17.1.08

Culpa a mis circunstancias o Crónicas de Caprichos (Apolo)

Una taula rodona i menuda, un bon vi, tres ampolles d'aigua i un parell de guitarres. Aquesta és la situació que veiem dalt de l'escenari, a sota unes quantes taules de vermut i unes quantes més cadires que recreen un bon ambient de sobretaula. Foto by Diana Yuste.


Estem davant de la proposta de concerts acústics de petit format que els de la sala Apolo han volgut incloure dins del seu repertori de Caprichos de Apolo. Un format que els va a les mil maravelles al Santi Balmes, de Love of Lesbian, i al Rubén Pozo, de El Chico Con la Espina En El Costado. Dos dels millors músics del panorama autòcton que es reuneixen per tocar junts el millor de cada repertori.

Fins aquí la descripció més aviat formal o formalista del que objectivament (deixant clar que l'objectivitat no existeix) va ser aquesta trobada del passat dimecres 16 de gener.
La subjectivitat s'amaga darrera de la cadira del Santi per on sobresurt un petit piano infantil (- Papa, on està el piano que fa soroll? - Doncs el crio de ton pare te l'ha robat) i si ens hi fixem més la podem trobar a l'artilugi indefinit (mig teclat mit tauleta gráfica) que el Rubén es treu de la màniga i estrena en directe.

Com si es tractés d'un partit de tenis, els dos cantants van repassant el millor de cada una de les bandes en les que participen: 'No te puedo hacer feliz', 'Universos Infinitos', 'Carretera', i fins i tot una versió acústica de 'Marlene'. Senyors, tot un luxe de concert íntim, amb acudits ("Pobre Gallardón te han hecho la piruleta... vaya hijos de puta"), amb versions d'Antonio Vega, Antònia Font, i un especial tema extret de la banda sonora de Mary Poppins, el 'deshollinador'. El vi corre gola avall i les cançons es multipliquen en acords i dobles veus. Comencen els primers galls per part de la part lèsbica de la relació, i el pobre noi espinat s'emociona cada cop més amb els sons extrasensorials del piano de joguina.


Amb la perspectiva d'algú que acaba de veure un concert que l'ha fet feliç, no es pot anar gaire lluny, ho assumeixo, però les cròniques a vegades tampoc no tenen gaire perspectiva, perquè el que compta és el moment, l'instant i la casualitat de les circumstàncies. I de fet, anar a veure dos dels cantants que més t'emocionen ja ho té això, de sortir feliç de la sala.

Si voleu el cartell d'aquestes Caprichos, tan sols heu de visitar la pàgina oficial de la sala. Ens veiem aviat a la sobretaula de l'Apolo.

4 comentaris:

dianayr ha dit...

yo tb fuí feliz, el Santi y Rubén si que me pudieron hacer feliz!

Josep ha dit...

Quina pena no haver-hi anat...

Andreä ha dit...

en breu tindrem alguns vídeos xulis

^^

Anònim ha dit...

m´alegro que ho passéssis bé¡¡¡


santi