La CronoGuia Definitiva (Perdó per la poca imaginació)

Avui intentaré batre un rècord. No, no em posaré a fer malabarismes mentre sostinc una moto de gran cilindrada amb la punta del nas. Tampoc intentaré llençar llet pel meu llagrimal. Ni em posaré a beure cerveses fins arribar al coma etílic. No. No em penso empassar tota aquesta celebració futbolística d’una selecció veïna. Ni em posaré a comentar amb pèls i senyals tot el que va donar de sí la boda d’aquella dona mig gremlin anomenada Belén Esteban i que, per cert, aviat acabarà presidint tot Tele 5 (televisió elegant per sobre de tot). El que sí que em proposaré fer és que aquesta Guia Definitiva que avui ens ocupa sigui la Guia més breu en tot el que portem d’any. ¿Com? Doncs ben fàcil... tenint en compte que aquest cap de setmana només ens porta quatre estrenes destacades. I no m’enrotllo més si no vull perdre aquesta ridícula aposta que m’he fet amb mi mateix (un que s’avorreix).

Començarem el tema amb una doble representació hispana. En primer lloc, l’apreciat Nacho Vigalondo (probablement, el que fins ara era el realitzador de curts més conegut de l’estat, amb Choque i el seu gairebé oscaritzat 7:35 de la mañana) es passa al llargmetratge extravagant en plan thriller de ciència ficció amb la seva opera prima Los cronocrímenes. Ara és el moment en que m’hauria de posar a comentar-vos alguna coseta banal en relació a l’argument, però que voleu que us digui... encara no he vist la pel·lícula i, amb el que he llegit fins ara, diguéssim que no m’he acabat d’aclarir. ¿Un home rosat amb la cara embenada? ¿Uns prismàtics? ¿Tisores? ¿Una màquina teletransportadora? ¿Una recessió d’una hora al passat? ¿Un crim que es comença a resoldre? Crec que aquests són motius més que suficients per anar a veure la pel·lícula. En tot cas, deixeu els comentaris corresponents després del visionat. Un servidor ho farà aquesta mateixa setmana. Moltes mercès. ¡Ah sí! Que pel que fa als actors tenim a Karra Elejalde, Bárbara Goenaga o el propi Vigalondo. Tanmateix (crec sincerament que m’hauria de plantejar utilitzar un altre adverbi conjuntiu), la segona oferta destacada de la setmana es titula Rivales, està dirigida pel ja veterà Fernando Colomo (recordem, Tigres de papel, Bajarse al moro, Los años bárbaros, Al sur de Granada...) i tracta, amb l’excusa del futbol, la rivalitat entre catalans i madrilenys tot rient-se’n dels tòpics i altres prejudicis establerts. Així, amb un guió de Joaquim Oristrell i Inés París i amb un ampli repartiment on hi destaquen Ernesto Alterio, Goya Toledo, Kirá Miró, Santi Millán, Rosa Maria Sardà, María Pujalte, Gonzalo de Castro, Jorge Sanz, Juanjo Puigcorbé o Javier Cifrián, la pel·lícula ens relata a mode de comèdia aquesta latent rivalitat mitjançant un viatge a Sevilla de diverses famílies catalanes i madrilenyes en relació a una final de futbol juvenil entre equips representants de Madrid i Barcelona.

Acabarem amb les dos últimes propostes. En primer lloc, la factoria del senyor Judd Appatow torna a ficar el nas a les nostres cartelleres amb la seva enèsima producció còmica. En aquest cas, la pel·lícula porta per títol Paso de ti (res a veure amb l’original Forgetting Sarah Marshall), està dirigida pel debutant Nicholas Stoller i, entre el seu repartiment, hi destaquen els televisius Jason Segel (el gran Marshall d’aquesta bona sitcom anomenada Cómo conocí a vuestra madre), Kristen Bell (alias Veronica Mars, també present en la segona temporada d’Herois), Mila Kunis (¡la que li posa la veu a Meg en la versió original de Padre de familia!) i tot un gran descobriment britànic, Russell Brand. En relació al guió, signat pel propi protagonista, se centra a mode de comèdia romàntica per a nois en la història de desamor entre un compositor musical i la seva xicota (estrella televisiva d’una sèrie rollo CSI) en el moment en que aquesta última decideix acabar amb la relació. Començant amb aquesta premissa bàsica, i continuant amb una estada a Hawaii on l’amargat protagonista acabarà compartint hotel amb la seva ex i el seu nou xicot roquero-alternatiu, aquest humil apuntador cinematogràfic us recomana el seu visionat (dins la ximpleria general) per la seva gràcia mig decent, algun que altre gag prou afortunat, uns protagonistes carismàtics i unes al·lusions serièfiles la mar de brillants. Per últim, el format documental (sota la direcció de Gonzalo Arijon) també es deixa veure aquesta setmana amb la pel·lícula Náufragos. Vengo de un avión que cayó en las montañas (Stranded: I have come from a plane that crashed on the mountains). ¿I que coi és això? Doncs la veritable història d’aquells senyors que, al seu dia, van aconseguir sobreviure enmig dels Andes després d’un terrible accident d’avió. ¿Us sona la pel·lícula ¡Viven!? Doncs això.

No sé si he complert del tot el rècord. Tot i així, La Guia Definitiva torna la setmana que ve amb notícies des de Narnia, un remake (¿innecessari?) d’una fascinant pel·lícula austríaca i la nova proposta de Kim Ki-duk.