La Guia Definitiva: Un bon partit
No puc amb la meva vida. Així de radical. L’estrès innecessari em captura. Les constants pèrdues de temps per tal d’intentar ser unes persones equivocadament vàlides en aquesta societat castrant i absorbent poden amb la meva persona. Fes això. Fes allò. Busca quelcom millor. Actua. Trenca amb la rutina. Queda’t com estàs. Estudia. Fes coses que no t’interessen. Juga-t’ho tot a cara o creu. Comença una nova vida. Pensa en el present. Pensa en el futur. Recorda el passat. Sent malenconia. Sent inseguretat. Arrisca’t. Conserva’t. Explota. PEIM! Sí, quina rallada més intransigent que acabo de soltar sense cap mena d’explicació coherent. Però ¡coi! ¡Jo només vull anar al cine!
Bé, vull anar al cine, tot i que esperem que en setmanes prou properes la cartellera estigui un pèl (o
un pelot) més animada que el que tenim últimament. Així doncs, la pel·lícula més destacada que ens ha deixat aquest cap de setmana té un sabor còmic tirant a clàssic, és nord-americana (com no podia ser de cap altra manera) i té un títol espanyol molt agafat en pinces, Ella es el partido (Leatherheads). Amb tota aquesta parafarnàlia i amb una temàtica que ens ubica en el context del futbol americà de principis del segle XX, George Clooney protagonitza i dirigeix (després de l’estimulant Confesiones de una mente peligrosa i la brillant Buenas noches, y buena suerte.) la història de dos jugadors de futbol americà (el capità i la nova estrella emergent) en les seves ànsies de victòria... ¡a l’hora de fer-se amb l’amor d’una atenta periodista! Ella és Renée Zellweger (i les seves ganyotes estranyes) i ell és John Krasinski, star catòdica gràcies al seu paper de Jim en la versió nord-americana de la sèrie The Office, una de les obres mestres més importants de la petita pantalla. Tanma
teix, des de Canadà, la pel·lícula Aritmética emocional (Emotional arithmetic), dirigida per Paolo Barzman, ens invita al record i a la reflexió de la mà d’actors com Susan Sarandon, Gabriel Byrne, Max von Sydow, Christopher Plummer o Roy Dupuis en la composició d’una senzilla història en relació al retrobament, anys després de l’holocaust, d’un grup de supervivents d’un campament nazi.
I com que l’espectador mitjà, sovint, també intenta viure a base de relats profunds i independents, l’argentina Anahí Bernari, amb la seva pel·lícula Encarnación, ens posa en la pell d’una actriu en la cinquantena que, sense tenir res a veure amb la nostra pseudointel·lectual Ana Obregón, se n’adona que en aquestes altures de la vida, i sobrevivint a base d’anuncis publicitaris, mai ha arribat
a tenir sort en la seva carrera com a intèrpret o en la seva pròpia vida. La protagonista és Sílvia Pérez, una ex-vedette que, tot i ser molt popular a l’Argentina, guarda un cert paral·lelisme amb el personatge que ella mateixa interpreta. Però clar, hi ha algunes vegades en les que al nostre apreciat espectador mitjà li entren unes ganes sobrehumanes de veure alguna cutreria friqui made in Spain. Així, aquesta setmana les seves ànsies se sacien amb una pel·lícula que, signada per Pedro Temboury (el mateix autor d’aquella raresa patillera anomenada Kárate a muerte en Torremolinos), ens arriba amb un títol més que directe, Ellos robaron la picha de Hitler. Sincerament, ¿fa falta que expliqui l’argument? Per acabar d’analitzar aquesta setmana cinematogràfica poc productiva a nivell d’estrenes, La Guia Definitiva no té cap més remei que fer-se ressò d’un show musical a nivell planetari (no fos el cas que hi hagi algun fanàtic de Hannah Montana entre els meus fidels lectors) anomenat Hannah Montana / Miley Cyrus: Best of both worlds concert tour (de Bruce Hendricks). Per sort, sempre ens quedarà aquest documental espanyol anomenat A la soledad (dirigit per José María Nunes) que, en la seva estranya aparença, ens insta a base d’entrevistes personals i alguna que altra filosofada contemporània a arribar a tenir l’edat del sol per tal de connectar amb el punt més remot de la nostra intel·ligència.
La setmana que ve, la cosa s’intenta animar amb un crim americà, uns pretextos de classe benestant, un vidu del tot insegur i un incident que espero en candeletes.
Bé, vull anar al cine, tot i que esperem que en setmanes prou properes la cartellera estigui un pèl (o
un pelot) més animada que el que tenim últimament. Així doncs, la pel·lícula més destacada que ens ha deixat aquest cap de setmana té un sabor còmic tirant a clàssic, és nord-americana (com no podia ser de cap altra manera) i té un títol espanyol molt agafat en pinces, Ella es el partido (Leatherheads). Amb tota aquesta parafarnàlia i amb una temàtica que ens ubica en el context del futbol americà de principis del segle XX, George Clooney protagonitza i dirigeix (després de l’estimulant Confesiones de una mente peligrosa i la brillant Buenas noches, y buena suerte.) la història de dos jugadors de futbol americà (el capità i la nova estrella emergent) en les seves ànsies de victòria... ¡a l’hora de fer-se amb l’amor d’una atenta periodista! Ella és Renée Zellweger (i les seves ganyotes estranyes) i ell és John Krasinski, star catòdica gràcies al seu paper de Jim en la versió nord-americana de la sèrie The Office, una de les obres mestres més importants de la petita pantalla. Tanma
teix, des de Canadà, la pel·lícula Aritmética emocional (Emotional arithmetic), dirigida per Paolo Barzman, ens invita al record i a la reflexió de la mà d’actors com Susan Sarandon, Gabriel Byrne, Max von Sydow, Christopher Plummer o Roy Dupuis en la composició d’una senzilla història en relació al retrobament, anys després de l’holocaust, d’un grup de supervivents d’un campament nazi.I com que l’espectador mitjà, sovint, també intenta viure a base de relats profunds i independents, l’argentina Anahí Bernari, amb la seva pel·lícula Encarnación, ens posa en la pell d’una actriu en la cinquantena que, sense tenir res a veure amb la nostra pseudointel·lectual Ana Obregón, se n’adona que en aquestes altures de la vida, i sobrevivint a base d’anuncis publicitaris, mai ha arribat
a tenir sort en la seva carrera com a intèrpret o en la seva pròpia vida. La protagonista és Sílvia Pérez, una ex-vedette que, tot i ser molt popular a l’Argentina, guarda un cert paral·lelisme amb el personatge que ella mateixa interpreta. Però clar, hi ha algunes vegades en les que al nostre apreciat espectador mitjà li entren unes ganes sobrehumanes de veure alguna cutreria friqui made in Spain. Així, aquesta setmana les seves ànsies se sacien amb una pel·lícula que, signada per Pedro Temboury (el mateix autor d’aquella raresa patillera anomenada Kárate a muerte en Torremolinos), ens arriba amb un títol més que directe, Ellos robaron la picha de Hitler. Sincerament, ¿fa falta que expliqui l’argument? Per acabar d’analitzar aquesta setmana cinematogràfica poc productiva a nivell d’estrenes, La Guia Definitiva no té cap més remei que fer-se ressò d’un show musical a nivell planetari (no fos el cas que hi hagi algun fanàtic de Hannah Montana entre els meus fidels lectors) anomenat Hannah Montana / Miley Cyrus: Best of both worlds concert tour (de Bruce Hendricks). Per sort, sempre ens quedarà aquest documental espanyol anomenat A la soledad (dirigit per José María Nunes) que, en la seva estranya aparença, ens insta a base d’entrevistes personals i alguna que altra filosofada contemporània a arribar a tenir l’edat del sol per tal de connectar amb el punt més remot de la nostra intel·ligència.La setmana que ve, la cosa s’intenta animar amb un crim americà, uns pretextos de classe benestant, un vidu del tot insegur i un incident que espero en candeletes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada