CANNES 09. Visions externes de La Croissette. Segona part. Haneke és el puto amo

En aquestes dues setmanes, motius personals de força major han fet que un servidor no pogués enregistrar les corresponents Càpsules indefinides de l’audiovisual mundial que us arriben, gentilesa del Mai a la vida, tots els dilluns. En aquest sentit, i aprofitant tot l’extraordinari rebombori mediàtic originat pel Festival de Cinema de Cannes (el festival dels festivals), hem decidit suplir la seva absència amb aquest article dividit en dues parts (clicar aquí per veure la primera part) en les quals us pretenem aclarir/explicar tot el que ha passat en aquesta emblemàtica localitat del sud de França. Tot allò relacionat amb el cinema, clar està. Si voleu analitzar la vestimenta de les estrelles internacionals, poseu el programa de l’Anne Igartiburu. Per a més informació cinèfila, però, llegiu atentament les següents instruccions.

I la gran pregunta és ¿què ha passat aquest any al Festival de cinema de Cannes? La pregunta, si més no, té múltiples respostes. El que ha passat, principalment, és que aquest any s’ha premiat amb la Palma d’Or la pel·lícula Das weisse band (The white ribbon) que, en català literal, s’hauria de traduir com La cinta blanca. I aquesta és una extraordinària notícia que m’omple d’alegria, ja que el director de la pel·lícula és l’autor europeu per excel·lència, Michael Haneke. Un dels millors realitzadors de la història del cinema mundial. Parlar de Haneke és parlar de la mestria feta cinema. D’unes visions esfereïdores de la raça i l’existència humana. D’un filòsof que ens ensenya, sense escrúpols ni mitges tintes, allò que els humans no ens atrevim a veure. Haneke fa cinema des de la més extrema i acurada saviesa i innovació. Ens ho va demostrar amb els seus primers treballs cinematogràfics, aquella trilogia on va sobresortir una obra absolutament adorada que s’anomena El vídeo de Benny. Va plantar cara al públic amb una esgarrifosa obra d’art titulada Funny games, de la qual va acabar rodant l’any passat un idèntic remake nord-americà. I va aconseguir més premis a Cannes i altres festivals amb pel·lícules tan magistrals com Código desconocido, La pianista o Caché (Escondido). Ara, el jurat (casualment presidit per la seva amiga i musa Isabel Huppert) no ha dubtat en atorgar-li el mèrit més gran del festival gràcies a una pel·lícula dura, rodada en blanc i negre, centrada en l’Alemanya rural de principis de segle XX, en la qual busca el perquè de la ideologia feixista i el futur moviment nazi a partir de les terribles situacions que han de viure un seguit de nens indefensos. Els nens que, posteriorment, aclamarien el règim. Està previst que la pel·lícula, ovacionada també per la crítica (amb premi FIPRESCI inclòs) i el públic del festival, s’estreni aquí a mitjans de setembre. Santa paciència.

Deixant de banda a Haneke i la seva merescuda Palma d’Or, caldria analitzar també els altres premis del palmarès de la secció oficial. El rival més dur de Haneke en la recta final del festival era un senyor francès anomenat Jacques Audiard que, amb la pel·lícula Un prophète, va entusiasmar gairebé de forma unànime a la crítica especialitzada. Així, el seu esforç ha estat compensat amb el Gran Premi del Jurat. El Premi del Jurat (a seques, sense la paraula gran al seu davant) ha anat a parar ex-aequo a la britànica Fish Tank i la coreana Thirst. Totes tres pel·lícules ja van ser comentades en la primera part d’aquest article, així com la xinesa Spring fever, que ha acabat aconseguint un mitjanament incomprès premi al millor guió. Com mitjanament incompresa o dividida per part de la crítica ha estat també la menció especial a Brillante Mendoza com a millor director per la filipina Kinatay. El veterà Alain Resnais, que presentava a competició la pel·lícula Les herbes folles, es va endur un premi especial del jurat per la seva trajectòria, creat específicament per a l’ocasió. I en l’apartat interpretatiu, destacar els guardons a la millor actriu per una intèrpret que s’anomena Charlotte Gainsbourgh (la recordareu, per exemple, per La ciencia del sueño) i que m’agrada especialment. Es comenta que el premi li ha estat atorgat, més aviat, per haver suportat les exigències de Lars Von Trier durant el rodatge d’Antichrist, pel·lícula que ha aixecat polèmica i que ha estat titllada per la major part de la crítica com una autèntica aberració humana. Ja ho veurem. Un premi que sí que ha rebut l’aprovació unànime ha estat l’atorgat al millor actor per Christoph Waltz, el secundari de luxe de la pel·lícula de Quentin Tarantino Inglourious basterds. Una pel·lícula que també es va presentar en aquesta segona meitat del festival i que, tot i alguna que altra veu divergent, ha deixat un bon regust de boca entre la crítica i el públic assistent. Inglourious basterds s’estrena aquí el proper mes d’agost. I el que ens espera és una nova mostra del Tarantino més extremat en una completa anada de la pilota sobre l’època nazi. L’aparició de Waltz en el seu paper de nazi caça-jueus ha entusiasmat de forma exagerada.

Un cop coneguda la decisió del jurat, aquesta segona meitat del festival també ens va deixar les següents pel·lícules en la Secció Oficial a concurs. El realitzador francès Gaspar Noé, que va esgarrifar al Festival fa uns anys amb la pel·lícula Irreversible i la seva mítica escena de la violació, va presentar sense sort Soudain le vide (Enter the void), una cinta amb plans seqüència, contrapicats i virgueries diverses made in Noé. Presència també del taiwanès Tsai Ming-liang amb la pel·lícula francesa Visage (Face), una mostra de cinema dins el cinema, amb Laetitia Casta. La única pel·lícula francesa que va obtenir premi al Festival va ser l’aclamada Un prophète, citada anteriorment, però dues pel·lícules més de la mateixa nacionalitat van intentar, sense sort, alçar-se amb algun premi important a Cannes. Per una banda, A l’originne (de Xavier Giannoli) tenia el seu punt més fort en la interpretació protagonista d’un inspirat François Cluzet, que era un dels seriosos candidats a millor actor. Per l’altra, The time that remains (d’Elia Suleiman), tampoc ha aconseguit res amb aquest relat històric i semi-biogràfic pel que fa al recurrent conflicte de l’Orient Mitjà. La presència espanyola a concurs va acabar marxant també amb les mans buides. Almodóvar, amb les seves abraçades trencades (que ja vam comentar en la primera part d’aquest article) no va triomfar tant com en anys anteriors. Per la seva banda, la catalana Map of the sounds of Tokyo, d’Isabel Coixet, va ser la última pel·lícula que es va presentar en la competició a concurs i va deixar molt freda a la crítica amb aquesta mena de thriller romàntico-sexual ubicat a la capital japonesa. Els seus protagonistes són el català Sergi López (tota una estrella a França) i Rinko Kikuchi, nominada a l’Oscar per la pel·lícula Babel.

Cannes també va exhibir altres pel·lícules fora de concurs o en altres competicions com ara la comèdia dramàtica gai, I love you Phillip Morris, amb Jim Carrey i Ewan McGregor. La nova cinta de terror hipotecari de Sam Raimi, Drag me to hell. O la pel·lícula pòstuma de Heath Ledger, The imaginarium of Doctor Parnassus, dirigida per Terry Gilliam. Podeu consultar els premis de les altres seccions a la mateixa pàgina del Festival de Cannes. Ara mateix, un servidor se’n va a celebrar el triomf de Michael Haneke.