La lletra petita de cartells secundaris
Hi havia una vegada una ciutat, Barcelona, que tenia molts grups emergents i poques sales de concerts habilitades. A aquesta ciutat sempre se l'ha considerada un paradigma de modernitat i de qualitat, tot i que fa alguns mesos, per no dir anys, sembla que li costa traspassar al públic ras les petites joies que té amagades sota del mar. Des del Mai a la vida, no tenim altre pretensió que donar un cop de mà i un final feliç a aquest conte, així que ara mateix ens disposarem a repassar tot i el que eren petites lletres de cartells insòlits i hauríem de sonar en mode repeat, i ara mateix, en el teu reproductor musical, perquè en portem una bona varietat i de ben segur que algun grup s'ajusta als teus gustos.
Anem pels fets: divendres a la Sala Monasterio es van reunir tres bandes Dei Suoni, First Aid Kit i Waiting Room. Tot i que, sentint-ho molt no vam poder gaudir de la primera actuació degut a certs problemes d'horaris, sabem que Dei Suoni és una formació d'Alacant i pel que hem sentit al seu myspace es dediquen al pop suau de melodies tristes i ritmes d'aquests que en diuen penetrants.
El segons en aparèixer i els primers que van poder veure van ser First Aid Kit, una banda totalment desconeguda per una servidorä i que em va deixar la boca oberta durant una bona estona. Alguns diran que la seva música veu de les fonts de Lali Puna, Electric President o dels mateixos The Postal Service, el cas és que són una banda d'electrònica pop o pop electrònica i fins aquí no tenim dubtes. Tampoc tenim dubtes al afirmar que aquí a Catalunya hi ha poques bandes que avancin en aquesta direcció, per tant, són un grup a tenir en compte. De pop intimista que va sintonitzar a la perfecció amb els assistents, un públic realment entregat i que va omplir la sala. El seu primer àlbum First l'han editat fa un any tot just amb el segell madrileny Closer Records i els ha dut a participar al Primavera Sound o al Bread and butter entre d'altres. Entre febrer i març publicaran el seu segon llarga durada, la novetat?, l'inclosio d'un bateria. (La fotografia ens l'ha cedit voluntàriament el senyor Iván Montero)
Els últims, els Waiting Room, van patir que els assistents anessin una mica perjudicats. Tot i això, van saber aplicar al combinació de bona música + bé tocada per fer un concert un tant surrealista (o psicodèlic, aplica l'adjectiu que més t'agradi), ple d'amics, coneguts, i acudits diversos. Postrock amb clara influència americana de dos guitarres, un baix, una bateria i un cantant de pandereta en mà. Amb moments sublims els Waiting Room van deixar clar que el postrock no és només una etiqueta més i que aquí, lluny de terres americanes, també pot sonar la mar de bé. Atenció perquè us podeu descarregar tot el que han publicat als diferents recopilatories i eps de rareses des del seu myspace, així que sinó saps com sonen es perquè no vols.
Dins el marc de Catàleg Sonor aquest divendres tenia lloc a l'esplèndida Sala Bikini un concert doble: Abraham Boba i Lek Mun. Davant la sorpresa d'alguns Abraham Boba va tocar primer i acompanyat de banda. Als seus temes es noten influències que van des de Nick Cave a Leonard Cohen i ja ens atrevim a dir que és un autèntic crooner dels nostres dies. Boba va acabar el concert amb una versió de l'Aleluya de Leonard Cohen cantada a duet amb la cantant de Lek Mun, potser un final massa agosarat per un concert que havia estat rodó. Lek Mun es va trobar amb una sala plena i satisfeta pel concert anterior però va saber mantenir aquest sentiment entre els assistents. Per a ells aquest concert era la presentació del seu últim disc Infraleve (SinLover Records, 07) i quasi també la seva presentació en societat. Ho varen amb molt bona nota i bon gust i volem posar atenció en això, perquè no tant sols toquen bé, sinó que ho fan amb elegància i personalitat. La veu de la cantant és magnífica i sap viatjar com poques entre el jazz, el soul i el pop. Un consell: recordeu-vos del seu nom.
Dissabte els concerts no s'acaben i entrem, altre vegada tard al concert de Sol Lagarto a la Sala [2]. Amb l'adrenalina a flor de pell després d'haver telonejat a Fito y los Fitipladis aquesta banda es creix en els directes i aconsegueix fer-se estimar i molt. Podríem especular sobre el perquè de tot plegat i de fet, al Mai a la vida, creiem que tot és causa i conseqüència del magnetisme o carisme del cantant, tot i que les lletres i l'energia de tot el grup valen molt la pena. Porten quasi 10 anys rodant el seu rock per tota Espanya amb més de 500 concerts a les seves esquenes i aix es nota. Sol Lagarto sap com ficar-se el públic a la butxaca amb tant sols un parapapaapa. Si encara no els heu escoltat, us recomanem el seu myspace perquè és una bona mostra de com sona el seu Prorrogado l'últim LP i amb el que han passat d'estar en una discogràfica independent a una de més gran, Music Bus i Warner Music Spain.
Anem pels fets: divendres a la Sala Monasterio es van reunir tres bandes Dei Suoni, First Aid Kit i Waiting Room. Tot i que, sentint-ho molt no vam poder gaudir de la primera actuació degut a certs problemes d'horaris, sabem que Dei Suoni és una formació d'Alacant i pel que hem sentit al seu myspace es dediquen al pop suau de melodies tristes i ritmes d'aquests que en diuen penetrants.
El segons en aparèixer i els primers que van poder veure van ser First Aid Kit, una banda totalment desconeguda per una servidorä i que em va deixar la boca oberta durant una bona estona. Alguns diran que la seva música veu de les fonts de Lali Puna, Electric President o dels mateixos The Postal Service, el cas és que són una banda d'electrònica pop o pop electrònica i fins aquí no tenim dubtes. Tampoc tenim dubtes al afirmar que aquí a Catalunya hi ha poques bandes que avancin en aquesta direcció, per tant, són un grup a tenir en compte. De pop intimista que va sintonitzar a la perfecció amb els assistents, un públic realment entregat i que va omplir la sala. El seu primer àlbum First l'han editat fa un any tot just amb el segell madrileny Closer Records i els ha dut a participar al Primavera Sound o al Bread and butter entre d'altres. Entre febrer i març publicaran el seu segon llarga durada, la novetat?, l'inclosio d'un bateria. (La fotografia ens l'ha cedit voluntàriament el senyor Iván Montero)
Els últims, els Waiting Room, van patir que els assistents anessin una mica perjudicats. Tot i això, van saber aplicar al combinació de bona música + bé tocada per fer un concert un tant surrealista (o psicodèlic, aplica l'adjectiu que més t'agradi), ple d'amics, coneguts, i acudits diversos. Postrock amb clara influència americana de dos guitarres, un baix, una bateria i un cantant de pandereta en mà. Amb moments sublims els Waiting Room van deixar clar que el postrock no és només una etiqueta més i que aquí, lluny de terres americanes, també pot sonar la mar de bé. Atenció perquè us podeu descarregar tot el que han publicat als diferents recopilatories i eps de rareses des del seu myspace, així que sinó saps com sonen es perquè no vols.
Dins el marc de Catàleg Sonor aquest divendres tenia lloc a l'esplèndida Sala Bikini un concert doble: Abraham Boba i Lek Mun. Davant la sorpresa d'alguns Abraham Boba va tocar primer i acompanyat de banda. Als seus temes es noten influències que van des de Nick Cave a Leonard Cohen i ja ens atrevim a dir que és un autèntic crooner dels nostres dies. Boba va acabar el concert amb una versió de l'Aleluya de Leonard Cohen cantada a duet amb la cantant de Lek Mun, potser un final massa agosarat per un concert que havia estat rodó. Lek Mun es va trobar amb una sala plena i satisfeta pel concert anterior però va saber mantenir aquest sentiment entre els assistents. Per a ells aquest concert era la presentació del seu últim disc Infraleve (SinLover Records, 07) i quasi també la seva presentació en societat. Ho varen amb molt bona nota i bon gust i volem posar atenció en això, perquè no tant sols toquen bé, sinó que ho fan amb elegància i personalitat. La veu de la cantant és magnífica i sap viatjar com poques entre el jazz, el soul i el pop. Un consell: recordeu-vos del seu nom.
Dissabte els concerts no s'acaben i entrem, altre vegada tard al concert de Sol Lagarto a la Sala [2]. Amb l'adrenalina a flor de pell després d'haver telonejat a Fito y los Fitipladis aquesta banda es creix en els directes i aconsegueix fer-se estimar i molt. Podríem especular sobre el perquè de tot plegat i de fet, al Mai a la vida, creiem que tot és causa i conseqüència del magnetisme o carisme del cantant, tot i que les lletres i l'energia de tot el grup valen molt la pena. Porten quasi 10 anys rodant el seu rock per tota Espanya amb més de 500 concerts a les seves esquenes i aix es nota. Sol Lagarto sap com ficar-se el públic a la butxaca amb tant sols un parapapaapa. Si encara no els heu escoltat, us recomanem el seu myspace perquè és una bona mostra de com sona el seu Prorrogado l'últim LP i amb el que han passat d'estar en una discogràfica independent a una de més gran, Music Bus i Warner Music Spain.
1 comentari:
Al igual que van fer els Lori Meyers quan van fichar per La incubadora (filial de Universal) no sho han currant gaire reeditant el mateix disc prácticamente sense material nou. Pero son una gran banda de rock, y Carlos Tarque a mi tmb m’ agrada molt! xD
Lek Mun genials! Tret quan van fer una canço en castellá que incrompensiblement sonaba als Planetas.. y nocal!
Publica un comentari a l'entrada