22.4.09

Kiko Amat recomana llibres per Sant Jordi

Després de l'entrevista arrel de Rompepistas, prenem la decisió de demanar a Kiko Amat que ens recomani algunes propostes literàries ara que demà és Sant Jordi i tots ens encomanem de l'afany lector que ens manca durant la resta de l'any. Bé a la gran majoria si no ens enganyem, que el dia té 24 hores i no donem per gaire més.

I ara que reflexiono crec que la culpa ha estat nostra en intentar marcar o restringir l'article en set propostes. Set recomanacions molt lligades al Mai a la vida. Anem pas a pas.

Ens podries recomanar algun llibre que t'hagi dut molta feina trobar i que t'hagi encantant? Rotllo tresor amagat.


Els llibres de sociologia dels 60 que parlen de mods i subcultures (Generation X -no confondre amb el del Coupland-, Folk devils and moral panics, etc, abans eren més fotuts de trobar, però ara amb internet i abebooks ja són més asequibles. Em va costar força fer-me amb una còpia del Hooligan: a history of respectable fears del Geoffrey Pearson (una acollonant història dels pandilleros proto-punk/mod/skin de la època victoriana, cap al 1890), no tant perquè el llibre sigui inassequible sinó perquè vaig haver de descobrir quin llibre era fent de detectiu després de sentir-ne rumors a mil converses de pub.

I de blogs (que són gratuïts), en llegeixes?


No llegeixo blogs perque a) fa bo a fora, b) la vida és meravellosa i no vull malgastar-la com un insectívor davant de la pantalla d'una habitació fosca, c) molts cops els seus autors son bastant amargats i agres i em fan posar trist i, especialment, perquè d) m'agrada MOLT llegir llibres, i mirar blogs treu temps per fer-ho. Dit això, molt ocasionalment miro de reüll webs com The Mod Pop Punk Archives per buscar discos rars, i també la del meu magasín favorit, The Chap, per veure si ha sortit número nou. El meu blog favorit és La Escuela Moderna. Malauradament, és meu, but hey: fuck it.



Algun llibre actual, o l'última novetat que t’haguessis llegit?

Novetat. Hum. No sé si compta com a novetat, però London Books ha reeditat els llibres raríssims dels narradors del soho i el submón dels anys 30 i 40 londinencs: Night and the city del Gerald Kersh, They drive by night del James Curtis i el Wide boys never work del Robert Westerby. No me’ls havia pogut llegir abans perquè eren introbables; i ara estic flipant, francament. Hi ha autors moderns de qui sempre em llegeixo cada llibre nou: Jonathan Coe, George Saunders, David Sedaris, Sam Lipsyte, John King...



Algun llibre situat molt lluny de Barcelona i que t'hagi fet voler viatjar?

No m’agrada gaire viatjar. No m’importa admetre que no m’interessa especialment anar a altres continents, i la cultura anglesa (i local) em treu espai mental per poder pensar en les altres. Sempre que he pensat “molaria haver-ho vist, això” es tracta d’un viatge en el temps: revolució russa, manifest destiny a l’Oest americà, època victoriana en general i, especialment, edat mitjana i any 1000. M’obsessiona bastant el milenarisme i l’edat mitjana, suposo perquè tot era nou i pur i extrany i per descobrir. Ah: me la bufa el futur, per cert.



Algun llibre d'entrevistes o rotllo biopic.

L'Edie; an american biography de la Jean Stein, sobre la pobra Edie Sedgwick de la factory de NY, és justament mític. El Rotten: no irish, no blacks, no dogs, que és la bio dels John Lydon, també em va encantar. I, com es diu la història oral el punk? Ah, sí el Please Kill me del Legs McNeil és per fer volteretes i colpejar repetidament amb el puny l’aire.



Relacionat amb les càpsules de novetats musicals ens podries recomanar algun llibre sobre el sorgiment d'algun estil musical?

Tothom li té bastanta mania al Simon Reynolds, perquè admesament és un listillo i un repel·lent, però des d’un punt de vista informatiu el Rip it up, que explora el post-punk, és força bo i ric en anècdota i context, i a més conté paraules boniques sobre Dexys. Però el meu favorit és Skinhead, del Nick Knight; no és sobre un estil musical (he fet trampa), però és TAN xulo... El millor llibre sobre punk rock és, obviament, el England’s dreaming del Jon Savage; crec que ara el treurà traduït Mondadori.



I per últim, l'última recomanació podría ser per què hauríem de llegir Rompepistas.

Collons. No em toca a mi dir perquè o perquè no hauria algú de llegir el meu llibre, però provem-ho: Rompepistas és la historia no escrita dels 17 anys a l’extrarradi urbà dels 80’s. Tracta de la culpa, la pena, les cuirasses, les guerres que no surten als mapes, la decepció i també l’heroisme d’aquells nens que només és tenien els uns als altres. I a aquelles cançons. Fa riure a estones, però també fa plorar molt. És anti-acadèmic i està escrit perquè pugui emocionar-se amb ell TOTHOM, no només una colla de futurs professors universitaris. I, esencialment, està escrit amb el cor. I també els ous. I els punys.

Fotografía de Kiko Amat per Mario Krmpotic.

2 comentaris:

quique ha dit...

heu vist el reportatge sobre literaturia proletaria anglosaxona que va sortir al Cultures? ens està saturant de propuestas de Sant Jordi el Kiko! visca!

Anònim ha dit...

I belong!