Cuchillo al festival Petit Format

Doncs la veritat és que han sigut diverses les raons que m'han dut a qualificar de grandiós el concert/recital de Cuchillo dins del festival Petit Format que organitzen els del Depo.

Però abans de les raons en qüestió i del concert en concret, m'agradaria fer un hurra (o visca) pels del Depo. Perquè sí, perquè són 23 anys (felicitats) de bona música independent a L'Hospitalet, on la música indie és una minoria i, per tant, s'agraeixen propostes com aquestes. A part, el festival Petit format es tot un luxe per les oïdes que porta ja sis anys reunint propostes d'artistes emergents que d'aquí dos o tres anys tindrian ja consolidat el seu nom dins l'escena independent. Tot i que aquest any i gràcies a la col·laboració de la Regidoria de Joventut, el Petit Format s'ha traslladat del Depo de tota la vida als Jardins de Can Sumarro (sí sí, la Biblioteca Can Sumarro), un lloc idílic on la gespa i tranquil·litat que s'hi respira et fan gaudir al 100% d'aquests concerts selectes.

Enguany el festival ha tingut lloc del 26 fins el 28 de juny i han actuat First Aid Kit, Linn Youki, The Midnight Travellers, Nagasaqui i per tancar el festival, i els únics als que he pogut veure, Cuchillo.

I realment em costa suor i tecles definir Cuchillo sense dir l'evidència i caure en els tòpics enfangosos que tant odio, però, vaja, m'aferro a les convencions preestablertes i afirmo que fan psicodèlia amb inclinacions cap el folk progressiu. El seu primer LP homònim és una de les adquisicions més prometedores del segell més estimat i més odiat de Barcelona, sí, els amics Sinnamon et podran caure millor o pitjor, però és evident que estimen la música (exacte, aquest també és un projecte made in Sinnamon). I com fan i han fet amb la resta d'artistes que pertanyen al segell el següent pas desprès de treure el disc es promocionar-lo: al Daydream ara fa unes setmanes, Sidecar fa uns dies, ahir al Petit Format i en breu al Jamon Pop al Castillo de Cortegana.

Més enllà de les etiquetes i de les discogràfiques, que són fets anecdòtics en el cas que ens ocupa, Cuchillo et poden captivar d'una manera aclaparadora amb els seus loops en bucles infinits de dobles i triples melodies i amb la seva potent i variada bateria. Mentre toquen Israel Marco (guitarra i veu) i Daniel Domínguez (bateria i percussions) penso on han estat tots aquests anys perquè tot i que per moments pensis que tenen la fórmula màgica i predefinida per fer totes les cançons iguals, en una segona escolta te n'adones que no, que hi ha un abisme important entre 'Come with me', efectivista i perfecta per encetar el disc i la subterrània 'Black and White Numbers'. Un abisme d'11 cançons que van entrant poc a poc però, sense pausa, fins al fons, fins que hi ha un moment en concret (i el pitjor és que no sabria dir-te quin és exactament) en el que saps que estàs totalment hipnotitzat i que per bé o per mal ja no ets la mateixa persona que escoltava el disc abans. Ara, quan tornis cap a casa, amb el somriure de felicitat corresponent, i pels randoms de la vida i les circumstàncies comencin a sonar els primers uuuhs de 'It Will Be Ok', et recordaràs a la gespa de Can Sumarru amb la pell de gallina per Cuchillo.