4.11.07

Vull anar a Islàndia

No està clar si Jón Þor Birgisson, Jónsi, serà o no nou líder espiritual del Mai a la vida, però aquest home i els seus amics han sonat insistentment a qualsevol reproductor des que fa dos divendres es va passar a Barcelona per primera vegada el documental Heima, en el marc de l’In-Edit, el festival de documentals musicals. Heima (traduïble per A casa) és la crònica de la gira que Sigur Rós van fer pel seu país natal, Islàndia, durant l’estiu de 2006, just després d’acabar el world tour de presentació del magnífic disc Takk… (Geffen / Emi, 2005). Una dotzena de concerts, des d’un massiu a Reikjavik, passant per una fàbrica de peix abandonada, fins a una actuació completament acústica (cap amplificador, cap cable, cap micròfon i en Jónsi cantant a pèl) per protestar contra la construcció d’un embassament. “Dúiem un petit generador per connectar-nos-hi, però era absurd si la nostra intenció era protestar contra una central hidroelèctrica” (més o menys deia això en Jónsi, però és que tenim l’islandès una mica rovellat; és broma, totes les declaracions són en anglès).

La pel•lícula és un seguit de paisatges islandesos amb plans heterodoxos combinats amb fragments dels concerts i les paraules dels quatre membres de Sigur Rós i les teloneres, col•laboradores (aportant un solventíssim quartet de corda) i també islandeses Amiina. Una declaració de principis fervorosament nacionalista i patriòtica és interpretada en els primers compassos, imposant el tempo reposat i eriçador de pèls marca de la casa que ens agraden tant. La peculiar gira queda justificada pel deure moral i ètic que el grup sentia (i suposem que encara sent) cap a llurs compatriotes i també llurs primers admiradors. I mentre així ho diuen, el director del film decideix començar a per totes i anar a tocar la fibra sensible de l’espectador. La sensacional, monumental i afegiu-hi tots els adjectius grandiloqüents que se us acudeixin ‘Glósoli’ sona just començar, per la qual cosa hom no té cap altre remei que el de seguir mirant a la pantalla amb un somriure idiota i la baba relliscant per la comisura del llavi. La llagrimeta i la pell de gallina, incipients al principi, apareixen amb totes les forces al final de la cinta, amb Sigur Rós i Amiina interpretant colze a colze una deliciosa peça instrumental mentre els crèdits van sortint impertinentment (per què s’acaba?!).

Seria interessant que alguna universitat americana, d’aquestes que fan estudis estúpids, analitzessin si la sobreabundància de gel altera d’alguna manera els cromosomes dels islandesos. El comentari no és gratuït. Penseu en la Bjork. Però tot i la incertesa que ens genera la música (la de Sigur Rós), el bateria Orri Páll Dýrason, encarregat de representar la faceta adolescent i estúpida del grup, s’encarrega d’anunciar-nos que malgrat que es prenguin la música tan seriosament i que la professionalització del grup els hagi convertit en un producte (de gourmet, deixeu-me afegir), li encanta fer burrades. I ja tenim els vuit protagonistes fent el capullo amb gots de ves a saber quin licor estrany islandès en un camerino o llançant pedres al mig de la carretera.

Aquest és un dels moments entranyables que fan que els somriures es tornin rialles, perquè Sigur Rós no deprimeix. I volem trencar una llança en aquest aspecte. Sigur Rós, i això que direm està científicament comprovat per mi, alliberen substàncies químiques, no ben bé addictives, que produeixen benestar. Les cares del personal en sortir de la sala Rex de la Gran Via n’eren una prova irrefutable. Però és que sinó quin pot ser el resultat d’escoltar, sentir, veure i observar-los mentre interpreten la magistral ‘Starálfur’? Senyors, aquests nois sí que són uns artistes. Aquesta és la música clàssica del segle XXI, i davant d’una evidència tan immensament gran no podem fer res més que acceptar-ho i agrair que hagin nascut.



9 comentaris:

Míriam Gómez ha dit...

acabaremos comprando barco!

m'encanta l'artilce Edu, felicitats!...faras q em descarregui la discografia d'aquest bon home d'en Sigur Rós, gràcies!

mua'

Eduard Gras ha dit...

Sigur Rós no és un home, però gràcies Míriam :)

Andreä ha dit...

no era aceptando pulpo?

en fi,
que a tercer de carrera vam fer un videoclip de svenfenglar o com s'escrigui... i que crec que està penjat al youtube... jos jos
^^

i que si, que l'article està molt bé
:) i em fa morirme d'enveja de no haver anat...m'hauré d'esperar a que alguna alma caritativa el posi al stage6 o similar...

Muntsa ha dit...

m'ha fet molta gràcia que la mirtres pensi q sigur ros és un home...

segur q el documental es pot baixar per l'e-mule!

Míriam Gómez ha dit...

xD

bon home... bon grup, ja m'enteneu!,no crec que fos una sola persona, estic distreta! jisjisjisjsi

;) en fi que m'estic baixant la discografia del GRAN GRUP, millor així?

jijijsijsis

un mua' d'(L) a tots!

Christian ha dit...

A mi també m'ha agradat l'article Edu. De fet Sigur Rós és un dels meus grups més (reduntant però cert) favorits. D'aquells dels que et compres els discos quan no ets un gran consumidor.
I us puc dir que un dels millors concerts als que he anat mai ha estat d'ells, fa 2 anys al BTM, just a l'inici de la gira del seu Takk. I tot i pagar més de 40 euros per veure'ls, és dels pocs grups que realment crec que els valen, tot i que cregui que també són masses diners (i si ho penseu bé no trobareu cap contradicció).
Per mi el seu millor disc (i el meu favorit d'ells) és el Ágætis Byrjun, una joia musical i el qual recomano molt moltíssim.

Això és tot :)

Christian ha dit...

Per cert, si voleu alguna curiositat (com saber que jónsi és gay), aquí teniu la seva FAQ.

Toni ha dit...

podeis reservar el dvd de heima en:

http://www.amazon.com/Heima-Sigur-R%C3%B3s/dp/B000W1USNQ

This title will be released on November 20, 2007. Pre-order now!

^o^)y

mir* ha dit...

jo també m'estic morint d'enveja perquè volia anar MOLT a veure Heima...
per un cap de setmana a l'any que tinc festa...

en fi, genial l'article edu!
:)

ah! i m'apunto a anar a Islàndia!