La Guia Definitiva: Servint l'elit cibernètica...
Internet em posa al dia. Obro els meus blogs cinematogràfics de referència i em trobo amb una notícia que l’únic que fa és augmentar les meves ànsies per tal d’acabar-me desesperant per complet. “El Caballero Oscuro fa història”. “The Dark Knight, la tercera millor pel·lícula de la història, aconsegueix batre el primer rècord de taquilla”. “Absolutament fascinant”. “La interpretació de Ledger és monumental”. “Captivadora segona entrega”. Continuo llegint i observo notes altíssimes, tant de la crítica com del públic. Als Estats Units (i algun que altre país més) ja han observat el nou Batman en tot el seu esplendor narratiu i visual. Un servidor s’impacienta. Només ens queda esperar. Esperar l’obra mestra definitiva de Christopher Nolan. El 13 d’agost s’apropa. Mentrestant, no ens podem queixar de la cartellera que se’ns ha presentat aquesta setmana. Amb una mica d’estrès fílmic, ens podem acabar muntant una marató cinèfila amb pel·lícules de tots els estils. Una espectacular tropa d’elit brasilera amb un Ós d’Or sota el braç. Un superheroi un tant estrany. Un thriller que segur que està a l’alçada. Un calfred patri. Un aparent cyborg coreà amb estrès mental. Un servent entre noies despullades i una mirada irlandesa a aquelles persones que intenten sobreviure tal com són. La cartellera va plena de propostes interessants i l’únic que podem fer des d’aquesta humil Guia Definitiva és seure davant d’una pantalla de cine, deixar-nos emportar i opinar conseqüentment. Comencem l’anàlisi.
Per començar amb tota aquesta parafernàlia cinèfila, un servidor s’ajup al terra per tal d’adorar aquesta nova joia (bé... deixem-ho en joieta) cinematogràfica que ens arriba, un cop més, des del Brasil. És l’estrena més destacada de la setmana. Ve acompanyada d’un Ós d’Or a al millor pel·lícula, aconseguit en el passat Festival de Berlín. Té a la crítica dividida entre la fascinació i el cabreig. Està dirigida per un senyor que es diu José Padilha (quedeu-vos amb el nom). I es titula Tropa de élite (Tropa de elite). Amb una violència més que explicita, una moralitat pel terra, una importantíssima falta de pudor fílmic, un atreviment
necessari i una història sòlida a més no poder, la pel·lícula ens trasllada a les faveles brasileres (tal com ho va fer al seu dia la magistral Ciudad de Dios) des del punt de vista del BOPE, el Batalló d’Operacions Policials Especials de la ciutat de Rio de Janeiro, amb el capità Nascimento al cap. Un senyor que, abans d’abandonar el seu càrrec per qüestions personals, se n’encarregarà de buscar al substitut més adequat. Us demano que no us deixeu perdre aquesta pel·lícula, entreu preparats al cinema i us formeu una opinió posterior. Crec que m’ho agraireu. En tot cas, i com que al personal també ens interessa viure de l’entreteniment pur, dur i sense concessions, la maquinària de Hollywood s’ha inventat ara un estrany superheroi gens convencional anomenat Hancock, per a la nova pel·lícula de Peter Berg. Will Smith posa la cara i es torna a embutxacar una milionada. Charlize Theron i Jason Bateman també participen en el tema. I en relació a l’argument... el que jo entenc entre el que he llegit per aquí és que ens trobem davant un superheroi que, amb una personalitat entre caòtica, sarcàstica i conflictiva, compleix amb les obligacions del seu càrrec (l’avorriment de salvar vides), organitzant tot tipus de desperfectes al seu darrere. L’heroi atípic en el blockbuster de la setmana.
Si ara em poso a parlar de Bruixes... ens pararíem a pensar i algú em comentaria que a la ciutat nord-americana de Salem les solien cremar a dojo o que la Bruixa Avorrida és el seu personatge de ficció preferit (aiii... que dolenta que era amb les tres bessones!). Però si deixem els maleficis, les berrugues i les pocions diverses (perdó
per aquesta entradeta més que fàcil) només ens quedaria parlar de la ciutat belga de Bruixes, lloc on precisament se centra l’acció adrenolítica principal de la pel·lícula Escondidos en Brujas (In Bruges, dirigida per Martin McDonagh), un thriller amb molt bona acceptació crítica, amb tocs còmics i dramàtics, sobre dos assassins a sou que, degut a una operació que acaba en desastre, acabaran exiliats durant un temps a la ciutat que dóna títol a la pel·lícula. Ells són Colin Farrell i Brendan Gleeson, i un Ralph Fiennes que també s’apunta a l’acció. I quan la vegi, us donaré (si ho recordo) la meva humil opinió. Passem ara dels thrillers apetitosos a una proposta espanyola que ens pretén fer por. La pel·lícula es titula Eskalofrío, està dirigida per Isidro Ortiz (compte, que és el mateix director de la fallida Somne) i, amb l’ajuda d’actors com Junio Valverde, Blanca Suarez, Francesc Orella o Roberto Enríquez ens atemorirà amb la història d’un jove solitari amb al·lèrgia a la llum solar que, amagat amb la seva mare en un perdut poble entre les muntanyes, acabarà sent el principal sospitós d’una sèrie de morts que s’aniran produint entre la població. Deixant el terror a banda, ¿ens atrevim a veure-la?
Mentre ens ho pensem, acabarem amb els pertinents comentaris dels següents tres peliculons. Començarem amb Park C
han-wook, aquell senyor coreà que al seu dia ens va portar, entre moltes altres pel·lícules i dins aquella trilogia de la venjança, aquesta pel·lícula de culte anomenada Old Boy. Ara torna a fer acte de presència amb una cinta totalment diferent, l’esperadíssima Soy un cyborg (Saibogujiman kwenchana... o, per acabar-nos d’entendre, I’m a cyborg, but that’s Ok), que en la última edició del Festival de Cinema de Sitges es va acabar emportant el premi al millor guió. Un guió que, navegant entre drama, comèdia, amor i algun toc de poesia, ens proposa una deliciosa història en relació a una pacient d’un psiquiàtric que es creu ser un cyborg, alimentant-se únicament de piles i bateries elèctriques. Un jove amagat darrere una màscara se li acabarà apareixent a la seva vida... i diríem que iniciaran una relació la mar de particular. Com sempre, el bon cinema continua mirant cap orient. Acabarem amb el comentari en relació a dos pel·lícules que ja he tingut l’oportunitat de veure i que, per la seva innegable qualitat artística, ningú s’hauria de perdre. En primer lloc, des de la República Txeca (que aixequi la mà qui hagi vist mai una pel·lícula txeca...) ens arriba Yo serví al rey de Inglaterra (Obsluhoval jsem anglického krále), una fascinant sàtira dirigida per Jirí Menzel que ens proposa observar la vida (començant per la dècada dels anys 30) d’un jove cambrer amb un únic i lloable ob
jectiu: arribar a ser milionari. Per fer-ho, ho escoltarà tot i ho observarà tot. La seva escala de poder s’iniciarà en un simple pub, continuarà amb un bordell de luxe i com a primer cambrer d’un exclusiu restaurant, fins que s’enamorarà d’una alemanya orgullosa de la seva sang en el moment en que Hitler es fa amb el poder. Entretant, s'entrellaça una història simple i efectiva amb un sentit còmic immillorable (qui no rigui amb aquesta pel·lícula... és que directament ha perdut facultats) i amb una especial fascinació estètica pels cossos nus femenins en general i per les glàndules mamàries en particular. Imprescindible! Com també és absolutament imprescindible aquesta pel·lícula irlandesa anomenada Garage (dirigida per Lenny Abrahamson), que ens trasllada a la rutinària vida de Josie, un home amb un important grau de retràs mental que s’ha passat vint anys treballant en una gasolinera de mala mort en una petita població d’Irlanda. La pel·lícula s’inicia en el moment en que un jove de quinze anys comenci a treballar amb ell els caps de setmana. Josie intentarà redescobrir la vida, continuarà amb la seva recerca de la felicitat en un món on les persones com ell són directa o indirectament rebutjades per la societat i, de mica en mica i sense adonar-nos del temps transcorregut, acabarem assimilant un terrible sentiment de tristesa davant la història que el director ens ha plantejat. Sense dubte, cinema per a meditar i per a tenir molt en compte.
Sé que avui m’he passat amb l’extensió del text. La setmana que ve us prometo una sessió més light amb l’adaptació fílmica del Superagent 86 i la segona part cinematogràfica de la sèrie Expediente X.
Per començar amb tota aquesta parafernàlia cinèfila, un servidor s’ajup al terra per tal d’adorar aquesta nova joia (bé... deixem-ho en joieta) cinematogràfica que ens arriba, un cop més, des del Brasil. És l’estrena més destacada de la setmana. Ve acompanyada d’un Ós d’Or a al millor pel·lícula, aconseguit en el passat Festival de Berlín. Té a la crítica dividida entre la fascinació i el cabreig. Està dirigida per un senyor que es diu José Padilha (quedeu-vos amb el nom). I es titula Tropa de élite (Tropa de elite). Amb una violència més que explicita, una moralitat pel terra, una importantíssima falta de pudor fílmic, un atreviment
necessari i una història sòlida a més no poder, la pel·lícula ens trasllada a les faveles brasileres (tal com ho va fer al seu dia la magistral Ciudad de Dios) des del punt de vista del BOPE, el Batalló d’Operacions Policials Especials de la ciutat de Rio de Janeiro, amb el capità Nascimento al cap. Un senyor que, abans d’abandonar el seu càrrec per qüestions personals, se n’encarregarà de buscar al substitut més adequat. Us demano que no us deixeu perdre aquesta pel·lícula, entreu preparats al cinema i us formeu una opinió posterior. Crec que m’ho agraireu. En tot cas, i com que al personal també ens interessa viure de l’entreteniment pur, dur i sense concessions, la maquinària de Hollywood s’ha inventat ara un estrany superheroi gens convencional anomenat Hancock, per a la nova pel·lícula de Peter Berg. Will Smith posa la cara i es torna a embutxacar una milionada. Charlize Theron i Jason Bateman també participen en el tema. I en relació a l’argument... el que jo entenc entre el que he llegit per aquí és que ens trobem davant un superheroi que, amb una personalitat entre caòtica, sarcàstica i conflictiva, compleix amb les obligacions del seu càrrec (l’avorriment de salvar vides), organitzant tot tipus de desperfectes al seu darrere. L’heroi atípic en el blockbuster de la setmana.Si ara em poso a parlar de Bruixes... ens pararíem a pensar i algú em comentaria que a la ciutat nord-americana de Salem les solien cremar a dojo o que la Bruixa Avorrida és el seu personatge de ficció preferit (aiii... que dolenta que era amb les tres bessones!). Però si deixem els maleficis, les berrugues i les pocions diverses (perdó
per aquesta entradeta més que fàcil) només ens quedaria parlar de la ciutat belga de Bruixes, lloc on precisament se centra l’acció adrenolítica principal de la pel·lícula Escondidos en Brujas (In Bruges, dirigida per Martin McDonagh), un thriller amb molt bona acceptació crítica, amb tocs còmics i dramàtics, sobre dos assassins a sou que, degut a una operació que acaba en desastre, acabaran exiliats durant un temps a la ciutat que dóna títol a la pel·lícula. Ells són Colin Farrell i Brendan Gleeson, i un Ralph Fiennes que també s’apunta a l’acció. I quan la vegi, us donaré (si ho recordo) la meva humil opinió. Passem ara dels thrillers apetitosos a una proposta espanyola que ens pretén fer por. La pel·lícula es titula Eskalofrío, està dirigida per Isidro Ortiz (compte, que és el mateix director de la fallida Somne) i, amb l’ajuda d’actors com Junio Valverde, Blanca Suarez, Francesc Orella o Roberto Enríquez ens atemorirà amb la història d’un jove solitari amb al·lèrgia a la llum solar que, amagat amb la seva mare en un perdut poble entre les muntanyes, acabarà sent el principal sospitós d’una sèrie de morts que s’aniran produint entre la població. Deixant el terror a banda, ¿ens atrevim a veure-la?Mentre ens ho pensem, acabarem amb els pertinents comentaris dels següents tres peliculons. Començarem amb Park C
han-wook, aquell senyor coreà que al seu dia ens va portar, entre moltes altres pel·lícules i dins aquella trilogia de la venjança, aquesta pel·lícula de culte anomenada Old Boy. Ara torna a fer acte de presència amb una cinta totalment diferent, l’esperadíssima Soy un cyborg (Saibogujiman kwenchana... o, per acabar-nos d’entendre, I’m a cyborg, but that’s Ok), que en la última edició del Festival de Cinema de Sitges es va acabar emportant el premi al millor guió. Un guió que, navegant entre drama, comèdia, amor i algun toc de poesia, ens proposa una deliciosa història en relació a una pacient d’un psiquiàtric que es creu ser un cyborg, alimentant-se únicament de piles i bateries elèctriques. Un jove amagat darrere una màscara se li acabarà apareixent a la seva vida... i diríem que iniciaran una relació la mar de particular. Com sempre, el bon cinema continua mirant cap orient. Acabarem amb el comentari en relació a dos pel·lícules que ja he tingut l’oportunitat de veure i que, per la seva innegable qualitat artística, ningú s’hauria de perdre. En primer lloc, des de la República Txeca (que aixequi la mà qui hagi vist mai una pel·lícula txeca...) ens arriba Yo serví al rey de Inglaterra (Obsluhoval jsem anglického krále), una fascinant sàtira dirigida per Jirí Menzel que ens proposa observar la vida (començant per la dècada dels anys 30) d’un jove cambrer amb un únic i lloable ob
jectiu: arribar a ser milionari. Per fer-ho, ho escoltarà tot i ho observarà tot. La seva escala de poder s’iniciarà en un simple pub, continuarà amb un bordell de luxe i com a primer cambrer d’un exclusiu restaurant, fins que s’enamorarà d’una alemanya orgullosa de la seva sang en el moment en que Hitler es fa amb el poder. Entretant, s'entrellaça una història simple i efectiva amb un sentit còmic immillorable (qui no rigui amb aquesta pel·lícula... és que directament ha perdut facultats) i amb una especial fascinació estètica pels cossos nus femenins en general i per les glàndules mamàries en particular. Imprescindible! Com també és absolutament imprescindible aquesta pel·lícula irlandesa anomenada Garage (dirigida per Lenny Abrahamson), que ens trasllada a la rutinària vida de Josie, un home amb un important grau de retràs mental que s’ha passat vint anys treballant en una gasolinera de mala mort en una petita població d’Irlanda. La pel·lícula s’inicia en el moment en que un jove de quinze anys comenci a treballar amb ell els caps de setmana. Josie intentarà redescobrir la vida, continuarà amb la seva recerca de la felicitat en un món on les persones com ell són directa o indirectament rebutjades per la societat i, de mica en mica i sense adonar-nos del temps transcorregut, acabarem assimilant un terrible sentiment de tristesa davant la història que el director ens ha plantejat. Sense dubte, cinema per a meditar i per a tenir molt en compte.Sé que avui m’he passat amb l’extensió del text. La setmana que ve us prometo una sessió més light amb l’adaptació fílmica del Superagent 86 i la segona part cinematogràfica de la sèrie Expediente X.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada