La Guia Definitiva: 27 vestits, 8 punts de vista, 2 germanes passionals... i una nena afgana

“Em dic Lester Burnham. Aquest és el meu barri. Aquest és el meu carrer. Aquesta és la meva vida. Tinc 42 anys. En menys d’un any hauré mort. Clar, que això encara no ho sé. I en certa manera, ja estic mort. Aquí em teniu, cascant-me-la a la dutxa. Per a mi, el millor moment del dia. A partir d’aquí, tot va a pitjor”. Sí, sí... sé que aquesta frase no té absolutament res a veure amb cap de les estrenes d’aquesta setmana ni tampoc és un d’aquells inicis típics d’aquesta Guia Definitiva. ¿Però què voleu? Fa estones que volto el cap meditant alguna entradeta mitjanament digna però, sincerament, no m’està sortint res de bo. Així que optem per la via més fàcil... us poso per la cara una frase de pel·lícula i ja queda tot prou arregladet. I si a més a més, aquesta frase forma part d’un dels millors inicis de la història del cinema (sí, American Beauty, la meva pel·lícula predilecta) encara queda més rodó. Aiii... si és que a vegades hi ha tanta bellesa al món que sento que no ho aguanto i que el meu cor s’està enfonsant! Au doncs, us deixo amb la ració cinèfila d’aquesta setmana pre-electoral.

I posats a començar d’alguna manera, suposo que no hi haurà res millor que el fet de delectar-nos amb la simple presència d’aquest trio més que artístic, Scarlett Johansson, Natalie Portman i Eric Bana, en el que vindria a ser el típic triangle amorós de tota la vida (aquest cop entre la noia de l’arracada a l’orella, la rapada de V de Vendetta i el que quan s’enfadava es tornava de color verd). L’oportunitat ens la brinda el realitzador Justin Chadwick amb una de les pel·lícules més destacades d’aquesta setmana, Las hermanas Bolena (The other Boleyn girl), un drama històric que ens ofereix el cara a cara que realment més ens interessa (me’n ric del debat entre Zapatero i Rajoy), aquesta lluita descarnada entre les dos germanes Bolena (Scarlett i Natalie) competint per l’amor i el poder del rei Enric VIII. I de dos de les muses més influents de la gran pantalla caldria passar ara a una aprenent a doctora dins l’ambient televisiu (Katherine Heigl, la Izzie Stevens d’Anatomía de Grey) que es fa la protagonista absoluta d’aquesta pel·lícula (suposem que bastant simple) anomenada 27 vestidos (27 dresses). Uns 27 vestits dirigits per Anne Fletcher que fan referència al número de vegades que la protagonista ha estat dama d’honor (sí, allò tan típic de les bodes nord-americanes). Evidentment, la pobra noia (que com sol passar, és absolutament atractiva) té una lamentable vida amorosa. En aquest cas, la pitjor notícia li arribarà quan la seva germana s’acabi comprometent amb el seu home desitjat. Entre el repartiment secundari de la pel·lícula hi destaquen Malin Akerman, James Marsden o Edward Burns. ¿Torna la comèdia romanticota de tota la vida? ¿Creieu que en el fons... ens feia una mica de falta?

Mentre us aclariu amb aquest apassionant debat a favor i en contra de les tòpiques comèdies romàntiques made in USA, un thriller polític en plan Rashomon ha arribat també, aquest divendres, a les nostres apreciades pantalles cinematogràfiques. Dirigida per Pete Travis, En el punto de mira (Vantage Point) recrea parcialment la ciutat de Salamanca en el moment en què el president dels Estats Units, de visita oficial, es disposa a realitzar un multitudinari míting a la Plaça Major. Com no podia ser de cap altra manera, el míting s’acaba frustrant en el moment en què aquest sofreix un intent d’atemptat contra la seva vida. Amb tot això, gent tant dispersa com Dennis Quaid, Matthew Fox, William Hurt, Forest Whitaker, Sigourney Weaver o Eduardo Noriega hi posaran el toc d’acció frenètica i faran tot el possible per acabar descobrint al culpable. Com a contrapunt, l’opció de doblet proposada aquesta setmana us fa saber la presència d’una pel·lícula anomenada WAZ que, dirigida per un tal Tom Shankland i protagonitzada per Stellan Skarsgard, Melissa George i Selma Blair, ens recupera aquest ambient de pel·lícula fosca i mig gore en relació a un brutal assassí en sèrie. Aquest cop s’embolica més la troca, ja que les víctimes d’aquest santet hauran d’escollir entre morir amb molt sofriment o acabar ells mateixos amb la vida d’un ésser estimat. Ahí queda eso...

Una altra història més realista, i ja entrant en un terreny més independent o amb certa consciència social, ens la porta la jove realitzadora de només 18 anys Hana Makhmalbaf (filla del director de Kandahar) amb la pel·lícula iraniana Buda explotó por vergüenza (Buddha az sharm foru rikht). La pel·lícula, que es va presentar amb èxit en la passada edició del Festival cinematogràfic de San Sebastià, ens relata la desesperació d’una nena afgana de sis anys en els seus intents per aconseguir anar a l’escola en una societat destrossada pels talibans i on les dones són tractades com una autèntica merda. Una pel·lícula necessària que posa el toc de denúncia indispensable en aquesta setmana d’estrenes que es complementa amb una altra de les pel·lícules que estem poc acostumats a veure, WWW What a Wonderful World. La pel·lícula, dirigida per Faouzi Bensaïdi, tracta a cop de thriller romàntic la vida d’un assassí a sou quan s’enamora d’una veu a l’altre costat del telèfon. Per últim, l’estranya pel·lícula nord-americana Rise: Cazadora de sangre (Rise: Blood hunter, dirigida per Sebastian Gutierrez) torna a insistir amb el ja trillat tema dels vampirs en una història protagonitzada per Lucy Liu, Robert Forster o Michael Chiklis. La coproducció hispano-mexicana El último justo, dirigida per Manuel Carballo i amb la presència de Diego Martín, Federico Luppi o Goya Toledo, tanca la intensa cartellera setmanal.

La setmana que ve, us ofereixo el millor de mi amb una pel·lícula prehistòrica, uns gossos dormilegues, un thriller de Sidney Lumet i unes cometes celestials.