Crònica Primavera Club 2007
El primavera club és l’edició hivernal d’un dels millors festivals de música independent que es celebren a Europa. El primavera club difereix del seu germà primaveral en molts aspectes, però en destacarem dos, l’emplaçament. Bàsicament en dos escenaris: L’auditori i la sala Apolo (Nitsa & [2]). I el cartell, no tant enfocat a la mirada mainstream que acostuma a abundar als festivals estiuencs. El primavera club es queda en una proposta més underground i de públic selecte, que disfruta assentat a les cadires de l’auditori del fòrum d’un cartell variat, que va des del noise dels Deerhunter fins al country doom dels Earth, passant per altres propostes com poden ser la electrònica, el pop i el rock’n’roll. Un Tanned Tin a la barcelonina.
Nosaltres vam assistir als 2 concerts de l’auditori i el dissabte a l’apolo. Segons les opinions que he pres del fòrum de discussió de la web oficial del primavera sound, penso que ens vam perdre directes sensacionals la setmana abans, durant els concerts a l’apolo. Els noms que més destaquen són Stars Of The Lid, que pel que sembla van sorprendre molt. New Pornographers i The Ponys. Malauradament jo no podré detallar-vos res sobre aquests grups, per això caldrà que us dirigiu al fòrum d’opinió del primavera sound i llegiu vosaltres mateixos les opinions.
Divendres 7 de desembre / 07 (Auditori del Fòrum)
Tot just recollir les acreditacions de premsa i el photopass vam entrar a l’auditori del fòrum just després d’agafar una cervesa a la barra del Hall de l’entrada. En
un principi no vam entrar ja que ens havíem d’acabar la beguda, i per respecte a les instal·lacions vam esperar a buidar el vas. A l’entrar ja havia començat Ruizpantaleón una proposta catalana que agrupa a Jaime de 12twelve i a Maxi (Ferenc) en una proposta d’electrònica experimental que a opinió personal li falta una mica d'originalitat. Després van pujar a l’escenari els Bracken que no van estar pas malament, i a l’acabar el que per mi va ser una de les actuacions del dia juntament amb Liars que després comentaré. John Vanderslice, que no tenia el plaer de conèixer va tocar un bon repertori de gairebé 40 minuts de cançó d’autor. En acabar aquest va baixar de l’escenari per esmunyir-se entre les cadires i tocar 3 temes més en acústic entre el públic i la multitud de fotògrafs. Després un dels plats forts i espessos del dia, Earth. Just desprès del concert estava al lavabo i sense voler vaig escoltar com 
dos persones comentaven el concert, i deien que sortir de veure Earth era com sortir d’una banyera d’aigua calenta, aquella sensació a mig camí entre relax i esgotament. La veritat és que és molt dur aguantar tot un concert sencer de Earth si no ets un fan, ja que les línies de baix et mantenen en una vibració constant, i els acords repetitius es fan pesats. Tot i això penso que es una proposta interessant a contemplar. El final del dia va ser a càrrec dels Liars, per mi un dels noms del dia. Angus Andrew (veu) va sortir a l’escenari després de que la seva banda introduís amb un instrumental vestit a l’estil hives. Un repertori carregat de temes de l’actual Liars (Mute, 07) i 
que va deixar enrere temes de l’anterior Drum’s not dead (Mute, 06) que van presentar al Sónar de l’any passat. Van tenir una bona posada en escena amb un Andrew bastant motivat tot i que el concert va ser més aviat breu encara van tenir temps de tocar una versió bastant curiosa de Spanish Caraban dels The Doors.
En resum voldria comentar que Divendres va ser una dia complicat en quant a cartell, i que Liars i Earth fossin els caps de cartell era una proposta bastant arriscada. Tot i això va ser un èxit per la organització poder veure la sala mig plena en comptes de mig buida com es podria considerar.
Dissabte 8 de Desembre /08 (Auditori del Fòrum)
Dissabte vam arribar tard a la cita i malauradament no vam poder veure a Sanjosex.
Ara que el folk està tant de moda entre els que diuen saber de música s’aprofita el català per exprimir propostes musicals de qualitat. Sanjosex són un conjunt de folk rock de La Bisbal de l’Empordà. Darrera seu, Parts and Labor. Noise i Rock and roll passat de voltes on la veu no prenia gaire protagonisme, no se si per problemes tècnics o per voluntat pròpia. Molta distorsió en un grup que a mi no hem va semblar pas del tot malament, tot i que crítiques no els deixen gaire be. Penso que destacarien molt més en un escenari obert amb la gent de peu. Amb escassos 40 minuts d’actuació els Parts and Labour van deixar pas a Joseph Arthur and the lonely astronauts, guitarra acústica, dos elèctriques solistes i rítmiques i una baixi
sta molt alta que va saltar a l’escenari amb una màscara, que a mig concert es va treure per deixar veure una perruca fúcsia molt lletja. A destacar? Els moviments d’aquesta baixista, que entre el públic van generar sentiments d’amor i odi. I la impecable veu de Joseph Arthur que va sonar molt bé. Tot i que a mi la seva proposta hem va agradar, penso que tot i ser de Brooklyn, el seu so és molt britànic i ja ni comentar el seu look de semblança a Liam Gallager. En resum Joseph Arthur i els Astronautes van superar la prova amb bona nota, indie pop madur. Llàstima que no van utilitzar aquella guitarra de dos màstils que tenien aparcada a l'escenari. Estètica? mai es sabrà...
Abans de buidar la sala per petició del gran Thurston Moore, van pujar a l’escenari els Deerhunter, la banda que té el cantant més esquelètic del món, a banda de possibles bandes psicobillys amb preferència per la mort. Jo no vaig estar al festival Tanned Tin, però el pas de Deerhunter per ell sembla que no va acabar de ser el que el públic esperava. Suposo que en aquesta pas pel primavera club, al tractar-se de l’últim concert que feien per prendre’s una pausa de 6 anys (paraules textuals de Bradford Cox, líder de la banda, entre cançó i cançó). Tot i no declarar-me un fan d’aquest estil musical, el melodramatisme noise dels Deerhunter hem va convèncer bastant. Penso que la posada en escena va mantenir-se en la línia d’una bona actuació, amb el valor afegit final de la performance que va oferir el baixista deixant la distorsió passada de voltes mentres se’n va anar cap al guitarra, li va buidar una botella d’aigua i va començar a donar voltes per l’escenari. Lockett Pundt, per 
la seva banda va decidir prendre’s una estona de intimisme i es va cargolar en si mateix al terra amb les cames cap a munt i distorsionant al màxim la seva guitarra. Bradford Cox va ser qui, amb el sintetitzador va posar fi al concert. Crec que la imatge més valorada va ser la del fràgil i malaltís Bradford Cox recollint ell mateix els sintetitzadors i caos pads que havia estat utilitzant durant el concert.
Tal com hem dit, després d’abandonar la sala per una hora i dos Voll Damms sense pressa, vam tornar a fer cua per prendre els llocs privilegiats per veure la MILLOR actuació del Primavera Club. Thurston Moore (Sonic Youth), un concert de dos parts. La que vindria després del bis, més elèctrica, deixant anar temes pordoquier amb una meticulositat increïble. Al final es va quedar sol i va interpretar un mano a mano amb bateria i guitarra que tancà el concert en forma de ‘I will always love you’. Per molts, probablement, va ser ell qui va salvar el Primavera Club. Si més no, era d’esperar. Si el pas de Sonic Youth per la passada edició del Primavera va ser espectacular, Thurston Moore no podia decepcionar-nos de cap de les maneres.
Dissabte 8 de Desembre /08 (Sala Apolo)
És una llàstima que el dissabte per la nit només poguéssim accedir a la Sala principal de l’Apolo ja que van ser vàries les ocasions que vam intentar passar a la [2], però tot i posseir l’acreditació de premsa (fet que ens feia sentir importants) no va ser possible l’accés. Degut a una massiva assistència per veure a The Ettes i The Right Ons. Aquesta situació va retornar-me a aquella ocasió en que la [2] va quedar petada per que tothom volia veure Xiu Xiu, fa dos anys durant l’edició de Maig del Primavera.
Bé, no ens queixarem del tot per que, la veritat, l’espectacle que va oferir Bishop Allen va ser bastant agradable d’escoltar, de veure i de gaudir. En definitiva, pop de qualitat, per un públic que va saber valorar molt l’espectacle que van oferir aquests americans que van tancar el concert amb una èpica ‘Flight 180’. Curiosament, i altre cop van ser ells qui després del concert van recollir el material i es van posar al lloc de merchandising a vendre el seu material, on una bona colla de gent va fer cua per accedir a la compra de cd’s i samarretes. Probablement un bon indicador de la qualitat del concert.
