el YouTube no reculli les coreografies d’aquest home a dalt de l’escenari, ja que és la manera més extranya de ballar i fer música des que les teloneres de Sigur Rós al concert al BTM al novembre de 2005 feien sorolls amb una serra. Per la seva banda, en Juanmi ha recuperat els mateixos gags enregistrats al directe Live in Paris (Blau, 2005), a més d’oblidar-se d’una nova cançó (impagable “els avions no volen caure i no cauen perquè volen”) i tornar del bis amb ‘Hansel i Gretel’ en versió acústica ell tot solet amb la inseparable Fender blau cel.

Precisament amb ‘Hansel i Gretel’ (si Iggy Pop repeteix cançons, en Joan Miquel Oliver, també), però amb teclats i bateria, tal com està gravada al single Sa núvia morta / Hansel i Gretel (Blau, 2007), començava el repertori, que tal com s’ha preocupat de recordar un parell de cops durant el concert, ha estat curt perquè amb només un disc i un single no dóna més de sí (nosaltres també creiem que hauries de publicar un LP). Per aquest motiu han caigut totes les cançons que esperàvem. No han faltat ni ‘M’encanta París’ (i ja sabem que ell mai no hi ha estat), ni ‘Pallasso’, ni ‘Emerson Fitipaldi’, ni ‘Surfistes en càmera lenta’, ni ‘La mujer que mordió un piano’, ni ‘Sa núvia morta, … Com a regal inesperat, també hem visitat el piset amb ‘Inventari pis carrer Missió núm. 3r 2a’, un recull de tots els objectes d’aquest habitcle amb un passa-puré i 12 gots de vi, així com ‘Que rima’, plagi del cànon de Pachelbel. El concert ha acabat amb una versió en anglès d’un tema desconegut amb una lletra profunda i colpidora (feia una cosa així com “lalala, papapa, nanana”).

En definitiva, encetem des d’aquí la plataforma perquè Joan Miquel Oliver pugui actuar a Benicàssim i al Primavera Sound, com a símbol que el mainstream indie (perdoneu la contradicció) reconeix que en català també es pot fer música.