22.7.08

FIB Heineken 08 (17-18-19-20.07.2008)

Ja s'ha acabat la guerra de festivals i resulta que, poc o molt, tots i sense excepció han perdut públic. De tota manera, encara és d'hora per analitzar la magnitud de les ferides del conflicte. Per desgràcia, tot sovint hem oblidat el que és de debò important a tot això, la música, i en aquest sentit, el Festival Internacional de Benicàssim ens ha deixat moments per la història que la memòria col·lectiva dels fibers trigarà a oblidar. Amb un cartell d'una qualitat envejable, sense grans reclams mediàtics com a les últimes edicions i la coincidència horària criminal entre Leonard Cohen, Death Cab For Cutie amb el bo de Micah P. Hinson com a gran perjudicat, tot seguit teniu el balanç d'aquest FIB Heineken 2008.

EL ZUM-ZUM A LES ORELLES. Ja van dos anys seguits que el FIBStart dels dijous s'ha convertit en un dels dies més imprescindibles. Si l'any passat van ser Los Planetas i Bright Eyes els motius de pes per adquirir l'abonament pels quatre dies i no el de tres, enguany la força del FIBStart requeia en els islandesos Sigur Rós i els seus teloners de luxe, tals com Nada Surf o Black Lips. Amb el notable Með Suð í Eyrum Við Spilum Endalaust (EMI, 2008) sota el braç, els islandesos van brodar el seu concert d'hora i mitja reservant els cartutxos del nou àlbum pel final i anant a tocar la fibra des del principi, amb 'Svefn-g-englar', 'Glósóli' i 'Hoppípolla' sonant a la primera meitat del concert i deixant l'èpica pop de 'Festival', 'Inní Mér Syngur Vitleysingur' i, sobretot, 'Gobbledigook' per les acaballes. Estaven acompanyats per les inseparables Amiina i un quartet de vent metall que a 'Gobbledigook' van escenificar a dalt de l'Escenario Verde una festa de color i alegria. Potser Sigur Rós és camí de desenvolupar una nova cara allunyada de la foscor dels anteriors àlbums i acaben resolent l'equació pop més post-rock igual amb ells a l'altra banda de l'igual. I és que mai abans el marc d'un festival semblava tan ideal per un grup, però a ells la paraula els va com anell al dit.

FIRST WE TAKE BENICÀSSIM, LUEGO CONQUISTAREMOS BERLÍN. Malauradament no va tenir lloc la col·laboració més esperada de les 14 edicions de FIB. Leonard Cohen no va pujar a l'escenari a mig concert d'Enrique Morente i Lagartija Nick però, almenys, sí que ho va fer unes hores abans. A les 8 i cinc del vespre de diumenge 20 de juliol, Leonard Cohen va espantar tots les fantasmes de les cancel·lacions d'última hora que rondaven per Benicàssim des que es va destapar que el canadenc no tocaria al FIB. La cancel·lació no es va confirmar tot i que, per haver de marxar aquella mateixa nit cap a Niça, la durada habitual a la gira de Cohen de tres hores de concert va ser retallada a només una. Això va significar una concentració memorable d'himnes intergeneracionals, amb un final històric amb 'Suzanne', 'Hallelujah', 'I'm Your Man', 'First We Take Manhattan' i 'So Long, Marianne'. A aquella hora, el FIB semblava el Festival de Cap-Roig i no la concentració de hooligans sense samarreta a la que estem acostumats, sobretot pel silenci absolut que es va fer quan, sol amb una guitarra, el mestre Leonard va començar a tocar 'Suzanne'. Pell de gallina. Com la que van provocar després Enrique Morente i Lagartija Nick, reinterpretant el clàssic Omega (El Europeo - Karonte, 1996). El cantaor no es va cansar d'alimentar l'esperança de la col·laboració amb el canadenc, citant-lo constantment abans de cada versió que els granadins van fer de Cohen.

LA MURALLA SÒNICA. My Bloody Valentine va ser el primer gran cap de cartell confirmat per l'organització del FIB per l'edició d'enguany. Diuen que no es parlen entre ells, i a fe que tampoc no ho fan amb el públic. Algun tímid "thank you" i gràcies, però veient les cares després de l'actuació de divendres i comentant la jugada, això no va ser un impediment perquè My Bloody Valentine fes un dels concerts del festival fins i tot per aquells que encara no hem estat capaços de digerir la seva obra capital Loveless (Creation, 1991). Estàvem avisats de l'alt volum que els irlandesos apliquen als seus concerts i, encara que el Verde no és una sala i per sort no hi ha parets on rebotin les capes de distorsió i feedback, segur que no és agosarat afirmar que poques vegades abans el Verde havia sonat tan atronador. Els vint minuts finals del concert passaran sens dubte a la història del festival. Capes de guitarra que hipnotitzaven fins i tot a les camises de quadres de les ardilles que van allargar la seva més gran cançó, 'You Made Me Realise', per acabar enduent-se una de les ovacions més llargues de tots quatre dies.

BENICÀSSIM (TENNESSEE, USA). En un festival eminentment britànic com és el FIB, tant pel públic com per la línia musical a la que ens té acostumats, sorprèn i fins i tot s'agraeix (en un moment que la musica britànica es troba en hores baixes) que enguany les més grates sorpreses hagin vingut de l'altra banda de l'Atlàntic. El primer premi se l'emporten My Morning Jacket, que sense que ningú s'ho esperés, quan dissabte van encarregar-se de fer un dels concerts més emotius. Van desgranar una per una les cançons del seu recent disc Evil Urges (ATO - Rough Trade, 2008) en una línia lleugerament ascendent amb pics a 'I'm Amazed' i 'Smokin' From Shootin''. Per la seva banda, el dia abans, South San Gabriel van protagonitzar el concert entranyable del festival que té lloc cada any. Mentre els últims rajos de sol es colaven entre les muntanyes del desert de Las Palmas cap a dins de la carpa Fiberfib.com, el folk introspectiu i intimista del combo de Will Johnson, asseguts a dalt de l'escenari i la pista mig buida. Més irregulars van ser The Raconteurs. El projecte paral·lel de Jack White va ser la que més gent va concentrar a l'esplanada del Verde però tot i això i saber omplir l'escenari amb una força brutal a vegades aquest ímpetu es perdia en un amalgama de solos i distorsió. Problemes, però, van tenir American Music Club, amb un so de les guitarres que anava i venia però que no va privar-los de sonar molt més contundents que en disc. Cal destacar, sens dubte, que bonica va sonar 'All The Lost Souls Welcome You To San Francisco', amb tot el públic cantant la tornada i que va fer passar l'enuig pels problemes tècnics a la banda. Una mica ofès semblava també Micah P. Hinson que, irònicament, va preguntar al públic que arribava després dels concerts de Leonard Cohen i Death Cab For Cutie, si havien gaudit del canadenc. Suposem que ell també el volia veure. La gran víctima de la solapació històrico-criminal.

DO THE D-A-N-C-E. Per un servidor, el que també ha estat una sorpresa d'aquest FIB han estat els grups més ballables d'aquesta edició. Hot Chip, Yelle i El Guincho han demostrat que la seva música és per ballar-la i disfrutar-la, i molt, de nit i sota els llums de discoteca. Els dos primers van rebentar les carpes Fiberfib.com i Vodafone FIBClub respectivament, obligant a bona part del públic a ballar a l'aire lliure. El canari Pablo Díaz-Reixa, per la seva banda, va demostrar una vegada més perquè ha encandilat a la Pitchfork americana (i potser no tant als britànics, ja que a la Fiberfib.com s'estava sensiblement ample). Els que diuen que van avorrir una mica van ser Justice. Fonts amigues diuen que el duet francès va cremar el cartutx de 'D.A.N.C.E.' d'entrada i a la mitja hora ja va començar a punxar la sensacional 'We Are Your Friends', allargant-la fins al final del concert. A la mateixa hora, el que signa badallava amb Morrissey, que va començar molt bé ('Ask', que juntament amb 'How Soon Is Now' va ser l'única incursió al repertori de The Smiths, i 'First Of The Gang To Die' van ser interpretades d'entrada) i va seguir i acabar fatal, deixant-se la majoria de perles del seu repertori.

ESTA CARPA HABLA ESPAÑOL. Això és el que va dir dissabte Noni, el cantant de Lori Meyers, a la meitat del seu concert. Potser per la ressaca de l'Eurocopa, es respiraven les ganes de cantar tornades en castellà i els granadins van ser els principals encarregats de canalitzar-ho. Obligats, com tothom, a retallar el seu habitual setlist, els Lori Meyers van oferir un molt millor concert que el de la sala Apolo el passat abril, encadenant 'Tokio ya no nos quiere', 'Viaje de estudios' i 'Dilema' i fent saltar al públic com mai. És d'agrair que, per una vegada, que els Morán hagin donat més possibilitats als grups espanyols, traslladant-los a prime-time, no només als Lori, sinó també a La Casa Azul. Guille Milkiway es va marcar un recital, obviant els seus temes més reposats per donar més importància als més ballables. Va començar a per totes amb 'La Revolución Sexual' i 'No Más Myolastan', desencadenant l'eufòria que ja no va desaparèixer fins al final. Per a una propera ocasió quedarà gaudir de Manos de Topo i Gentle Music Men, els quals no van ser objecte de la magnanimitat de tocar més tard i van haver-se de conformar amb intempestius horaris a quarts de sis de la tarda. Ja sabeu que a Benicàssim les hores van al revés.

Fotos: Arxiu FIB / Oscar L. Tejeda (Jonsi de Sigur Rós, Leonard Cohen i Kevin Shields de My Bloody Valentine) i Liberto Peiró (El Guincho)

1 comentari:

fotograma clave ha dit...

"anant a tocar la fibra des del principi, amb 'Svefn-g-englar', 'Glósóli' i 'Hoppípolla' sonant a la primera meitat del concert"

per poc ploro llegint això, encara no he superat no ser-hi en aquell moment :$

quant a la crònica, m'ha agradat molt en general, però m'extranya que no parlis de MIKA, com fent veure que no hi eres...