Per un cartell de les característiques del Primavera Club era lògic
que s’apostés per una tendència electrònica com és la del dubstep, i deixar de banda l'electrònica per la qual s’acostuma a apostar en la major part de festivals. En aquest cas Kode 9 & The Spaceape era la opció més underground. Aquest dj i productor s’ha fet famós gràcies a sessions que estan molt be com la de Dubstep All Stars vol.3. Ell mateix va estar la passada edició del Sónar on es va aposar fortament pel dubstep. Recordo que revistes com Go mag i Rockdelux van dedicar monogràfics a aquest estil de música londinenc, on Kode 9 ocupa un lloc privilegiat en l’escena.
Així doncs, a partir de les 2 de la matinada els baixos i la foscor del dubstep van escombrar l’electrònica de Kompkat i Bpitch que normalment predomina a la pista del Nitsa. Kode 9 va iniciar la sessió amb bona nota gràcies al ‘Dem a Bomb We’ de Pressure & Warrior Queen. A partir d’aquí la sessió va tenir alts i baixos, i no va ser fins la recta final quan el nivell de la sessió va pujar del tot. Personalment penso que va ser la part menys avorrida. Això si, kode 9 aprovat amb molt bona nota, però l’MC Spaceape potser hagués guanyat més si no s’hagués fet tant pesat en alguna ocasió.
Si molta gent pensa que el dubstep no es ballable s’equivoca, i molt. Kode 9 and the Spaceape van aconseguir fer ballar, entre la foscor, a un públic molt entregat.
En general, les crítiques totes es concentren en aspectes com la multitud de fotògrafs que abundava a la primera fila de l’auditori i en la gran quantitat de fum que desprenien les màquines de l’escenari. Des del punt de vista dels fotògrafs, tampoc han rebut gaire bones crítiques els tècnics de llum. També hi van haver crítiques respecte l’aglutinament de gent dissabte a la nit a la [2] per veure a The Ettes, nosaltres no vam poder ni entrar-hi, però vaja sembla ser que millor, no per l’espectacle musical, per que The Ettes van estar molt bé, sinó per que la concentració de vapor d’aigua fruit de la condensació, va fer que la cosa fos més aviat insuportable.
Finalment, a títol personal, donar un aprovat alt a un festival que ha passat per Barcelona sense pena ni glòria i que, tot i comptar amb una justa assistència de públic, voldria saber quina és la quantitat de gent que hi va assistir amb el pack que es va posar a la venta que aglutinava PClub + PSound. Tot i això premiar amb bona nota la organització del concert per una proposta diferent com es la del Primavera Club i des d’aquí esperant que no desaparegui.
Ara la única feina que ens queda es especular amb qui seran els cartells del PSound’08...algunes respostes les tindreu a http://www.primaverasound.com/foros
Per accedir a veure el reportatge fotogràfic compert cal accedir a la web d'espiral sounds, on hi ha un slide amb totes les fotos del festival.
Nosaltres vam assistir als 2 concerts de l’auditori i el dissabte a l’apolo. Segons les opinions que he pres del fòrum de discussió de la web oficial del primavera sound, penso que ens vam perdre directes sensacionals la setmana abans, durant els concerts a l’apolo. Els noms que més destaquen són Stars Of The Lid, que pel que sembla van sorprendre molt. New Pornographers i The Ponys. Malauradament jo no podré detallar-vos res sobre aquests grups, per això caldrà que us dirigiu al fòrum d’opinió del primavera sound i llegiu vosaltres mateixos les opinions.
Divendres 7 de desembre / 07 (Auditori del Fòrum)
Tot just recollir les acreditacions de premsa i el photopass vam entrar a l’auditori del fòrum just després d’agafar una cervesa a la barra del Hall de l’entrada. En
un principi no vam entrar ja que ens havíem d’acabar la beguda, i per respecte a les instal·lacions vam esperar a buidar el vas. A l’entrar ja havia començat Ruizpantaleón una proposta catalana que agrupa a Jaime de 12twelve i a Maxi (Ferenc) en una proposta d’electrònica experimental que a opinió personal li falta una mica d'originalitat. Després van pujar a l’escenari els Bracken que no van estar pas malament, i a l’acabar el que per mi va ser una de les actuacions del dia juntament amb Liars que després comentaré. John Vanderslice, que no tenia el plaer de conèixer va tocar un bon repertori de gairebé 40 minuts de cançó d’autor. En acabar aquest va baixar de l’escenari per esmunyir-se entre les cadires i tocar 3 temes més en acústic entre el públic i la multitud de fotògrafs. Després un dels plats forts i espessos del dia, Earth. Just desprès del concert estava al lavabo i sense voler vaig escoltar com dos persones comentaven el concert, i deien que sortir de veure Earth era com sortir d’una banyera d’aigua calenta, aquella sensació a mig camí entre relax i esgotament. La veritat és que és molt dur aguantar tot un concert sencer de Earth si no ets un fan, ja que les línies de baix et mantenen en una vibració constant, i els acords repetitius es fan pesats. Tot i això penso que es una proposta interessant a contemplar. El final del dia va ser a càrrec dels Liars, per mi un dels noms del dia. Angus Andrew (veu) va sortir a l’escenari després de que la seva banda introduís amb un instrumental vestit a l’estil hives. Un repertori carregat de temes de l’actual Liars (Mute, 07) i que va deixar enrere temes de l’anterior Drum’s not dead (Mute, 06) que van presentar al Sónar de l’any passat. Van tenir una bona posada en escena amb un Andrew bastant motivat tot i que el concert va ser més aviat breu encara van tenir temps de tocar una versió bastant curiosa de Spanish Caraban dels The Doors.En resum voldria comentar que Divendres va ser una dia complicat en quant a cartell, i que Liars i Earth fossin els caps de cartell era una proposta bastant arriscada. Tot i això va ser un èxit per la organització poder veure la sala mig plena en comptes de mig buida com es podria considerar.
Dissabte 8 de Desembre /08 (Auditori del Fòrum)
Dissabte vam arribar tard a la cita i malauradament no vam poder veure a Sanjosex.Ara que el folk està tant de moda entre els que diuen saber de música s’aprofita el català per exprimir propostes musicals de qualitat. Sanjosex són un conjunt de folk rock de La Bisbal de l’Empordà. Darrera seu, Parts and Labor. Noise i Rock and roll passat de voltes on la veu no prenia gaire protagonisme, no se si per problemes tècnics o per voluntat pròpia. Molta distorsió en un grup que a mi no hem va semblar pas del tot malament, tot i que crítiques no els deixen gaire be. Penso que destacarien molt més en un escenari obert amb la gent de peu. Amb escassos 40 minuts d’actuació els Parts and Labour van deixar pas a Joseph Arthur and the lonely astronauts, guitarra acústica, dos elèctriques solistes i rítmiques i una baixi
sta molt alta que va saltar a l’escenari amb una màscara, que a mig concert es va treure per deixar veure una perruca fúcsia molt lletja. A destacar? Els moviments d’aquesta baixista, que entre el públic van generar sentiments d’amor i odi. I la impecable veu de Joseph Arthur que va sonar molt bé. Tot i que a mi la seva proposta hem va agradar, penso que tot i ser de Brooklyn, el seu so és molt britànic i ja ni comentar el seu look de semblança a Liam Gallager. En resum Joseph Arthur i els Astronautes van superar la prova amb bona nota, indie pop madur. Llàstima que no van utilitzar aquella guitarra de dos màstils que tenien aparcada a l'escenari. Estètica? mai es sabrà...Abans de buidar la sala per petició del gran Thurston Moore, van pujar a l’escenari els Deerhunter, la banda que té el cantant més esquelètic del món, a banda de possibles bandes psicobillys amb preferència per la mort. Jo no vaig estar al festival Tanned Tin, però el pas de Deerhunter per ell sembla que no va acabar de ser el que el públic esperava. Suposo que en aquesta pas pel primavera club, al tractar-se de l’últim concert que feien per prendre’s una pausa de 6 anys (paraules textuals de Bradford Cox, líder de la banda, entre cançó i cançó). Tot i no declarar-me un fan d’aquest estil musical, el melodramatisme noise dels Deerhunter hem va convèncer bastant. Penso que la posada en escena va mantenir-se en la línia d’una bona actuació, amb el valor afegit final de la performance que va oferir el baixista deixant la distorsió passada de voltes mentres se’n va anar cap al guitarra, li va buidar una botella d’aigua i va començar a donar voltes per l’escenari. Lockett Pundt, per la seva banda va decidir prendre’s una estona de intimisme i es va cargolar en si mateix al terra amb les cames cap a munt i distorsionant al màxim la seva guitarra. Bradford Cox va ser qui, amb el sintetitzador va posar fi al concert. Crec que la imatge més valorada va ser la del fràgil i malaltís Bradford Cox recollint ell mateix els sintetitzadors i caos pads que havia estat utilitzant durant el concert.Tal com hem dit, després d’abandonar la sala per una hora i dos Voll Damms sense pressa, vam tornar a fer cua per prendre els llocs privilegiats per veure la MILLOR actuació del Primavera Club. Thurston Moore (Sonic Youth), un concert de dos parts. La que vindria després del bis, més elèctrica, deixant anar temes pordoquier amb una meticulositat increïble. Al final es va quedar sol i va interpretar un mano a mano amb bateria i guitarra que tancà el concert en forma de ‘I will always love you’. Per molts, probablement, va ser ell qui va salvar el Primavera Club. Si més no, era d’esperar. Si el pas de Sonic Youth per la passada edició del Primavera va ser espectacular, Thurston Moore no podia decepcionar-nos de cap de les maneres.
