The Rolling Stones. Una nit a l’infern

Edurne Vega (recordeu aquest nom perquè o com a guitarra de
Yeah!, o com a sonista del B-Underground, aquesta noi arribarà lluny,) avui, i com a primera col·laboració al Mai a la vida, ens cedeix els drets d'aquesta crónica del passat concert dels Rollings Stones. Gallina de piel que diria algun ex-entrenador i ex-jugador del Barça. Cal dir, també, que les fotos també són seves i si en voleu veure més només cal que enllaceu, AQUÍ, amb el flickr del Mai a la vida.

El passat 21 de juny vaig viure una de les experiències que guardes amb lletres majuscules a la memòria.
Després de la decepció de l’any passat, hi havia ganes de Rolling Stones; tot i que no van omplir perquè un sector bastant ampli del públic es va enfadar i no va tornar a comprar les entrades.
La nit va començar amb Loquillo interpretant els seus clàssics més famosos pe rescalfar un públic que noe s va demostrar tan apassionat com en d’altres concerts de llegendes del rock. El van seguir els escocesos Biffy Clyro.

I després de molt esperar (van començar amb una mica de retard) va començar el Big bang que ens transportaria a l’infern. Literalment. Es va en cendre la pantalla de almenys 20 metres projectan una gran explosió que va culminar amb uns focs artificials i un primer pla d’un Keith Richards Sparrow tocant el riff d’ Start me up. A partir d’aquí pur rock’n’roll de la vella escola amb un incombustible Mick Jagger movent-se com un posseït durant més de 2 hores.

Sobre la resta del grup destacar a Ron Wood, que defensa amb molta dignitat les cançons amb la seva guitarra. No es pot dir el mateix de Richards, que semblava més un espectre d’ell mateix que una persona. Tot i això e sva emportar l’ovació més gran d ela nit quan va cantar en solitari, cosa que li va fer caure alguna llagrimeta. A partir d’aquí es va anar animant i ens va regalar un gran solo a la mítica Satisfaction.

Però no només de música viu la llegenda dels Rolling. Un gran escenari de l’alçada de l’estadi Lluís Companys amb una gran pantalla al darrera i dos annexos a les bandes, també ajuda. Durant el concert hi van haver focs artificials, dues grans fogueres per ambientar l’infern de Sympathy for the devil i el més sorprenent i impressionant : la part central de l’escenari va volar literalment fins al centre de l’estadi perquè puguéssin interpretar 3 cançons més a prop de la gent de les últimes files.

L’únic punt negatiu potser va ser que el públic va estar una mica fred durant gairebé tot el concert. A part d’això Ses Satàniques Majestats es mereixen un notable alt per portar-nos un cop més el seu rock’roll incombustible. Esperem que no sigui l’última vegada.

A continuació la réplica del Sr. Vermell, que per circunstàncies de la vida o de la feina, millor dit, passava per allà...

Quatre dies de montatge d’un escenari d’estructura semblant al de qualsevol edifici de Marina d’Or o del Benidorm zaplanesc. Un Estadi Olímpic de Barcelona amb vistosos forats a la pista i catires buides a les grades però amb l’aspecte de gran esdeveniment. Un vell rocker espanyol i tres xavals (o no tant xavals) escocesos mirant d’escalfar l’ambient com si d’aprenents dels grans mestres es tractés. Una hora de retard. Tot va sobre rodes. Entren a l’Estadi quatre furgonetas de luxe Mercedes. S’aturen darrera l’escenari, just a sobre de la pista d’atletisme. S’apaguen els llums. Cridòria. Pell de gallina. Ses Satàniques Majestats encara són grans. O almenys l’escenari ho és.

Cert és que Jagger i companyia ja són grans per a segons què, però quan els guitarristes Keith Richards, Ron Wood i el bateria Charlie Watts salten (és un dir) a l’escenari al son dels acords de ‘Start Me Up’ i les més de 40.000 persones comencen a botar (literalment) hom es planteja que tanta gent junta no pot estar equivocada i que, encara que ho estiguessin, sense cap mena de duote els Rolling Stones, el grup de rock més gran de tots els temps, han de seguir fent concerts. Tant hi fa que haguem d’esperar anys perquè confirmin una data per aquí a proa i que encara que ho facin, fins que no soni la música no poguem assegurar que toquin. Només per l’espectacle ja val la pena. D’aquells que cal-veure-abans-de-morir (o abans-que-morin, clar).

La tarda la va estrenar una altra vella glòria del rock’n’roll. Directament des del barceloní barri del Clot, José María Sanz Bertrán ‘Loquillo’, puntual a sobre l’escenari a tres quarts de 7, amb tot el sol caient-li a sobre. El ‘Pájaro Loco’ del rock patrio va tenir una bona rebuda per part dels primers que començaven a omplir l’Estadi Olímpic, els més fans dels Rolling, aquells que duien des de primera hora del matí fent cua. Els que van haver de sobreposar-se a una rebuda més freda van ser els escocesos Biffy Clyro, que repetien a Barcelona en només un mes després d’haver obert a mitjans de maig pels londinencs Bloc Party a Razzmatazz. Encara que servidor imagina que el trio de Glasgow no devia sentir el mateix. I és que, quasi quasi, els que els van veure aquell 15 de maig a Razz cabien al monstruós escenari de l’Olímpic. En ocasions com aquesta tant hi fa que no et facin gaire cas.

Segons l’horari que va facilitar l’organització, els Rolling Stones havien de començar a un quart de 10 del vespre, i ja sigui perquè les estrelles es fan esperar per sistema o perquè encara era de dia, fins al cap d’una hora Ses Satàniques Majestats no van arribar a l’Estadi. Menció a part mereixen les disculpes obligades de Mick Jagger en un perfecte català del Londres occidental: “Bona nit Barcelona. Bona nit Catalunya. Bona nit Espanya (sic). Sentim que sigui una miqueta tard. Gràcies per venir aquesta nit. Ens ho passarem molt bé”. Pel què fa estrictament a nivell musical, van oferir un setlist correcte, amb alguna absència destacada (on eren ‘Angie’ o ‘Paint It Black’?). En fi, és complicat que plogui a gust de tothom i d’alguna manera s’ha de justificar que la gira és per resentar l’últim disc, A Bigger Bang (dos anys després de la seva publicació, cal dir-ho tot), així que Mick Jagger va deixar de donar voltes a l’escenari (des d’aquí felicitem al càmera que el seguia, i entenem perquè dimonis està tan prim), va empunyar una Stratocaster i va entonar el senzill arpegio de la balada i single ‘Streets Of Love’. De tota manera, els clàssics bàsics no van faltar i va tancar la nit un Keith Richards pletòric fent botar de nou al públic amb el riff de ‘(I Can’t Get No) Satisfaction’. No podia ser d’una altra manera.
Encara que jo insisteixo, balada per balada em quedo amb ‘Angie’.