Memòries daurades d'uns Oscar sense substància
En aquestes alçades de la pel•lícula, el bon i àvid lector del Mai a la vida (havent-se quedat, o no, tota la matinada diumengera bevent cafè davant de la tele), ja estarà mitjanament informat de tot el que va donar de sí una gala dels Oscar parcialment desubstanciada i amb evidents seqüeles post vaga de guionistes. Sabem que No es país para viejos va esdevenir la millor pel•lícula de l’any (visca Pozos de ambición!). Sabem que els Coen es mereixen tots els premis del món. Sabem que els pits de Jennifer Hudson van estar a punt d’explotar quan es disposava a anunciar el premi al millor actor secundari. Sabem que Diablo Cody (que sí... que és ex-stripper!) era la que anava més ben vestida mentre lluïa tatuatges enmig de la catifa vermella. Sabem que, en el fons, tots estem enamorats d’Ellen Page i Marion Cotillard. Sabem que Javier Bardem va dedicar un dels premis més merescuts de la nit a la seva emocionada mare. Sabem que el sempre personal vestuari de Tilda Swinton tant val pel pre-show dels Oscar com per fer de vesta a Setmana Santa (tot i així, una forta ovació per a ella!). Sabem que 'Falling Slowly' és la millor cançó de l’any. Sabem que Jon Stewart és capaç de fer-ho millor. I el que realment sabem és que totes les stars del cel•luloide van acabar ben borratxes per Hollywood entre festa i festa post cerimònia. Però... coi!... també tinc ganes de donar la meva humil opinió de tota aquesta parafernàlia hollywoodenca que tant i tant ens agrada. And the Oscar goes to...
Àngels Barceló i Jaume Figueras ens posen en situació. Antonio Muñoz de Mesa fa el tonto en uns cinemes madrilenys. I Cristina Teva es disposa a entrevistar tota estrella vivent que li passi per davant en la sol•licitada catifa vermella mentre ens preguntem perquè en aquest país només es pot veure la gala dels Oscar en una plataforma de pagament. Un cop analitzats els caríssims modelets que exhibeix el personal en plena eufòria red carpet (no sóc jo el més indicat per parlar de moda) comença la gala, després d’un vídeo homenatge als 80 anys dels premis, amb el particular monòleg del gran Jon Stewart i el seu anunciat polvo de reconciliació entre productors i guionistes. Després de veure Javier Bardem assegut a primera fila entre la seva mare Pilar i un sempre estrafolari Jack Nicholson, se succeeixen els primers premis. Elizabeth: La edad de oro és la pel•lícula més ben vestida. Una desencertada Anne Hathaway i un sempre hilarant Steve Carell (gràcies per la teva existència!!) lliuren el premi a la millor pel•lícula d’animació per a una divertida Ratatouille (llàstima de la incommensurable Persépolis). I la doctora Stevens surt del Seattle Grace per anunciar el premi de maquillatge de la pel•lícula La vida en rosa (on s’ha quedat Norbit?). Altres premis tècnics s’acaben repartint entre La brújula dorada, que aconsegueix el premi als millors efectes especials. La visual Sweeney Todd es queda el de millor direcció artística. I l’apoteòsica El ultimátum de Bourne fa un triple amb el millor muntatge, el millor so i els millors efectes sonors.
Però com que suposo que els efectes sonors us la porten ben fluixa, analitzarem d’una vegada els premis més grossos. No es país para viejos acaba esdevenint (com indicaven tots els pronòstics) la triomfadora de la nit amb quatre premis de l’Acadèmia: Millor Pel•lícula. Direcció. Guió adaptat (de la novel•la del gran Cormac McCarthy). I actor secundari per Anton Chigurh (perdó... per Javier Bardem). Tothom coincideix en destacar la gran pel•lícula dels Coen, però es continua comentant que veient Fargo o Muerte entre las flores, aquesta no és la seva millor pel•lícula. Fet que no vol dir que No es país para viejos sigui igualment bona i actuï com a reconeixement d’aquests directors al més pur est
il Martin Scorsese amb els seus infiltrats de l’any passat. Entre els premis interpretatius, el ja anomenat Javier Bardem ens dóna una alegria en aconseguir el desitjat Oscar al millor actor secundari per una interpretació sanguinària que fins i tot podria fer tremolar de por al mateix Hannibal Lecter. Crec que està encertadíssim en el seu discurs en front d’una emocionada Pilar Bardem. Tanmateix, Tilda Swinton dóna la sorpresa com a millor actriu secundària pel seu gran paper a Michael Clayton i supera a les grans favorites de la nit (Cate Blanchett i Amy Ryan). Ellen Page, que es conforma amb el seu lluent Independent Spirit Award i una sempre excepcional Julie Christie acaben cedint enfront a una Marion Cotillard imparable amb la seva encarnació d’Edith Piaf en la pel•lícula La vida en rosa (que, per cert, encara no he vist). Per últim, Daniel Day-Lewis demostra que és el pes pesant de la millor de les pel•lícules nominades, aquesta Pozos de ambición de Paul Thomas Anderson que, en uns anys, serà reconeguda com la incommensurable obra de culte que és. I qui gosi dir que està sobreactuat és que no ha acabat d’assimilar l’essència del personatge (que demana aquesta sobreactuació lícita) ni té idea de les tècniques que utilitza Anderson en la construcció de les seves pel•lícules.
En relació als altres premis de la nit, a banda dels curtmetratges, Taxi hacia el lado oscuro demostra que era el favorit per acabar-se emportant el premi al millor documental. No sé si la pel•lícula Sicko de Michael Moore és millor o pitjor que aquesta, però el que és segur és que ens hem perdut el que hagués pogut ser el millor speech des de la seva genial declaració d’intencions quan va recollir l’Oscar per Bowling for Columbine. L’espanyol Alberto Iglesias, com era de preveure, no s’emporta l’estatueta per la banda sonora de la pel•lícula Cometas en el cielo. Certament, aquest any era ben difícil vèncer una obra tan perfecta com la que el compositor Dario Marianelli havia creat per Expiación. En relació a la fotografia, Robert Elswit aconsegueix el premi per Pozos de ambición i s’acaba imposant a ell mateix, que també estava nominat per una de les grans pel•lícules oblidades de la nit, El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford. Per últim, una solitària Penélope Cruz va ser l’encarregada de presentar el premi a la millor pel•lícula de parla no anglesa (que cada any és la categoria més discutida pel seu sistema de vots), que va recaure en l’austríaca Los falsificadores. Això sí, menció especial mereixen els premis al millor guió adaptat (No es país para viejos) i millor guió original per aquest gran treball que l’antiga blogger Diablo Cody ha realitzat per la deliciosa pel•lícula Juno. Per posar el punt i final, caldria analitzar també el premi a la millor cançó entre el gospel mig descafeïnat d’August Rush i les paròdiques però nyonyes cançons d’Encantada. La historia de Giselle es va atorgar a la que ha estat la millor melodia de l’any, la magistral 'Falling Slowly' (interpretada per Glenn Hansard i Marketa Irglová) de l'especialment magnífica pel•lícula Once. La interpretació en directe d’aquest tema i el moment en què els seus intèrprets van pujar a recollir els seus merescuts premis van ser dos dels millors moments de la gala. Tanmateix, destacar l’Oscar honorífic al director artístic Robert Boyle.
Denzel Washington lliurant el premi a millor pel•lícula. Martin Scorsese fent acte de presència. La reina Helen Mirren fent els honors corresponents. Una connexió en directe des d’Iraq (??). Amy Adams cantant i ballant al son d’Encantada. Multitud de vídeos recopilatoris per suplir la falta de guió. El clàssic discurs del president de l’Acadèmia explicant coses innecessàries. El retorn de Marketa Irglová. El collar de Nicole Kidman. Les llàgrimes de Marion Cotillard. Alguns dels gags de Jon Stewart. I una gala del tot convencional... Sí, pel que pugui semblar, ha estat una cerimònia sonsa amb ganes, però no hem d’oblidar que ha estat la cerimònia que ha acabat d’elogiar la carrera dels Coen, que ha enviat a l’estrellat a Javier Bardem i que ha reconegut (encara que sigui només en la cançó) una pel•lícula tan íntima com Once. Satisfacció a mitges sense cap mena d’ensurt. Com diria George Clooney, what else?
Àngels Barceló i Jaume Figueras ens posen en situació. Antonio Muñoz de Mesa fa el tonto en uns cinemes madrilenys. I Cristina Teva es disposa a entrevistar tota estrella vivent que li passi per davant en la sol•licitada catifa vermella mentre ens preguntem perquè en aquest país només es pot veure la gala dels Oscar en una plataforma de pagament. Un cop analitzats els caríssims modelets que exhibeix el personal en plena eufòria red carpet (no sóc jo el més indicat per parlar de moda) comença la gala, després d’un vídeo homenatge als 80 anys dels premis, amb el particular monòleg del gran Jon Stewart i el seu anunciat polvo de reconciliació entre productors i guionistes. Després de veure Javier Bardem assegut a primera fila entre la seva mare Pilar i un sempre estrafolari Jack Nicholson, se succeeixen els primers premis. Elizabeth: La edad de oro és la pel•lícula més ben vestida. Una desencertada Anne Hathaway i un sempre hilarant Steve Carell (gràcies per la teva existència!!) lliuren el premi a la millor pel•lícula d’animació per a una divertida Ratatouille (llàstima de la incommensurable Persépolis). I la doctora Stevens surt del Seattle Grace per anunciar el premi de maquillatge de la pel•lícula La vida en rosa (on s’ha quedat Norbit?). Altres premis tècnics s’acaben repartint entre La brújula dorada, que aconsegueix el premi als millors efectes especials. La visual Sweeney Todd es queda el de millor direcció artística. I l’apoteòsica El ultimátum de Bourne fa un triple amb el millor muntatge, el millor so i els millors efectes sonors.
Però com que suposo que els efectes sonors us la porten ben fluixa, analitzarem d’una vegada els premis més grossos. No es país para viejos acaba esdevenint (com indicaven tots els pronòstics) la triomfadora de la nit amb quatre premis de l’Acadèmia: Millor Pel•lícula. Direcció. Guió adaptat (de la novel•la del gran Cormac McCarthy). I actor secundari per Anton Chigurh (perdó... per Javier Bardem). Tothom coincideix en destacar la gran pel•lícula dels Coen, però es continua comentant que veient Fargo o Muerte entre las flores, aquesta no és la seva millor pel•lícula. Fet que no vol dir que No es país para viejos sigui igualment bona i actuï com a reconeixement d’aquests directors al més pur est
il Martin Scorsese amb els seus infiltrats de l’any passat. Entre els premis interpretatius, el ja anomenat Javier Bardem ens dóna una alegria en aconseguir el desitjat Oscar al millor actor secundari per una interpretació sanguinària que fins i tot podria fer tremolar de por al mateix Hannibal Lecter. Crec que està encertadíssim en el seu discurs en front d’una emocionada Pilar Bardem. Tanmateix, Tilda Swinton dóna la sorpresa com a millor actriu secundària pel seu gran paper a Michael Clayton i supera a les grans favorites de la nit (Cate Blanchett i Amy Ryan). Ellen Page, que es conforma amb el seu lluent Independent Spirit Award i una sempre excepcional Julie Christie acaben cedint enfront a una Marion Cotillard imparable amb la seva encarnació d’Edith Piaf en la pel•lícula La vida en rosa (que, per cert, encara no he vist). Per últim, Daniel Day-Lewis demostra que és el pes pesant de la millor de les pel•lícules nominades, aquesta Pozos de ambición de Paul Thomas Anderson que, en uns anys, serà reconeguda com la incommensurable obra de culte que és. I qui gosi dir que està sobreactuat és que no ha acabat d’assimilar l’essència del personatge (que demana aquesta sobreactuació lícita) ni té idea de les tècniques que utilitza Anderson en la construcció de les seves pel•lícules.En relació als altres premis de la nit, a banda dels curtmetratges, Taxi hacia el lado oscuro demostra que era el favorit per acabar-se emportant el premi al millor documental. No sé si la pel•lícula Sicko de Michael Moore és millor o pitjor que aquesta, però el que és segur és que ens hem perdut el que hagués pogut ser el millor speech des de la seva genial declaració d’intencions quan va recollir l’Oscar per Bowling for Columbine. L’espanyol Alberto Iglesias, com era de preveure, no s’emporta l’estatueta per la banda sonora de la pel•lícula Cometas en el cielo. Certament, aquest any era ben difícil vèncer una obra tan perfecta com la que el compositor Dario Marianelli havia creat per Expiación. En relació a la fotografia, Robert Elswit aconsegueix el premi per Pozos de ambición i s’acaba imposant a ell mateix, que també estava nominat per una de les grans pel•lícules oblidades de la nit, El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford. Per últim, una solitària Penélope Cruz va ser l’encarregada de presentar el premi a la millor pel•lícula de parla no anglesa (que cada any és la categoria més discutida pel seu sistema de vots), que va recaure en l’austríaca Los falsificadores. Això sí, menció especial mereixen els premis al millor guió adaptat (No es país para viejos) i millor guió original per aquest gran treball que l’antiga blogger Diablo Cody ha realitzat per la deliciosa pel•lícula Juno. Per posar el punt i final, caldria analitzar també el premi a la millor cançó entre el gospel mig descafeïnat d’August Rush i les paròdiques però nyonyes cançons d’Encantada. La historia de Giselle es va atorgar a la que ha estat la millor melodia de l’any, la magistral 'Falling Slowly' (interpretada per Glenn Hansard i Marketa Irglová) de l'especialment magnífica pel•lícula Once. La interpretació en directe d’aquest tema i el moment en què els seus intèrprets van pujar a recollir els seus merescuts premis van ser dos dels millors moments de la gala. Tanmateix, destacar l’Oscar honorífic al director artístic Robert Boyle.
Denzel Washington lliurant el premi a millor pel•lícula. Martin Scorsese fent acte de presència. La reina Helen Mirren fent els honors corresponents. Una connexió en directe des d’Iraq (??). Amy Adams cantant i ballant al son d’Encantada. Multitud de vídeos recopilatoris per suplir la falta de guió. El clàssic discurs del president de l’Acadèmia explicant coses innecessàries. El retorn de Marketa Irglová. El collar de Nicole Kidman. Les llàgrimes de Marion Cotillard. Alguns dels gags de Jon Stewart. I una gala del tot convencional... Sí, pel que pugui semblar, ha estat una cerimònia sonsa amb ganes, però no hem d’oblidar que ha estat la cerimònia que ha acabat d’elogiar la carrera dels Coen, que ha enviat a l’estrellat a Javier Bardem i que ha reconegut (encara que sigui només en la cançó) una pel•lícula tan íntima com Once. Satisfacció a mitges sense cap mena d’ensurt. Com diria George Clooney, what else?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada