Novetats i Agenda de Concerts
Death Cab For Cutie. Narrow Stairs (Atlantic)
Fins al més tonto ha escrit sobre la suplantació d'identitat que uns tal Velveteen van fer de Death Cab For Cutie i fins a la més melòmana va caure a la trampa i es va empassar el fake de Narrow Stairs. Però no, els Death Cab de debò han sabut guardar el secret i fins pocs dies abans de la publicació els han robat el tresor. Superada la sorpresa dels vuit minuts i mig del single 'I Will Possess Your Heart', la resta del disc ve a ser una versió ampliada del single a onze cançons amb tres o quatre excepcions en forma de concessió al passat. L'evolució és coherent, gens traidora, tan poc que al final ja ni sembla una evolució sinó una simple continuació. La primera sensació és que sí, que han anat més enllà, que han investigat i desenvolupat les cançons per indrets on abans no s'hi havien atrevit. Després de tres escoltes, però, els Death Cab segueixen sent els mateixos dels magnífics Transatlanticism (Barsuk, 2003) i Plans (Atlantic, 2005). Potser els haurien de prescriure els metges, les proporcions dels elements que el conformen són adequades i això, que és el més lloable es converteix en el seu principal maldecap. La perfecció avorreix i fa venir ganes de cridar-li al Ben Gibbard que desafini.
Roger Mas. Les cançons tel·lúriques (K Industria Cultural)
Que Roger Mas ha musicat poemes de Jacint Verdaguer a Les cançons tel·lúriques. Uf. D'acord, no és la primera vegada que un cantautor roba les lletres d'un poeta, però Jacint Verdaguer fa respecte, temor i fins i tot por. La combinació és explosiva, a més, i cal prendre consciència que el disc com a mínim no serà senzill d'escoltar. Clar que amb temes de vuit minuts, alguns instrumentals i que les lletres no parlin de drogues, festa o desamors postadolescents no era difícil d'endevinar. A més, arriba l'hora de la veritat i sents que 'Voleu que vos la cante' és més pop que Madonna i que les disertacions de Roger Mas són amables, gens grolleres i tan acollidores que un cop a dins ve molt de gust quedar-s'hi.
Port O'Brien. All We Could Do Was Sing (City Slang)
El soufflé del folk sembla que ha rebaixat una mica, almenys mediàticament i potser ens hi hem acostumat. Tot hi ajuda. De tota manera, encara van sortint nous llançaments de l'estil, i un dels darrers és aquest All We Could Was Sing (felicitats pel títol), disc de debut dels californians Port O'Brien. Escoltar el disc, però, és agraït, tan si agrada com si no, perquè per una vegada no és una veu atormentada i una guitarra acústica la que guia les cançons. Tampoc no és el folk alegre d'arrels més country el motiu principal de l'All We Could Do Was Sing. És com si haguessin agafat Herman Düne i els haguessin ficat a dins d'una bola gegant i l'haguessin fet rodolar rampa avall. Totalment marejats.
Fleet Foxes. Fleet Foxes (Sub Pop)
Ja no queda res per inventar, d'acord, però també és veritat que moltes coses inventades no s'han practicat prou com per sonar comunes a l'imaginari col·lectiu. Fleet Foxes practiquen en el seu disc de debut homònim una mena de cançons de bressol amb guitarra elèctrica. El disc podria passar-se a classes de música de primària per ensenyar als nens què és melodia i què és harmonia. 'White Winter Hymnal' n'és l'exemple més clar, i és que fins i tot els cors de la cançó es presten a fer aixecar els nens i ensenyar-los a cantar. Qui sap, potser d'aquí uns anys tenim un boom de grups de pop, per la qual cosa potser millor que Fleet Foxes no apareguin als llibres de text que prou pena tenim ara.
Fins al més tonto ha escrit sobre la suplantació d'identitat que uns tal Velveteen van fer de Death Cab For Cutie i fins a la més melòmana va caure a la trampa i es va empassar el fake de Narrow Stairs. Però no, els Death Cab de debò han sabut guardar el secret i fins pocs dies abans de la publicació els han robat el tresor. Superada la sorpresa dels vuit minuts i mig del single 'I Will Possess Your Heart', la resta del disc ve a ser una versió ampliada del single a onze cançons amb tres o quatre excepcions en forma de concessió al passat. L'evolució és coherent, gens traidora, tan poc que al final ja ni sembla una evolució sinó una simple continuació. La primera sensació és que sí, que han anat més enllà, que han investigat i desenvolupat les cançons per indrets on abans no s'hi havien atrevit. Després de tres escoltes, però, els Death Cab segueixen sent els mateixos dels magnífics Transatlanticism (Barsuk, 2003) i Plans (Atlantic, 2005). Potser els haurien de prescriure els metges, les proporcions dels elements que el conformen són adequades i això, que és el més lloable es converteix en el seu principal maldecap. La perfecció avorreix i fa venir ganes de cridar-li al Ben Gibbard que desafini.
Roger Mas. Les cançons tel·lúriques (K Industria Cultural)
Que Roger Mas ha musicat poemes de Jacint Verdaguer a Les cançons tel·lúriques. Uf. D'acord, no és la primera vegada que un cantautor roba les lletres d'un poeta, però Jacint Verdaguer fa respecte, temor i fins i tot por. La combinació és explosiva, a més, i cal prendre consciència que el disc com a mínim no serà senzill d'escoltar. Clar que amb temes de vuit minuts, alguns instrumentals i que les lletres no parlin de drogues, festa o desamors postadolescents no era difícil d'endevinar. A més, arriba l'hora de la veritat i sents que 'Voleu que vos la cante' és més pop que Madonna i que les disertacions de Roger Mas són amables, gens grolleres i tan acollidores que un cop a dins ve molt de gust quedar-s'hi.
Port O'Brien. All We Could Do Was Sing (City Slang)
El soufflé del folk sembla que ha rebaixat una mica, almenys mediàticament i potser ens hi hem acostumat. Tot hi ajuda. De tota manera, encara van sortint nous llançaments de l'estil, i un dels darrers és aquest All We Could Was Sing (felicitats pel títol), disc de debut dels californians Port O'Brien. Escoltar el disc, però, és agraït, tan si agrada com si no, perquè per una vegada no és una veu atormentada i una guitarra acústica la que guia les cançons. Tampoc no és el folk alegre d'arrels més country el motiu principal de l'All We Could Do Was Sing. És com si haguessin agafat Herman Düne i els haguessin ficat a dins d'una bola gegant i l'haguessin fet rodolar rampa avall. Totalment marejats.
Fleet Foxes. Fleet Foxes (Sub Pop)
Ja no queda res per inventar, d'acord, però també és veritat que moltes coses inventades no s'han practicat prou com per sonar comunes a l'imaginari col·lectiu. Fleet Foxes practiquen en el seu disc de debut homònim una mena de cançons de bressol amb guitarra elèctrica. El disc podria passar-se a classes de música de primària per ensenyar als nens què és melodia i què és harmonia. 'White Winter Hymnal' n'és l'exemple més clar, i és que fins i tot els cors de la cançó es presten a fer aixecar els nens i ensenyar-los a cantar. Qui sap, potser d'aquí uns anys tenim un boom de grups de pop, per la qual cosa potser millor que Fleet Foxes no apareguin als llibres de text que prou pena tenim ara.
Divendres 16
Mishima al Auditori
Stereototal a la Razzmatazz
Dissabte 17
Pascal Comelade al Auditori Can Roig i Torres de Santa Coloma de Gramanet
Los Punsetes + La estrella de David a La [2]
Dimarts 20
Envelopes + Evripidis al Sidecar
Deluxe a la Bikini
Dijous 22
Ellos Live + Migui Puig Dj a la [2]
The New Raemon vs Madee a la Sala Castelló
La banda municipal del polo norte a la presentació del Festival CL'Hips al Depósito Legal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada