La Guia Definitiva: Ultimàtum a la Terra

És dilluns. Ja dimarts. És la 01:10 al meu rellotge. Comença una nova edició de La Guia Definitiva. Mentrestant, em continuo automutilant mentalment. Tinc por. Molta por. Estic esgarrifat. De fet, estic cagat de dalt a baix. Ho estic dient de forma figurada. Si fos literal, m’ho hauria de fer mirar. A partir de dimecres, i passi el que passi, m’intentaré prendre la vida amb una mica més de calma. Ja sigui veient com la gent se suïcida sense cap motiu. Com un pare és queda vidu. Com una dona desequilibrada maltracta una pobra jove. Com es continuen fent comèdies insubstancials com a xurros. Com veiem passar la vida a base de pretextos. Com sé comptar fins a dotze. Com m’entren ganes de viatjar al sud. O com em poso a ballar fins caure rendit. Així és la vida. Així es el cinema. Així és La Guia Definitiva. En unes hores... la Terra se sentirà amenaçada. Podrem observar el naixement d’una nova era. O la foscor més absoluta. En tot cas, us prego que no em feu gaire cas. Jo ja sé del que parlo. També sé que això sembla un telegrama. De fet, mai a la vida he escrit un telegrama. To be continued...

Mentrestant, fem un petit anàlisi acreditatiu de tot allò que ha donat de sí aquest cap de setmana cinèfil, tot començant amb una pel·lícula que un servidor tenia (i encara té) moltes ganes de veure, tot i les crítiques increïblement negatives que han anat arribant a les meves pobres orelles. Torna M. Night Shyamalan (¿algú sap quin coi de nom té aquest home?). Torna amb El incidente (The happening). I ho fa després de realitzar aquesta pel·lícula anomenada La joven del agua que, tot i la seva incomprensió general, era una faula actual la mar d’interessant. Aquest cop, El incidente no sabem ben bé que toca. Gent que se suïcida sense motiu aparent. Intriga que surt del no res. Carreteres buides. Devastació generalitzada. Naturalesa cabrejada. En la pel·lícula, Mark Wahlberg ens serveix com a testimoni dels fets. També ho fa John Leguizamo. I... ¡oooooohhhhh siiiiii! (excitació), també hi surt una de les meves muses espirituals, la increïblement atractiva (i bona actriu) Zooey Deschanel. Un servidor encara no sap que esperar-se de El incidente. Si més no, sempre ens quedarà aquella joia de culte anomenada El bosque. Ho podeu comprovar in situ o, en tot cas, veure com el senyor John Cusack es queda vidu a La vida sin Grace (Grace is gone). La pel·lícula, escrita i dirigida per James C. Strouse (i amb música de Clint Eastwood), ens relata l’experiència d’un pare de dos filles que, després de rebre la notícia de la mort de la seva dona en plena guerra d’Iraq, s’haurà d’empassar les seves llàgrimes i continuar amb la seva vida de família. Una vida sense Grace, clar...

Ara, si el que més us apeteix aquesta setmana és esgarrifar-vos de valent (sense trobar-hi gaire sentit, això sí) no dubteu en passar pel cinema més proper i comprar una entrada per An american crime. La pel·lícula està dirigida per Tommy O’Haven, un realitzador que fins ara només ens havia portat comedietes juvenils com l’Así es el amor de Kirsten Dunst o l’Hechizada d’Anne Hathaway. Aquest cop, però, se serveix de les sempre solvents interpretacions de Catherine Keener i Ellen Page (sí, Juno) per tal d’entrar a les entranyes de l’Amèrica profunda de mitjans de segle XX amb una truculenta història de sàdiques tortures basada en fets reals. Així, veurem com una pobra noia de setze anys és maltractada i torturada per una dona del tot embogida i el seu seguici de fills, amics i coneguts. Millor no avançar res més de la trama però, si us plau, si aneu a veure la pel·lícula expliqueu-me quin sentit li heu trobat a tot plegat. On segurament no hi trobareu cap mena de sentit és en el visionat d’aquesta comèdia anomenada Naturaleza a lo bestia (Strange wilderness), una collonada dirigida per Fred Wolf i protagonitzada per Steve Zahn i Jonah Hill en relació a un grup d’excursionistes televisius a la recerca d’en Bigfoot.

La Guia Definitiva acaba el seu comès amb la recomanació i/o ressenya de quatre pel·lícules més. Per començar, la catalana Sílvia Munt, amb un premi a la millor direcció en l’últim festival de Màlaga, ens porta amb els seus Pretextos la història d’un matrimoni en crisi i altres assumptes relacionats. Entre els actors, a més de la pròpia Munt, hi destaquen Ramón Madaula (el seu marit en la vida real), Laia Marull, Francesc Garrido, Mercè Llorenç o Manuel Alexandre. Tanmateix, des de Rússia ens arriba una de les pel·lícules nominades en l’apartat de millor pel·lícula de parla no anglesa en l’última edició dels premis Oscar. El film es titula 12. Està dirigit per Nikita Mikhalkov. I ens proposa, a mode de lliure adaptació, una nova versió de la clàssica Doce hombres sin piedad. Per últim, la cartellera s’acaba completant amb la pel·lícula Andalucía (dirigida per Alain Gomis), una cinta francesa (sí, francesa) que ens relata les intencions d’un jove francès d’origen magrebí que somia en viatjar al sud d’Espanya. I amb Ritmos del barrio (How she move, d’Ian Igbal Rashid), una cinta canadenca que torna a repetir la mateixa premissa de sempre. En aquest cas, noia de barri marginal que se serveix de la seva passió pel ball per tal de tirar endavant amb la seva vida. Si aquella cosa anomenada Fama ¡a bailar! us va fer perdre les migdiades tarda rere tarda, ja sabeu el que us toca...

De moment, La Guia Definitiva torna la setmana que ve amb un DJ de llegenda, una boda amb Nicole Kidman, un Hulk renovat, un Nanni Moretti amb un caos interior i... ¡Carrie Bradshaw!