24.1.08

El freakfolk a Catalunya

Va ser amb aquella cançó de ‘yo no he tomaaaaao, pero me voy a tomar un traguito ahora…’ amb la que un servidor va veure que el folk començava a fer-se un lloc molt més important del que fins aleshores representava aquest estil en la tendència de la música independent. Evidentment aquesta cançó és de Devendra Banhart, del disc Cripple Crow (XL, 2005). Mediàticament, al principi hi havia persones com Ellioth Smith i una mica més tard Adam Green. Al mateix temps, Bonnie Prince Billy, Rufus Wainwright, Joanna Newsom, José González. I més tard, i sobre una mateixa línia Animal Collective, CocoRosie o Herman Düne. Fins i tot, amb Two Gallants, on folk i punk es fusionaven en una mateixa línea.

El folk era l’estil que s’imposava amb força davant de la falta d’originalitat en el desenvolupament musical i creatiu d’estils recuperats, com el postpunk (o com alguns últimament han batejat, casiopunk), el rock'n'roll o bé el pop britànic, dels quals últimament està perdent força.

El folk, fins i tot, ha aconseguit consolidar-se, en els últims dos anys, davant d’estils d’alta demanda i bona producció musical com el post-rock. Fins i tot en el cine, films com Once (2007) mostren que els cantautors estan a l’ordre del dia en terreny independent.

Així doncs la falta de creativitat va fer que la música es desenvolupés cap a altres horitzons i els crítics musicals es comencessin a fixar amb les propostes d’artistes com els que he citat abans, els quals contemporitzaven un estil que pioners com Bob Dylan, Nick Drake, Johnny Cash, Leonard Cohen, o Billy Bragg, van popularitzar a partir dels 60.

A dia d’avui ens pensem que per portar dos discs de la segona època de Bob Dylan i un de Bonnie 'Prince' Billy al nostre reproductor ipod som els més contemporanis i moderns. Però la veritat és que a Catalunya aquesta corrent ja ve de lluny, només cal veure noms com els de Sisa i Pau Riba, que durant els seixanta s’omplien d’àcids i imitaven els seus homònims anglesos i americans en terres catalanes.

El folk és un estil que sembla arrelar molt bé arreu del món, i Catalunya no pot ser menys. Després del 2000, la nova onada de grups indies catalans han desviat els seus estils cap aquesta corrent gràcies que el folk és un estil molt emotiu, fàcil d’escoltar, amb melodies dolces i, sovint, amb lletres quotidianes amb el qual és fàcil identificar-s’hi. Crec, a més, que el folk ha estat l’excusa clara amb la qual molts artistes catalans que abans utilitzaven el castellà o bé l’anglès, puguin haver passat a fer ús de la llengua catalana per expressar-se. El folk és sempre un estil que adapta millor la sonoritat d’aquesta llengua, i evita que soni a oferta musical barata, com havia passat anteriorment amb el 'rock català'.

Per veure un altre símptoma que evidencia el folk com un fenomen musical en expansió només cal fer una ullada als diferents festivals. Per exemple, la passada tardor, durant el marc de concerts que la revista Rockdelux va organitzar en el Rockdelux Music Weekend a les principals capitals de la península. Es va aprofitar l'ocasió per reviure velles glòries de l'underground català, com Sisa, el qual va actuar conjuntament amb Elvis Perkins. Un clar exemple de l'inici d'exportació del català més enllà de les nostres fronteres. El mateix va passar amb Pau Riba, que va estar actuant en el festival PopArb juntament amb la Banda dels Lladres.

A la meva opinió la música made in Catalonia començarà a guanyar bones crítiques gràcies a la nova onada de grups estan sorgint dins de la geografia catalana, els quals ja no es fixen tant en artistes d’antuvi per compondre la seva música, sinó que prenen les noves tendències de la fusió, la psicodèlia i, en alguns casos, l’electrònica, per crear els nous horitzons del folk experimental català.

És el cas de bandes com Cuchillo i El Guisante Mágico, que actualment han fitxat per Sinnamon Records. El Guisante Mágico és un projecte d’Aldo Comas que s’ajunta amb músics de grups com Le Pianc o Extraperlo per crear aquesta banda que s’acosta molt a una fusió entre Ellioth Smith i Herman Dune.

Cuchillo, tot i haver telonejat a Black Rebel Motorcicle Club en el seu últim pas per la península, també és un projecte de dues persones, i practiquen quelcom semblant a un folk ambiental al més pur estil pinkfloydià època Syd Barret.

De la òrbita d'E.G.M, Extraperlo i Le Pianc surt un altre duet folky, però que en aquest cas canvia l’anglès pel català. Em refereixo a albaialeix, els mateixos que van actuar en la passada edició del Primavera Club, que tot i no tenir cap treball entre mans sembla ser que aquesta realitat els evidencia com una nova promesa musical de qualitat.

Si rebusquem entre els amics del myspace d'albaialeix trobem el nostre Panda Bear d'adopció, afincat a Catalunya. És el cas d'El Guincho (el qual també va estar a la programació del Primavera Club). Tot i no ser una proposta estrictament folky, penso que és interessant ressaltar les qualitats d’aquest 'home orquestra', que amb l’ajut de diferents caixes de ritme i sintetitzadors crea una fusió entre música africana fruit de les seves arrels canàries, i Animal Collective.
Un altre home orquestra és en Desmond, un noi que sí que es basa en arguments estrictaments folkys per compondre la seva música. Les seves armes són un pedal de loops i una guitarra. Les seves arrels es troben una mica entre Sunny Day Real Estate i Johnny Cash, prenent nota d’artistes com Tom Yorke o Devendra Banhart. Grava en directe loops de guitarra que deixa anar consecutivament alhora que hi toca a sobre amb la seva guitarra, una melòdica o el seu xil.lòfon de joguina. Tot això dona vida al personatge imaginari del granger sobre el qual basa totes les històries. Cal destacar-ne, a més, la seva faceta il•lustradora amb la que combina el seu art.

Pol and Sonora és una altra proposta que vaig descobrir fa dos anys gràcies al recopilatori Made in Barcelona (Indie Rock All Stars Compilation) del segell K industries. Un quartet liderat per Pol Martin. Ex component d'Aina i Shell, un grup amb el que compartia line up amb Guillamino. Pol and Sonora és folk de qualitat, avalat per un viatge a Suècia on va telonejar al xilé José González.
Una altra proposta en solitari a destacar és la d’un personatge que n’he sentit a parlar però que la veritat en desconec una mica el seu passat i present com a artista. Tot i això sembla ser una proposta que tira endavant. És el cas de Pere Jou un component de la banda barcelonina Spröket.

M’agradaria no fixar-me només en la capital. És més, arreu de la geografia catalana s’hi ubiquen propostes de qualitat. És el cas de Lleida, on hi trobem dos noms destacables, Xavier Baró i El Fill del Mestre.

En Xavier Baró és el Nick Drake d’Almacelles, una petita població que es situa prop de Raïmat. Amb una carrera molt extensa, Xavier Baró es consolida com un dels màxims exponents de cantautor indie català. Apassionat per la poesia, sovint s’envolta de poetes on ell mateix musica la lletra. Un Nacho Vegas a la catalana.

Parlar d'El Fill del Mestre és parlar, igual com ho fèiem amb en Xavier, de parlar de cantautors de la vella escola, on el folk nordamericà dels 60, al més pur estil Neil Young o Dylan, es mescla amb l’onada de la nova cançó catalana. Sentiment emotiu a flor de pell, deixant de banda la modernitat sonora de la gran ciutat.

Si ens desplacem cap a la costa, concretament a les comarques de Tarragona, a Calafell, una petita població a mig camí entre la capital del Tarragonès i la del Barcelonès, s’hi troba Himson. Un curiós personatge que neix a l’avantguarda de les corrents de la capital, en un indret envaït per turistes durant la temporada estiuenca i on només hi ha un bar nocturn que hi puguis sentir bona música. Amb aquestes característiques es forja la personalitat de Himson, un home que lluita amb dues armes, l’acústica de la seva guitarra i l’acústica de la seva veu. El resultat sembla esdevenir de gran qualitat, si més no sales com el Niu i l'Heliogàbal de Barcelona han estat escenaris on Himson ha actuat recentment. Un servidor no l’ha vist mai en directe però ha escoltat la seva música al myspace. L'opinió? Molt bona veu, amb regust anglosaxó i melodies molt, molt indies.

Si sortim de Calafell direcció a Barcelona hi ha una parada obligada a la petita ciutat de Vilanova i la Geltrú. Lloc del qual han sortit algunes bandes importants de l'escena independent Catalana. Be doncs, dels que us vull parlar ara són els ex-The Light Brigade i actuals La Brigada. Una altra banda que va canviar de nom arran del canvi d'idioma de l'anglès al Català.
La Brigada factura un pop alta influència folk i country. Projecte de Pere Agramunt, un dels organitzadors d'un dels millors festivals de música a Catalunya, el Faraday.

A Girona no volien ser menys, i un home, Carles Sanjosé Bosch, crea Sanjosex, de la família del segell barceloní Bankrobber, que tot i prendre el nom d'una cançó de The Clash, aposta fortament per la música feta a Catalunya. Ens situarem més si diem que Guillamino, un altre dels noms forts dins de la folklore underground catalana, n’és un dels màxims representants. A Sanjosex se li sumen 5 o 6 músics més en el directe, sumant corda i secció de vents. Un projecte molt consolidat, i que vam poder veure en la passada edició del Primavera Club. Sens dubte el seu últim treball Temps i rellotge (Bankrobber, 2007) ha estat un dels discs de l’any.

Abans no ho he dit, però recordo llegir una entrevista a Devendra Banhart a l' EP3, tot just quan va sortir el Smokey Rolls down the canyon (XL / ¡Pop-Stock!, 2007), que va ser allà on es relacionava aquest artista i Cocorosie amb la nova corrent folk que s’està fent amb el mercat musical, el freakfolk.

Bé doncs, sembla ser que el freakfolk també existeix a Catalunya, i que han estat molts els artistes que s’han sumat a aquest carro. Així doncs espero que hagi servit una mica recórrer la geografia fent de caçatalents. I és que no fa falta ser un Elvis Perkins o un Damien Rice per ser una promesa del folk. Per mi només cal dues coses, esperit i una guitarra. Ara bé, feu-ho bé per no esgotar l’estil, si us plau.