16.12.08

LA GUIA DEFINITIVA Klaatu barada nikto!

Au. Ja hi tornem a ser. Ja ho sabeu. Això és La Guia Definitiva. Dins el Mai a la vida. I, ja que hi som tots, ens hauríem de posar a parlar una mica de les estrenes cinematogràfiques que els senyors distribuïdors d’aquest país s’han encarregat de portar-nos, amb amor i alegria, des d’aquest passat divendres. Però, com diria Tomàs Molina, això ho farem després. Que avui hem tingut una nit frescota, tristota i amb una mica d’aiguota i tinc ganes de comentar unes quantes coses. Per exemple, un servidor lamenta profundament el que li ha passat al molt honorable president George Bush amb el ja trillat tema de les sabates voladores del periodista iraquià. Havent substituït les sabates per una gran pedra i la cara de desgraciat de l’encara president nord-americà per un nas trencat, un ull rebentat i una boca partida, ara seríem tots una mica més feliços. ¿Què voleu que us digui? Em continua semblant molt més greu envair un país que llençar una sabata. Però ja sabem quin dels dos personatges ha acabat a la presó. En un altre ordre de coses, aquests dies hem rebut la visita de la també molt honorable Paris Hilton que, tot i ser la més porca entre les porques, se’n va anar escandalitzada per culpa d’un preservatiu. També ha vingut el senyor Jim Carrey (si us plau, poseu-vos dempeus), acompanyat d’una atractívssima Zooey Deschanel a la que, lamentablement, ningú li ha fet ni cas. Hem sabut les nominacions als Globus d’Or. Que Hugh Jackman presentarà els Oscar. Que Crepúsculo (segons informacions diverses) empesta de mala manera. I que, tot i que encara no m’he arribat a plantejar si és bona o dolenta, Superfumados et deixa en un estat d’excitació bastant exagerat. Això és el que ha donat de sí aquesta setmana. Com veieu, poca cosa. ¿Comentem les estrenes? Ja vindria sent hora... I molta atenció que, a partir d'ara, podeu veure el tràiler de cada pel·lícula (de Youtube, tampoc em demaneu massa...) clicant a sobre dels títols corresponents.

Encetarem els comentaris d’avui amb la menció d’una pel·lícula que, coses de la vida, portava més d’un any guardada en alguna que altra nevera cinematogràfica i que, després de múltiples retards, per fi ha vist la llum en les sales estatals. Estem parlant de My blueberry nights (en català, les meves nits de nabius. En castellà, mis noches de arándanos). És la nova pel·lícula de l’idolatrat Wong Kar-Wai (ja ho sabeu, Chungking Express, Deseando amar, 2046...). La primera que realitza en territori nord-americà, fora del seu Hong Kong natal. I que compta amb un repartiment d’excepció encapçalat per una debutant Norah Jones (sí, la cantant) i uns secundaris com Jude Law, Rachel Weisz, David Strathairn o Natalie Portman. Un servidor ja ha tingut l’oportunitat de veure-la i opina sincerament que la pel·lícula és bastant recomanable. Ments volàtils, amor compungit, situacions adverses, pastissos de nabius, cançons celestials i relats diversos amb el romanticisme i l’amor com a rerafons general. Porteu a la vostra parella al cinema i enamoreu-vos de nou. ¡Ai, que bonic! També pot arribar a ser bonic comprovar com el francès Jean-Jacques Annaud, aquell director que va destacar especialment per pel·lícules com El nombre de la rosa, la meva recordada El oso o la més recent Enemigo a las puertas, torna a fer acte de presència a les nostres cartelleres amb una estranya pel·lícula anomenada Su majestad Minor (Sa majesté Minor). Una història amb un cert impacte visual i un estimulant tracte de la fantasia mitològica amb personatges estrambòtics, malediccions, monarquies amb sorpresa i altres tipus de paranoies. Actors com Vincent Cassel, Mélanie Bernier o els espanyols Sergio Peris-Mencheta i el famosíssim (a França) José García posen veu i imatge a tota aquesta aventura mística.

