29.3.08

La Guia Definitiva: The comeback!

Comencen a sonar les trompetes. Es desplega la catifa vermella. Els centenars de focus gegants es disposen a il·luminar el bulevard. Milers de fans embogits aclamen amb totes les seves forces. Comencen a arribar els primers convidats (no, Britney... ja t’hem dit que a tu no et volem ni veure...). Senyores i senyors, torna La Guia Definitiva! Una Guia que ressorgeix després d’un bonic període festiu del tot sagrat que un servidor ha aprofitat per passar envoltat de mascletàs valencianes. Així doncs, aquesta humil guia cinèfila us continuarà apropant al món del cel·luloide i s’apiadarà més de les estrenes setmanals, tot estrenant nou dia de publicació. No és que les cartelleres cinematogràfiques estiguin per tirar coets últimament, però en tot cas aquesta setmana toca apoderar-nos de la nit per acabar-nos despertant amb Jessica Alba (o Hayden Christensen) enmig d’una sala de projecció on uns quants espartans del tot penosos ens intentaran fer vomitar a base d’acudits escatològics. Benvinguts, de nou, al glamour del cinema!

Comencem, doncs, l’anàlisi d’aquesta setmana amb l’ajuda del senyor James Gray, un director que ha dirigit tres pel·lícules en tretze anys i que, després de La otra cara del crimen (presentada l’any 2000), torna a treure el nas per les cartelleres estatals amb La noche es nuestra (We own the night), una altra pel·lícula amb tocs criminals i sanes pretensions adultes on tot el protagonisme acaba recaient en un més que solvent Joaquin Phoenix, ben acompanyat per Mark Wahlberg, Robert Duvall o una sorprenentment correcta Eva Mendes. Així, la pel·lícula ens trasllada als barris novaiorquesos de finals dels anys 80 amb una història on el món de les drogues servirà com a escenari principal d’una autèntica guerra oberta entre policies i narcotraficants. Una pel·lícula prou recomanable que incita en els llaços fraternals i que ens acaba regalant una primera escena de treballs manuals (o digitals) del tot memorable entre la parella protagonista, a ritme del Heart of glass de Blondie. I d’un thriller més aviat autoral passem ara a un d’aquests encàrrecs made in Hollywood amb tocs de misteris, Despierto (Awake). La pel·lícula, dirigida per un tal Joby Harold, està protagonitzada per una parelleta de guapets amb el rostre de Hayden Christensen i Jessica Alba i ens relata la història d’un jove que, enmig d’una operació a cor obert, acabarà experimentant un estrany fenomen que el farà estar conscient i totalment paralitzat (amb tot el sofriment que això deu comportar) enmig de tota la intervenció quirúrgica. Entre el repartiment principal hi destaquen, a més, Terrence Howard o Lena Olin. Tanmateix, des del Japó, el cineasta Yoji Yamada tanca la seva particular trilogia samurai amb la pel·lícula Love and honor, una cinta on la venjança, l’amor i l’honor d’un guerrer hi seran més que presents en aquest complement del director als seus anteriors treballs, El ocaso del samurai i The hidden blade.

Però en aquest món no tot poden ser pel·lícules serioses, així que ara és el moment de fer un punt i seguit (bé... més aviat un punt i a part prou radical) per parlar de dos pel·lícules que porten l’aroma d’aquelles cintes simples i garrules de tota la vida i que, segurament, ocuparan el pòdium setmanal de les pel·lícules més vistes. Les dos provenen dels Estats Units (lògicament) i ens produeixen pànic i terror a parts iguals. Per una banda, Casi 300 (Meet the spartans), dirigida pels il·lustrats i magistrals Jason Friedberg i Aaron Seltzer (artífexs d’altres espants com Date Movie o Epic Movie) ens tornen a portar una novament definida pel·lícula paròdica per a ments completament buides. Aquest cop, i emparats per la 300 original, intentaran treure suc còmic a productes com Ghost Rider, Rocky Balboa, Transformers o Shrek, celebritats com Paris Hilton o el Sanjaya d'American Idol i algun que altre mite de l’era Youtube (leave Britney alone!!). D’altra banda, i escudada en forma de comèdia familiar, torna a aparèixer Dwayne The Rock Johnson a les pantalles amb Papá por sorpresa (The game plan). La pel·lícula, dirigida per Andy Fickman i secundada per la Kyra Sedgwick de The closer (flipa!) ens porta, al més pur estil Un canguro superduro, les vicissituds d’un jugador de futbol americà en el moment en que descobreix que té una filla de set anys. Com veieu, l’argument és del tot original.

Però tranquils! Si sou d’aquells que prefereixen rastrejar fins l’últim cine de Barcelona buscant aquella pel·lícula en particular que hagi guanyat algun premi en qualsevol Festival perdut de la mà de Déu... també esteu d’enhorabona. Per una banda, Romania ens planteja, amb Love Sick (Legaturi bolnavicioase, de Tudor Giurgiu), una història natural i directa en relació a dos noies que veuen com la seva gran amistat va esdevenint, de mica en mica, en quelcom més romàntic. Amb tot això, hauran de fer front a la gelosia i antipatia del germà d’una d’elles. Tanmateix, l’altra proposta cultureta es titula Pingpong i ens arriba des d’Alemanya de la mà de Matthias Luthard. En aquest sentit, la pel·lícula (premiada a Cannes pel Jurat Jove) ens narra la història d’una família de classe mitjana que ha de fer front a la dura situació d’un parent, un jove de 16 anys que busca un cert recolzament carinyós després del suïcidi del seu pare. Per acabar tota aquesta parafarnalia que us he portat avui, cal fer esment a tres documentals ben diferents. En primer lloc, la britànica Oro negro (Black Gold, de Marc i Nick Francis) tracta l’explotació cafetera que porten a terme les multinacionals occidentals en el tercer món i, segurament, farà que no tornéssim a trepitjar un Starbucks (mmmmmm... Starbucks....) en la resta de les nostres vides. La francesa Regreso a Normandía (Retour en Normandie, de Nicolas Philibert), que no té res a veure amb l’holocaust nazi, ens recorda el rodatge d’una pel·lícula de mitjans dels 70, inspirada en un terrible crim que va succeir a la Normandia de fa gairebé 150 anys. Per últim, l’espanyola Un millón de amigos (de Fernando Merinero) segueix la trajectòria d’un home que només té una única i noble pretensió en aquesta vida: viure del conte i estar sempre feliç, sense tenir un rumb predeterminat.

La setmana que ve, La Guia Definitiva torna amb uns quants actes criminals, la vida de Houdini i una joia indie que esperàvem amb impaciència.