Dissabte 8 de Desembre /08 (Sala Apolo)
És una llàstima que el dissabte per la nit només poguéssim accedir a la Sala principal de l’Apolo ja que van ser vàries les ocasions que vam intentar passar a la [2], però tot i posseir l’acreditació de premsa (fet que ens feia sentir importants) no va ser possible l’accés. Degut a una massiva assistència per veure a The Ettes i The Right Ons. Aquesta situació va retornar-me a aquella ocasió en que la [2] va quedar petada per que tothom volia veure Xiu Xiu, fa dos anys durant l’edició de Maig del Primavera.
Bé, no ens queixarem del tot per que, la veritat, l’espectacle que va oferir Bishop Allen va ser bastant agradable d’escoltar, de veure i de gaudir. En definitiva, pop de qualitat, per un públic que va saber valorar molt l’espectacle que van oferir aquests americans que van tancar el concert amb una èpica ‘Flight 180’. Curiosament, i altre cop van ser ells qui després del concert van recollir el material i es van posar al lloc de merchandising a vendre el seu material, on una bona colla de gent va fer cua per accedir a la compra de cd’s i samarretes. Probablement un bon indicador de la qualitat del concert.Per un cartell de les característiques del Primavera Club era lògic
que s’apostés per una tendència electrònica com és la del dubstep, i deixar de banda l'electrònica per la qual s’acostuma a apostar en la major part de festivals. En aquest cas Kode 9 & The Spaceape era la opció més underground. Aquest dj i productor s’ha fet famós gràcies a sessions que estan molt be com la de Dubstep All Stars vol.3. Ell mateix va estar la passada edició del Sónar on es va aposar fortament pel dubstep. Recordo que revistes com Go mag i Rockdelux van dedicar monogràfics a aquest estil de música londinenc, on Kode 9 ocupa un lloc privilegiat en l’escena.Així doncs, a partir de les 2 de la matinada els baixos i la foscor del dubstep van escombrar l’electrònica de Kompkat i Bpitch que normalment predomina a la pista del Nitsa. Kode 9 va iniciar la sessió amb bona nota gràcies al ‘Dem a Bomb We’ de Pressure & Warrior Queen. A partir d’aquí la sessió va tenir alts i baixos, i no va ser fins la recta final quan el nivell de la sessió va pujar del tot. Personalment penso que va ser la part menys avorrida. Això si, kode 9 aprovat amb molt bona nota, però l’MC Spaceape potser hagués guanyat més si no s’hagués fet tant pesat en alguna ocasió.
Si molta gent pensa que el dubstep no es ballable s’equivoca, i molt. Kode 9 and the Spaceape van aconseguir fer ballar, entre la foscor, a un públic molt entregat.
En general, les crítiques totes es concentren en aspectes com la multitud de fotògrafs que abundava a la primera fila de l’auditori i en la gran quantitat de fum que desprenien les màquines de l’escenari. Des del punt de vista dels fotògrafs, tampoc han rebut gaire bones crítiques els tècnics de llum. També hi van haver crítiques respecte l’aglutinament de gent dissabte a la nit a la [2] per veure a The Ettes, nosaltres no vam poder ni entrar-hi, però vaja sembla ser que millor, no per l’espectacle musical, per que The Ettes van estar molt bé, sinó per que la concentració de vapor d’aigua fruit de la condensació, va fer que la cosa fos més aviat insuportable.
Finalment, a títol personal, donar un aprovat alt a un festival que ha passat per Barcelona sense pena ni glòria i que, tot i comptar amb una justa assistència de públic, voldria saber quina és la quantitat de gent que hi va assistir amb el pack que es va posar a la venta que aglutinava PClub + PSound. Tot i això premiar amb bona nota la organització del concert per una proposta diferent com es la del Primavera Club i des d’aquí esperant que no desaparegui.
Ara la única feina que ens queda es especular amb qui seran els cartells del PSound’08...algunes respostes les tindreu a http://www.primaverasound.com/foros
Per accedir a veure el reportatge fotogràfic compert cal accedir a la web d'espiral sounds, on hi ha un slide amb totes les fotos del festival.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada