La guia definitiva: fantasies milionàries, musses oníriques, armes fatals... i un assassí esquizofrènic

Estimats amics i compatriotes cinèfils. El bonic i necessari pont pre-nadalenc s’ha acabat, i un servidor l’ha gaudit de la millor manera possible passejant pels estressants (però únics) carrers madrilenys. Queden dos setmanes justes per començar a menjar carn d’olla i canelons de la iaia, dos setmanes per hostiar de valent a un pobre tronc de cara alegre aficionat a cagar regals a canvi d’un agradable dolor físic. I dos setmanes que, ens temem, estaran plenes de grans superproduccions fantasioses, a més d’inquietants comèdies amb elfos histriònics xupant càmera. En tot cas, esmentem d’una vegada les pel·lícules que ens ha servit aquest pont.

La última mostra de mega-hiper-extra-súper-producció màgica d’aquesta setmana ens la porta La brújula dorada (The golden compass), dirigida pel senyor Chris Weitz, més conegut per ser el germà de Paul Weitz (sí, el que va fer passar a la història al pobre Jason Biggs per tirar-se un pastís de poma a American Pie). Tanmateix, els dos germans van estar darrere la càmera de forma conjunta amb De vuelta a la tierra i la bastant recomanable Un niño grande. Tornant a la pel·lícula, La brújula dorada ens porta a mode d’aventura fantàstica la història d’una nena de dotze anys (Dakota Blue Richards) que, en un univers paral·lel, intentarà salvar a un amic emprenent un llarg viatge amb tota mena d’obstacles sobrenaturals. Alguns d’ells, amb la cara de Nicole Kidman, Daniel Craig o Eva Green. I si teniu intenció de ser pares en breu o la gometa de l’altra nit no va acabar de funcionar... podeu fer doble sessió al cinema amb la cinta d’animació espanyola Donkey Xote i posar-vos en situació de les pel·lícules que acabareu veient en un futur no molt llunyà. Aquest cop, sota la direcció de Josep Pozo (el mateix de la més aviat regular El Cid, la leyenda) i amb les veus de José Luis Gil, Andreu Buenafuente, Sancho Gracia i companyia, els productors que van veure Shrek ens porten la que, per ells, és la veritable història del Quixot: un home culte i apassionat en contraposició amb la seva suposada bogeria.

Però també el cinema més independent es continua fent un lloc setmana rere setmana a les cartelleres nacionals. En aquest sentit, el cineasta esporàdic (i millor escriptor) Paul Auster es posa a escriure i a realitzar La vida interior de Martin Frost (The inner life of Martin Frost), que vindria a analitzar els encontres onírics i imaginaris d’un escriptor frustrat amb la que podria arribar a ser la musa ideal de la seva futura millor novel·la. Una acceptable pel·lícula que vaig poder veure al passat Festival de San Sebastián, on hi va passar sense pena ni glòria. Atenció, això sí, a un increïble Michel Imperioli (ex mafiós del clan Soprano). En relació a l’altra proposta intimista, l’hongarès Lajos Koltai ens porta la nord-americana El atardecer (Evening), versió cinematogràfica d’una novel·la de Susan Minot, que adapta el guió juntament amb Michael Cunningham (autor de Las horas). Una història de dones situada en dos èpoques i amb un repartiment impressionant que compta amb Claire Danes, Toni Collette, Vanessa Redgrave, Patrick Wilson, Meryl Streep, Glenn Close, Hugh Dancy o Natasha Richardson.

I la dosi d’assassins en sèrie despietats té, aquest cop, el rostre sorpresa d’un poc acostumat Kevin Costner a la pel·lícula Mr. Brooks (de Bruce A. Evans), un intent de thriller esquizofrènic en forma d’addicció que, feu-me cas, acaba ratllant el ridícul. William Hurt, Demi Moore o Marg Helgenberger (CSI) acompanyen al protagonista. Ara, si el vostre nivell de frikisme és prou satisfactori, l’estrena de la setmana té nom propi: Arma fatal (traducció feta ràpid i corrents de l’original Hot Fuzz), d’Edgar Wright, la ment pensant que temps enrere ens va fer el favor de portar-nos l’aclamada Zombies Party. Aquest cop, els morts vivents es canvien per dos superpolicies londinencs amb ànsies d’adrenalina. I les estrenes s’acaben amb dos documentals. Per una banda, el fake Muerte de un presidente (Death of a president, de Gabriel Range) ens relata què passaria si l’il·lustrat president George W. Bush fos assassinat. Per últim, la cinta espanyola 14 kilómetros (de Gerardo Olivares) ens porta una nova visió en relació a la immigració a partir de l’al·legoria representada en aquests catorze quilòmetres, que és la distància que separa a Àfrica i Europa a través de l’estret de Gibraltar.

La setmana que ve, intentarem ser més feliços amb la nova i provocativa pel·lícula d’Ang Lee, la tenda màgica de Dustin Hoffman, o el germà torracollons de Santa Claus.