31.5.08

Primavera Sound 08: Divendres 30

Era cent per cent previsible que el segon concert de Portishead en aquest Primavera Sound, a l'Auditori del Fòrum, fos gran, sonés millor, hipnotitzés totes les ànimes presents, però no ens havien dit que seria tan, tan i tan espectacular com va ser. Com ens atrevíem a dir, antològic. Sí, senyors, les hores de cua per poder assistir a aquest exclusiu espectacle van merèixer la pena i encara va resultar baratíssim. Un concert així justifica bona part del preu de l'entrada al festival. Tot això, en una tarda-nit plena de plats de degustació des del pop delicat de Russian Red fins als murs de soroll i loops de Fuck Buttons, passant per la festa que van improvitzar The Felice Brothers en el seu torn.

Ahir ja parlàvem dels problemes de solapacions, horaris dramàtics i pèrdues doloroses. La primera víctima del dia va ser Holly Golightly & The Brokeoffs, que obrien la tarda i l'escenari de l'Auditori. Així que per un servidor, el divendres va començar a les 5 al CD Drome, amb la Lourdes Hernández, àlter ego de Russian Red, i la seva cara de por en veure que els problemes de solapacions sonores que l'any passat li van fastiguejar el seu showcase a l'stand de Myspace al festival es repetien. Les proves de so de l'escenari Rockdelux amenaçaven deixar en una anècdota de mal record el debut gran de la madrilenya al Primavera, i més quan la primera cançó la interpretà ella sola dalt de l'escenari amb una guitarra. Per sort, els fantasmes es van esvair de seguida i les proves es van acabar i va pujar la banda d'acompanyament, per anar repassant el seu disc de debut I Love Your Glasses, amb la refrescant sorpresa d'una versió de 'You Really Got A Hold On Me' de Smokey Robinson i The Miracles.

Les següents cites de la tarda de divendres eren The Felice Brothers i Bishop Allen, un darrera l'altra, per oferir les pròpies i personals visions del pop. Els primers, banyats en el country van executar el que saben fer a la perfecció. A dalt de l'escenari no van parar de moure's en cap moment i, com ells mateixos van reconèixer, el seu nom indicava el seu estat d'ànim. Amb una pletòrica 'Frankie's Gun!', paradigma de la cançó per cantar tot begut, abraçat a algú i desafinant, van enllestir els 45 minuts que tenien i que es van fer curts. Gràcies a això, però, vam poder veure Bishop Allen, artistes delicats i fins al contrari que la destraleria de The Felice Brothers, des del principi. El problema, el so tirant a deficient de l'escenari Rockdelux que va fastiguejar l'inici del seu hit 'Click, Click, Click, Click', amb l'ukelele fos i mut. Una veritable llàstima i una prova que hi ha bandes, que fora d'una sala perden bona part del seu encant així que esperarem que tornin per emetre el veredicte.

Ja a aquella hora, les cues que s'havien format just a fora del recinte del festival per entrar a l'Auditori per veure Portishead feien caure de cul. El concert, en principi previst a les 21:45, ja s'havia endarrerit una hora quan encara no havien sonat les 9 del vespre. Amb les portes obertes, el pati de butaques es va omplir força ràpid i fins i tot la gent va començar a seure a les escales, i amb els de Bristol a dalt de l'escenari encara anava entrant gent. En la part musical, el concert va ser pràcticament el mateix que el de la nit anterior al Rockdelux, amb l'excepció d'un bis final antològic que passarà a ser un dels moments claus del Primavera Sound 08, amb Beth Gibbons i companyia animant el públic a pujar a l'escenari. Ni Iggy Pop ni òsties. El 'crescendo' final amb què van acabar i una massa homogènia de gent saltant a l'uníson a l'escenari va ser la cirereta per un concert on una mena de tensió dramàtica va mantenir-se durant l'hora i mitja que va durar. Beth Gibbons tota soleta omplia l'escenari, amb la seva ja característica postura i la imponderable veu que s'escapa de qualsevol raó terrenal. I això que entre cançó i cançó, l'amiga presentava uns incipients símptomes d'embriaguesa que feia encara més increïble que pugués deixar anar aquell cabal de veu. El públic de l'Auditori també va col·laborar a fer irrepetible la cita d'anit. Quan van sonar 'The Rip', 'Machine Gun' o les més antigues 'Sour Times' o 'Glory Box' la remor adquiria tints èpics. Antològic.

Després d'això, poca cosa cridava l'atenció. Els Devo estaven tocant a l'Estrella Damm (on poc abans havien tocat el comeback de l'any, els pares del garage The Sonics) i van patir el conegut ja per efecte Corgan. Durant ben bé deu minuts, les PA de l'Estrella van emmudir deixant en silenci la banda, que seguia tocant ignorant l'incident, ja que el retorn dels monitors d'escenari no va fallar en cap moment. Després d'això, la Cat Power va fer el que va poder amb el so del Rockdelux, i alhora els Fuck Buttons es van marcar una lliçó de post-rock, soroll i unes harmonies pop, mentre interpretaven amb un Fischer-Price de manera gairebé calcada al seu debut Street Horrrsing. En acabar, els The Go! Team recuperaven a l'Estrella Damm l'eufòria recollida als seus dos treballs Thunder, Lightning, Strike i Proof Of Youth i The Rumble Strips perdien força de la gràcia que tenen en disc amb el so del Rockdelux. Per sort, a quarts de quatre de la matinada no hi havia so defectuós que no deixés ballar amb hits com 'Girls and Boys in Love' o 'Alarm Clock'.

Fotos by Andreä