La gasosa porpra. Mishima a Luz de Gas (09.01.2008)
Abans d'escriure El món de Sofia, Jostein Gaarder va entrenar-se amb El misteri del solitari, que també té en la filosofia i (sobretot) els filòsofs l'eix principal. En qualsevol cas, la fantasia va més enllà i en aquesta història intergeneracional, d'avis a néts ens explica com es transmetien el secret de la gasosa porpra, beguda que despertava els sentits més amagats en qualsevol part del cos en només beure'n una gota. Només escampar-se aquesta irrisòria quantitat pel paladar provocava, a més, una necessitat per tastar-la una vegada i una altra com si d'una qüestió vital es tractés. David Carabén no deu haver llegit El misteri del solitari, però de la mateixa manera s'expressa la cançó més celebrada de la nit de dimecres passat a la barcelonina Luz de Gas, en un concert exclusiu, en teoria, pels socis del TresC.
És el cinquè concert, comptant els diversos showcases, que Mis
hima fa a Barcelona des que es va publicar el Set tota la vida (Sinnamon, 2007). Per si algú en tenia dubtes, els problemes de so de la primera cita, a Razzmatazz 3, es devien exclusivament a l'acústica de la sala. Prova d'això és l'embaladiment de més d'un davant de l'exquisitat amb què es complementaven els instruments a la sala petita de Luz de Gas. Potser a causa que cap d'aquests cinc concerts ha durat el mateix, el repertori sempre ha estat diferent (des d'aquí assumim que la segona cita a l'Heliogàbal va ser igual que la primera del 27 de desembre). El set-list de dimecres, com tots els dels altres concerts, donava tot el protagonisme al darrer disc, començant per 'Despertes l'inútil', tot i que, igual que a Gràcia, es van deixar 'Aguéev' i 'Llavors tu, simplement', com a principals delictes.
Amb aquest tema d'inici, però, Mishima demostra que domina perfectament l'art de començar els recitals sorprenent el públic, que ahir estava més xerraire que no pas a l'Heliògabal però no tant com a Razzmatazz. És curiós, però, que sigui 'Despertes l'inútil', la cançó més continuista amb l'anterior disc líricament parlant, sigui la primera de totes, quan a cada escolta més el Set tota la vida es revel·la oposadament optimista respecte el Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa. (Discmedi, 2005). Només cal fixar-s'hi. La conya d''El temple', la tendresa de 'La forma d'un sentit', les ganes de viure de 'La tarda esclata', la resignació narcòtica de 'Neix el món dintre l'ull'. Fins i tot peces objectivament tristes com 'Em deuria enamorar' i 'Aguéev' destilen d'alguna manera o altra cert optimisme i tranquilitat. Per no parlar de la de la gasosa porpra. Del Trucar a casa..., però, no es van descuidar les imprescindibles 'Miquel a l'accés 14' i 'No et fas el llit'.
Els barcelonins estimen també els seus primers discos, recuperant cançons com 'No tant' i 'Beautiful drunk' de The fall of public man (The rest is silence, 2003). És amb aquesta darrera cançó que David Carabén ensenya com ho viu als concerts, una vegada ha deixat la guitarra a terra i s'agafa al micròfon presentant-se com un altre jove, trist, solitari i formós borratxo. Abans del bis, però, encara hi va haver temps per una de les poques peces del Trucar a casa... que mira cap endavant amb il·lusió ("perquè demà ens pertany, i demà és per tu i per mi"), la monumental 'Sant Pere'.
És el cinquè concert, comptant els diversos showcases, que Mis
hima fa a Barcelona des que es va publicar el Set tota la vida (Sinnamon, 2007). Per si algú en tenia dubtes, els problemes de so de la primera cita, a Razzmatazz 3, es devien exclusivament a l'acústica de la sala. Prova d'això és l'embaladiment de més d'un davant de l'exquisitat amb què es complementaven els instruments a la sala petita de Luz de Gas. Potser a causa que cap d'aquests cinc concerts ha durat el mateix, el repertori sempre ha estat diferent (des d'aquí assumim que la segona cita a l'Heliogàbal va ser igual que la primera del 27 de desembre). El set-list de dimecres, com tots els dels altres concerts, donava tot el protagonisme al darrer disc, començant per 'Despertes l'inútil', tot i que, igual que a Gràcia, es van deixar 'Aguéev' i 'Llavors tu, simplement', com a principals delictes.Amb aquest tema d'inici, però, Mishima demostra que domina perfectament l'art de començar els recitals sorprenent el públic, que ahir estava més xerraire que no pas a l'Heliògabal però no tant com a Razzmatazz. És curiós, però, que sigui 'Despertes l'inútil', la cançó més continuista amb l'anterior disc líricament parlant, sigui la primera de totes, quan a cada escolta més el Set tota la vida es revel·la oposadament optimista respecte el Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa. (Discmedi, 2005). Només cal fixar-s'hi. La conya d''El temple', la tendresa de 'La forma d'un sentit', les ganes de viure de 'La tarda esclata', la resignació narcòtica de 'Neix el món dintre l'ull'. Fins i tot peces objectivament tristes com 'Em deuria enamorar' i 'Aguéev' destilen d'alguna manera o altra cert optimisme i tranquilitat. Per no parlar de la de la gasosa porpra. Del Trucar a casa..., però, no es van descuidar les imprescindibles 'Miquel a l'accés 14' i 'No et fas el llit'.
Els barcelonins estimen també els seus primers discos, recuperant cançons com 'No tant' i 'Beautiful drunk' de The fall of public man (The rest is silence, 2003). És amb aquesta darrera cançó que David Carabén ensenya com ho viu als concerts, una vegada ha deixat la guitarra a terra i s'agafa al micròfon presentant-se com un altre jove, trist, solitari i formós borratxo. Abans del bis, però, encara hi va haver temps per una de les poques peces del Trucar a casa... que mira cap endavant amb il·lusió ("perquè demà ens pertany, i demà és per tu i per mi"), la monumental 'Sant Pere'.
Foto: Llop
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada