11.12.07

Two (great) bands abans del Primavera Club.


El passat divendres 30 de novembre varem assistir a la [2] de l’apolo per tornar a veure els Two Gallants, una banda de San Francisco que ja va estar en la ciutat comtal un parell d’anys enrere presentant les cançons dels seus anteriors treballs, The Throes (Alive, 04) I What the Toll Tells (Saddle Creek, 06), en aquella ocasió el recital va ser a la sala Sidecar.

La primera sorpresa, els teloners, Blitzen Trapper, una banda de Portland, Oregon. I la sorpresa no va ser únicament per que no teníem ni idea de qui eren si no perquè van demostrar sobre l’ escenari que en quant al new-folk es refereix hi ha infinites propostes de qualitat. La seva, un country que tendeix a la psicodelia amb un esquizofrènic ventall de cançons que van de las guitarres i les harmòniques dylanianas als hypes del post-punk, tal com sona. Una banda amb tres LPs a les espatlles i una formació de sis musics amb un directe que va aconseguir abduïr al públic i a ells mateixos. Des del Mai a la Vida recolzem la seva candidatura al Primavera Sound d’ aquest any.

Un cop acabat el concertàs dels Blitzen Trapper era torn del plat fort de la nit, i tenint en compte el llistó dels abans mencionats, el mèrit dels de San Francisco va ser doble, sent nomes dos van fer (quasi) oblidar els sextet de Portland. Quan els tècnics de so van enllestir la posada en marxa del backline dels Two Gallants, retirant tots els amplis i movent la bateria fins a la posició davantera, la parella va saltar a l’escenari i després d’un tema es van presentar modestament, "Hola, somos los dos galantes".


Els Two Gallants van tocar aproximadament una hora i quinze minuts durant els quals es van sentir temes de tots tres treballs, donant preferència a els de l’últim LP, Two Gallants (Saddle Creek, 07) el que estaven presentant i on predominen les cançons d' un folk calmat que ha perdut certa ràbia respecte els seus primers treballs. La banda va oferir un repertori de temes llargs, lluny de ser pesats i tal com van demostrar els White Stripes al Primavera Sound’07 van mostrar una imatge molt serena en escena. De la mà d’Adam Stevens en surten uns riffs que saben trencar la calma dels acords de folk melancòlic, trasnformant-los en un punk d’influència garagera, que (camises a quadres a banda) beu també vocalment del tan anyorat grunge dels 90.

Des d' aquí destaquem dos gran moments del recital que ens van captivar, per una banda l’expressionisme amb el que el baterista Tysson Vogel va tocar la cançó de més de 9 minuts ‘Waves of Grain’, per l' altre, el grans minuts instrumentals que ens van regalar amb l’ intro de l’ esperada ‘Las Cruces de Jail’ amb la mítica ronda d’ acords del gran Johnny Cash I el seu ‘I walk the line’.

Els Two Gallants agafen el nom d’un relat d’odi i fàstic sobre la condició humana de James Joyce, i amb aquest dato i aquesta cançó ens quedem.

3 comentaris:

Edu J. Montoya ha dit...

Las fotos son cortesia d' Adrià Cañameras(http://www.myspace.com/adrienmakephoto)

Y la interlinea es un infierno!

:_ ______ _$

Andreä ha dit...

A vegades l'interliniat es soluciona justificant el text!

;)

dato???


jajaja
xd

Edu J. Montoya ha dit...

Mercis! :)