1.6.08

Primavera Sound 08: Dissabte 31

El Primavera Sound és un gran festival. Mentre Animal Collective feia sonar 'Peacebone' just al principi del seu concert i servidor abandonava el recinte del Fòrum, potser no érem prou conscients que el cap de setmana més intensament musical de l'any s'havia acabat. Per sort, la festa de comiat d'aquesta nit de diumenge a la sala Apolo pot servir per suavitzar la caiguda. Enrere queden tres dies de caminar (i córrer) pel Parc del Fòrum, del CD Drome cap a l'ATP, des d'aquí a encarar amb forces la mortal rampa i les interminables escales que conduïen al Vice Jägermeister, per després tornar-les a pujar i córrer cap a l'Estrella Damm perquè, vinga va, que falten dos minuts perquè comencin. A nivell de producció, concloem que el Rockdelux en general ha sonat malament, que l'ATP era l'escenari més acollidor i que la idea del Vice a sota la placa fotovoltaica i al costat del mar era bona. Ja per sempre ens quedaran gravades la lliçó magistral de Portishead a l'Auditori, la ràbia de Times New Viking, la confirmació de Vampire Weekend, la candidesa de Russian Red i l'histrionisme de Les Savy Fav. I podríem estar hores. Per molts anys.


La primera cursa de la tarda-nit del dissabte va arribar a primeríssima hora. El cantautor folk Bon Iver estava programat per les 16:00 i un Auditori mig ple el va rebre amb els braços oberts perquè anés brodant meticulosament els temes del seu For Emma, Forever Ago, afegint desenvolupaments elèctrics, descàrregues de tensió en tota regla que van dotar d'una nova dimensió les tímides versions d'estudi. Potser és l'efectivitat d'aquest particular escenari, però quan just començar, l'americà va encadenar 'Flume', 'Skinny Love' i 'The Wolves (Act I and II)', les ganes d'aixecar-se de la cadira i dedicar-li una ovació era poc menys que irreprimibles. Una mica com va passar amb Portishead el dia anterior, les cares a la sortida eren d'una felicitat embaladida que a alguns ens va marcar ja per la resta del dia. Diametralment oposada a la proposta de Bon Iver, era la dels d'Ohio Times New Viking, que només per la curiositat de veure com traslladaven al directe la distorsió desmesurada i el volum molest del seu Rip It Off, la cita era ja força ineludible. Actitud i posada en escena, amb el guitarrista llençant l'instrument enfadat per problemes amb el contacte del jack. Mostres de pop disfressat d'alguna cosa lletja van ser algunes cançons que són perles del seu darrer disc, com '(My Head)' o 'End Of All Things', en un concert que amb prou feines va superar la mitja hora i en la que bona part el guitarrista va estar barallant-se amb la guitarra (a més del jack, es va carregar una corda i se la va haver de canviar allà mateix).

Els catalans Madee eren la següent cita i els primers culpables de pèrdua dolorosa del dia. Mentre ells tocaven al CD Drome, els pescadors Port O'Brien presentaven el seu All We Could Do Was Sing al Rockdelux. Els del Maresme, però, van fer que no ens penedíssim de veure'ls a ells i és que amb un disc com L'Antarctica sota el braç és difícil no mantenir el nivell ben alt durant tot el concert. Però el concert més esperat del dia (i gairebé del festival, per què negar-ho) venia just després. A l'escenari Estrella Damm s'esperava a Okkervil River amb una expectació relativa però expectació al cap i a la fi. Com si estiguessin beguts (que segur que no) i amb una actitud i unes ganes de donar-ho tot van sortir a l'escenari per començar, seguides i empalmades, 'The President's Dead' i eufòrica i èpica 'Black'. Però algun problema hi havia a l'escenari perquè la cosa no acabés d'arrencar amb la grandiloqüència esperada. Res que no es pugués solucionar quan hi ha bones cançons com la terminal i lluminosa 'John Allyn Smith Sails', l'efectiva 'Unless It's Kicks' o la bonica 'It Ends With a Fall'. Els Okkervil River van saber omplir l'escenari i només calia veure cada un dels membres de la banda per adonar-se que ho estaven donant tot. Per acabar una versió íntegrament en castellà de 'Westfall', que agradarà més o menys però no deixa de ser una petita mostra de les ganes d'agradar dels americans.

I des de l'Estrella Damm, a córrer cap a l'ATP per arribar a veure el final del concert dels Silver Jews. Els de Nashville van sonar pletòrics, amb una perfecció tècnica digna de menció i un seguit de bones cançons ('What Is Not But Could Be If', del seu novíssim Lookout Mountain, Lookout Sea, o 'Sometimes a Poney Gets Depressed' de l'anterior Tanglewood Numbers) per concloure amb una de les seves millors cançons, la immensa 'Punks In The Beerlight'. El següent a la llista eren Stephen Malkmus & The Jicks. L'exPavement va oferir un recital de menys a més, guardant les millors cançons del seu darrer Real Emotional Trash pel final. Així, 'Dragonfly Pie', 'Cold Son', 'Baltimore' o 'Hotscopch Wille' van fer pujar una mica uns ànims que després d'una tarda esplèndida, començava a calmar-se. No van ajudar a pujar els ànims els Menomena, amb un so un pèl deficient que va deslluir bones cançons com 'Wet and Rusting' o 'Muscle'n Flo'.

La sorpresa de la nit va venir després de la mà d'Enrique Morente i Lagartija Nick, interpretant sencer l'antològic Omega, publicat el 1996. La barreja de flamenc i rock, amb les lletres de García Lorca i versions de Leonard Cohen, tendia a la hipnosi i totalment absorció de l'espectador. A mig concert de Morente, però, començava el de Dinosaur Jr., que amb els seus murs d'amplificadors van congregar una bona gentada a l'escenari Estrella Damm, és clar que amb singles tan rodons com 'Beyond' o 'Freak Scene', així com l'arxiinterpretada versió de 'Just Like Heaven' de The Cure, no és difícil reunir ni que sigui una bona colla de curiosos. Però bé, de moment la idea era fer temps fins al que sabíem des que van ser confirmats pel cartell d'aquest Primavera Sound que seria un dels concerts del festival. Es tracta de Les Savy Fav. Molts teníem ganes de veure què faria el seu cantant Tim Harrington i no ens va decebre. Va saltar a l'escenari disfressat de planta i va començar a llançar al públic les branques que li penjaven del cos. Quan va quedar vestit amb un banyador anys 20 va saltar a la pista i va començar a córrer entre mig de la gent, escena que va repetir dues vegades més, fins a ser alçat i mantejat pel públic, després de fer seure tothom al terra. En el terreny musical, Les Savy Fav van demostrar ser un rellotge de precisió, interpretant amb exactitud cada nota, a mesura que anaven tocant els temes del seu darrer Let's Stay Friends, amb temes corejadíssims com 'The Year Before The Year 2000', 'Patty Lee' o 'What Wolves Would Do'.

A quarts de tres eren els Animal Collective amb Panda Bear al capdavant qui havia d'alimentar les masses, però tres dies de festival passen factura. Així doncs, en només un quart d'hora vam poder matar el cuquet de veure 'Comfy In Nautica' del disc en solitari de Panda Bear Person Pitch i la que obre el Strawberry Jam del combo americà, 'Peacebone'. Una llàstima, però per sort, encara queda una mica de Primavera Sound aquesta nit a la sala Apolo, i l'inesborrable record de tres intenses jornades de música gràcies a un cartell completíssim, on les pèrdues per solapacions horàries han estat sovint doloroses. Fins l'any que ve.


Les fotos són de l'Andreä

1 comentari:

Zissou00 ha dit...

Gran actuació la d'ahir d'animal collective.

M'agrada el que feu, ànims!