L'estrofa de dos acords. Refree a l'Auditori (17.01.2008)

Va ser quan Raül Fernández va sortir a l'escenari per tercera vegada que va arribar el clímax de la nit. Tot era al seu lloc i totes les ànimes estaven especialment educades després d'una hora i mitja de concert perquè comencés a ploure. En una entrevista, Refree admetia que 'Nana al niño que nació muerto', amb lletra del poema de Gloria Fuertes, havia fet plorar a més d'un. Per això, deia, havia afegit vint segons de silenci al disc abans que sonés la cançó, perquè l'escoltés qui realment vulgués. El dijous 17 a la nit, a la sala Tete Montoliu de l'Auditori de Barcelona, Refree va decidir a última hora, després del bis, sortir i tocar-la, per fortuna dels presents. Si no fos impossible, durant quatre minuts semblava que s'hagués aturat el temps.

L'acompanyaven dalt de l'escenari el trío de jazz (amb l'excepció del contrabaixista Manolo Cabras) que va gravar a Brussel·les Els invertebrats (Acuarela, 2007; quart millor disc estatal de l'any segons el Mai a la vida), disc que desprèn jazz per totes bandes a les primeres escoltes, però que després del concert de l'Auditori s'ha tornat més pop que mai. En té especialment la culpa el bateria Oriol Roca, que si a l'estudi sembla que va cenyir-se a una estructura de cançó clàssica, dijous va exagerar els canvis de ritme de manera que la cançó prenia vida pròpia i mutava respecte a la versió gravada. 'El sant sopar' va ser una de les 'víctimes' de les trapelleries de Roca, Di Domenico (al piano) i Mengual (substitut de Cabras al contrabaix), amb un final de cançó allargat magistralment, arribant al punt que era molt més plaent veure'ls tocar que no pas escoltar la música.

Tot i que el concert de dijous s'havia anunciat amb el subtítol d''Els invertebrats', el cert és que, tot i repassar totes les cançons del darrer disc, Refree va tocar molts temes de discos com Nones (Acuarela, 2003) i, sobretot, La matrona (Acuarela, 2005), totes això sí, reversionades per la magnífica banda. 'La invasión de los cuerpos' i 'El cumpleaños' van sonar molt aconseguides, creant algun petit dubte amb 'La reina de les neus'. Del darrer treball, majestàtica és la paraula per descriure 'El sud', impecable malgrat la tos. Està bé recordar que, encara que no ho sembli, tots som humans. Raül Fernández és molt humà i, en tot cas, són els altres que ho són menys. Amb els seus tics de fregar-se les mans i esbullar-se els cabells, somrient de vergonya i introduint les cançons de la manera més simple possible.

Potser sí que tenen raó aquells que el comparen amb el Serrat. Hi ha qui diu que Raül Fernández està descrivint una òrbita de cantautor imparable (en això sí que s'assembla a l'autor de 'Mediterráneo') a base de tics imperatius i mans ràpides. Aneu a saber, però, què importa tot plegat si, a la vida, el que compta són moments com el de dijous, quan, poc abans de mitjanit, Refree s'asseia al piano i feia trontollar amb el piano l'endins de tots els que se'l miraven embaladits.