8.7.08

Faraday Stolichnaya, un festival amb vistes

Que el Faraday Stolichnaya és un festival amb vistes ja us ho havíem comentat desprès d'entrevistar a Pere Agramunt, director artístic del festival, pero constatar-ho per nosaltres mateixos és una altre cosa. I és que ser un dels assistents al Faraday en realitat és com un petit luxe. Qui pot dir que ha estat a un festival estival amb el mar a dues pases i sense haver de patir de les aglomeracions i de la calor típica d'aquests events? Si has patit algún cop alguna d'aquests mals colaterals segur que saps dels que estem parlant, i per això i per cartell d'enguany des del Mai a la vida reivindiquem els festivals com el Faraday Stolichnaya. Festivals únics amb artístes que debuten per primer cop al nostre país i que s'enmarquen en emplaçaments també únics. Tot plegat concorda molt bé amb l'actitud de Vilanova i la Geltrú que res ha d'envejar a la urbe Barcelona.

Justament a les vuit del vespre pujaven les escales de l'escenari ADN la parella de vilanovins Fred Galvan & Frida Calo per inaugurar la cinquena edició d’aquest festival amb marca de qualitat. L’actuació, de curta durada, va deixar pas a uns Manos de Topo molt més encertats (i amb un violí) que al seu pas pel PopArb la setmana anterior. Lidia Damunt era una actuació si més no, molt esperada pels fans de la seva ex-banda Hello Cuca. L’aire de folk-country va dissoldre’s de seguida per que Francisco Nixon inundes de ritmes pop l’escenari Stolichnaya. L’ex-Australian Blonde i Costa Brava es va acompanyar de banda per donar forma al seu projecte en solitari. El que anava autènticament en solitari va ser Bart Davenport, la primer gran sorpresa del festival. Únicament amb una guitarra va fer gala de la seva autèntica capacitat vocal per deixar bocabadat un públic que admirava els seus canvis de registre i la seva habilitat per fer-hi fluir la seva guitarra acústica. Els Lodger van ser els següents en deleitar-nos amb la seva finura pop. L’actuació més esperada del divendres va saldar-se amb positiu per la major part del públic del festival. Els anglesos van recuperar repertori dels seus dos elepés deixant anar a la recta final, ‘The Good Old Days’, la cançó que per frescura i felicitat s’ha establert com la banda sonora de l’edició d’enguany del festival. Al prime time del primer dia s’hi va establir Robyn Hitchock que va començar el recital amb dos peces de piano, l’anglès va tenir un tracte molt proper amb el públic fet que li va comportar un feedback molt positiu per encarar una actuació amb la que es va acompanyar d’un guitarrista i que a mesura que va anar avançant l’actuació va anar guanyant en qualitat. Els que aquest cop no van estar tant encertats van ser els Mishima, Caraben & Co. van tocar les peces del Set Tota La Vida acompanyades de temes anteriors sense aquell virtuosisme que els caracteritza. The Violets van estar bé però tampoc van matar i Hatcham Social, en canvi, van endur-se tots els mèrits del final de la nit.

Dissabte el festival començava amb Gentle Music Men, guanyadors d'enguany del projecte Demo del Fib. Els vilanovins es van fer estimar i van deixar pas a una Russian Red en banyador i shorts que executa a la perfecció els temes del seu debut, tot i que també ens va regalar algunes perles noves en la mateixa línea que els temes del I lover your glasses. Jonston ni fu ni fa pero es deixa escoltar i a les 22h va arriba la sorpresa de la nit, vaja el que sería el personatge més freak i underground del festival, el señor Momus. Aquest escocès ens va deixa amb la boca desencaixada mentre tararejavem i ballavem les seves cançons (atenció perquè avui en dia pots fer un directe més que decent amb un iphone i un micro). Tachenko va plantar El mundo se acaba en poc més de 40 minuts mentre els fans ens quedavem amb ganes de més.
El segon cap de cartell del festival arribar gairebé a la mitja nit. Howe Gelb va demostrar que darrera les seves poblades celles i la fesonomia luciferiana s’hi amaga un gran directe i una gran habilitat per fer música. Sota la seva gorra de camioner i acompanyat d’un contrabaixista va ametrallar-nos amb una sessió de country-folk impecable amb moltes referències al grandíssim Johnny Cash i al paupèrrim Chiquilicuatre. I ara si, Get Cape. Wear Cape. Fly va sortir a l'escenari descalç i amb una guitarra sota el braç, l'acompanyava un baterria entregadíssim (si, ens tornem a trobar davant d'un altre prodigi de la tecnologia això dels concerts amb instruments pregravats). L'energia d'aquest noi desborda l'escenari i Postcards from Catalonia puja com l'escuma del mar que tenim a dues passes. Sam Duckworth agrada i molt desprès de directes com el que acabem vam presenciar.
Pel que fa a We Are Physics van portar directament d'Escòcia post punk del bo, guitarres esmolades i ritmes electritzats. El seu origen contrastava amb les referències americanes a les que ens remetien, d'una banda a The Faint i de l'altra una veu que recordava als clàssics Dead Kenedys. Finalment El Guincho va venir del món a Vilanova per dir adéu una bona temporada.

Fotos de l'Andreä.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina crònica més xula, felicitats!

M'han parlat molt bé de l'actuació Get Cape. Wear Cape Fly i de la de The Lodger, dels que reclamo un club de fans i un premi de la poma del Maialavida a disc revelació del 2008 pel Life is sweet!!!!!!!

:D

una abraçada

Andrea Valverde ha dit...

oh, gràcies Jordi!
:)
i la versió de D.A.N.C.E dels Justice que es va marcar el Get Cape. va ser brutal!