Una Guia Serièfila

Encarreguem a Xavi Arnaiz un anàlisi exhaustiu de les millors sèries de manofactura nord-americana. Ell ens crea aquest top ten (o top eleven) de les sèries que Mai a la vida t'hauries de perdre.

Un metge sense bata un pèl cabró, un pres fugat, una traficant de classe alta, el nou messies antiterrorista o un japonès d’ulleres caigudes són algunes de les noves sensacions televisives del nou mil·lenni. Just ara que s’ha acabat la temporada de sèries als Estats Units (amb les respectives “seasons finales” o els sempre temuts adéus definitius) és necessari recomanar i indicar aquelles 10 (+1) sèries que, per motius propis, han donat molt a parlar i s’han fet absolutament imprescindibles dins una societat cada cop més audiovisual. Cal remarcar que les sèries escollides són cent per cent actuals (és a dir, encara no han finalitzat al seu país d’origen, “Veronica Mars” o “Las chicas Gilmore” ja no hi entren) i representen una mostra molt clara del que es porta avui en dia en relació a la nova ficció en forma de sèrie. S’han exclòs sèries d’animació (vegis “Los Simpson” o “Padre de familia”), espanyoles i catalanes (com aquesta delícia anomenada “Porca misèria”). Anem pel Top Ten (o eleven)

A continuació la Primera Part, en capítulos posteriors podreu accedir al Top Five!

10. EL SÉQUITO (ENTOURAGE)

La indústria de Hollywood i el món de la fama són els ingredients principals que fan que una dramedy (més comèdia que drama) de mitja hora com “El séquito” funcioni de la millor manera possible. La sèrie, una producció de l’HBO (la mateixa de grans obres d’art ja finalitzades, i per això no incloses en aquest rànquing, com “Los Soprano”, “Roma” o “A dos metros bajo tierra”) ens endinsa en la hipotètica vida de la gran estrella cinematogràfica Vincent Chase (Adrian Grenier) i els seus amics i companys, que viuen a la seva costa i el segueixen arreu on va (el seguici que dóna títol a la sèrie). Fama, excessos, sexe, diners i deliris diversos estan presents en una sèrie que mira la indústria comercial del Hollywood més salvatge amb uns ulls crítics i un sarcasme absolutament imprescindible. Atenció, que uns dels protagonistes de la sèrie està encarnat per l’actor Kevin Connolly, el recordat i memorable Ryan Malloy de la surrealista sèrie “Infelices para siempre” (Mr. Floppy, torna !!!).

El + destacat: Els personatges del representant de Chase, Ari Gould (un extraordinari Jeremy Piven) i l’impagable Johnny Drama (Kevin Dillon), germà del protagonista.
El – destacat: No acabar d’esdevenir mai la gran sèrie que podria ser.

10. (ex aequo). ME LLAMO EARL (MY NAME IS EARL)

Impossible triar entre una sèrie i una altra en qüestió de comèdia. “Me llamo Earl”, amb Jason Lee i el seu ja famós bigoti al capdavant de la producció, revoluciona el món de les sitcoms televisives tal com les enteníem avui en dia. Amb una narració i una estructura aparentment simple però absolutament efectiva, la sèrie ens relata el dia a dia d’Earl Hickey, un dropo i curt lladregot, en la seva personal neteja espiritual mitjançant les bondats del karma. Acostumat a que sempre li passin desgràcies vàries en la seva insignificant vida, un cop de sort fa que acabi guanyant un dels premis més importants de la loteria (tot i acabar després a l’hospital). A partir d’aquí, Earl es deixarà guiar pel seu karma i, amb l’ajuda d’una llista, intentarà esmenar els errors del passat per, així, aconseguir ser millor persona. Una sitcom original, atrevida, única i amb moments i gags absolutament brillants.

El + destacat: L’elenc protagonista (el germà d’Earl, la seva ex-dona Joy, l’atractiva Catalina i el gran Darnell, alies “Hombre Cangrejo”) i la fascinant cultura underground de l’Amèrica profunda que impregna l’essència de la sèrie.
El – destacat: Sovint, les trames generals, poden ser una mica mecàniques en relació a l’estructura.

9. ANATOMÍA DE GREY (GREY’S ANATOMY)

El culebrot més ben elaborat de la televisió mundial té nom propi: “Anatomia de Grey”. Aquesta suma entre “Sexo en Nueva York” i “Urgencias” és actualment la sèrie més vista als Estats Units, juntament amb la imbatible “CSI” (tot i compartir horari d’emissió). Els ingredients? Una mica de competitivitat mèdica, uns quants metges i interns de bon veure, personatges amb personalitats força marcades i casos mèdics d’autèntic infart. Tot això combinant casos particulars, situacions còmiques, amor i sexe per totes bandes (i entre tots els personatges) i moments dramàtics per fer caure la llàgrima a l’espectador. Destacar que l’èxit de la sèrie ha fet que la temporada que ve s’estreni “Private Practice”, spin-off centrat en el personatge de la Dra. Montgomery (Kate Walsh). Com a curiositat, destacar que cada capítol de la sèrie és, a la vegada, el títol d’una cançó.

El + destacat: la relació entre Izzie i Denny a la segona temporada i la Banda Sonora, adequada en cada moment lacrimògen.
El – destacat: algunes situacions agafades amb pinces. Tanta copulació mútua no acaba de ser normal.

8. PRISON BREAK

Els germans Michael Scofield (Wentworth Miller) i Lincoln Burrows (Dominic Purcell) ocupen el vuitè lloc del rànquing gràcies a una extenuant sèrie que serà recordada com la fuga més imaginativa de la història, “Prison break”. El punt de partida de la sèrie (un dels èxits més sonats de la FOX, estrenada fa dos temporades) barrejava elements propis del gènere amb una posada en escena bastant impecable. Per un banda, tenim a un dels germans (Lincoln Burrows), que es troba en una delicada situació dins la presó de Fox River, acusat d’un crim que no ha comès i condemnat a pena de mort. Per l’altra, ens trobem amb Michael Scofield, que entra a la presó després d’atracar un banc per treure al seu germà d’allí mitjançant un pla impecable que, en teoria, hauria de garantir una fugida perfecta de la presó. Una gran ajuda serà el fet de tenir tot el cos ple de tatuatges en clau, els quals amaguen els plànols i els racons més perduts del correccional. Thriller, intriga, conspiracions que arriben fins la mateixa vicepresidenta del govern i pura adrenalina són factors clau a l’hora d’entendre la sèrie.

El + destacat: l’agent Mahone (William Fichtner) i una gran capacitat per enganxar l’espectador en cada minut.
El – destacat: La segona temporada és inferior a la primera i perd part de l’essència inicial de la sèrie. Tanmateix, alguns girs de guió poden acabar sent bastant tramposos.

7. HÉROES (HEROES)

“Héroes” ha estat un dels pocs èxits absoluts, en quant a xifres i a bona crítica, d’aquesta última temporada serièfila als Estats Units. Després d’uns inicis brillants en quant a composició gràfica i presentació de personatges i amb un estil impecable i una estètica “comiquera” impressionant, la sèrie pren un rumb considerable a mesura que van passant els capítols. Amb una fascinant galeria de personatges bastant ben triats (des del ja mític Hiro Nakamura fins aquest gran cabronàs de la humanitat anomenat Sylar) i una aura apocalíptica que impregna tots els racons (l’esperada i temuda aniquilació total de la ciutat de Nova York), “Héroes” és sense dubte una de les superproduccions televisives més ben cuidada de la petita pantalla. Save the cheerleader!!! Save the world!!!

El + destacat: la gran varietat de personatges, una estètica de luxe i una trama aparentment perfecta.
El – destacat: un final de temporada del tot descafeïnat. La gran traca esperada acaba sent una llufeta inapropiada i molts dels enginyosos misteris llançats durant la sèrie s’acaben resolent d’una manera poc convincent.

6. HOUSE

Amb un impressionant Hugh Laurie al capdavant de la sèrie (¿algú el recorda en els seus inicis a “L’escurçó negre” o fent de pare d’Stuart Little?), la sèrie ha enganxat a milions d’espectadors al llarg del planeta i a nivell nacional, gràcies a unes trames independents d’investigació mèdica encapçalades pel metge més sarcàstic, antipàtic i sàdic de la societat actual. Amb un elenc de secundaris bastant convincent (l’adorable Dra. Cameron o la Dra. Cuddy actuant com a contrapès ideal de Gregory House), la sèrie centra cadascun dels seus capítols a la resolució d’estranys casos mèdics al més pur estil Sherlock Holmes, material en el qual es van inspirar els seus creadors a l’hora de definir la sèrie i les característiques bàsiques dels personatges. Així, House actua de la mateixa manera que ho faria Holmes, i el seu amic Wilson s’equipararia a l’inseparable i “estimat Watson”. Com a conclusió, caldria dir que l’única cosa que ens pot quedar clara després de veure la sèrie... és que el Lupus no és mai la solució!

El + destacat: la brutal sinceritat de House, un punt de vista original i impactant dels casos mèdics i uns bons efectes en relació a l’interior del cos humà.
El – destacat: un petit però perillós estancament en la tercera temporada. Se centren cada cop més en un “House” explotat i un pèl sobreactuat.