Round #2: FIB 2007. En el myspace suenas mejor

Dissabte 21

Dos grups catalans van ser els encarregats d’obrir la tercera jornada de música non-stop. Dorian i Astrud començaven amb menys de mitja hora de diferència a la Fib Club i a la Fiberfib.com. Comencem pel principi i en aquest cas pels primers, Dorian un exemple clar de grup sobrevalorat de l'escena barcelonina. Els seus discos no passaran a la història, tot i que de vegades sembla que ells ho pretenguin i els seus directes encara són més prescindibles. No deixeu que us enganyin. Així que queda clar que per a la tarda de dissabte només hi havia una opció, una gran opció: Astrud o el que és el mateix el duet format per Manolo i Genís. Després de cinc discos sembla que els del segell Astrohúngaro sel's comencen a prendre seriosament. En la gira del seu últim treball Tú no existes es presenten amb banda i no només ells dos sols com havíen fet fins ara. És una altra opció, tot i que Manolo i Genís sempre havíen estat en parella prou contundents dalt de l'escenari. Van repassar les cançons del nou disc i també van recuperar vells èxits com “Todo nos parece una mierda” i “La boda”. Una bona sessió de pop àcid per encetar la tarda de dissabte.

A la carpa gran, els brasilers Os Mutantes recollien el testimoni d’en Manolo i en Genís amb una carpa mig buida i amb el sol escolant-se per darrere les lones. El combo brasiler va oferir un concert pel qual el públic mig de Benicàssim no estava acostumat. Ritmes càlids barrejats amb pop-rock per acabar resultant una mena de rock psicodèlic prou ben rebut pels que, cervesa a la mà, els escoltàvem atents. De mica en mica i a partir del segon o tercer got, sumat a la gràcia brasileira, qui més qui menys mostrava al respectable les seves habilitats de dansa.

A la mateixa hora, i gràcies una altra vegada al do de la ubiqüitat del Mai a la Vida, vam veure com la Tracy Anne Campbell de Camera Obscura escalfava la veu acompanyat el trio suec Peter Bjorn & John a aquesta canción del verano en què s’ha convertit ‘Young Folks’. Poca cosa més a destacar d'aquest concert, un pop avorrit que confirma que en Peter, en Bjorn i en John són un hype ben inflat. I com cada dia, a les 9 de la nit s’inaugurava l’Escenario Verde, i dissabte li tocava a l’stroke Albert Hammond Jr. per presentar el seu treball en solitari Yours To Keep. En Hammond va oferir un bon concert sense aspirar a passar als annals de la història del rock’n’roll pel seu directe. De tota manera, la sort li va jugar una mala passada al guitarrista rinxolat. Com de preludi del què ha passat a Barcelona aquests dies, la llum se’n va anar de Benicàssim (de mig poble, no només del recinte del Festival) just quan el nostre amic interpretava el single i bona cançó ‘Back to the 101’. L’electricitat va tornar al cap d’uns deu minuts, però al pobre home li havien aixafat el concert. Ho sentim, Albert.

L'apagada de llum també va afectar a les altres brasileres de la jornada Cansei de Ser Sexy que va haver d'aturar la seva actuació a la tercera cançó. Sembla mentida però aquest fet fou agraït el públic assistent ja que va fer marxar força gent de la carpa Fiberfib que estava a rebentar. El grup de la samarreta més venuda del FIB 07 va demostrar el què quasi tothom ja sabia, que són una banda de tendència, però tot i això van sonar prou bé. La cantant no va escatimar esforços ni vestuari (es va canviar fins a quatre cops) per ser el centre d'atenció i va acabar tocant la bateria amb el pal del micro quan sonava el seu hit ‘Let's make love and listen Death From Above’.

A CSS els seguí els impronunciables !!! , una setmana després de veure’ls al Summercase. Després del bon gust que van deixar a la Ciutat Comtal, l’expectació per veure l’home dels pantalons curts era gran, però les comparacions (odioses) eren molt fàcils i tampoc no les vam evitar. Ho van fer bé, molt bé, però no hi va haver aquella màgia del Summercase. Res més a dir. Bé, que malgrat tot la carpa Fiberfib.com era més agradable que la Terminal N del Parc del Fòrum. I mentrestant, a la carpa petita Fib Club, els Camera Obscura oferien un espectacle totalment diferent als !!!. La banda escocesa va desgranar força pacientment i amb molts elements pregravats (encara busquem sobre l'escenari els violins i la pandereta) els temes dels seus dos darrers discos Let’s Get Out Of This Country i Underachievers Please Try Hard. Menció especial a la rebuda que el respectable va tenir quan els germans petits del Magic Numbers van tocar ‘Teenager’, ‘Let’s Get Out Of This Country’ o ‘Lloyd, I’m Ready to Be Heartbroken’. I mentrestant The B-52’s feien la seva aparició estelar a l’Escenario Verde. Uns altres veterants igual que Devo, que es van mostrar en plena forma damunt de l'escenari. Van fer un concert molt festivaler en el que el públic va descobrir que eren de The B-52's moltes cançons que havien escoltat mil cops, però que en desconeixien l'autor. També com Devo van demostrar que el que ara ens sona extremadament modern es fa des de fa molt de temps.

Aleshores era el torn d'un dels concerts més esperats del FIB 2007. El dels Arctic Monkeys. Els únics que han aconseguit trencar els rècords d’Oasis al Regne Unit amb només 20 anys. Hype en estat pur i hits que remouen l’adrenalina. Però la realitat no va superar la imaginació. Del Concert del Festival, així, en majúscules, a la Decepció del Festival, també en majúscules. L’Alex Turner i els seus amiguetes van pujar a sobre l’escenari i, sense voler-ho, van anar caient ‘The View From the Afternoon’, ‘I Bet You Look Good On The Dancefloor’, ‘Do Me a Favour’, ‘Brianstorm’, ‘Fluorescent Adolescent’ i ‘When The Sun Goes Down’. Però faltava que la guspira encengués la metxa, però és que tampoc no hi havia metxa. Les explicacions d’Alex Turner (“I prepared something in spanish but I just forgot it”) només van ajudar a escalfar encara més el públic anglès. I vinga a volar gots de cervesa. Així doncs, donem fe que són un grup més que sobrevalorat (o si ens posem magnànims, massa jove per ser els Caps de Cartell). El millor era anar-se’n a dormir i esperar que Muse ens tornés a posar el cel als peus. No sé què faríem sense Matt Bellamy.


Diumenge 22

Suècia és una fàbrica de grups en potència. A aquest FIB 2007 hi van actuar fins a quatre grups del país escandinau i diumenge va ser el torn de The Hives. Agradaran més o menys, però el combo nòrdic van ser els responsables d’un dels millors concerts del Festival, tot gràcies al cantant Pelle Alqmvist, que no va parar d’interpel·lar el públic en castellà. Els tres moments de glòria de l’hora d’espectacle van ser quan Alqmvist va enfilar-se a l’estructura que aguantava l’Escenario Verde mentre cantava, quan va provocar la histèria del públic abans de començar ‘Die, Alright’, dedicant-la als fans de tota la vida, i quan va consolidar el seu propi grup com el millor directe del Festival. “Muy oficial”, va dir. Clar que tampoc no es va quedar massa curt. Li ho perdonem, i des d’aquí proposo enviar-li el vídeo del concert al mico àrtic de l’Alex Turner perquè aprengui com s’ha de fer un concert.

De tota manera, vam haver de marxar ràpid per veure aquest diamant en brut de nom Clap Your Hands Say Yeah. El concert dels nordamericans va anar de menys a més. Després de començar tard per problemes tècnics (la tònica del festival), els de Brooklyn van tocar gairebé només temes del primer i molt bonic disc, de títol homònim al grup, amb la cúspide de ‘Upon This Tidal Wave Of Young Blood’, amb tota la carpa Fib Club fent galls i desafinant young blood young blood young blood young blood young blood young blood young blood young blood. Evidentment tampoc no va faltar el fosc (com tot el darrer disc) single del Some Loud Thunder ‘Satan Said Dance’. Llàstima que el teclat i l'harmònica no es sentien gaire bé a causa dels maleïts problemes de so i que el cantant del grup Alec Ounsworth estigués visiblement força enfadat per tot plegat. Potser per aquest motiu les cançons de Clap Your Hands van sonar força diferents a com sonen en els discos. Els ho perdonem.

I sense sortir de la Fib Club, i també amb retard-per-culpa-de-problemes-tècnics, Patrick Wolf va saltar a l’escenari amb un violí acompanyat d’un contrabaixista, d’una altra violonista i un bateria. Si el començament de Clap Your Hands Say Yeah va ser fluix, el de Patrick Wolf va ser horrible. Sort que l’home està sonat. De seguida es va treure una mena de barnús vermell que duia per quedar-se en calçotets de quadres i acte seguit tirar-se al públic. A diferència d’Ounsworth de Clap Your Hands, en Patrick Wolf sí que sabia interaccionar amb el públic. El concert va acabar de manera tremenda amb el single ‘The Magic Position’.

La següent parada era a l’Escenario Verde per veure com les gastaven els Black Rebel Motorcycle Club després de recuperar el bateria i haver endollat els instruments a Baby 81 després de l’interval acústic de Howl. El concert de BRMC va ser molt suau, massa suau. La rockera ‘Weapon Of Choice’ del darrer disc podria haver passat com una cançó més del repertori acústic. Això sí, els trio duia una estètica emo-rock impagable. Tots amb xupes de cuir però tapats per caputxes i les melenes. Molt més animat estava el pati de la Fib Club, amb els multiètnics The Go! Team. Els de Brighton van agafar el manual ‘Com fer un concert animat’ i el van aplicar des de la primera fins la darrera pàgina. ‘Grip Like a Vice’ va fer ballar tothom i mirant l’escenari semblava que ens trobéssim a una Festa de la Diversitat organitzada per la Imma Mayol. Malgrat això, des d’aquí apostem per veure’ls d’aquí pocs anys a l’Escenario Verde, i no a la carpa petita.

I després de The Go! Team, directes a l’escenari gran del Festival per veure què ens oferiria la darrera gran estrella d’aquest FIB que esgotava les darreres hores. Puntuals sobre l’escenari, Matt Bellamy i companyia. Muse. Els anglesos van obrir amb la darrera cançó del Black Holes and Revelations, una apoteòsica ‘Knights Of Cydonia’, amb la lletra de la cançó sortint a les pantalles (you and I must fight to survive). Pell de gallina. Però el clímax arribaria quan, després d’una intensíssima i emocionant ‘Invincible’, al trio no se li acut res més que trencar amb tot i encadenar ‘Starlight’, ‘Time Is Running Out’, ‘New Born’, i després del bis, ‘Plug In Baby’. N’hi ha més d’un que es va quedar fulminat mirant l’escenari i que encara hi deu ser. Després d’aquest espectacle, hortera per alguns, de llum, imatge i so, mig Benicàssim es va veure amb forces per aguantar el que fes falta i veure sortir el sol mentre que a la Carpa Pop hi havia un dj amb certa confusió del concepte ‘pop’. Per no parlar de la música de ball de les altres dues pistes, xumba-xumba en estat pur. No s'entén com un festival de pop rock tingui aquesta oferta de final de festa.

En fi i fins l'any que ve! Tanquem un FIB amb l'aforament més gran de la seva història i també amb el millor cartell de grups mitjans dels últims anys, però amb un certa manca de caps de cartell. Deu ser allò que no es pot tenir tot en aquesta vida i, sigui com sigui, tenir un metre quadrat per assistent no estaria del tot malament. Des del Mai suggerim reduir aforament o ampliar recinte que ja tenim una edat tots plegats.


Montse Casas
Eduard Gras