Quique González :: Sala Bikini 12/07/07
Edurne Vega, la nostra reportera inquieta, altre cop marxa de concerts, aquesta vegada l'escollit és Quique González. Aquest cantautor madrileny de lletres culpidores continua girant el seu últim disc "Ajuste de cuentas" (Dro Atlantic, 06) tot i que ja es troba a estudi preparant el seu nou disc amb "La Aristocracia del barrio" la banda que l'acomanya en els directes. Mai a la vida recomana que escolteu la seva discografia si voleu que la vostra pell es posi de punta.
Després d’un juny replet de concerts m’esperava una proposta, en principi, més relaxada a la Sala Bikini. Quique González venia a presentar el seu recopilatori de grans èxits en directe “Ajuste de cuentas”. I aquest cop venia amb banda d’acompanyament, "La Aristocracia del Barrio".
No va decepcionar a la legió de fans que va abarrotar el recinte i que em va obligar a veure el concert des d’una sala annexa i a través d’una pantalla gegant (sospito que la organització va vendre més entrades que les que permetia l’aforament, però això és una altra història).
Així van sonar els seus grans èxits corejats amb ganes per la gran majoria de l’audiència.
Pel que fa a la part exclusivament musical se li pot donar un notable alt a la seva banda, que va saber acompanyar amb sutilesa i força les composicions senzilles i directes del cantautor madrileny. Vaig descubrir també un Quique inèdit per a mi, que jugava a ser rock star (tot i que no sempre se’n sortia prou bé), i la seva manera de moure’s i ballar em va sorprendre extranyament.
Tot i que va tenir el públic rendit des del principi, a mi no em va aconseguir commoure de veritat fins que va agafar la guitarra acústica i l’harmònica i ens va regalar un parell de bisos en solitari.
El rock està molt bé, però a Quique li queda millor el vestit acústic amb el que l’havia vist a la gira anterior.
Edurne Vega
No va decepcionar a la legió de fans que va abarrotar el recinte i que em va obligar a veure el concert des d’una sala annexa i a través d’una pantalla gegant (sospito que la organització va vendre més entrades que les que permetia l’aforament, però això és una altra història).
Així van sonar els seus grans èxits corejats amb ganes per la gran majoria de l’audiència.
Pel que fa a la part exclusivament musical se li pot donar un notable alt a la seva banda, que va saber acompanyar amb sutilesa i força les composicions senzilles i directes del cantautor madrileny. Vaig descubrir també un Quique inèdit per a mi, que jugava a ser rock star (tot i que no sempre se’n sortia prou bé), i la seva manera de moure’s i ballar em va sorprendre extranyament.
Tot i que va tenir el públic rendit des del principi, a mi no em va aconseguir commoure de veritat fins que va agafar la guitarra acústica i l’harmònica i ens va regalar un parell de bisos en solitari.
El rock està molt bé, però a Quique li queda millor el vestit acústic amb el que l’havia vist a la gira anterior.
Edurne Vega
1 comentari:
Que rabia no haber podido asistir al concierto. Quique es un amo y quizás esté intentando cambiar un poco el registro de cara al nuevo disco, no se. Pero donde mejor se mueve es en los espacios ínitmos, sí.
Publica un comentari a l'entrada