29.9.07

The Police i el naftalina-rock


Ja està, ja ha passat. Sting, Andy Summers i Stewart Copeland van venir, van tocar, i a hores d'ara ja són a París on tocaran avui i demà. Mentrestant, ja hem tingut la segona cita a l'Estadi Olímpic de l'any, cosa que assegurarà la quota de concert per persona i any. Però si bé és cert que malgrat tot és la joventut d'aquest nostre país la que salva els mobles quant a assistència a música en directe, abans d'ahir n'érem quatre, de joves.

Es respirava nostàlgia i naftalina des de les torres venecianes de la plaça Espanya fins al mar. Per tota la muntanya
màgica de Montjuïc hi havia aquests éssers estranys ja granadets de dos tipus: els que es posen samarretes de l'artista que van a veure per sobre de camises i jerseis cars, i els altres que volen demostrar al món que encara són joves i han sobreviscut a l'altra gran cita carrossa de l'any lluint una samarreta de llengua dels Rolling. I a dalt de l'escenari, un hippy místic, un senyor que feia cara de patiment quan executava els solos i un bateria amb cara de nen.

En fi, més enllà que es tracti d'una gira de reunió que no se sap encara gaire bé com acabarà (el guitarrista Andy Summers va obrir la porta a gravar un nou disc el dia abans de la cita), un concert de The Police és d'aquells que s'han de veure, condició a la qual només s'arriba si l'artista o grup en qüestió ven discos com xurros i alhora és venerat per la crítica. No en va, aquests dies sembla que els pares del reagge-rock hagin significat molt més a la història del rock que no pas els Beatles o els Stones. Seria curiós veure com una banda molt més inaccessible musicalment parlant com Led Zeppelin també recupera fans de sota les pedres si als pares de 'Stairway to heaven' se'ls acudís allargar la seva reunió d'un sol espectacle a tota una gira i vinguessin a Barcelona. Estem parlant de casos impossibles. Led Zeppelin mai no vindran a Barcelona. Però sí que hi hauria éssers extranys ja granadets amb samarretes per sobre de camises cares i samarretes d'altres concerts carrosses.

Els Police ho van tenir la mar de fàcil ahir perquè tothom sortís de l'Estadi Olímpic satisfet i amb un tema de conversa prou important a l'hora de l'esmorzar amb els companys de feina (bé, tothom no, que la Creu Roja es va haver d'endur un parell d'infortunats). El respectable va estar força entregat, provocant aquesta imatge tan maca de desenes de milers de persones saltant o aplaudint alhora, però amb moments de desconnexió quan allargaven autofelatòriament les cançons amb solos i ponts i quan cantaven algun tema que no figura al repertori de grans èxits.

Aquests darrers dies, els diaris, els gratuïts i els semigratuïts a 1 euro, han omplert pàgines amb opinions de desconeguts. Entre les totes reflexions banals n'hi havia una que cridava l'atenció: una noia hagués preferit que l'Sting i companyia haguessin publicat un nou disc abans de la gira de reunió per demostrar que eren els autèntics Police. Més enllà de l'absurditat del comentari (els autèntics Police? Perdó?), un fet com aquest hagués destrossat completament el setlist ideal al qual s'apropà el de dijous a l'Estadi Olímpic. Tret directament del Greatest Hits (A&M Records, 92), el repertori va iniciar-se amb el puntejat de Summers de 'Message in a bottle' i l'eufòria col·lectiva. A partir d'aquí van caure tots els singles de Police, deixant per al bis la trista però de melodia alegre 'King of pain' entrellaçada amb la magnífica 'So lonely' i la horripilantment edulcorada 'Every breath you take'. Fou aquí on vam poder corroborar per les abraçades de les parelles assistents que 'és la cançó' de tota una generació de matrimonis, fet força previsible d'altra banda.

