23.9.07

La revolució de les classes

A mitjans de segle XIX a Espanya gairebé no hi havia sindicats i això que era quan els treballadors, la classe baixa, els pobres, eren més pobres del que han arribat a ser després. Durant la República, als anys 30, l'UGT i la CNT tenien centenars d'afiliats cadascun, i això que els pobres no morien de gana i, entre d'altres coses, havia nascut la música comercial de la mà de folklòriques (el personatge de Penélope Cruz a La niña de tus ojos no surt de la nit al dia) gràcies que la gent tenia aparells de ràdio a casa perquè aquesta classe baixa se'ls podia pagar. A partir d'aquest moment neix la cultura de masses i l'oci, un lloc on, tot i no cabre-hi tothom, cap molta gent.

La desaparició de la misèria física (si se'm permet l'expressió) però, no ha comportat la desaparició de la misèria moral i si bé la distinció de classes a Espanya és no gaire cosa més que anecdòtica (tothom té un dvd a casa), en certa manera l'oci manté una mica el sistema classista. D'una manera difusa i amb les fronteres primes i poc clares i que no entén massa de comptes corrents. Fins i tot i sobretot a la música pop, que ve de popular.

Seguint amb l'analogia, la misèria pren forma de los 40 Principales i la riquesa s'encarna amb iCat FM. Aquestes classes baixa i alta no es distingeixen pels diners, com deia, sinó d'inquietuds i dels inputs que provoquen en l'espectador. El primer ítem porta a la conclusió fàcil, però no per això falsa, que és culpar el consumidor de productes barats, que no treballa ni intenta anar més enllà i es conforma i segueix els dictàmens del Totpoderós. Tot i això cal ser benevolent i acceptar que tots no som iguals del tot (a la democràcia li falta saber matisar) i que la recerca de la perfecció artística no motiva en general i no és quelcom que es pugui relacionar amb la ineptitud sinó amb la manera de ser.

Tothom que mai hagi descrit l'Atenes de Pèricles com la ciutat de l'harmonia i la perfecció no hi ha estat mai, i com afirma no sé quin corrent filosòfic, el fet de no veure fa que dubtem de l'existència. Per tant, la condició humana obliga per força que a totes les societats hagudes i per haver no tots els individus tinguin les mateixes preocupacions i finalitats vitals. L'alta cultura mai no estarà a l'abast de la majoria perquè mai el gruix de la població buscarà la plenitud a través de vies més complexes. Però això genera un discussió sobre les plenituds personals que no em veig amb cor d'afrontar.

Aquest sistema classista, però, és necessari pel sol fet que si bé no tots som iguals, tots tenim aquest dret intrínsec a l'homo sapiens de rebre inputs que ens emocionin i ens arribin a fer plorar. Això i riure ens diferencien dels animals. I així serà fins que els gossos no vagin a actes culturals i els concerts de punkis no compten.

Vist així, és graciós pensar que els que busquen l'homogeïnització de la societat, els comunistes, són els que posseeixen els mitjans de producció. La revolució ja està feta i no ens n'havíem adonat.

13 comentaris:

Andrea Valverde ha dit...

Tots sabem que la democràcia no es el millor dels sistemes polítics, potser si, el menys dolent...
Per tota la resta...encara em queden algunes coses penjades, així que exigeixo un "La revolució de les classes 2" o sigui que comença a rascar-te el cap pel proper diumenge.

:)

Muntsa ha dit...

Avui es pot ser culte sense necessitat de ser ric. Això és la democratització (o el comunisme, com li vulguis dir) de la cultura.

Ara bé, no es pot tenir un habitatge digne si nó ets ric o t'hipoteques fins a la jubilació o més enllà (aviat hi hauran hipoteques hereditàries).

Que tothom tingui accès a un llibre de filosofia o a un disc de Sufjan Stevens no significa que la societat sigui més justa.

I si a algú li agrada el Sueño de Morfeo, x exemple, no es pq no tingui la voluntat d'anar més enllà. Igual no es troba en l'ambient més propici x anar més enllà. Estarem d'acord en que és més fàcil que un nen amb pares cultes i de família abraci la literatura clàssica que un nen del Raval o de Bellvitge.

En fi, crec que he dit massa coses i massa desordenades. La revolució és un fet massa complexe (sense ànims de ser revolucionària).

Andrea Valverde ha dit...

Home Montse les famílies cultes les pots trobar a l'Eixample o a Bellvitge...nose, tampoc hauríem de fer discriminació per allà on vius, oi? (i menys ara tal i com està el tema vivenda...)
Entenc que vols dir que si el teu entorn s'acosta més a la cultura de fons i no es queda tant en la superficial doncs tu, per influència, també t'acostaràs més o no a aquest tipus de cultura.
Igualment, crec que si, que el tema es complex i que necessitaríem un màster o una tesi sobre el tema.

:)

Muntsa ha dit...

Sí, hi ha famílies cultes a Bellvitge. Seguríssim. Però segur que n'hi ha més a Sarrià. És una qüestió de probabilitats.

La revolució ha d'anar molt més enllà de la cultura. Si jo hem llegeixo tota la literatura filosòfica de la història seré molt més culte, però segurament això no em fará aconseguir una feina digna.

En fi, crec q s'ha d'anar més enllà.

Sorro ha dit...

Es una mica segle XIX aixó de l'alta cultura vs la cultura de mases. Creia q tot aixó havia mort als anys 60 amb el boom de la cultura pop i el naixement de la contracultura..

la guerra eterna entre si l'art ha d'anar de la maneta amb el mercat o per altra banda a de restar independent.

Muntsa, Muntsa.. Q Bellvitge no es Kandahar. Allà també arriva l'Educació Universal i el dret de l'accés a la Cultura. Que els calers t'ajuden a tenir els llibres millor enquadernats i a tenir mes ample de banda a l'ADSL, peró poca cosa mes.. Es l'interés i la curiositat el q et farà anar a buscar la cultura. Q per altra banda, es a tot arreu. No només a un barri benestant.

De tota manera, q en pensaríen els ideolegs de l'alta cultura si despres de tants anys, ens trobesin cercant-la a una cançoneta pop..

Muntsa ha dit...

Vinga home!

ara resultarà q algú que ha nascut a Bellvitge (q ja sé que no és Kandahar) té les mateixes oportunitats que algú de Sarrià. Els calers no només t'ajuden a enquadernar millor els llibres, els calers t'ajuden a tenir més influències, q al cap i a la fi i encara que smbla q akí no ens en volguem adonar, són el q compta en aquesta vida.

I l'interès i la curiositat és a tot arreu, però en alguns llocs és més propici desenvolupar-la cap el tunning i en algun altre cap als Beatles.

Sr.*, vostè a on viu, al món de la piruleta?

Andrea Valverde ha dit...

Crec que esteu parlant de coses diferents
:$

Sorro ha dit...

Evidenment parlem de coses diferents.. :$

Muntsa ha dit...

Sento no haver estat prou ordenada.

La meva tesi és la següent:

Tothom té accès a la cultura. Però per tenir la curiositat d'arribar a la porta de l'accès hi ha d'haver un ambient propici i això és un element determinant.

A tot arreu hi ha ambients propicis, però crec jo que n'hi ha més a les classes altes, simplement pq sempre n'hi ha hagut. I segueixen havent-ne més q a les classes mitjanes o baixes. Per això la democratització de la cultura és relativa.

Ara bé, ser igual de culte q un de classe alta tampoc et dóna les mateixes oportunitats en la vida que aquest. Pq ell té més diners i influències que tu. Tu pots tenir un cop de sort, però van escassos.

Sorro ha dit...

em sorpren q una persona culta i gaire be diplomada (o es llicenciada?) pensi d'aquesta manera.. Vosté te el poder d'influir a les masses, nomes s'ho ha de propossar..

.. i buscar un bon sponsor. ; )

Anònim ha dit...

Es muy complicado inflluir a las massas si no sales por televisión..
¿Bailando en el youtube?

Es una posibilidad..
Pero incluso los canales de difusión/ comunicación a priori “libres” como Internet están tmb sometidos a la dictadura del dinero, la pasta! la publicidad y demás..

Encuanto a lo que la distinció de classes en Espanya és anecdòtica (…), la mayoría de esas (nuestras) familias del dvd en casa, viven en una falsa clase media esclavizadas a jornadas laborales interminables en comercios o cadenas de montaje, hipotecadas a unos “bienes” que han enriquecido a sectores bastantes pequeños, y que normalmente ya bastante ricos de por si. Y esos sectores los tenemos tmb en Espanya. Hereditariamente la misma riqueza y sistema de clases va pasando de generación en generación y de momento eso es un echo. Si duramos aquí veinte años más probablemente los habrán que hereden hipotecas y los habrán que hereden bienes (ya sean antes tierras o ahora dinero o viviendas), la cosa cambia bastante nop?

Y en cuanto a la cultura.. mientras que no tengamos el derecho a una calidad de educación igualitaria , no tendremos igualdad de posibilidades de acceso a la cultura. Mayoritariamente los mejores colegios son casualmente los más caros, y la gran mayoria encima son religiosos..

El comunismo no lo veo yo por ningun sitio tocayo! x)

Sorro ha dit...

Pero incluso los canales de difusión/ comunicación a priori “libres” como Internet están tmb sometidos a la dictadura del dinero, la pasta!

ERROR!!!

El dinero está ahí, a la espera de buenas ideas que lo multipliquen. Hay gente que no sabe como gastarse el dinero, y ahí entran las Buenas Ideas.

Bueno, y las malas bien vendidas..

Anònim ha dit...

Sólo necesitas eso y un buen crédito bancario! … sin avales!
:D

Fuera bromas, ahí tienes razón, eso acompañado del mítico y escaso golpe de suerte!