Tots som esnobs

Lògia aristotèlica. Primera premissa. L’indie té un públic minoritari. Segona premissa. El públic indie és militant, segueix amb fervor les novetats, té tics de tribu urbana, i com tot col•lectiu, disposa de barreres d’entrada. Conclusió. L’indie tendeix sense remei a l’esnobisme.

Lluís Gavaldà, cantant d’Els Pets i presentador ocasional de programes lingüísticoinfantils a TV3, afirma al darrer número de la Rockdelux del mes de setembre que està orgullós de ser escriure cançons pop fàcils, accessibles, amb vers-tornada-vers-tornada, que puguin agradar des d’una dona de la neteja (a la qual no se li suposen ni estudis ni inquietuds intel•lectualoides) fins a un enginyer (al qual no té per què suposar-se-li inquietuds intel•lectuals). Amb això, criticava l’esnobisme dels artistes que no volen ser massius i també, de passada hom pot deduir, el públic que associa accessibilitat, fàcil i el pop amb poca qualitat. Però com que el blanc i el negre no existeixen sinó una amplíssima gamma de grisos, fins i tot el Gavaldà pot deixar la fàcil roda d’acords a la maleta i facturar ‘Faig saber’ amb arranjaments orquestrals.

Més enllà, però, de les paraules del cantant de Constantí, que no deixen de ser una introducció-excusa, el que no deixa de ser cert és que la música s’ha convertit per a molts oïdors una via per canalitzar frustracions i demostrar mèrits. En el procés de descoberta d’un grup que enamora existeixen diversos processos. El primer és el de coneixença i en el que s’intima amb el grup fins a fer-lo propi. Aquest primer procés s’encavalca amb el segon, quan la primera descàrrega química de bones sensacions porta a voler compartir amb els més pròxims la descoberta. “Escolta-ho, que et canviarà la vida com me l’ha canviada a mi”. Quan els escoltes per casualitat en un fil musical qualsevol, cosa que gairebé fa plorar d’emoció. En definitiva, les ganes d’obrir els ulls a la resta del món. El tercer procés és, com en tota relació d’amor compartit, el desengany, comprovar que hi ha altra gent que ha tingut tan o més bones sensacions amb la música en qüestió. I veure que cada cop són més. I paulatinament les bones sensacions ja no ho són tant quan el nivell de fans similars a un mateix supera cert punt. Només cal llegir entrevistes a grups i artistes que han deixat una discogràfica independent per fitxar per una multinacional. El pànic s’apodera del club de fans del grup.

Això, certament, passa amb moltes facetes de l’oci i l’art en general, però la música pop, per la senzillesa i, com la pròpia paraula indica, per com de popular és o pot arribar a ser encarna a la perfecció aquest seguit de contradiccions i despropòsits que els humans cometem i els professionals del periodisme musical, aliats ara amb companyies de telefonia mòbil, exageren, entronitzen i enfonsen.

Per fortuna sempre quedaran els clàssics, darrer procés (i gairebé etern) de la relació amb la música. És quan per fi acceptes compartir-lo amb tothom, perquè ja no és propi sinó que s’ha convertit en patrimoni universal. Però fins i tot en això no ens posarem mai d’acord. Sempre hi haurà qui consideri Kurt Cobain un geni i Nirvana un clàssic.

I aquí no hi ha ningú que se salvi.