En aquest segon tram, La Guia Definitiva se’n fixa en dos produccions europees més. Per una banda, la pel·lícula italiana Il divo, dirigida per Paolo Sorrentino i protagonitzada per un emergent i eficaç Toni Servillo (l’hem vist últimament a Gomorra) ens instrueix en història política italiana, més enllà de les informacions que ens arriben aquí en relació a la dictadura de Berlusconi, a partir d’una biografia a mode de denúncia de la figura de Giulo Andreotti, el que fou cap de govern italià durant un total de set legislatures. Il divo pren especial atenció en les seves relacions amb la màfia siciliana, delictes pel qual fou jutjat als anys 90 i absolt (cosa estranya) per falta de proves evidents. I la pel·lícula francesa Como los demás (Comme les autres), dirigida per Vincent Garenq i protagonitzada per Lambert Wilson, Pascal Elbé i l’espanyola Pilar López de Ayala, ens relata a mode de comèdia els entrellats d’una parella d’homosexuals en el moment en que un d’ells, tot i l’oposició de l’altre, decideixi tenir un fill.

Si sou d’aquells que us heu estranyat amb la frase que dóna títol a l’article d’avui, heu de fer dues coses. En primer lloc, veure de manera urgent (m’incloc) la cinta original d’Ultimatum a la Tierra dirigida per Robert Wise i filmada l’any 1951. En segon lloc, anar al cine (no és indispensable) i comparar-la amb una superproducció que ens ha arribat aquesta setmana i que porta aquest mateix títol, Ultimátum a la Tierra (The day the earth stood still). El remake en qüestió va a càrrec de Scott Derrickson (El exorcismo de Emily Rose), l’argument vindria a partir de la mateixa base cinematogràfica, l’arribada d’un extraterrestre a la Terra advertint a la humanitat d’un proper i terrible atac alienígena. El senyor extraterrestre, en aquesta nova versió, té el rostre de Keanu Reeves. I entre els intèrprets secundaris, ens trobem amb Jennifer Connelly, Kathy Bates, John Hamm (el de Mad Men) o l’ex Monty Python John Cleese. La cartellera d’aquesta setmana ens ha deixat quatre propostes més. Per una banda, la pel·lícula de factura espanyola Aparecidos (dirigida per Paco Cabezas) ens serveix una història de terror a partir dels desapareguts en la dictadura militar argentina, amb actors com Javier Pereira o Ruth Díaz. Per l’altra, el documental canadenc Tiburón, en las garras del hombre (Sharkwater, dirigit per Rob Stewart) acompanya els espectadors per les vides d’un seguit de taurons, amb imatges d’autèntica bellesa. Per últim, acabarem esmentant dos propostes més, dirigides a un públic infantil. L’espanyola Pérez, el ratoncito de tus sueños 2 (d’Andrés G. Schaer) segueix l’estela de la seva exitosa predecessora. I la cinta d’animació alemanya El reino de los chiflados (Lissi und der wilde Kaisser, de Michael Herbig) ens explica, amb humor, la veritable història de Sissí.

Tornem la setmana que ve amb l’edició especial nadalenca i última Guia Definitiva de l’any. Alegria!

4 comentaris:

Andreä ha dit...

Bravo Xavi, les teves entradillos son genials!

:)

Xavi Arnaiz ha dit...

Moltes gràcies!

:P

Es fa el que es pot.

Jordi ha dit...

Ei Xavi!
Que en saps de "La Ola", la recomanes? He estat buscant a altres setmanes i em sembla que no n'has parlat. Vam veure el trailer l'altre dia al Renoir i tenia super bona pinta, per cert, era abans de Gomorra, que ens va decepcionar molt. Reflectir, el que és reflectir, ho fa, però també es fa llarga, pesada i en alguns moments falta una mica de context de les històries

Xavi Arnaiz ha dit...

Hola!

Doncs precisament no vaig comentar res de "La ola", perquè va coincidir en què era una de les estrenes de la setmana que no vaig poder fer l'article (crec que fa dos setmanes). En tot cas, jo no l'he vist encara. Però sí que l'hagués posat com una de les destacades, més que res pq el seu argument em sembla fantàstic i pq ha tingut, en general, crítiques molt positives. A veure si la veig...

I de "Gomorra", també m'he trobat amb algú que no li ha agradat massa. Estic d'acord en que es fa pesada en alguns moments i es difícil ubicar-te entre les històries, però em va agradar pq poques vegades m'havien contat una història en aquestes condicions. Em va semblar molt radical (en especial, la història dels dos fanàtics d'Scarface), desagradable i bastant potent, en general. Visca "Gomorra"! :)

Salutacions!