La Guia Definitiva: el Xiqui Park del cinema

Tinc algun que altre dubte mental, tant a nivell moral com físic (o potencial). ¿Però, que hi hem de fer? Això és fruit de la meva indecisió crònica. En tot cas, i com que això ni us va ni us ve, ni tampoc és una cosa que em preocupi de forma excessiva, comencem d’una vegada aquesta Guia Definitiva de principis de juliol, després d’haver-me passat bona part de la tarda veient, observant i recordant (gràcies a aquesta gran eina anomenada Youtube) alguns dels openings i endings musicals, situacions, baralles, gags i personatges d’aquesta gran obra mestra de la humanitat anomenada Bola de Drac, així com d’altres grans mites de la infantesa. Ja veieu que, en certa manera, em continuo avorrint. Però, com sabeu, sempre ens quedarà el cinema per tal de pal·liar aquest símptoma entre estones mortes, lectures estiuenques, planificacions de miniviatges, recerques de feina, incerteses futures i aquestes llargues sessions a la platja mentre intentem posar-nos morenos. Avui, aquest humil xiqui park del cinema se servirà d’uns jocs molt divertits (i remakejats) a vida o mort mentre preneu tot l’aire necessari, tot imaginant-vos en un món paral·lel de fantasia. Llencem el txupinazo corresponent i comencem amb La Guia Definitiva.

Tot i que un servidor no ha vist la primera part (i sincerament, tampoc és que em vingui massa en gana), sabem que l’estrena més destacada de la setmana a nivell mundial / comercial / publicitari / juvenil ha estat aquesta pel·lícula d’aventures en móns paral·lels, dirigida per Andrew Adamson (el mateix de les dos primeres parts d’Shrek), i anomenada Las crónicas de Narnia: El príncipe Caspian (The chronicles of Narnia: Prince Caspian). En aquest cas, i també amb una durada considerable, la segona part d’aquesta saga iniciada amb El león, la bruja y el armario comença en el moment en que els quatre joves germans protagonistes, un any després pel que fa a la primera aventura, tornen al fantàstic món de Narnia (on ja hi ha passat 1300 anys narnians) per tal de portar a un jove príncep cap al seu poder legítim en un món dominat per un rei increïblement tirà. Evidentment, tot això probablement no passaria si alguna ment mig desenvolupada s’animés a proclamar una república enmig de tot aquest ambient màgic a base de substàncies al·lucinògenes (un que deixa entreveure el seu tarannà polític). Entre els actors protagonistes, a més dels seus ja habituals teen idols protagonistes, hi destaca l’italià Sergio Castellitto, en una pel·lícula que també compta amb la participació de l’espanyola Alicia Borrachero.

Però... ¡oju peligru! Aquesta setmana ens arriba una pel·lícula esperada i temuda a parts iguals. El senyor Michael Haneke s’atreveix a fer un remake de la seva pròpia obra amb la versió nord-americana (made in Hollywood) d’aquesta gran obra mestra austríaca anomenada Funny Games. La nova versió, deu anys després i amb el mateix títol, torna a plantejar la mateixa història i copia al mil·límetre cadascun dels plans de la pel·lícula original. Els protagonistes, en aquest cas, són Naomi Watts, Tim Roth, Michael Pitt i Brady Corbet i, per a aquells que encara no sabeu res de l’argument i teniu intencions d’anar a veure la pel·lícula per primera vegada (cosa gens recomanable sense haver vist abans la cinta original), us puc dir únicament que us agafeu ben fort a la butaca i us disposeu a viure una de les sensacions més fortes de les vostres vides dins una sala de cinema. Mitja dotzena d’ous, uns quants pals de golf, unes vestimentes blanques i una família atemorida són alguns dels ingredients bàsics. Els joves protagonistes són macabres i tenen ganes de començar el joc. Un joc que, tal com veureu, també us implica a vosaltres, senyors espectadors. Tanmateix, seguint la mateixa estela sàdica, La Guia Definitiva se’n fixa també en l’estrena de la pel·lícula colombiana Satanás (Perfil de un asesino), dirigida per Andrés Baiz, un realitzador que ens porta una història en relació als efectes col·laterals que una macabra acció determinada pot portar en la vida d’un seguit de persones. Entre ells, una estafadora, un sacerdot enamorat i un professor que manté una relació sentimental amb una de les seves alumnes. Això sí, si el que busqueu és una d’aquelles històries alegres, femenines, dinàmiques i amb un segell tirant a independent, passeu pel cinema i compreu-vos una entrada per aquesta pel·lícula anomenada El viaje de nuestra vida (Bonneville), una road-movie a major glòria de les ja veteranes Jessica Lange, Kathy Bates i Joan Allen, les quals es disposen a emprendre un viatge turístic amb cotxe per les mítiques carreteres nord-americanes, en el qual s’acabaran retrobant amb elles mateixes i amb la seva pròpia amistat.

I acabarem aquesta Guia tot destacant les cinc últimes propostes. Unes propostes encapçalades per la pel·lícula Aliento (Breath), l’última producció del coreà Kim Ki-Duk, del qual recordem algunes de les seves delícies, com ara Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera, Hierro 3 o El arco. En aquesta ocasió, i amb l’ajuda d’actors habituals com Chen Chang o Jung-woo, el realitzador ens porta una història d’amor i gelosia en el moment en que la protagonista de la pel·lícula, després de descobrir que el seu marit té una amant, començarà a visitar a un pres que ha estat notícia a la televisió a causa dels seus múltiples intents de suïcidi. Un pres que, amb sorpresa i admiració, s’anirà obrint cada cop més cap a ella. Tanmateix, la cartellera s’acaba completant amb la pel·lícula espanyola Bienvenido a Farewell-Gutmann, una dramàtica sàtira empresarial dirigida per Xavi Puebla i protagonitzada per Ana Fernández, Lluís Soler o Pep Antón Muñoz. Oh, Jerusalén, pel·lícula francesa d’Elie Chouraqui, adapta una famosa novel·la en relació a la creació de l’estat d’Israel. Per últim, l’argentina El visitante de invierno (dirigida per Sergio Esquenazi) ens intentarà atemorir entre episodis de bogeria, nens sinistres i cases abandonades. I el documental alemany Cómo cocinar tu vida (Wie man sein leben kocht, de Doris Dörrie) ens proposa alguna que altra classe culinària amb l’ajuda de la filosofia zen.

La setmana que ve, us prometo escriure una carta pòstuma mentre m’escapo de Guantánamo amb l’ajuda d’un panda expert en arts marcials.