18.2.08

La Guia Definitiva: petroli sagnant, navalles afilades... i canvis de lloc instantanis!

El nivell de frikisme que emana aquest programa anomenat Tienes talento pot acabar amb les vides de, fins i tot, qualsevol tipus d’ésser humà que estigui acostumat a patir la vergonya aliena en la seva habitual existència. És per això que trobo del tot necessari fer un agradable punt i apart, deixar de banda el tub catòdic que tant em sol·licita i posar-me a escriure d’una vegada alguna cosa mig decent en relació a les estrenes cinematogràfiques que els senyors exhibidors i distribuïdors ens planten davant del nas setmana rere setmana. En aquest cas, una més que segura obra mestra a base d’excavacions petrolíferes sorgeix al capdavant, acompanyada per un fosc barber que somia en actuar a Broadway, uns saltadors que intenten emular a Son Goku o un seguit de pel·lícules que ens voldran fer aflorar els nostres sentiments més romàntics, temorosos o curiosos . I recordem que aquesta és la setmana prèvia a aquella cerimònia on tot el protagonisme recau una estatueta amb un home despullat que es tapa les parts nobles amb una espasa.

I, precisament, aquesta setmana podem veure per fi la última de les pel·lícules nominades als Oscar (en la categoria de millor pel·lícula) que faltava per estrenar. La història porta per títol Pozos de ambición (There will be blood), i està dirigida per l’actual Déu suprem del món del cel·luloide, el senyor Paul Thomas Anderson, artífex de grans pel·lícules com Boogie Nights o Punch-drunk Love i autor d’aquesta obra mestra contemporània anomenada Magnolia. En aquest cas, Anderson basa el seu guió en una novel·la d’Upton Sinclair i ens planteja una història de principis del segle XX, amb les ambicions petrolíferes pel mig i amb un protagonista indispensable, un sempre apoteòsic Daniel Day-Lewis que continua arrasant en tota cerimònia de premis on assisteix. La pel·lícula està secundada per Paul Dano (l’adolescent de Pequeña Miss Sunshine) i, per molts, és ja una de les obres més importants de les últimes dècades. No sé vosaltres, però un servidor la pensa anar a veure ipso facto demà mateix. En tot cas, i ara que s’acosta la campanya electoral, la cartellera també se’ns presenta de forma democràtica amb una d’aquelles històries palomiteres que, volem suposar, s’acabaran oblidant fàcilment. La pel·lícula en qüestió es titula Jumper (res a veure amb els deliciosos snacks de Grefusa a base de mantega) i compta amb la direcció de Doug Liman, aquest bon home que va realitzar la notable primera part de les aventures de l’agent Bourne i que després va acabar enfrontant a Angelina Jolie i Brad Pitt en l’estranyament extravagant Sr. y Sra. Smith. Així, Jumper ens porta la història d’uns herois quotidians que tenen la capacitat de teletransportar-se en plan Hiro Nakamura i compta amb les interpretacions de Hayden Christensen (sí, aquell que volia ser Darth Vader), Samuel L. Jackson, Diane Lane, Jamie Bell (potser si us dic Billy Elliot l’ubicareu amb més facilitat) i la necessària xicota de l’heroi protagonista, Rachel Bilson (la Summer de la sèrie The O.C.).

I ens arriba ara la tercera pel·lícula en discòrdia, Sweeney Todd: El bárbero diabólico de la calle Fleet (Sweeney Todd: The demon barber of Fleet Street), de la mà d’un Tim Burton que cada dia va més despentinat. La pel·lícula, adaptació d’un famós musical de Broadway, ens narra una història gòtica de venjança a cop de navalla i amb apetitosos pastissos de carn picada. Entre els intèrprets, Johnny Depp (que col·labora amb Burton per enèsima vegada) porta tot el cotarro cantaire amb l’ajuda d’Helena Bonham Carter, Alan Rickman o Sacha Baron Cohen (Borat). Tanmateix, des de França ens arriba l’últim treball d’Alain Resnais, Asuntos privados en lugares públicos (Coeurs), una pel·lícula formada amb diverses històries d’amor paral·leles i gens edulcorades, que ha dividit la crítica entre desil·lusions i grans elogis. Lambert Wilson, Sabine Azema, André Dussollier o Laura Morante, entre molts altres, formen el repartiment principal.

Finalment, La Guia Definitiva (cortesia del Mai a la vida) us posa al dia en les darreres estrenes que complementen aquest cap de setmana. En primer lloc, i també des de França, ens arriba el thriller Plaga final (Pars vite et reviens tard), protagonitzada per José García i dirigida per Régis Wargnier. En segon lloc, la sempre efectiva translació entre el món dels vius i el món dels morts forma l’argument de Km 31, una pel·lícula mexicana dirigida per Rigoberto Castañeda i protagonitzada per Adrià Collado, que ha obtingut un enorme èxit comercial al seu país. Per últim, les espanyoles Clandestinos (del debutant Antonio Hens) i el curiós documental culinari El pollo, el pez y el cangrejo real (de José Luís López Linares) posen el punt i final a La Guia Definitiva.

La setmana que ve, Mike Nichols, Carlos Reygadas i Ken Loach ompliran la cartellera amb guerres paròdiques, silencis sepulcrals i denúncies socials.

2 comentaris:

Andreä ha dit...

No he pogut acabar de veure mai Punch-drunk Love
i aquí ho deixo...

Magnolia si, Magnolia és molt gran
:)

Xavi ha dit...

Perdoneu-me un incís. Acabo de veure "There Will be blood (Pozos de ambición".

Em limito a dir que ÉS UNA DE LES MILLORS PEL·LÍCULES DE LA DÈCADA. Atenció a la interpretació de Day-Lewis... apoteòsica!

PD: Sí, "Magnolia" és molt gran i una obra mestra contemporània, com he dit. Però "Punch-drunk love" també, és un plantejament diferent i radical a lo que vindria a ser la comèdia romàntica de tota la vida.

Alegria!