"This Is England" i pel·lícules skinhead

El passat divendres 4 de gener es va estrenar als cinemes espanyols l'última pel·lícula del director britànic, Shane Meadows, This Is England.

El primer cop que vaig sentir a parlar sobre aquesta pel·lícula va ser en un fotolog. Em va cridar molt l’atenció la foto del cartell on hi apareixien uns quants skinheads i, instants després d’adonar-me que aquell cartell era d'una pel.lícula vaig preguntar-me si es tractaria, altre cop, d’una pel.lícula on s’utilitza la imatge skinhead per crear un argument dolent amb un repartiment irregular, una banda sonora mal feta i una fotografia i una estètica de 'zero patatero'. Celebro que, per un cop, algú hagi fet una pel·lícula amb cara i ulls sobre l’autèntic esperit de la cultura skinhead. Un esperit del qual molta gent en desconeix l’autèntica arrel i que crec que és molt interessant.

Els skinheads han estat un moviment contracultural molt castigat pels mitjants d’informació des del seu naixement, a finals dels anys seixanta. Tothom relaciona directament l’estètica skin amb l'ultradreta i això es pot veure en la major part de films que s’han dedicat a aquest moviment, la major part dels quals de mala qualitat. És el cas de Pariah, American History X o Romper Stomper de Russell Crowe. Tots utilitzen la figura de l'skinhead com a pilar principal de la pel·lícula, però en cap cas aprofundeixen en aspectes culturals del moviment, deixant enrera un argument ensucrat basat en la xenofòbia i la violència.

Existeixen altres pel·lícules que tracten el moviment skinhead des d’un altre punt de vista. És el cas d’un dels films de culte d’aquest moviment, Bronco Bullfrog. Una pel·lícula britànica que data dels anys 70 i que retrata perfectament l’estil de vida de la classe treballadora que vivia a l’East End de Londres, el bressol del moviment skinhead. Més actualment, en l'òrbita del moviment skinhead va sortir Oi! Warning. Un film que ens arriba des d’Alemanya, i que retrata molt millor aspectes del moviment, una peça que guanya en estètica però amb un fluix argument, caient sempre en la monotonia de l’espiral de la violència i el mode de vida.

Ja que parlem de pel·lícules sobre skinheads em sento obligat a parlar sobre una dels 70 que, a més de ser una de les glòries del cinema contemporani, també va ser molt important pel moviment skinhead. Em refereixo al film de Stanley Kubrick Clockwork Orange, on el director va basar-se en la novel·la d'Anthony Burgess. Estèticament, la pel·lícula està estretament lligada al moviment skinhead. Si més no, el modus vivendi que porten Alex i els seus drugos, directament i indirecta, es pot relacionar molt amb la vida d’aquest col·lectiu. L’amor per la música, la violència, els tirants, les botes, etc. En l'actualitat, molts grups de música punk i Oi! han adoptat estètiques semblants a la de la pel.lícula.

Abans d'entrar a This Is England, cal parlar sobre un subgènere dins de les pel·lícules skinhead. Són aquelles relacionades amb els hooligans com I.D Identificación, del 1995 parla d'un policia que es vol introduir en un gang de hooligans anglesos. Anys més tard, el 2004 va sortir Fotball Factory, de Nick Love. I d'aquest 2007 cal destacar The Raise of The Footsoldier.

És important ubicar-se en la matèria, més que res per apreciar el concepte que vol expressar Shaene Medows, el director del film que ens ocupa. No només enfoca perfectament el concepte dels skins a principis dels 80, sinó que retrata perfectament la realitat social tan complicada que vivien els anglesos durant aquell període. Una realitat social que va enfortir una classe treballadora descontenta. Gràcies a això, col.lectius suburbans com els punks o els skins van prendre força durant aquells anys, els anys gloriosos d’aquestes dues tribus.

L’autor també sap retratar molt bé la contaminació, que a partir dels 80, va patir el moviment skin amb la seva politització i relació amb el nacionalsocialisme. El director ho plasma a la pel·lícula amb la introducció a mig film de Combo, un personatge que acaba de sortir de la presó, on va ser adoctrinat per edils del National Front, partit polític nacionalsocialista que durant els 80 va tenir molt pes en la societat anglesa. Van ser ells qui van adoptar la estètica radical dels skins per imposar respecte.

Al meu parer, si analitzem la pel.lícula des d'un punt de vista psicosociològic, el director sap adaptar molt bé el complicat context històric que vivia la societat anglesa de l'època, liderat en aquell moment per la primera ministra Margaret Thatcher, la qual va pronunciar la mítica frase "penso crucificar tots els skins". D’aquí que molts d'ells, de forma irònica, es tatuïn un skin crucificat. La política conservadora, de fet, surt als crèdits de la pel·lícula mentres sona '54-56 Was My Number', de Toots and the Maytals, un grup d’ska i rocksteady, molt influent en quant a música skin es tracta. Aprofito ara, per senyalar que la banda sonora de la pel.lícula ha estat molt ben escollida.

La pel.lícula pren a Shaun (Thomas Turgoose) per protagonista, un jove de 12 anys que ha quedat orfe de pare i que a l’escola tothom se’n riu d’ell. Tot un conjunt de factors que fan que, sense amics, es vegi atret per un grup d’skins que coneix a la sortida de l’escola. Shaun troba en aquest gang d’skins el seu nou grup d’amics, amb els quals es sentirà respectat.

En definitiva, This Is England és una bona pel·lícula amb la que hom es pot fer una mica la idea del que és la cultura skinhead. Tot i que convé assenyalar que si es vol entendre el moviment en general, després d’haver vist la pel.lícula, cal que s’acudeixi a Internet o a llibres per poder conèixer la vertadera escència d'aquest moviment que té en els mods i els immigrants jamaicans les seves arrels. No s’ha de confondre com he vist jo, en alguns blocs d’internet, on es tracta als skins de la pel.lícula de neo-nazis. Si algú escriu això en un bloc és que no ha entès la pel.lícula.