Novetats i agenda de concerts
Novetats de la setmana
Portishead. Third (Island)
Ja és tenir mala sort. Onze anys després de Portishead (Go! Discs, 1997), el darrer disc d'estudi de la banda de Beth Gibbons, el nou elapé dels anglesos que havia de coronar el seu retorn va i es filtra gairebé dos mesos abans que es posi a la venda, el 28 d'abril. Musicalment, Portishead ha complert amb Third tots els presagis que apuntaven a la presa d'una nova direcció lluny del concepte de trip-hop que es van inventar amb Dummy (Go! Discs, 1994). Dir que les guitarres predominen seria exagerar però el recurs a les sis cordes creix respecte als dos primers discos. Segons Stereogum, Third està completament summergit a l'aigua i escoltant l'arpegi de guitarra i l'obscura veu de Gibbons al principi de 'The Rip' no és difícil entendre la metàfora.
Someone Still Loves You Boris Yeltsin. Pershing (Polyvinyl)
Posar-se un nom com Someone Still Loves You Boris Yeltsin és tenir una mínima idea de màrqueting (cridar l'atenció, la criden). Tot i apropar-se perillosament a rebre l'etiqueta de grup de broma, els de Missouri van saber-se guanyar el respecte amb Broom (auto-editat, 2005), el seu primer disc, que els va portar a fitxar per Polyvinyl, que els masteritzà i edità de nou l'àlbum el 2006. Ara, amb Pershing, el grup reforça la línia de pop lluminós amb onze cançons que arriben a una mitjana de qualitat notable. Un inici espectacular amb 'Glue Girls' i 'Boring Fountain' que sembla que decaigui però que és manté regular fins a arribar a 'Think I Wanna Die', el gran hit de l'àlbum. Val a dir que els mateixos SSLYBY hagin volgut reduir l'accessibilitat d'una cançó que els portaria directes a la facció més mainstream de l'indie amb ponts i interludis que redueixen la bafarada d'aire fresc que és la tornada d'aquesta cançó.
Nick Cave & The Bad Seeds. Dig Lazarus Dig (Mute)
No cregueu ningú que us digui que el rock'n'roll ha mort, que ja no es fan discos de rock amb totes les lletres (si és que algú ho ha arribat a pensar mai això). Sempre hi haurà el senyor Nick Cave i els seus Bad Seeds, als que ha retornat després del parèntesi amb el projecte Grinderman. Dig Lazarus Dig és un disc de rock marca de la casa del senyor Cave (perdoneu la reiteració, però aquest home es mereix els màxims respectes). Fins i tot els menys avesats en la discografia al costat dels Bad Seeds podem reconèixer i olorar a quilòmetres de distància la seva música, per molt que els membres i el so del grup hagi anat evolucionant des que el 1984 nasquessin amb From Her To Eternity (Mute).
Tokyo Police Club. Elephant Shell (Saddle Creek)
És una llàstima que no hi hagi prou pastís per tothom i que grups com Tokyo Police Club a priori no superin grups força més mediocres que ells. Però bé. Tampoc no ens canviaran la vida així que la llàstima és força moderada. De tota manera, és veritat que sense haver publicat cap LP (Elephant Shell tot just és el primer) i només amb un parell d'EPs, ja han tocat als festivals més importants del món (Coachella, Lollapalooza, Reading & Leeds o Glastonbury). Elephant Shell és un bon disc amb el denominador comú de l'indie rock més normal i corrent però amb melodies que s'escapen de la monotonia alhora que alguns riffs de guitarra i la majoria de ritmes de bateria ens tornen durament a la realitat quan crèiem que, per fi, els havíem trobat. Òbviament, tot i disposar d'un aprovat just, Tokyo Police Club facturen bones cançons com, per exemple, el single 'In A Cave', la un pèl naïf 'The Harrowing Adventures Of...' o 'Graves'. I no són anglesos, són d'Ontario.
Portishead. Third (Island)
Ja és tenir mala sort. Onze anys després de Portishead (Go! Discs, 1997), el darrer disc d'estudi de la banda de Beth Gibbons, el nou elapé dels anglesos que havia de coronar el seu retorn va i es filtra gairebé dos mesos abans que es posi a la venda, el 28 d'abril. Musicalment, Portishead ha complert amb Third tots els presagis que apuntaven a la presa d'una nova direcció lluny del concepte de trip-hop que es van inventar amb Dummy (Go! Discs, 1994). Dir que les guitarres predominen seria exagerar però el recurs a les sis cordes creix respecte als dos primers discos. Segons Stereogum, Third està completament summergit a l'aigua i escoltant l'arpegi de guitarra i l'obscura veu de Gibbons al principi de 'The Rip' no és difícil entendre la metàfora.
Someone Still Loves You Boris Yeltsin. Pershing (Polyvinyl)
Posar-se un nom com Someone Still Loves You Boris Yeltsin és tenir una mínima idea de màrqueting (cridar l'atenció, la criden). Tot i apropar-se perillosament a rebre l'etiqueta de grup de broma, els de Missouri van saber-se guanyar el respecte amb Broom (auto-editat, 2005), el seu primer disc, que els va portar a fitxar per Polyvinyl, que els masteritzà i edità de nou l'àlbum el 2006. Ara, amb Pershing, el grup reforça la línia de pop lluminós amb onze cançons que arriben a una mitjana de qualitat notable. Un inici espectacular amb 'Glue Girls' i 'Boring Fountain' que sembla que decaigui però que és manté regular fins a arribar a 'Think I Wanna Die', el gran hit de l'àlbum. Val a dir que els mateixos SSLYBY hagin volgut reduir l'accessibilitat d'una cançó que els portaria directes a la facció més mainstream de l'indie amb ponts i interludis que redueixen la bafarada d'aire fresc que és la tornada d'aquesta cançó.
Nick Cave & The Bad Seeds. Dig Lazarus Dig (Mute)
No cregueu ningú que us digui que el rock'n'roll ha mort, que ja no es fan discos de rock amb totes les lletres (si és que algú ho ha arribat a pensar mai això). Sempre hi haurà el senyor Nick Cave i els seus Bad Seeds, als que ha retornat després del parèntesi amb el projecte Grinderman. Dig Lazarus Dig és un disc de rock marca de la casa del senyor Cave (perdoneu la reiteració, però aquest home es mereix els màxims respectes). Fins i tot els menys avesats en la discografia al costat dels Bad Seeds podem reconèixer i olorar a quilòmetres de distància la seva música, per molt que els membres i el so del grup hagi anat evolucionant des que el 1984 nasquessin amb From Her To Eternity (Mute).
Tokyo Police Club. Elephant Shell (Saddle Creek)
És una llàstima que no hi hagi prou pastís per tothom i que grups com Tokyo Police Club a priori no superin grups força més mediocres que ells. Però bé. Tampoc no ens canviaran la vida així que la llàstima és força moderada. De tota manera, és veritat que sense haver publicat cap LP (Elephant Shell tot just és el primer) i només amb un parell d'EPs, ja han tocat als festivals més importants del món (Coachella, Lollapalooza, Reading & Leeds o Glastonbury). Elephant Shell és un bon disc amb el denominador comú de l'indie rock més normal i corrent però amb melodies que s'escapen de la monotonia alhora que alguns riffs de guitarra i la majoria de ritmes de bateria ens tornen durament a la realitat quan crèiem que, per fi, els havíem trobat. Òbviament, tot i disposar d'un aprovat just, Tokyo Police Club facturen bones cançons com, per exemple, el single 'In A Cave', la un pèl naïf 'The Harrowing Adventures Of...' o 'Graves'. I no són anglesos, són d'Ontario.
Agenda de concerts
Dijous 13
Saint Etienne a Razzmatazz
Divendres 14
FEA Festival de Electropop Alternativo de Barcelona: Perro Panda, La Prohibida, Anorak, Ultraplayback a La Capsa del Prat del Llobregat
Dissabte 15
Subterranean Kids a la sala KGB
Yelle a Razz Club
Diumenge 16
Patrick Watson a Razzmatazz 3
Dijous 20
Els Thelematicos a La [2]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada