19.5.08

La Guia Definitiva: Popurri cinèfil

Avui és un dia gris. No sap si ploure o fer sol. Mentrestant, escric aquesta crònica en forma de guia cinèfila des d’una taula atapeïda de coses inservibles que la mandra (altrament dita, les poques ganes de fotre brot) m’impedeix endreçar. Tot i que, ara que hi penso, millor no explicar-vos com està el llit... A un servidor sempre li ha costat aprovar les matemàtiques. Sí, sempre he sigut de lletres. Des de la meva finestreta veig la rentadora. I em començo a plantejar que la vida, vulguem o no, sempre està supeditada per un seguit de xifres. Els 9 dies que falten per lliurar un treball que ni tan sols he començat. Els X diners (permeteu-me no desvetllar la xifra) que he de pagar als senyors d’Orange. O els 5 dies que falten per a què aquell país anomenat Espanya guanyi el Festival d’Eurovisió. El dijous 22, aquest senyor que us escriu complirà (ja...) 23 anys i, evidentment, el meu aniversari eclipsarà per complet l’estrena mundial, el mateix dia, de la quarta part de la saga d’aquell arqueòleg amb la fisonomia de Harrison Ford (sí... parlo d’Indiana Jones). Tanmateix, 12 són els dies que ha de durar el Festival de Cannes. 10 són les estrenes cinematogràfiques d’aquesta setmana arreu de Catalunya. 5 són els països representats. I 2 són els minuts que us portarà llegir això. ¡Feu-me el favor!

Així doncs, el popurri cinèfil d’aquesta setmana té un tarannà que toca diversos estils. Allò més veterà, autoral, alternatiu o diferent comença amb Claude Chabrol i la seva nova producció, Una chica cortada en dos (La fille coupée en deux). ¿I qui és aquesta noia que, de forma figurada, ha d’acabar partida en dos meitats? Doncs la senyoreta en qüestió té el rostre d’una angelical Ludivine Sagnier i és una de les actrius més atractives i competents que ens ha regalat el cinema francès. La pel·lícula, que també compta amb les interpretacions secundaries de Benoit Magimel o François Berléand, ens planteja d’una forma deliciosament maliciosa una història d’amor i humiliació a tres bandes que implica a una innocent noia del temps, un escriptor madur del tot erudit i un jove capritxós de classe alta. Tanmateix, des de l’Amèrica més profunda (tot i que amb el millor sentit de la paraula) i després d’aconseguir el premi al millor guió en l’últim festival de Sant Sebastià, ens arriba Honeydripper, pel·lícula dirigida pel sempre interessant John Sayles. En aquesta ocasió, el director centra el seu focus en l’Alabama rural dels anys 50 en un drama musical on el blues serveix de context per tal d’analitzar la societat d’aquella època, una societat amb un sentit profundament musical i que es mostra representada amb actors com Danny Glover, Lisa Gay Hamilton o Charles S. Dutton. I de l’amor a la música caldria passar, ara, a l’amor homosexual entre dos joves mexicans (¡oju! Que bo que sóc enllaçant temes...). Així, amb la pel·lícula El cielo dividido, el realitzador Julián Hernández ens relata d’una forma sincera i directa les vicissituds vitals d’una parella d’enamorats (Gerardo i Jonás) en el moment en que aquest últim s’acabi replantejant la seva relació davant l’entrada en la seva vida d’un noi anomenat Bruno, un irremeiable objecte de desig.

Si us pensàveu, però, que aquesta setmana no hi hauria cap pel·lícula comercial directament arribada dels Estats Units... doncs estàveu del tot equivocats. En primer lloc, el realitzador James Wan (el mateix que estava darrere la camera en la primera part de la franquícia Saw) recupera per al cinema aquell tufillo fascistoide que tant ens pot agradar/desagradar amb el ja clàssic ojo por ojo.en la pel·lícula Sentencia de muerte (Death sentence) En aquest cas, actors com John Goodman o Kelly Preston secunden a un Kevin Bacon que, com a únic testimoni, es veurà disposat a fer qualsevol atrocitat en contra dels responsables de l’assassinat del seu fill adolescent. I atenció en el cas que vulgueu continuar amb la mort com a protagonista, perquè torna una altra de les ja clàssiques i sovint lamentables produccions de terror teenager en forma de remake. La pel·lícula es titula Una noche para morir (Prom night), està dirigida per un senyor que es diu Nelson McCormick i centra la seva atenció en un psicòpata que assetja a jovenetes pre-ball de graduació. Per últim, Judd Apatow (artífex de memorables frikades com Virgen a los 40, Supersalidos o aquesta gran sèrie de culte anomenada Freaks and Geeks) torna a les nostres cartelleres en tasques de producció amb la pel·lícula No tan duro de pelar (Drillbit Taylor), un film que, tot i el seu lamentable títol en castellà, no està patrocinat per aquella semi-cantant anomenada Rebeca. Les tasques de direcció les ocupa Steven Brill, un realitzador que compta amb autèntiques barbaritats en el seu currículum (des de la inclassificable Little Nicky fins a aquestes dos absurditats anomenades Mr. Deeds i De perdidos al rio). En aquest cas, la seva nova pel·lícula compta amb Owen Wilson com a protagonista (amb permís dels tres nerds que l’acompanyen) en el paper d’un guardaespatlles anti-abusos escolars.

Per últim, La Guia Definitiva també us vol donar compte d’altres produccions que, tot i tenir una mínima repercussió publicitària, intenten treure el nas en aquest panorama cinematogràfic. En primer lloc, des d’Espanya ens arriba La crisis carnívora (dirigida per Pedro Rivero), un llargmetratge d’animació per a adults realitzat amb tecnologia flash que compta amb les desgràcies d’una hiena que, vivint en un indret on els animals pacten ser vegetarians, acabarà superada per les seves ànsies carnívores. En segon lloc, Mèxic torna a ser protagonista d’aquesta cartellera amb Sultanes (Sultanes del sur, d’Alejandro Lozano), una pel·lícula protagonitzada per Tony Dalton i Jordi Mollà en relació a un atracament (im)perfecte. En tercer lloc, Dinamarca intenta pujar al carro de les produccions fantasioses d’aventures juvenils amb la pel·lícula La isla de las almas perdidas (De Fortabte Sjæles Ø), dirigida per Nikolaj Arcel. Per últim, el documental espanyol d’Alberto Morais Un lugar en el cine ens transmet, a mode d’assaig cinèfil, a les vides de tres cineastes d’autèntic prestigi com Theo Angelopoulus, Pier Paolo Pasolini o Víctor Erice.

La setmana que ve, just abans que el diable sàpiga que heu mort, Indiana Jones s’acabarà menjant la cartellera en un vist i no vist.