De la resta cal destacar un dels pocs moments de perfecta comunió total amb el públic a causa de la senzillesa lírica a 'De do do do, de da da da', les segones veus fantasmes de 'Roxanne' (l'Andy Summers estava massa lluny del micro i les ganyotes que fa Copeland quan toca no sembla que li permetin cantar massa) i com de bonica va sonar la tornada d''Every little thing she does is magic'. Tampoc no hi van faltar 'Walking on the moon', 'Can't stand losing you' i un atac tos incipient d'Sting que també fou aplaudit àmpliament per un públic que ja estava satisfet tan sols per haver comprat l'entrada (es van esgotar en 7 hores) i tota la resta era un afegit.

En definitiva, tot i la destresa del bateria i la genial veu d'Sting, dijous vam tenir a l'Estadi Olímpic un concert de velles glòries, d'aquelles que necessiten el suport del públic quan es queden sense veu i de les que els agrada allargar cadascun dels seus hits per veure com el públic aixeca les mans aplaundint o mou els braços de dreta a esquerra. Al cap i a la fi, The Police van estar a l'alçada de les circumstàncies, ja que posem en dubte que cap dels assistents hi esperés veure un Sting donant-ho tot per la causa, perquè ja té una edat per aquestes coses, una mica com la gran majoria dels seus seguidors. Estem parlant de comprensió mútua.

6 comentaris:

Míriam Gómez ha dit...

Ets cruel!xD,sembla que sigui un concert d'Imserso; i potser som nosaltres els massa joves.
Tot i q m'encanta The Police, potser en algunes coses et dono la raó; en algunes. ;)

No pots ser tan crític!, està clar que el concert havia de ser en "plan regalada SUPREMA" per fans i persones que els tenen idolatrats, pq sinó no pagues 70 o més euros. A més potser si que l'homenatge se'l feien a ells, "narcisismo es lo que impera".

Entenc que potser precisament no t'arribés pq una vegada més,això, és qüestió de gustos o si m'apures, en aquest cas concret, qüestió de generacions.

m'agrada l'article!

bu'

* ha dit...

Aquí o dejo la cronica del mondo..

"La máxima rockera por excelencia dice: “Vive deprisa, muere joven y tendrás un cadáver bien parecido”. Lo malo es que, como exhumes el cadáver, tendrás un olor a muerto que lo impregnará absolutamente todo. Un tufillo a descomposición de pudridero que acompañará durante semanas a los asistentes a un concierto que no fue más que un odioso, aséptico y medido ejercicio de nostalgia, bien ejecutado, pero tan insustancial como vacuo e inútil. ¿Qué pueden aportar en la actualidad The Police? Nada. Tan sólo añoranza por un tiempo pasado en el que todos éramos más jóvenes, delgados y teníamos más pelo. Lo demás no es más que pura pantomima rockera repleta de tics de estadio: mecheros, coros del público y karaoke, mucho karaoke en la típica colección de clásicos M-80. Lo malo es que, cuando se salían un poco del repertorio más conocido, la gente demostraba con su parloteo que no estaba allí para eso. Los asistentes estaban allí para corear “Roxanne”, “Every Breath You Take” o hacer el ganso en “Do Do Do Da Da Da” con el pullover de clase media anudado al cuello. De esa guisa salieron satisfechos y a la espera de la próxima visita de Mark Knopfler, Bruce Springsteen o U2, los únicos artistas capaces de movilizarlos. Y luego dicen que Internet es el causante de la crisis de la industria discográfica. ¿No será más bien la panda de paletos musicales, enclavados en un tiempo en el que no todo era tan maravilloso como parecen creer? Y, por favor que alguien me conteste a esta pregunta: ¿Dónde estaba la emoción que debería impregnar un concierto de música?

Don Disturbios"

* ha dit...

70 eurazos por ver a police.. ay, la madre. con eso casi me pagué el primavera.

mucha policía, poca diversión..

Eduard Gras ha dit...

ja havia vist la crònica de la mondo. és immensa xd

Andreä ha dit...

jo vaig veure entrades de 167 euros....
uhm...

Andreä ha dit...

ah,
les algunes fotos aquí: http://www.flickr.com/photos/maialavida