8.5.08

Novetats i agenda de concerts

The Wave Pictures. Instant Coffee Baby (Moshi Moshi)
Això sí que és una novetat. La darrera sensació anglesa no és un hype com els de costum. De fet potser no és ni un hype. I qui digui que Instant Coffee Baby és el debut de The Wave Pictures amb una discogràfica no serà cregut pels que ignorin la història. El disc dels britànics sona com si estigués gravat fa trenta o quaranta anys, i fa que els mp3 i el cd soni com si fos un vinil. Quant a les cançons que conformen Instant Coffee Baby, potser per l'avantatge de recollir alguna cançó de la maqueta The Airplanes At Brescia ('Strange Fruit For David'), és un àlbum totalment rodó, capitanejat pel meravellós single 'I Love You Like A Madman', i acompanyada per la bonica 'Cassius Clay' i la dels cors més fàcils de la història 'Friday Night In Loughborough'. Queda per veure com traslladaran el disc en directe, on només participen els tres membres del grup i desapareixerà una secció de vents metall i una altra de corda que adquireixen bastant protagonisme durant tot el disc.

The Wedding Present. El Rey (Vibrant)
El Rey és el segon disc d'un dels comebacks més prematurs dels darrers anys. I és que ja fa més de vint anys de la publicació de George Best (Reception, 1987) (disc que la gent es pensava que era del futbolista del Manchester), i la veritat és que s'agraeix escoltar algun grup que ja faci anys que s'hi dediqui a això. Entre tant hype vanagloriat per tothom (nosaltres els primers) ens agrada veure que algunes velles glòries com The Wedding Present es mantenen, i de quina manera. El Rey està ple de hits, però tampoc no és un disc rodó. Ja no tenen la immediatesa punk dels inicis i els hi ha donat per progressions pseudopostmetaleres com a 'Soup' o l'aparent inconnexió de la primera part de 'The Thing I Like Best About Him Is His Girlfriend' (single i hit alhora). Moments com 'Santa Ana Winds', 'Spider-Man on Hollywood' o 'Don't Take Me Home Until I'm Drunk' fan venir ganes d'aplaudir.

Cajun Dance Party. The Colourful Life (XL)
Escoltar The Colourful Life provoca una mena de déjà vu força important. D'acord, això passa amb el 99% de novetats, però el cas dels anglesos Cajun Dance Party és més representatiu, per molts violins que incorporin al so indie rock de l'escola d'Arctic Monkeys i The Kooks (s'assemblen molt especialment a aquests últims). Tot i això, tenen alguna desviació ianqui, com (una mica) a 'The Race' i tenen un single de l'alçada d'un campanar amb 'Amylase'. Si no canvien gaire les coses, fa tota la pinta que es quedaran en aquest calaix de sastre que és el dels grups que podria ser que sí però que no. No passa res, no és greu, com canten ara els MGMT i cantaven els Sex Pistols en el seu moment, vivim de pressa i també amb la música i The Colourful Life pot ser una magnífica banda sonora estival.

Speedmarket Avenue. Way Better Now (Elefant)
Una llàstima. Aviam, Way Better Now, editat amb l'espanyola Elefant, no és un mal disc, però la síndrome del segon disc pot afectar fins i tot a aquells que amb el de debut no tenen una repercussió massiva, com és el cas que ens ocupa. Els suecs Speedmarket Avenue van facturar un primer àlbum I'm Going To Let My New Swiss Army Knife Answer To That (Fickle Flame, 2004) preciós, amb unes melodies com canya de sucre i unes cançons com sols. Way Better Now es queda a mig camí d'això i el d'intentar una cosa nova que no queda gaire clar. Per sort, la marca segueix sent-hi i el trio format per l'homònima 'Way Better Now', 'Don't Fall In Love' i 'Tell Me No' canvien la cara de desconcert després de la inicial 'Sirens', de sis minuts i on juguen a Death Cab For Cutie fent 'I Will Possess Your Heart'.

Divendres 9 de Maig

CatPeople a la sala Seattle de Sabadell
First Aid Kit a La [2]

Dissabte 10 de Maig

Single + Anti a la Sala Apolo
El Columpio Asesino + De vito a la sala Apolo

Dimecres 14
Seu Jorge al Palau de la Música Catalana

Dijous 15

Los Tiki Phantoms a la sala Apolo